Post mortem
La Vinya del Fuster:
l’espai funerari de la uilla de Tolegassos
(Viladamat, Alt Empordà)
Josep Mª Nolla
Josep Casas
Victòria Soler
amb la col.laboració de
Joaquim Grau i Salvà
1
2
ÍNDEX
1. Introducció..................................................................................................................................
5
2. El context. El món dels vius: Tolegassos ......................................................................
3. El món dels morts. La Vinya del Fuster ......................................................................
9
13
14
15
18
4. Pràctiques i ritus funeraris .....................................................................................
23
23
24
24
25
3.1. Un nom per al jaciment
.......................................................................................
3.2. Descobriment i excavació ......................................................................................
3.3. Estructura de la necròpolis ......................................................................................
4.1. El lloc ..............................................................................................................
4.2. Les cremacions .................................................................................................
.
4.2.1. Tipus de sepultures ......................................................................................
4.2.2. Algunes consideracions ................................................................................
4.3. Cremacions i ofrenes ........................................................................................
27
27
27
27
28
4.4. Inhumacions
29
29
34
34
37
4.3.1. Ungüentaris cremats ....................................................................................
4.3.2. Les llànties ..................................................................................................
4.3.3. L’òbol de Caront .........................................................................................
4.3.4. Claus i agulles .............................................................................................
....................................................................................................
4.4.1. Tipus de tomba ............................................................................................
4.4.2. L’orientació dels difunts ..............................................................................
4.4.3. La deposició del cadàver .............................................................................
4.4.4. Enterraments múltiples ................................................................................
4.5. Ofrenes funeràries i material arqueològic
.......................................................
38
39
39
39
40
......................................................................................
42
43
43
44
45
46
46
51
51
56
59
63
65
66
67
4.5.1. Les petxines ................................................................................................
4.5.2. Les llànties ..................................................................................................
4.5.3. L’òbol de Caront .........................................................................................
4.5.4. La situació dels objectes .............................................................................
4.6. Categories i tipologia
4.6.1. Ceràmiques sigil·lades ...............................................................................
4.6.2. Ceràmica de parets fines .............................................................................
4.6.3. Ceràmica emporitana tardana .....................................................................
4.6.4. Terra sigillata clara B .................................................................................
4.6.5. Ceràmica africana A ....................................................................................
4.6.6. Ceràmica africana de cuina .........................................................................
4.6.7. Ceràmica comuna africana ..........................................................................
4.6.8. Ceràmica comuna oxidada ..........................................................................
4.6.9. Ceràmica comuna reduïda ...........................................................................
4.6.10. Llànties ......................................................................................................
4.6.11. Vidres ........................................................................................................
4.6.12. Bronzes i ferros ........................................................................................
4.6.13. Monedes ....................................................................................................
4.6.14. Tegulae ......................................................................................................
3
5. Els difunts
...............................................................................................................................
71
6. Les sepultures. Catàleg ......................................................................................................
6.1. Les cremacions ...............................................................................................
6.2. Dipòsits d’ofrenes ............................................................................................
6.3. Les inhumacions .............................................................................................
81
81
99
99
7. Àrees de cultes especials i singulars: Tolegassos i el Camp de l’Ylla ...............
175
8. La descoberta de cinc tombes més del jaciment de la Vinya del Fuster ..........
Joaquim Grau i Salvà
183
9. Conclusions generals
..........................................................................................................
189
10. Bibliografia ..........................................................................................................................
197
4
1. Introducció
i despullades de vida, el món dels morts, centrat en
la necròpolis de la Vinya del Fuster, és el contrapunt
adient i ajuda a posar les coses al seu lloc. No per
l’abundància o migradesa de les ofrenes funeràries
pròpies de bona part dels conjunts d’època romana,
que es mostren austers en aquest aspecte, seguint un
costum molt arrelat i antic, sinó per la troballa de
les restes físiques de la gent que durant tres segles
van viure i treballar a la vil·la. El nombre d’infants
sebollits a les tombes d’inhumació, el percentatge
alt d’adolescents i joves –nois i noies– i d’adults que,
vells en aquell temps, ara consideraríem joves, i amb
poques persones que puguem considerar realment
ancianes, ens mostra un panorama i un món en què
la supervivència no era gens fàcil. Diversos factors
ho expliquen, que no sempre podem documentar
de manera clara, però que intuïm: malalties que
no es podien combatre fàcilment, una dura vida de
treball i, en general, les condicions del dia a dia amb
més dificultats –potser misèria– de les que podem
imaginar, eren entrebancs que escurçaven l’esperança
de vida a Tolegassos i a qualsevol altre indret.
Per primera vegada en la investigació d’una vil·la
romana al nostre país podem dir que s’ha tancat el
cercle1. Hem pogut afegir a l’estudi del món dels vius
d’una casa de pagès d’època romana, l’altra cara
de la moneda, el món dels morts. A Tolegassos, que
durant més de quinze anys de pacient excavació es
va poder posar a la llum una vil·la de mides mitjanes
(o potser més aviat petites, si la comparem amb
segons quines), es va poder documentar fidelment
la vida i ocupacions dels seus habitants, el treball
diari, els costums, els entreteniments, els jocs, les
relacions amb la ciutat, l’accés als mercats que li
proporcionaven tant els productes regionals com
els més o menys llunyans, que configuraven i feien
possible la dura vida a pagès en una societat i en una
casa que tenia com a font de subsistència el treball del
camp i la cura del bestiar i, com a objectiu a assolir,
l’autarquia inabastable (fig. 1). En definitiva, més o
menys igual que a qualsevol explotació agrària en
una societat preindustrial.
Les troballes de diferent tipus de material arqueològic
a Tolegassos, que en aquest sentit s’ha de considerar
un jaciment ric dins la seva categoria, ens van
ajudar, en el seu moment, a dibuixar un panorama
de relativa “riquesa” dins la misèria generalitzada
dels modestos treballadors del camp de l’època.
Una riquesa aparent, fruit precisament del volum
de material ceràmic que es trobava en abundància a
qualsevol estrat de la vil·la, però que, en definitiva,
només reflecteix la gran quantitat d’atuells necessaris
per a la vida quotidiana, la seva fragilitat i la facilitat
amb què es podien adquirir. És a dir, molta ceràmica
i alguns estris senzills de bronze i ferro que servien
més per enganyar l’arqueòleg, content de trobar
conjunts abundants, que no per reflectir la puixança
de l’explotació rural. De luxe, ben poc.
Però, en definitiva, la situació tampoc era tan diferent
com la que podem veure, amb documents a la mà, fins
a les darreries del segle XIX. No ens entretindrem,
perquè no és el moment, a fer un estudi acurat de la
societat rural de cent cinquanta anys enrere. Però els
registres de Viladamat del darrer quart del segle XIX,
per posar l’exemple del poble més proper a la vil·la de
Tolegassos i a la seva necròpolis, permeten saber que
un bon nombre d’infants no arribaven a la pubertat.
En el període 1871-1872, dels 32 nascuts, un terç
va morir l’any 1873; el 1885, de 25 difunts, catorze
tenien entre 5 i 10 anys. Pel que fa a l’esperança de
vida dels adults, tampoc era massa afalagadora, vista
a nivell de percentatges i estadístiques. Per tant, amb
la població de Tolegassos que es va anar enterrant a
la necròpolis ens movem dins dels paràmetres que
deurien ser habituals fins a la industrialització.
En contrast amb aquesta aparent riquesa i amb
unes restes arquitectòniques una mica impersonals
Però, estadístiques i hipòtesis a part, el que ara
interessa i que constitueix l’objecte d’aquest estudi
és el cementiri de la Vinya del Fuster com a part
indestriable de la vil·la romana i de l’explotació
1
Les intervencions al jaciment estan incloses en el Proyecto de
Investigación Fundamental no orientada del Ministerio de Ciencia
e Innovación amb la referència HAR2010-16458 (Del oppidum a la
ciuitas. Análisis de un proceso histórico en el nordeste peninsular, II.
El período alto-imperial).
5
ROSES
Vinya del
Fuster
EMPÚRIES
**
Tolegassos
*
Fig. 1.- Situació del conjunt de Tolegassos i Vinya del Fuster en el rerepaís emporità.
6
agrícola que es va bastir al seu voltant, la qual va
tenir cura del conreu de les terres de l’entorn durant
un llarguíssim període que s’estén, com a mínim, de
les darreries del segle II aC fins a les darreres dècades
del segle III, amb una nova ocupació puntual quasi
tres quarts de segle més tard.
els seus habitants. Un cas extraordinari, excepcional,
que obre unes possibilitats engrescadores.
Abans de continuar voldríem deixar clares unes
quantes qüestions. Darrerament s’ha insistit, amb
raó, sobre l’ús inadequat d’algunes paraules en la
bibliografia dedicada a món funerari romà. S’ha posat
de manifest la improcedència de parlar d’incineracions
quan, sempre en aquell context històric es tracta de
cremacions atesa la impossibilitat d’aconseguir en el
procés les altes temperatures exigides i mantenir-les
durant el temps necessari (Bel et al., 2009, 89-150).
També s’ha fet notar l’ús abusiu i inadequat, per
referir-se a espais funeraris, de necròpolis que no era
altra cosa que un barri molt determinat d’Alexandria
del Nil, i fins i tot cementiri, que no podria fer servir,
strictu senso, que en contextos cristians de segle V
endavant (Poux, 2009, 41-46; Tranoy et al., 2009,
288). Acceptem aquestes assenyades indicacions
però, amb certa moderació continuarem fent-les
servir com a sinònims per no fatigar-nos ni fatigar el
lector amb repeticions continuades.
El cementiri, per ell mateix, té la seva importància.
119 deposicions en una necròpolis rural la converteix
en la més gran mai documentada a casa nostra (vegeu
Nolla, Casas i Santamaria, editors, 2005, passim).
Però si la posem en el marc de la vil·la, arribem al
punt pel que havíem començat: es tanca el cercle. Si
fins ara coneixíem, pràcticament per primera vegada,
l’evolució d’una explotació agrícola d’època romana
sencera (parets, paviments i estrats; en definitiva, els
edificis), ara entrem en contacte amb els seus habitants.
D’alguna manera, i potser amb més imaginació de
la que caldria en un estudi científic, podem posar
els difunts en el marc de la seva casa. Les parets
enrunades, sòls i paviments, o les àrees de treball
abandonades ja no es podran mostrar despullades
com fins ara. Una vil·la, en definitiva, eren les seves
dependències i, sobretot, els qui les van construir i
habitar. No podem imaginar-nos un jaciment més
complet que aquest, amb el modest espai residencial,
magatzems, zones de treball, el petit forn per cobrir
les necessitats domèstiques i la necròpolis a la que,
al final de la seva existència, van anar a parar tots
Recordem, per acabar, que en les pàgines que
segueixen quan ens referim a les cremacions portaran
un número successiu (núm. 33, per exemple) mentre
que les inhumacions seran sempre assenyalades
per una T majúscula situada davant del número
corresponent (T57, per exemple).
7
8
2. El context.
El món dels vius: la uilla de Tolegassos
Encara que ens arrisquem a fer-nos pesats, ja
que les dades referents a la vil·la de Tolegassos
s’han publicat completes o resumides un munt de
vegades (en darrera instància, Casas i Soler, 2003),
considerem que cal recordar-les per emmarcar de
manera adequada la part central i més important
d’aquest estudi, la relativa a la necròpolis. Sobre la
vil·la, hi ha abundants referències bibliogràfiques
que no repetirem en aquest capítol, però que consten
a la bibliografia general que s’inclou al final del
llibre i que poden servir per fer una consulta ràpida i
tenir un coneixement més detallat de cadascun dels
aspectes d’aquest notable jaciment.
de paviment que constitueixen el testimoni de
l’existència d’una edificació associada amb la resta
d’elements d’aquella època.
Aquest període, que habitualment hem designat
amb el nom de precedents, i que en estudis anteriors
havíem subdividit en dos moments, s’acabà cap al
canvi d’era, amb la fundació de l’anomenada vil·la
augustal. No és una fase uniforme i sense variacions.
Des de la segona meitat del segle II aC i durant tot
el segle següent es detecten àmbits i estrats que
assenyalen canvis estructurals, amb modificacions
i reformes d’edificis que no van sobreviure a les
construccions posteriors. Noves sitges, dipòsits
i restes de murs que no podem interpretar bé,
constitueixen indicis de l’evolució del primer
establiment agrícola fins a la seva transformació i
desaparició sota les construccions més recents.
Els orígens són una mica incerts. Tot i les restes
arqueològiques més antigues que s’han localitzat
al jaciment, no acabem d’estar segurs de la seva
interpretació, però sí de la seva cronologia.
Aparentment, el primer assentament de Tolegassos
semblaria correspondre a un establiment de tipus o
tradició indígena de la segona meitat o darrer terç
del segle II aC. Mentre no hi hagi nous indicis, les
sitges excavades a la part central de l’edifici romà
posterior són característiques d’època ibèrica (una
altra cosa serà l’origen i filiació cultural dels seus
constructors i habitants). Per tant, com a tants altres
indrets, el primer hàbitat i precedent de la vil·la és
sens dubte de tipus indígena i sembla format per una
modesta casa de pagès amb sitges destinades a desar
la collita. El nombre d’habitants del període deuria
estar en concordança amb la dimensió reduïda de
l’edifici.
El precedent immediat a la vil·la altimperial que ara
veiem és la d’època augustal. Era un edifici petit,
però construït a la manera itàlica, que va durar poc,
ja que ben aviat fou modificat i integrat a la casa
edificada de nova planta en època de Claudi. L’edifici
anomenat vil·la augustal es va edificar a la banda nord
del jaciment, al punt més alt de la finca, possiblement
dins del primer decenni del segle I. Disposava de dos
pous, cada un situat a un extrem i altre de la façana de
migdia i sembla que tenia un petit pati interior, com
un peristil de mides reduïdes o, més probablement, un
atri amb un impluuium al centre. Possiblement part
dels dolia del magatzem annex serien contemporanis
de l’edifici. D’aquesta vil·la tan sols se n’han
conservat alguns murs de fonamentació de l’ala est,
els dos pous i el dipòsit inferior de l’impluuium, si
les troballes s’han interpretat correctament. Alguns
elements arquitectònics que assenyalen un cert
luxe van aparèixer sota els nivells de fundació
dels edificis posteriors entre els quals cal destacar
una considerable quantitat de revestiments de mur
pintats i diversos fragments de crustae (plaques de
marbre), encara que aquestes també es van utilitzar
en la pavimentació de les dependències de les fases
posteriors (fig. 2).
La configuració geològica del subsòl, amb roca
relativament dura a un nivell massa alt en relació amb
la superfície del camp, no ha permès la conservació
de cap estructura situada als nivells superiors, per la
qual cosa el poc coneixement que tenim d’aquesta
fase del jaciment és gràcies a les sitges excavades
sota terra. Però, entre altres coses, les sitges
tenen l’avantatge que una vegada amortitzades es
convertien en abocadors de deixalles de tota mena.
I entre aquestes restes, a part de ceràmiques, s’hi
van recuperar elements de construcció i fragments
9
Fig. 2.- La vil·la de Tolegassos a vol d’ocell.
Aquesta primera vil·la que es construí adoptant
plenament el model itàlic, fou, en definitiva,
l’embrió que més endavant donaria lloc al nucli
definitiu de l’explotació de mitjan segle I. Les seves
dimensions, molt reduïdes, deurien ser suficients per
acollir una unitat familiar. Si el nombre d’habitants
s’ha de reflectir d’alguna manera a la necròpolis, es
confirma totalment que es tractava d’una casa petita i
amb poca gent. Les incineracions datades clarament
entre la fi del segle I aC. i mitjan segle següent no
passen de la mitja dotzena.
habitacions rectangulars, allargades, que delimiten
un pati interior. Per fora, a la façana de llevant, s’hi
va adossar un porxo a través del qual s’accedia a
l’edifici.
Aquest quedava lligat a un segon cos, a la meitat
sud-est, per un mur de tanca que anava d’un extrem
a l’altre de la vil·la per aquesta part. El segon edifici,
format per planta baixa i un primer pis, que podria
correspondre a un magatzem, lloc on desar estris i,
potser, part de la collita. No ens ha arribat sencer, per
la qual cosa ignorem com s’estructurava exactament
a la banda nord que dóna al gran pati interior de la
vil·la.
La fase 1 del jaciment correspon a l’establiment
pagès que es va construir cap a mitjan segle I. Els
materials dels estrats de fundació i de colgament
d’un dels dos pous de l’edifici augustal coincideixen
en assenyalar una data d’entorn l’any 45, amb
poc marge d’error amunt o avall. Es va bastir el
complex principal que fins a les darreries del segle
III va ser una mica modificat i ampliat per afegirhi nous elements i espais. El conjunt està format
per un edifici de planta quadrada situat a la meitat
sud-occidental del jaciment, estructurat en base a
Part d’aquest espai, a la zona delimitada a llevant per
l’edifici augustal modificat i a migdia per l’edifici
1 de la primera fase, es va destinar a magatzem
de dolia a l’aire lliure. Era, de fet, el principal
lloc d’emmagatzematge de la collita, segurament
de cereal (i, en aquest sentit, els dolia farien la
mateixa funció que abans feien les sitges), ja que
no podem imaginar desar líquids dins dolia deixats
10
L’ampliació segurament vindria a suposar, d’una
banda, un canvi puntual en l’orientació agrícola de
l’explotació per causes que no queden prou reflectides
en el registre arqueològic. Però, per l’altra, també
suposa l’inici de la fi. És com la gran obra feta abans
d’entrar en un període de decadència que portà a
l’abandonament del lloc cap al tercer quart del segle
III. Un canvi i una decadència tan evident vist des de
la nostra perspectiva de conjunt, deuria passar quasi
desapercebut als habitants de la casa, en produir-se
de manera gradual en el decurs de quasi 75 anys.
Però hi ha indicis suficients que permeten resseguirlo bé.
a la intempèrie i tampoc hi ha indicis de premses
o dipòsits. En el moment de màxima capacitat, en
el pati s’havien arribat a arrenglerar més de 150
contenidors amb un contingut mitjà d’1 o 1,5 m3 de
volum cadascun d’ells. Tot i els canvis i substitucions
de contenidors trencats en el decurs del temps -la qual
cosa va suposar un lleuger desplaçament i una nova
empremta deixada per la base dels dolia-, mai n’hi
va haver menys de 125 ni més de 175. En qualsevol
cas, una quantitat considerable.
La segona fase de la vil·la altimperial es data d’una
manera imprecisa cap a inicis del segle II. Quasi
no va deixar rastres en l’estratigrafia associada a
la construcció de noves habitacions que van servir
per ampliar una mica els edificis originals cap a la
banda meridional. En qualsevol cas, respon sens
dubte a la necessitat de disposar de nous espais,
tant d’habitació com de treball, sorgida com a
conseqüència d’un augment de la població i del
rendiment de l’explotació.
Cap a la fi del segle II es colgà el segon pou (el
primer ja havia quedat fora d’ús cap a l’any 45), i no
es documenta cap altra font de proveïment d’aigua
en el recinte. I si no hi ha aigua en abundància
difícilment es pot mantenir un nombre de bestiar
tan elevat com el que es documenta en el període
anterior. Dins del segle III, els edificis començaren a
deteriorar-se i no hi havia recursos per fer reparacions
importants, tan sols apuntalar-los, com en el cas
del pòrtic adossat a l’edifici del costat de ponent.
La quantitat de deixalles abocades a l’escombrera
disminueix considerablement en relació amb les
del segle precedent. El magatzem de dolia també
sembla reduir-se notablement, ja que, a partir
dels fragments trobats dins dels negatius deixats
pels recipients una vegada retirats, sembla que no
arribaven a la cinquantena. No obstant, la circulació
monetària no sembla que hagués sofert una recessió.
El conjunt numismàtic del tercer quart del segle III
és quantitativament notable.
Tot el segle II va ser, en definitiva, el de màxima
puixança. L’època en la que es detecta més activitat
a través del registre arqueològic, que no sempre pot
reflectir plenament la complexa realitat del moment.
En tot cas, si la quantitat d’atuells que anaven a parar
als diversos abocadors utilitzats durant el període
reflecteix el tràfec a la vil·la, i si el nombre i varietat de
granes carbonitzades recuperades en nivells d’època
serveixen per al mateix, hem d’arribar per força a
la conclusió que cap altra etapa va ser tan activa
com la que va de la fi del segle I fins a la darreria
del segle II. Com era d’esperar, aquest període és el
millor representat a la necròpolis. La majoria de les
incineracions es poden datar fins a la primera meitat
del segle II, mentre que les inhumacions pertanyen,
sobretot, a la segona meitat de la centúria i a la
primera del segle III. És una qüestió que intentarem
explicar amb més detall en el capítol oportú, quan
entrem plenament en l’estudi del cementiri.
En canvi, ens costa identificar clarament, a la
necròpolis, sepultures que vagin gaire més enllà del
225/230. En part pot ser degut a la dificultat a l’hora
de datar les ofrenes que pertanyen a produccions que
van estar en ús durant un període molt llarg, però
sens dubte també reflecteix una disminució dràstica
de la població. És possible (i només ho apuntem a
manera d’hipòtesi), que el colgament intencionat
del pou a la fi del segle II fos degut a causes més
greus, que van provocar aquest canvi a la vil·la i a la
disminució dels habitants (sobre aquest fet, Casas i
Nolla, 1986-89, 202-213; Casas i Soler, 2003, 137163). No deixa de ser estrany que el major nombre
de sepultures de la Vinya del Fuster es datin cap al
darrer quart del segle II, la qual cosa tampoc vol dir
que siguin absolutament contemporànies les unes de
les altres.
La tercera fase té el seu origen cap a la fi del segle,
en una data que de manera àmplia podríem situar
dins del darrer quart del segle II i que probablement
podrem acotar més en al cas d’edificis concrets,
creiem que entre el 180 i el 210, aproximadament.
Suposà l’ampliació última de l’ala sud-est del
conjunt, amb l’habilitació d’un local com a taller de
forja, fabricació i reparació de petits estris domèstics
o agrícoles i, al mateix temps, la reestructuració de
bona part del conjunt.
11
importància de la nova ocupació de Tolegassos:
una sola tomba d’inhumació que, com veurem més
endavant, cal datar al darrer quart del segle IV.
La fase quarta o de nova ocupació parcial no té res
a veure amb les anteriors. El conjunt va quedar
abandonat des de la fi del segle III (a l’entorn del
275), fins gairebé un segle més tard, quan feia anys
que bona part dels edificis estaven pràcticament en
ruïnes. L’abast de la reocupació, que va durar pocs
anys, no l’acabem de conèixer, ja que només ens han
arribat estructures molt malmeses i poc consistents,
situades en un nivell massa superficial, les quals van
anar quedant destruïdes en el decurs dels quinze
segles posteriors. Es tracta d’alguns murs bastits
amb restes dels enderrocs de la vil·la altimperial, que
semblen formar part d’un tancat i una petita casa o
cabana relacionada amb activitats ramaderes.
El nucli principal d’aquest moment afectava la part
central i nord de l’antiga vil·la, documentat en estrats
dispersos, a la part superior del farciment d’un dels
pous i d’una sitja, així com en un tercer pou situat fora
el recinte principal. Un limitat però explícit conjunt
numismàtic ajuda a confirmar aquestes cronologies.
Un enterrament en inhumació, atribuït a aquesta
època, es va localitzar arran dels fonaments de l’edifici
de la primera fase, però fora del recinte delimitat per
les estructures del segle IV. Pràcticament no tenia
ofrenes, però la seva cronologia, una mica ambigua,
el situaria en aquell moment (fig. 3). Cap a la fi del
segle IV es va abandonar definitivament el conjunt.
Aquesta fase també es reflecteix a la necròpolis de la
Vinya del Fuster, en la proporció adequada a la
Fig. 3.- Sepultura tardana descoberta l’any 1988 a la
banda meridional del pati de la vil·la de Tolegassos.
12
3. El món dels morts: La Vinya del Fuster
En qualsevol cas, de moment, ni una sola sepultura
en sentit estricte.
Aquest va ser el principal i possiblement l’únic
espai funerari relacionat amb la vil·la, i sobre ell gira
tota aquesta investigació. Però val la pena aprofitar
l’ocasió per fer un incís per parlar –de moment,
breument– d’una suposada segona necròpolis. Més
endavant tindrem ocasió de tractar novament el
tema.
Ara bé, alguna cosa hi deuria haver a la finca, perquè
a part de les ofrenes també s’han trobat escampats
mitja dotzena de fragments de tegulae a una
profunditat de 0’80/1 m i dins uns límits concrets.
És possible, perquè les informacions són solvents,
que efectivament s’haguessin trobat almenys dues
tombes, però no cap necròpolis amb cara i ulls, ben
estructurada i amb la quantitat de sepultures que
suposaven que hi havia. Els resultats, negatius pel
que fa al cementiri del Camp de l’Ylla, no s’han de
considerar decebedors, ans el contrari. Ja ho veurem
més tard.
Durant anys havíem sentit a parlar d’un segon
cementiri, situat a un centenar de metres a ponent
de Tolegassos, al Camp de l’Ylla (Nolla i Casas
1984, núm. 120, 113-114). A començament dels
anys seixanta, una profunda llaurada al camp va
posar al descobert allò que els seus descobridors
van considerar restes de tombes, en una extensió
considerable i amb “molts enterraments”, que es
podien quantificar sense dificultat en més d’una
vintena. S’identificaven com a sepultures pel fet de
trobar “lloses” sota terra (en realitat, tegulae), que
tradicionalment fins i tot arqueòlegs solvents de
l’època consideraven, sense discutir, com les restes
de necròpolis. Per a molts, l’aparició de fragments
de tegulae en superfície no era senyal d’una possible
edificació, una vil·la, sinó, clarament, de cementiris
romans. La tradició, doncs, de l’existència de la
necròpolis havia perdurat fins ara (fig. 4).
A la Vinya del Fuster, com tindrem ocasió de veure
ben aviat, s’hi van sebollir uns cent vint o cent trenta
difunts durant un període d’uns tres-cents anys i, fins
i tot, amb una darrera sepultura baiximperial. Són
molts difunts per a una vil·la i no sembla raonable
esperar-ne més. Aquest nombre ens dóna, de fet, un
promig d’entre vuit i catorze habitants constants per
a la casa durant tot el període d’ocupació. De fet,
el que correspondria a una família tradicional, amb
avis, pares i fills i potser algun mosso que ajudava en
les tasques del camp i amb el bestiar. Probablement,
trobar un segon cementiri més o menys igual hauria
posat seriosos problemes per explicar un nombre
d’habitants més alt del que seria adequat a la mida
de la casa de pagès.
Per aquest motiu, i amb la finalitat d’excavar la que
creiem que era la segona necròpolis de Tolegassos,
que ens havia d’ajudar a completar aquest component
fonamental de la vil·la, l’estiu de 2009 vam endegar
una campanya a tota la finca, amb sondeigs i rases
de prospecció que abastaven el camp sencer. Els
resultats foren contundents i inapel·lables: a part de
dues sitges ibèriques del segle V aC (Casas, Nolla
i Soler, 2010, 223-242), no hi havia cap altra cosa,
llevat d’una petita àrea cultual, amb el que semblen
ser ofrenes com les que ja s’havien trobat vint anys
enrere a ran dels murs de ponent de la vil·la, amb
gerres que contenien ous de gallina (Casas i Ruiz de
Arbulo 1997, 211-227). Hem de recórrer, una vegada
més, a la paciència del lector, perquè haurà d’esperar
a un capítol posterior per trobar una interpretació
que considerem més adequada per a aquesta troballa.
Ara, però, el que toca és donar compte dels resultats
de l’excavació a la Vinya del Fuster, que va acollir
les despulles dels habitants de Tolegassos durant una
llarga etapa que aniria des d’època augustal fins a
mitjan o segona meitat del segle III, a més d’una
tomba de les darreries del segle IV que, amb tota
probabilitat, correspondria a aquella ocupació puntual
que va deixar restes disperses i mal conservades
damunt del solar i les ruïnes de l’antiga vil·la (fig.
5).
2
Ens van ajudar en l’excavació, Josep Burch, Judit Cabra, Pere Castanyer, Joan Colomer, Dani Punseti, Joaquim Tremoleda i Jordi Turón
13
Fig. 4.- El conjunt de Tolegassos, la vil·la amb les seves necròpolis i àrees de culte.
3.1. UN NOM PER AL JACIMENT
Per tal d’evitar futurs malentesos en la documentació
que pugui generar-se a partir de la publicació dels
resultats de les darreres investigacions i estudis
arqueològics en aquest jaciment, que ja fou citat en
treballs anteriors amb altres noms, considerem que
cal, en primer lloc, establir una denominació que
reculli i respecti algun dels topònims més antics o
que, almenys, sigui indicativa de la seva correcta
filiació. No ens entretindrem a fer una investigació
profunda, remenant vells arxius que potser ni tan
sols existeixen, ni cercarem l’evolució del nom de la
finca en el decurs dels últims segles. Seria, també, un
exercici inútil. Però davant l’evidència que el nom de
la Vinya d’en Bardera responia a una situació puntual
que no reflectia el topònim tradicional –nom que,
d’altra banda, ha quedat inscrit a la documentació
oficial sobre el patrimoni arqueològic de Viladamat–
ens sembla adient aclarir aquesta qüestió i deixar
constància ferma del nom del cementiri romà.
14
Fig. 5. La necròpolis de la Vinya del Fuster durant els treballs d’excavació l’hivern del 2006-2007.
d’aparèixer als annals de la investigació arqueològica
a casa nostra. No es tracta d’un caprici ni d’una
qüestió sense importància. Les denominacions
toponímiques sovint es converteixen en assumptes
delicats que poden conduir a discussions enceses
però poc útils. El nom popular, en definitiva, sembla
que és el que ha de prevaler.
Per tant, com n’hem de dir, del lloc de la necròpolis?
Si el nom és el que va aparèixer en les primeres
publicacions que citen aquest jaciment, encara que
només sigui de passada, i que ha quedat enregistrat
a la documentació arqueològica, hauria de ser la
Vinya d’en Bardera, que l’agafa de la família que
treballava el camp en el moment de redacció de la
carta arqueològica de les comarques de Girona de
l’any 1984 (Nolla i Casas, 1984, núm. 119, 113). Si
el nom correcte és el que li donava el propietari de
tota la vida i que queda inscrit a la documentació
oficial desada a l’arxiu municipal, n’hauríem de dir
la Vinya de l’Estepà. Semblaria el més adient. Però
sovint el nom de les coses és aquell que els ha estat
donat, no pel propietari que té tot el dret de dir-ne
del seu camp allò que més li convingui o que ha estat
tradició a casa seva, sinó aquell pel qual el coneixen
la resta de veïns. En aquest cas, hi ha unanimitat: la
Vinya del Fuster.
3.2. DESCOBRIMENT I EXCAVACIÓ
Entre la identificació parcial i incompleta –però
segura– de la necròpolis fins a la seva excavació,
va passar quasi mig segle. Com en tantes ocasions i,
sobretot, en una època que l’exploració arqueològica
sistemàtica era inimaginable, el descobriment de
l’antic cementiri romà va ser casual i degut a les
tasques agrícoles. Coincidia que el camp estava
plantat de vinya i, tot sovint, algun cep es moria i
calia substituir-lo per un de nou. Això feia que el
propietari l’arrabassés i obrís un clot per plantar-lo.
Eren forats de mig metre de fondària, molt per sota
del nivell al que arribava l’arada quan es llaurava
la finca. A aquesta profunditat, al sector nord del
camp, era força normal ensopegar amb una vella
tomba. L’excavació ens ha mostrat que quasi totes
van quedar afectades, un moment o altre, per aquesta
Finalment, considerem oportú bandejar definitivament la denominació inicial de Vinya d’en Bardera,
que per manca de coneixement se li va donar fa quasi
un quart de segle, adoptant el més estès i reconegut
de Vinya del Fuster, que és el que en el futur hauria
15
pràctica. Però les sepultures que van proporcionar els
primers indicis de l’existència de la necròpolis eren
les que anaven protegides amb tegulae formant una
doble vessant. La troballa d’aquelles grans peces ja
va fer sospitar que es tractava d’alguna cosa antiga.
Més encara quan a sota les teules van aparèixer
alguns objectes –”setrills”, en deia el pagès– que
demostraven que hi havia alguna cosa poc habitual,
com “allò que troben a Empúries”.
a partir dels primers sondeigs que van mostrar
l’existència d’inhumacions a una profunditat
d’uns 0’30/0’40 m. En primer lloc, es va retirar
mecànicament la terra superficial de l’àrea
delimitada, que durant segles havia estat capgirada
amb el conreu del camp, sense que s’hi observessin
restes susceptibles de pertànyer al nivell arqueològic.
Pràcticament no va aparèixer cap bocí de ceràmica i,
molt de tant en tant, algun fragment de tegula que
indicava la destrucció més o menys recent d’alguna
tomba.
Testimoni privilegiat d’aquestes troballes, Joan
Colomer, que a l’època era un vailet i que ara ha
col·laborat activament en l’excavació, va veure que
es tractava de sepultures i va mantenir el record de la
seva localització. A partir de l’inici de les campanyes
d’excavacions a l’Olivet d’en Pujol i a Tolegassos,
els anys 1982 i 1983, insistí en la necessitat d’excavar
la vinya –que fou definitivament arrancada a finals
dels anys setanta–, per comprovar si realment hi
havia l’antiga necròpolis i localitzar algunes de les
sepultures que veié de jove. Els primers sondeigs
puntuals, fets paral·lelament a l’excavació de l’Olivet
d’en Pujol, no van donar cap resultat. No es va
ensopegar l’indret exacte ni coincidien amb la zona
d’inhumacions. Per tant, tot i deixar constància de la
seva existència a les diverses publicacions que des
d’aquella època es referien al patrimoni arqueològic
de Viladamat, no s’hi va intervenir més.
Sota l’estrat superficial es feia evident el que podem
considerar nivell arqueològic. En realitat, era el sòl
geològic format, en part, per roca calcària poc dura o
per graves i conglomerats tous, segurament anivellats
de manera natural força abans que s’establís la
necròpolis a l’àrea. Les tombes es van anar obrint
perforant aquestes capes del sòl natural, tant si es
tractava de les incineracions més antigues com de les
inhumacions de la segona fase. I només l’espai de
l’interior de les respectives sepultures contenia restes.
Entremig, entre una i altra tomba, res. Molt de tant en
tant, ací i allà, podia aparèixer algun bocí de ceràmica
fora de context, que hem de considerar les restes de
sepultures destruïdes, tant en època antiga com amb
el conreu més recent del camp. Possiblement alguns
d’ells provenien d’incineracions, que es trobaven
a un nivell més alt que les inhumacions i, per tant,
menys protegides. Però no ho podrem saber, ja que
estaven fora de context.
L’any 2006 van sorgir noves circumstàncies que
feren aconsellable una exploració de més abast a la
meitat nord de la finca. Un projecte de modificació
de camins i carreteres, amb un enllaç situat a l’angle
nord-est del camp feia recomanable actuar en aquella
zona abans que la necròpolis es trobés i destruís “per
casualitat”, com massa sovint ha passat en altres
jaciments afectats per obres. Conscient d’aquesta
situació, l’Ajuntament de Viladamat va donar el seu
recolzament i col·laboració material i econòmica per
fer possible els sondeigs i, si convingués, l’excavació
de la finca. En col·laboració amb l’Institut de
Patrimoni Cultural de la Universitat de Girona, els
treballs de camp es van iniciar el desembre de 2006
i es van perllongar fins al mes de març de 2007,
excavant-se tota la necròpolis delimitada a la meitat
nord de la finca. A la banda meridional no s’hi va
actuar, ja que els nombrosos sondeigs no van mostrar
cap indici de restes arqueològiques i, per altra banda,
quedava fora de la zona presumiblement afectada
per les obres dels enllaços viaris.
Les tombes es van excavar sistemàticament, una
a una, començant per la delimitació individual,
no sempre fàcil, atès que en moltes ocasions la
superfície es confonia pel color i textura amb el sòl
geològic de l’entorn, especialment a l’àrea on aquest
està format per conglomerats o graves barrejades
amb terres vermelloses. El fet d’haver-se colgat les
sepultures en fossa amb la mateixa terra que s’extreia
en el moment d’obrir-se, normalment feia difícil la
seva localització, de manera que moltes vegades
només va ser possible després de fortes pluges que
feien evident el contrast de color i humitat entre el
sòl natural i els enterraments. Per aquest motiu, a
la planta general veurem que en moltes ocasions la
numeració de les tombes agrupades no és correlativa.
Moltes van aparèixer quan s’havia excavat l’àrea,
gràcies als canvis de textura deguts a la humitat (fig.
6)
En altres ocasions, la seva localització era més fàcil,
L’excavació va seguir unes pautes preestablertes
16
In-29
UF-2
e
iu d
l
UF-1
í de
Cam
t Fe
San
la G
ga
arri
T-53
In-31
UF-5
In-25
T-42
In-32
In-21
In-24
T-54
UF-4
In-30
UF-3
T-43
In-26
ofrena
In-23
T-55
In-20
In-19
In-22
T-41
T-20
In-14
T-32
In-12
In-3
T-34
T-33
In-5
In-6
In-1
In-2
T-21
T-23
T-25
T-22
In-33
T-16
In-16
T-26
T-14
T-14
T-17
T-27
In-17
T-24
T-13
T-18
In-9
In-10
T-12
T-19
In-11
In-4
T-15
In-13
ofrena
In-15
In-8
In-7
T-30
T-36
T-35
T-31
In-18
In-27
T-39
T-37
T-44
T-44
T-45
T-29
T-38
T-7
T-8
In-28
T-40
T-4
T-11
T-49
T-28
T-3
T-9
T-56
T-52
T-47
T-50
T-51
T-10
T-2
T-46
T-1
T-48
T-57
T-5
T-6
N
0m
5
10
15
25
30
35
Fig. 6.- Planta general de la necròpolis, amb totes les sepultures (cremacions i inhumacions). In: incineracions; T: Tombes
d’inhumació.
17
sobretot a la zona on el subsòl és format per una roca
blanquinosa i d’origen calcari, contrastant amb la
terra que farcia cada sepultura. Finalment, aquelles
tombes que en origen havien estat protegides amb
pedres, tegulae o qualsevol altre element distintiu,
s’identificaven a primer cop d’ull en observar-se
l’aresta de la coberta de tegulae a doble vessant,
quan eren intactes o, senzillament, amb la presència
d’alguns fragments de teula plana, pedra o qualsevol
altra anomalia estranya o aliena a la composició del
sòl geològic.
pot resseguir sense massa dificultat la seva evolució
durant el llarg període en què va estar en ús el
cementiri.
La necròpolis d’incineració, amb petits dipòsits
funeraris més o menys circulars d’entorn els 0’50 m
de diàmetre, o allargats, de fins un metre i mig, es
concentra a la part central i nord de la zona, i queda
limitada perfectament pel camí de Sant Feliu de la
Garriga. Part de les inhumacions tenen el mateix límit
per aquesta zona i fins i tot la mateixa orientació que
el camí. Unes i altres s’aturen a un metre del marge i
tot sembla assenyalar que l’origen i el traçat del vial
és més antic que la necròpolis. Cap sepultura arriba
al marge, ni queda tallada pel camí, i només dues, el
febrer de 2010, es van trobar a l’altre costat. Aquesta
via, que passant per Viladamat va des d’Empúries
cap a l’interior resseguint un collat entre turons de la
muntanya de Sant Feliu, podria tenir el seu origen en
algun camí preromà que comunicaria la costa amb les
terres de l’interior, qui sap si enllaçant amb la mítica
–però no per això menys real– Via d’Hèrcules.
L’excavació, resseguint estrictament l’obertura a la
roca natural una vegada delimitada la sepultura, es
documentava mitjançant fotografies zenitals de cada
capa que s’anava posant al descobert, des del nivell
superior, la caixa o coberta de tegulae quan n’hi
havia, el contingut de l’interior de l’enterrament,
quan s’havia retirat aquesta protecció, el difunt i,
finalment, el fons de la sepultura totalment net.
Així mateix, es van documentar gràficament in situ,
totes les ofrenes abans de ser extretes del seu lloc.
D’aquesta manera, a partir de les fotografies verticals
a escala es va restituir la planimetria i disposició
de cada tomba de manera exacta (fig. 7), que es va
completar amb les seccions generals i particulars
de l’àrea funerària i de cada tomba. Amb aquestes
dades, completades amb fotografies obliqües, es pot
restituir volumètricament cada sepultura.
El límit meridional de la necròpolis el marca
una estructura estranya, potser més moderna del
que pensem, que adopta la forma d’un altre camí
totalment desaparegut i soterrat sota les terres de
conreu. Se’n va excavar un tram, ja que la resta, tant
a llevant com a ponent, sembla perdre’s a causa del
tipus de roca del subsòl. En planta (fig. 6), està format
per dues tires paral·leles de pedres separades uns dos
metres entre elles. Vist en secció, les dues franges
corresponen a sengles recs en forma de V farcits
de pedres, fragments de tegulae i restes de morter
de calç i sorra. Resseguint paral·lelament la franja
nord per la banda exterior, una altra rasa sembla
tenir l’aspecte d’una cuneta o un rec de delimitació
de propietats. No ho sabem.
Cadascuna d’elles, inhumacions i incineracions,
fou traslladada finalment a la planta general del
jaciment, en la que es pot apreciar la importància
i abast del cementiri. El que inicialment es preveia
que seria una petita necròpolis amb poques tombes,
com tantes que s’han anat documentant en el decurs
dels anys en aquestes comarques, es va convertir
en la necròpolis rural més gran de la regió, amb
més d’un centenar de sepultures, entre cremacions
i inhumacions (Nolla, Casas i Santamaria, editors,
2005, passim). Pel període cronològic que abasta
–des de les darreries del segle I aC fins al segle III i
la sepultura aïllada del segle IV–, es pot considerar
l’espai funerari principal de la vil·la de Tolegassos i,
possiblement, l’únic amb entitat.
Aquesta estranya estructura planteja encara un parell
de qüestions, que fan referència tant al seu origen
com a la seva funció exacta. Quant a l’origen, bona
part de les pedres tenen encara adherida l’argamassa,
element que posa en evidència la seva procedència
d’una estructura que fou desmuntada o destruïda. No
podem admetre ni suposar que algú s’hagués pres
la molèstia, ara o fa dos mil anys, de traginar un
munt de pedres procedents de la ruïna més propera
–Tolegassos, a 300 metres–, per omplir un rec.
Tampoc, si té un origen més recent, s’haurien anat
a cercar a les ruïnes de qualsevol casa enrunada de
Viladamat, a mig quilòmetre. A manera d’hipòtesi,
3.3. ESTRUCTURA DE LA NECRÒPOLIS
Part de les inhumacions de la fase més moderna es
sobreposen a les incineracions més antigues. Encara
que en alguns casos les més recents van destruir
parcialment o totalment algunes de les més velles,
les dues àrees es poden delimitar amb claredat i es
18
Inhumació 20
Fig. 7.- Procés de restitució de la planimetria de cada sepultura a partir de fotografies verticals.
19
In-29
aG
nt
e Sa
el
liu d
ga
arri
In-25
In-31
Fe
íd
Cam
In-32
In-21
In-24
UF-4
In-30
In-26
ofrena
In-23
In-20
In-19
In-22
In-14
In-12
In-11
In-9
In-5
In-10
In-6
In-33
In-2
In-3
In-16
In-17
In-4
In-13
In-1
In-15
ofrena
In-7
In-8
In-27
In-18
In-28
N
Fig. 8.- Planta general en la que es remarquen les sepultures de cremació, obrint-se com un ventall a partir de l’extrem
sud-est, amb la In-28 com a més antiga del conjunt.
20
i obrint-se com un ventall. Les més antigues, després
de la núm. 28, es troben al centre de la zona excavada
(cremacions núm. 2, 7, 8, 13, etc.), amb cronologies
d’època lleugerament postaugustal, fins arribar, ja
al límit amb el camí de Sant Feliu de la Garriga, a
mitjan segle II, entorn el 135/150. Malauradament,
bona part de les cremacions no contenien cap mena
d’ofrena, per la qual cosa ens serà impossible datarles. En altres casos, les pobres restes només ens
proporcionaran cronologies aproximades. Però les
datacions d’un i altre extrem (inici i abandonament o
canvi de ritual), són segures.
pensem que en realitat pertanyen a una estructura
bastida a la mateixa necròpolis. Potser una sepultura
de més entitat situada a qualsevol dels espais dins el
recinte funerari i que ara veiem lliures d’inhumacions.
Pel volum de pedres abocades per farcir les rases,
no hauria estat només una simple tomba, sinó un
sepulcre d’un cert nivell.
Pel que fa a la seva cronologia, se’ns plantegen
diversos problemes. D’una banda, l’aparició de
fragments de tegulae i ceràmica comuna –quatre
esquerdissos– barrejats amb les pedres, sembla
indicar una filiació antiga. Però, al mateix temps,
també hi trobem alguns bocins de ceràmica vidrada
que no tenen més de dos segles. Com que tant uns
fragments com els altres solen aparèixer al nivell
superior de les pedres, a l’abast de l’arada (més
avall no hi ha ceràmica, només pedres), potser la
seva presència es pot explicar pel capgirament
de terres de quan es llaurava el camp. Si és així,
hauríem de considerar l’estructura com un element
relativament recent i potser relacionat amb les,
ara, desaparegudes delimitacions de finques veïnes
abans que el camp adoptés els seus límits actuals. Si
no, es tractaria del perímetre meridional del recinte
funerari. En qualsevol cas, l’explicació sobre el lloc
de procedència de les pedres amb morter no pot ser
altra que la que apuntàvem abans.
Hem de tenir en compte, a més, la possibilitat que una
part hagués estat destruïda i haguessin desaparegut
definitivament. Són dipòsits funeraris molt senzills
que es feien obrint un forat a terra, no sempre al nivell
més baix o al sòl geològic, de manera que si alguna
es trobava, per exemple, a menys de 0’30/0’40 m
de la superfície actual del camp, la seva desaparició
era pràcticament segura. Per altra banda, tenim
l’evidència de la destrucció de moltes incineracions
a causa de l’obertura de les fosses de la necròpolis
d’inhumació. I no sempre aquesta destrucció l’hem
pogut documentar bé i, menys encara, per a les que
es podien trobar a un nivell més superficial.
Les inhumacions tenen un aspecte molt diferent pel
que fa a la seva distribució dins l’espai funerari. Estan
repartides en tres grans zones separades entre elles
per sectors buits, que potser haurem d’interpretar com
de circulació o, qui sap, si destinades a ritus funeraris
que no han deixat rastres físics. Tampoc sembla que
hi hagi una successió cronològica entre una i altra
àrea. Totes són més o menys contemporànies i van
seguir una evolució paral·lela.
Els límits est i oest de la necròpolis no queden ben
definits per cap estructura, recinte o marca al terra.
Senzillament, arriba un moment en què no hi ha més
tombes a cap de les dues bandes.
A l’interior de tota l’àrea, les sepultures de diferent
tipologia s’estructuren d’una manera que cal explicar
amb més detall, resseguint la planta general i tenint
en compte les datacions que hem pogut determinar
per a cadascuna d’elles. Hem comentat molt pel
damunt la posició i límits de les cremacions (fig. 8).
Ara val de pena insistir-hi un xic més. A menys que
sorgeixen altres elements (cosa improbable, ja que
podem considerar la necròpolis totalment excavada),
la zona d’incineracions es va originar a l’extrem sudoriental de l’àrea, amb la incineració núm. 28. És
una sepultura aïllada, formada per una urna voltada
de pedres i coberta amb una petita llosa irregular,
amb els ossos cremats del difunt al seu interior, que
es data dins el darrer terç del segle I. És la més antiga
de tot el cementiri.
L’existència d’aquestes tres àrees potser s’hauria
d’explicar per l’agrupació de sepultures basada en
llaços de sang. No sembla, en tot cas, que respongui
a diferències de classe, categoria o situació dels
membres de cada zona, ja que cap sepultura
sobresurt de les altres per la seva riquesa, estructura
o característiques. De fet, totes mostren la mateixa
pobresa o discreció des del punt de vista de les
ofrenes funeràries, del ritual i de la tipologia del
sepulcre.
Al costat de llevant trobem el grup més reduït,
amb nou sepultures d’inhumació. Al centre és on
són més nombroses, amb vint-i-cinc tombes, més
algunes escampades cap al nord, en direcció al camí
Es va anar estenent en el temps en direcció nord-oest
21
de Sant Feliu, que no segueixen les línies generals
del conjunt. Finalment, a ponent, n’hem identificat i
excavat disset.
cronologies que se situen entre la segona meitat del
segle II i la primera del segle III per a gairebé totes
les tombes, només la posició d’una en relació amb
la seva veïna ens pot ajudar a afinar les respectives
datacions o, com a mínim, saber que dins el mateix
període, una és més moderna que l’altra.
La disposició de les tombes a cadascuna de les
àrees segueix unes pautes que ens poden ajudar
a comprendre com es va formar i evolucionar el
cementiri i, encara que sigui de manera secundària,
ens proporcionen informació sobre la seva cronologia
relativa. Sembla clar, veient la seva distribució a
la planta general, que els difunts van anar essent
inhumats un al costat de l’altre, deixant un espai
limitat, i seguint una línia de nord a sud (o potser
del centre de la primera cap a tramuntana i migjorn),
de manera que, a la zona occidental, la inhumació
núm. 45 és anterior a la núm. 29 i aquesta, a la núm.
28, i a la núm. 56, etc. Al costat dret (est), la tomba
núm. 8 és anterior a la núm. 11, i aquesta a la núm.
9, etc. I així a cada una de les àrees. Com que les
ofrenes funeràries –quan n’hi ha– proporcionen unes
datacions més imprecises del que voldríem, amb
Les tombes esparses localitzades a l’extrem
septentrional de la necròpolis, més o menys
paral·leles al camí de Sant Feliu, no guarden relació
amb els altres tres conjunts, ni segueixen cap de
les alineacions (inhumacions núm. 42, 53, 54 i 55).
La seva situació en aquell indret ha de respondre a
altres motivacions i la seva cronologia es dedueix
únicament a partir del contingut dels conjunts
funeraris. El mateix succeeix amb les de l’extrem
meridional (sepultures núm. 1 i núm. 52), que també
s’aparten de les alineacions generals, o la més
estranya, la núm. 37, que és l’única orientada de
tramuntana a migjorn i feta amb una base de pedres
amb el difunt, desaparegut, col·locat al damunt.
22
4. Pràctiques i ritus funeraris
La troballa és, en context rural, extraordinària tant
pel que fa al nombre de sepultures, unes noranta de
controlades en detall i unes quantes més identificades
però destruïdes o remenades d’antic, per tant més
difícils de fer servir de cara a les quantificacions i
estadístiques, com per la constatació del doble ritual
funerari d’època romana, la cremació i la inhumació,
en quantitats suficients, en un cas i altre, per poder
analitzar els fets amb certa seguretat.
serui, exposats a una vida molt dura de treball i sense
expectatives.
Una pista puntual i indirecta de la categoria o estatus
social dels ocupants de Tolegassos ens la proporciona
una troballa procedent del pou núm. 2 de la vil·la, en
un context de les darreries del segle II. Es tracta d’un
anell de ferro amb una pedra encastada en la que
apareix una Fortuna. L’anell de ferro era, en època
romana, el distintiu d’un llibert, potser el uillicus en
un moment concret de la història del jaciment.
Com tindrem ocasió de veure, ens trobem davant
d’un cementiri que estigué en ús des d’època augustal
fins a mitjan/segona meitat del segle III i amb una (o
dues) sepultura molt més tardana que, tanmateix, cal
posar en relació amb una nova ocupació puntual del
lloc a la segona meitat/darrer terç del segle IV. Un fet
anormal que ens facilita la radiografia de la vida de
Tolegassos des de l’òptica del món dels morts, l’altra
cara de la moneda per reconstruir convenientment
la història d’una vil·la en el límit del suburbium
d’Emporiae.
4.1. EL LLOC
Tal com era convenient i tal com assenyalaven els
juristes i el seny dels propietaris que, de no ferho així, condicionaven negativament el futur del
fundus, el cementiri de la Vinya del Fuster va ser una
tria hàbil i intel·ligent, segurament era un dels llocs
pròxims a la vil·la que reunia millors condicions
per esdevenir una excel·lent àrea funerària i que
podia fer-se servir al llarg de moltes generacions
sense necessitat de cercar un nou espai per destinarlo a cementiri. Es troba molt a la vora de l’edifici
principal de la vil·la, a poc més de 300 m, en direcció
cap al nord-oest. Res destorba –ni ho degué fer dos
mil anys enrera– la visió d’un lloc a l’altre. Un camí
antic, encara existent que condueix cap a Sant Feliu
de la Garriga i cap a la serralada immediata paral·lela
a la plana i més enllà, espai d’oliveres, vinyes i arbres
diversos, zones de pastures i de cacera, acabava de
definir l’espai funerari. Aquest camí que conduïa a
la vil·la i a un altre que se n’anava cap a Empúries
hauria esdevingut element clau en la tria del lloc.
Calia, quan el dominus (o el seu delegat) triava
l’espai dins de la propietat per destinar-lo a cementiri
d’aquells que habitaven el fundus, tenir present les
conseqüències d’aquest fet en ser, la tomba, locus
religiosus i, per tant, quedant les despulles del difunt
protegides i no podent ser tocades ni agredides si
no era a través de la intervenció pontifical, sempre
complexa i carregosa.
L’estudi caldrà fer-lo de vegades independentment
i altres conjuntament. Veurem com alguns costums
continuen, ben arrelats, al llarg de dècades sense
canvis aparents. Convé recordar que es tracta d’un
cementiri rural, d’una senzilla vil·la fructuària,
mancada de pars urbana i sense cap dels indicadors
de luxe i comoditat que són, a partir de la meitat
del segle II, propis de la major part d’establiments
agrícoles d’aquestes terres. Probablement, la suburbialitat de Tolegassos explica aquest fet.
Així doncs, cal tenir present que, almenys en la
necròpolis de la Vinya del Fuster, no s’hi féu enterrar
cap membre de la família directa del dominus ni
ningú amb un status social superior. Són homes,
dones i infants que conformaven la comunitat,
poc nombrosa, que residia a la vil·la on hi naixien
(almenys majoritàriament), hi vivien, treballaven,
es reproduïen i hi morien. A partir de les dades
aplegades, valuosíssimes però en segons quin aspecte
poc explícites, no podem determinar si eren lliures
o esclaus. Tot fa pensar, però, en un predomini de
A partir del moment de sebollir un difunt en un lloc,
aquest quedava sota la protecció de la divinitat en ser
23
dels Manes i de l’autoritat que castigava amb duresa
les violacions de les sepultures. Altrament, la tomba
creava drets de visita i freqüentació dels familiars a la
seva proximitat per retre el culte funerari estipulat pel
costum. Tot cementiri havia de tenir un camí d’accés
obert i mantingut per facilitar aquell dret ineludible.
Aquestes circumstàncies expliquen el costum tan
arrelat d’enterrar al costat d’una via que, a ciutat i
entre grups socials més rics i més cultes, comportava
també la voluntat de ser recordat a través del titulus,
la inscripció, que llegida en veu alta per viatgers i
passavolants, feia possible reviure novament i, per
tant, no morir en l’oblit. Aquell que és recordat
continua, d’alguna manera, entre nosaltres.
de consideracions globals d’aquesta necròpolis que
estigué intensament en ús més de tres-cents anys i
que tornà a ser utilitzada puntualment quasi un segle
després. Recordem que hem aconseguit identificar
amb tota seguretat 36 incineracions cosa que
representa un 30’25% del conjunt de la necròpolis,
una mica menys d’un terç del total, amb una etapa
d’ús que podem situar entre els 160 i 180 anys. Cal
assumir que no les hem identificat i reconegut totes
i que unes quantes han desaparegut sense deixar
rastre. Tanmateix, després de l’exploració extensiva i
detallada del lloc, les perdudes no haurien de superar
mai un 10% de les identificades, per tant, n’hi hauria
poc més de 40 (fig. 8).
Calia, tanmateix, una tercera consideració tant o
més important que les anteriors (proximitat al lloc
d’habitació i d’un camí) i, si més no, complementària:
l’ús com a cementiri d’un espai erm o poc adequat
al conreu. En efecte, les peculiaritats religioses de la
tomba (locus religiosus) condicionaven per sempre
el lloc on n’hi havia. Dins del fundus era assenyat
dedicar a zona d’enterrament espais marginals,
poc agradosos agrícolament i que especialitzarlos en aquesta funció no significava condicionar
l’explotació futura d’indrets fèrtils.
4.2.1. Tipus de sepultures
El repertori és limitadíssim. De fet, només tres
tipus bàsics a partir dels quals podem veure algunes
mínimes variacions que potser només són degudes a
fets circumstancials, com la manera d’obrir la petita
fossa per dipositar-hi les cendres o, potser, l’afectació
de la sepultura amb les tasques agrícoles modernes.
Hi ha aspectes puntuals que mai no podrem aclarir.
Les dades que posseïm d’altres llocs i, preferentment,
del territori immediat confirmen que majoritàriament
es tenien en consideració una confluència de les tres
causes a l’hora de destinar un sector determinat de la
propietat a espai funerari (Nolla, Casas i Santamaria,
2005, 251-257).
El primer tipus, el més antic i amb un sol exemple
a tota la necròpolis, correspon a la sepultura que en
podríem dir clàssica. Aquella que suposadament
s’hauria d’haver utilitzat mentre va estar vigent la
cremació com a mètode per acomiadar el difunt.
Es tracta de l’urna amb les cendres i ossos cremats
del difunt al seu interior, posada en un petit nínxol
excavat al subsòl, voltada de pedres i coberta, com
a mesura de protecció, per una llosa. Probablement
la sepultura quedava assenyalada per un petit túmul
que no deuria ser massa diferent a un munt de pedres
irregulars. Les ofrenes, sempre escadusseres, es
dipositaven al costat de l’urna funerària. Només la
incineració núm. 28, del darrer terç del segle I aC,
pertany a aquesta categoria. En tot cas, queda clar
que la cremació del cadàver fou feta en un ustrinum
a una distància indeterminada de la tomba però, amb
seguretat, més enllà de l’àrea explorada on no s’ha
documentat. Tanmateix, tot fa pensar en l’entorn
més immediat.
4.2. LES CREMACIONS
Efectuarem, per facilitat metodològica, primerament
una anàlisi detallada de les sepultures més antigues,
les d’incineració, i, en segon lloc, de les més tardanes,
les inhumacions, en tenir unes i altres un tractament
específic ben diferent. En acabar, reunirem les dades
d’unes sepultures i de les altres, per fer tot un seguit
El segon tipus, i el més emprat és la fossa circular
de reduïdes dimensions, d’entre 0’40 i 0’60 m de
diàmetre, excavada al subsòl. Al seu interior s’hi van
dipositar les restes del difunt (cendres i fragments
d’ossos cremats), una vegada recollits del lloc de
cremació. De vegades es col·locaven un o dos vasos
al costat o al centre, a manera d’ofrena. En altres
Des d’aquests tres punts de vista la tria del lloc
conegut avui com la Vinya del Fuster era perfecta:
de fàcil accés a través d’un camí d’una certa
importància a redós del qual s’organitzava, sempre
només a migdia, ocupant una llengua de terra on el
subsòl rocós aflora arreu, un espai marginal gens
aprofitable pel conreu extensiu i rendible i, finalment,
molt pròxima a l’hàbitat, la vil·la de Tolegassos a poc
més de tres-cents metres de distància, en perfecta i
continuada relació visual.
24
ocasions, n’hi havia prou amb una moneda posada
plana també a la part central. I en altres ocasions, res.
No en sabem res del lloc de cremació, l’ustrinum,
que, per força quedaria més enllà de l’àrea explorada.
Com comentàvem més amunt (supra), no ha estat
localitzat i, per tant, no podem especular amb el
tipus, la forma i el nombre. Exploracions recents
molt fines, gairebé exclusivament en àmbits urbans,
semblen coincidir en que majoritàriament cada
cremació tindria el seu propi lloc (Bel et al., 2009,
89-150)
altres casos, podem veure-hi restes del que sembla
una estructura una mica més complexa. Potser és un
xic exagerat qualificar-la d’estructura, però tenint en
compte la simplicitat de cada sepultura, ens sembla el
mot adient. Es tracta, en definitiva, d’amuntegaments
de pedres i fragments de tegula que ara se’ns
presenten barrejats de qualsevol manera, més que
res a causa del treball del camp que n’ha remogut la
zona superior de la majoria. Tot sembla indicar, no
obstant, que ens trobem davant les restes d’una mena
d’estructura de protecció i, potser, de senyalització
de la tomba. Tal vegada es tractava senzillament
d’una coberta feta amb dues tegulae formant doble
vessant, com s’ha documentat en altres necròpolis
d’època romana com, per exemple, al cementiri
emporità Torres, en les incineracions núm. 15 i 29
(Almagro 1955, 121) i en alguns cementiris de la
Gàl·lia romana que es daten entre els anys 20 i 60 (Bel
2002, tombes 164 i 166, fig., 251, 251 i 261), o un
petit túmul que tan sols hauria servit per assenyalar
l’indret de la sepultura. En qualsevol cas, aquestes
restes malmeses apareixen a les incineracions núm.
14, 23 i 26 i, potser també, a la 30, tot i que va ser
parcialment capgirada quan es va obrir la inhumació
núm. 55 i, per tant, no podem estar segurs d’on
provenen les quatre pedres i fragments de teula que
hi vam trobar.
Tot i que les incineracions d’aquest tipus es troben
més o menys escampades per tot l’espai funerari,
podem observar a primer cop d’ull que s’agrupen
sobretot a la part central i meridional del recinte
més antic, a continuació de la cremació núm. 28,
encara que a certa distància. Les modestes ofrenes
d’algunes d’elles ens permeten datar-les en el segle
I de la nostra era, amb un ventall que abasta, com
a mínim, els tres primers quarts de la centúria,
aproximadament des del període d’August-Tiberi fins
a Vespasià. Malauradament, els materials que poden
proporcionar-nos aquesta mena d’informacions
són escadussers i de vegades poc fiables, ja que no
sempre queda clar si formaven part de l’ofrena o si es
tracta d’intrusions, especialment quan són fragments
de poca entitat.
Potser la més atípica de totes és la incineració núm.
27, situada a l’extrem occidental de la necròpolis,
molt allunyada del conjunt principal, en la que
predominaven les terres negres, cremades i cendroses,
però amb molt poques restes d’ossos cremats. La
ceràmica que vam identificar al seu interior (una base
insignificant de ceràmica comuna), no aporta cap
informació, i probablement, es tracta d’una intrusió
de l’època, barrejada amb les terres cendroses que
s’hi van abocar.
El tercer tipus, conservant les característiques
de l’anterior, adopta una forma allargada, amb
unes mides pròximes a les de les inhumacions
posteriors. En alguns dels casos en què no es van
veure afectades per activitats agrícoles, no hi ha
dubte que corresponen a cremacions fetes in situ,
havent-se dipositat les ofrenes (llànties, petites
gerres i escudelles, ungüentaris de vidre, etc), amb
posterioritat a la cremació del cos. Però no sempre
queda clar l’origen. Ens trobaríem davant de busta,
on el lloc de cremació esdevé, també, la tomba. És
possible que alguna d’aquestes incineracions de
forma ovalada o allargada sigui només el receptacle
al que es van abocar les cendres i ofrenes que
acompanyaven les restes del difunt –com en el cas
de les petites fosses circulars–, i que la cremació
s’hagués fet en un altre indret.
Hem de fer notar que deixant de banda aquesta
darrera sepultura, aquest tercer tipus d’incineració
és el predominant a la meitat nord de la necròpolis,
on es concentren les més tardanes, amb cronologies
de la primera meitat del segle II. Per regla general,
solen contenir més ofrenes que, des del punt de vista
cronològic, són més fiables per datar cada sepultura.
Cap d’elles sembla ultrapassar la meitat del segle II.
La major part de les cremacions que cal relacionar
amb aquest tipus no tenen pràcticament res al seu
interior, llevat de les terres cremades i les ofrenes
(Bel et al., 2009, 89-90). Com a màxim, algunes
petites pedres barrejades de forma natural. Però en
4.2.2. Algunes consideracions
L’excavació d’aquest recinte funerari resulta de
valor extraordinari per poder-se plantejar una qüestió
que ens preocupava i que no podíem respondre
25
convenientment: per què hi havia fins ara tan
poques cremacions identificades en context rural?
En efecte, si donem un cop d’ull a una publicació
molt recent on s’aplegaven totes les dades relatives
a aquest tema, veurem com aquesta mena de tombes
són pràcticament desconegudes (Nolla, Casas
i Santamaria, editors, 2005). No és, tanmateix,
un cas extraordinari. Al País Valencià, només es
quantificaven una vintena d’incineracions de les
quals la majoria eren procedents de context urbà
(González Villaescusa 2001, 86).
1955, 94-113). Amb relació als cementiris Nofre i
Torres, escriu Almagro: Las más sencillas y pobres
nos muestran los restos calcinados colocados
simplemente sobre la roca firme sin otra indicación
especial. A veces cubiertas por piedras sueltas.
También cenizas sobre la roca debajo de un montón
de piedras y luego tierra. Muy típica es la de hoyo
practicado en el cervell de gat y las cenizas dentro
y cubierto todo con piedras sueltas. En otros casos,
las cenizas esparcidas formando grandes manchas
sin forma precisa y huesos calcinados (Almagro
1955, 121).
Hem pogut veure l’enorme simplicitat d’aquestes
sepultures que moltes vegades no són altra cosa
que una taca de cendres sobre el sòl natural sense
ofrenes d’acompanyament ni altres indicis d’una
certa entitat. Aquí, ha estat l’excavació en extensió
i intensiva el que ha permès una bona identificació
i la localització d’un nombre força elevat, moltes de
les quals havien estat afectades per la implantació
posterior de les inhumacions i, sobretot, pels llargs
anys de conreu d’un camp amb una prima capa de
terra damunt del sòl geològic. És més que probable
que hagin passat desapercebudes en moltes ocasions
en ser, sovint, quasi intangibles. Caldrà, des d’ara,
en àrees d’enterrament o en espais perifèrics, estar a
l’aguait per si es manifesten indicis d’aquesta mena.
En la necròpolis Torres, de 70 incineracions, 19 eren
d’aquesta mena (núm. 4, 6, 7, 11, 19, 25, 26, 28, 31,
34, 35, 36, 37, 38, 39, 40, 43, 68 i 69. Un 27’14%
del total (Almagro 1955, 146-198). A la Nofre, de
28 cremacions, 10 eren modestíssimes (núm. 1, 2,
3, 14, 16, 17, 20, 22, 23 i 27), que representen el
35’71% (Almagro 1955, 201-211). Pel que fa al
cementiri Pi, amb un conjunt de 12 cremacions, més
de la meitat, 7 (núm. 2, 3, 5, 6, 8, 9 i 10), eren tan
simples (58’33%) (Almagro 1955, 227-229). A la
Vinyals, cap de les quatre incineracions recuperades
es podia situar dins d’aquest grup, però a la Patel,
de 24 tombes d’incineració, 6 (núm. 3, 9, 10, 16,
20 i 24) (el 25%) (Almagro 1955, 235-249). Entre
les 15 incineracions de a necròpolis Sabadí, en cal
incloure 7 (núm. 2, 3, 4, 10, 11, 12 i 13) en aquest
apartat (46’66%) (Almagro 1955, 250-254). L’única
incineració de l’amfiteatre era considerablement
sofisticada mentre que al cementiri Bonjoan, de
22 incineracions d’aquesta època, 13 eren de gran
modèstia (núm. II, III, V, VI, VII, VIII, IX, X, XI,
XIV, XV, XX, XXI i XXII) (59’09%) (Almagro
1955, 267-279). Finalment de les 6 cremacions
del cementiri Ballesta, 2 (núm. I i II), podien ser
incloses dins d’aquest apartat (33’33%) (Almagro
1955, 283).
Ara bé, aquestes circumstàncies no són, ni de bon
tros, excepcionals ni extraordinàries. Només cal girar
el cap en direcció a Empúries i llegir amb una certa
atenció els capítols dedicats a les necròpolis urbanes
de cremació per fer-nos veure que tombes tan simples
i senzilles com les de la Vinya del Fuster constituïen,
en context urbà, un nombre considerable. Analitzemho amb una mica d’atenció. En la necròpolis Ballesta
les incineracions núm. 1, 2, 3, 8, 9, 34, 37, 39, 40,
41, 47, 51, 52, 58, 59, 66, 67, 69 i 70, són d’aquesta
mena (Almagro 1955, 45-89). En unes s’observen
les restes òssies cremades posades directament
a terra, o en un forat, a cops mig coberta per una
(o unes) pedra. Altres vegades són autèntics busta
(núm. 34 i 47). En aquest cementiri s’indentificaren
70 cremacions de les quals 19, les que hem referit,
eren ben senzilles, cosa que representa un 27’14%
del total. En la necròpolis Rubert, les incineracions
modestes eren disset (núm. 5, 7, 8, 9, 15, 17, 18,
20, 23, 24, 26, 29, 34, 42, 46 i 48), d’un total de 49
sepultures (un 34’69%); algunes poca cosa més que
una taca negra amb algun os cremat, altres amb les
cendres cobertes per fragments d’àmfora o posades,
les despulles, en un forat de la roca (Almagro
Les dades globals són contundents, de 302
incineracions descrites, 100 s’han de situar dins
d’aquest grup on, certament, es va de la taca
cendrosa disposada sobre el sòl natural sense ofrenes
ni cap protecció a situacions un xic més sofisticades,
aprofitant un forat a la roca o creant-lo, i amb algun
objecte acompanyant les despulles: un terç del total
(33’11%). Cal, doncs, deduir que la simplicitat, la
senzillesa d’aquestes sepultures no era exclusiva del
món rural sinó que afectà la part menys protegida
de la societat urbana de l’època, que representaria
una part important del conjunt, potser fins i tot més
26
4.3.1. Ungüentaris cremats
És un fet constant en el món de la incineració romana
observar la presència de petits recipients de vidre
acompanyant les cendres del difunt, rebregats per
l’exposició a altíssimes temperatures. És un costum
ben conegut, universal, que, sense anar més lluny,
tenim ben documentat a Empúries (Almagro 1955,
passim; Llinàs et al. 1997, 9; Castanyer, editor,
2003, 48-49) o en molts altres llocs (a Barcelona,
a la necròpolis de la plaça de la Villa de Madrid, al
sepulcre 36 o a la tomba 85, 1 (Beltrán de Heredia
2007, 46-47, làm. 15 i 16), per exemple). Aquests
flascons eren els contenidors de perfums i ungüents
usats en la unctura del cadàver, un dels passos
decisius en el procés del funus, que semblava
convenient, ja buits, llençar al rogus. Podien, també,
abocar-se damunt la pira abans de començar la
cremació per amorosir la ferum de l’acte. A la Vinya
del Fuster se’ns fa present aquesta manera de fer en
la incineració núm. 0.
enllà d’aquest terç que podríem deduir de les dades
que acabem de presentar. Aquest fet és una mostra
d’atenció a l’hora d’intentar explicar-se perquè són
tan escasses les incineracions, tan en context urbà
com, sobretot, rural. La seva subtilesa, la simplicitat,
la manca d’ofrenes, explicarien que haguessin passat
desapercebudes.
Tanmateix, caldria consignar que conforme s’entraria dins del segle I i, especialment, després del pas
al ritual inhumador, les sepultures adquiriren una
forma més definida, una entitat més real que caldria
posar en relació amb la consolidació del funus i amb
l’arrelament d’unes creences d’origen romà, itàlic i
mediterrani, que consideraven que la tomba era un
dret de tothom tal com els rituals que al seu redós
calia practicar i que les comunitats, urbanes o rurals,
s’apressaren, amb més o menys modèstia i dificultats,
a acomplir. Proposaríem explicar aquest canvi que se
situaria dins del segon terç del segle I en endavant, en
funció del substrat que es deuria plantejar el pas de
la mort d’una altra manera. El poc que sabem sobre
el món ibèric ple apunta a enterraments privilegiats i
minoritaris. Pel que fa a la baixa república, les nostres dades són quasi inexistents (Burch et al., 2010a,
121-128). En aquest cas, doncs, hi podríem veure
l’efecte de la romanització, la incorporació d’uns
costums forans però, sens dubte, més consoladors
que els propis.
4.3.2. Les llànties
La lucerna com a ofrena és, sempre, ben
representada. Probablement és una de les peces més
característiques d’un conjunt funerari. A la Vinya del
Fuster, n’hem trobat com acompanyament funerari
de 4 incineracions en el benentès que en la núm. 26
n’hi havia dues (núm. 28, 30 i 31) cosa que representa
que era present un cop de cada 12.
S’ha insistit molt sobre el doble valor simbòlic
d’aquest objecte, la representació de la vida humana,
feble i trencadissa, que s’”apaga” en el moment més
inesperat o la voluntat d’oferir al difunt la possibilitat
d’il·luminar el món subterrani, silenciós i fosc on
“viuen” els Manes (Cumont 1949, 48-49; Toynbee
1993, 246; Pellegrino 2001, 370). Recordem que
aquestes peces igual són ofertes a difunts inhumats
que incinerats (infra).
4.3. CREMACIONS I OFRENES
D’un total de 36 incineracions identificades, 22 amb
seguretat, un 61’11% (núm. 0, 1, 2, 3, 4, 8, 9, 13,
14, 19, 22, 23, 25, 26, 27, 28, 29, 30 A, 30 B, 30 C,
31, 32), o, potser, 24, un 66’66% (núm. 20 i 21),
eren acompanyades d’alguna ofrena (no considerem
com a tal l’urna que contenia les cendres del difunt).
Un percentatge considerablement alt que caldrà
confrontar amb dades procedents d’altres cementiris
(infra) i, en tot cas, superior al de les inhumacions
(amb un 50% o un 51’61%).
4.3.3. L’òbol de Caront
Ben documentat arqueològicament és, entre
l’acompanyament funerari d’època romana, el
costum hel·lè de dotar el difunt d’un “òbol”, una
modestíssima moneda de bronze, sovint vella i molt
gastada, que havia de servir per pagar el passatge
de l’Estix en la barca de Caront, el vell barquer
repatani que passava els manes que havien rebut el
ritual funerari adequat, que havien estat enterrats
convenientment, fins l’Hades d’on mai més sortiria,
on s’havia d’acomplir el destí de tots els éssers
vivents (fig. 9).
En 5 ocasions, (núm. 8, 13, 30a, 30b i 32), una
única ofrena acompanyava les cendres. En 5, eren
2 objectes (núm. 0, 1, 2, 22 i 29). 3 vegades, n’hi
havia 3 (núm. 4 i 31). Dos cops, amb 4 (núm. 3 i
28), dues vegades amb 5 (núm. 23 i 30c), una amb
6 objectes (núm. 14) i una amb 7 (núm. 26). En tot
cas, cal convenir que sempre eren ofrenes modestes,
de poc valor (claus de ferro, peces simples de vidre,
objectes de terrissa…).
27
intrínsec de la moneda podrien ajudar a explicar la
petita diferència de percentatge.
4.3.4. Claus i agulles
Una altra troballa clàssica en incineracions i
inhumacions és la de claus, de ferro i de bronze.
Són ofrenes modestes a les quals se’ls dóna una
explicació màgica; la voluntat de “fixar” l’eydolon,
l’umbra del difunt a la tomba on ha de residir
impedint, d’aquesta manera, que pugui interferir
negativament en les coses dels vius (Buccellata,
Catalano i Pantano, 2008, 18). Creences populars
més o menys arrelades (Castanyer, editor, 2003, 49;
Beltrán de Heredia 2007, 39-48, amb bibliografia).
En aquest cementiri en tenim uns quants exemples,
a la incineració núm. 2, a la núm. 22, trencat, a la
núm. 23, sense cabota i amb efectes evidents del
foc al seu damunt i a la núm. 25, amb un de ferro
i la punta d’un, més petit, de bronze. Representaria
un 11’11%, poc més d’un cop cada 10. Del conjunt
destaca el clau de la incineració núm. 23 que permet
deduir que, en ocasions, aquest (suposat) clau màgic
ja acompanyava el difunt durant la cremació.
Pel que fa a les agulles les troballes es redueixen
a un cas únic, a la cremació núm. 26 i, tanmateix,
ens proporcionen dades indirectes sobre el ritual
funerari just en el moment de procedir a encendre
la foguera purificadora. En efecte, es tracta d’una
finíssima agulla de ferro, no de bronze com és
més habitual, afectada fortament per una llarga
exposició a altíssimes temperatures. Cal imaginar
que serví per fixar la mortalla, probablement de lli,
que embolcallava el cadàver posat convenientment
sobre el rogus dins d’un fossat obert que li serví de
sepultura. Recordem que en aquest cas es tractava
d’un bustum, on coincidien pira i tomba.
Fig. 9.- Caront damunt la seva barca, en un lékithos
funerari del Museu Arqueològic Nacional d’Atenes (segle
V aC).
Convé recordar que es tractava d’un costum forà al
món occidental que, tanmateix, s’expandí amb certa
rapidesa i amb cert èxit, però que mai fou seguit per
tothom, ans al contrari. D’un total de 36 incineracions
només en tres (núm. 3, 29 i 30b), hem documentat
l’òbol, cosa que representa només un 8’33%. Una
de les peces recuperades és un as d’Empúries amb
contramarca; l’altra, un as de Claudi I i la darrera,
una moneda atribuïble a Trajà.
El costum de cremar el cadàver amb objectes
personals és un fet molt ben documentat des de
tots els punts de vista (González Villaescusa, 2001,
71; Pellegrino, 2001, 369) i del qual en deixava
constància escrita el redactor del testament del
Lingon (CIL XIII 5708) que en el darrer paràgraf
conservat d’aquell document extraordinari recorda
Uolo autem instrumentum meum quod ad uenandum
et aucupandum paraui, mecum cremari. (vegeu el text
complet i una traducció a Hatt, 1986, 66-69). Se’ns
fa palès, a la Vinya del Fuster, en la incineració núm.
14, on es recuperà un fus d’os cremat. En aquests
cas, cal suposar, d’una tomba femenina, deixant
constància d’una activitat que li degué ser pròpia
Les necròpolis emporitanes ens proporcionen, en
relació a aquest costum, sempre minoritari però
sempre present, dades interessants que ens permeten
comparacions acurades atesa la proximitat de
Tolegassos al nucli central de la ciuitas. D’un total de
305 incineracions que s’esglaonarien entre el 25 aC i
el 125 dC, només en 37 es trobava l’òbol, un 11’2%
(Nolla et al. 2005a, 86). Potser el cosmopolitisme
d’una ciutat portuària, la relativa llunyania i el valor
28
i, potser, estimada. Recordem a tall d’exemple, la
inhumació núm. 4 de la necròpolis oriental del Collet
de Sant Antoni, on el cadàver era acompanyat d’una
agulla de xarxa i d’un podall (falx arboraria) (Nolla
et al. 2005a, 22-25, fig. 10). Un cas simètric aplicat
a un home.
barreja considerable de tipus de sepultures a tot arreu,
la qual cosa indica que s’utilitzava l’estructura més
adient que convenia a cada moment, sense distinció
de posició o cronologia. Si hi ha algun detall que
pugui mostrar-nos aquesta relació, se’ns escapa.
Per tant, amb algunes mínimes variacions, trobem els
tipus de tomba següents, que resumim a les figures
11 i 12, en les que s’inclouen només els tipus bàsics
a partir dels quals identifiquem les variacions que
descriurem a continuació:
4.4. INHUMACIONS
La tipologia, en aquesta segona fase, és molt més
àmplia que a l’anterior, amb diverses solucions
i combinacions que responen, bàsicament, a una
moda o una pràctica puntual, però que no sempre
són indicatives d’un període concret. Ni totes les
tombes en fossa simple són contemporànies, ni ho
són les cobertes amb tegulae, adoptant acabats i
formes diversos.
1. Fosses
1.1. Fossa simple. Dins la forma era disposada el
cadàver preferentment decúbit supí i embolcallat
amb una mortalla i, en acabat, tot novament cobert
amb la terra treta. Alguna cosa, a més de la terra
remoguda, marcaria el lloc (fig. 11 i 12, tipus A).
N’hem identificat 21 en total que representen un
36’84%. Són les sepultures T3, T7, T10 (amb algun
dubte), T11, T12, T19, T20b, T24, T25, T26, T29,
T33, T40, T43, T44, T47, T48, T51, T53, T54 i
T56).
Descriurem els diferents tipus de loculi intentant
veure si hi ha alguna relació més directa entre moda
i cronologia, encara que inicialment no l’acabem de
veure. La datació exacta de cada tomba, no sempre
possible, ens pot ajudar a veure si alguns costums van
predominar en determinades èpoques o si l’estructura
de cada tomba és deguda només a un caprici de
l’enterramorts, a les necessitats i disponibilitats del
moment o a la intervenció de diverses mans, tenint
en compte que existeix una successió cronològica,
encara que no sempre es pugui establir fàcilment.
1.2. Fossa simple amb cobriment exterior d’un llit
de pedruscall i fragments de tegulae. Dues en total
(3’50%), T38 i T57 (fig. 11 i 12 tipus F).
1.3. Fossa simple dotada d’un llit de pedruscall. Un
sol cas, la T37 (1’73%)
4.4.1. Tipus de tomba
Són d’una gran senzillesa i simplicitat com no podia
ser d’altra manera, fidel reflex del modest grup social
al que representaven
2. Sepulcres en fossa fent servir tegulae de diverses
maneres
2.1. Fossa simple coberta amb tegulae posades planes
i unes al costat de les altres definint una coberta (fig.
11 i 12, tipus B). Són cinc en total (T1, T8, T42, T52
i T56) (8’77%).
Des del punt de vista de la situació de cada sepultura
en el recinte funerari, no s’observen pautes ni
tendències especials. No hi ha cap indret reservat
únicament a les tombes de tegulae, de caixa o en
fossa simple. Totes estan barrejades. Des de l’aspecte
cronològic, podríem fer un difícil i arriscat exercici
que tant podria donar resultats fiables i definitius
com no. Tenint en compte que les sepultures es van
anar posant intentant seguir línies de nord a sud (no
sembla probable que s’originessin a migdia per anar
cap a tramuntana), a mesura que s’anaven sebollint
els cadàvers, podem intentar veure si hi ha un mínim
paral·lelisme entre les d’una determinada posició en
qualsevol de les rengleres amb la seva equivalent
en la renglera paral·lela. En aquest aspecte, la seva
identificació tipològica en el plànol general ens pot
ser d’ajuda (fig.10). Però podem observar a primer
cop d’ull que no segueixen cap pauta i que hi ha una
2.2. Fossa simple amb tegulae posades verticalment
a la capçalera, als peus o a un i altre lloc. Dos
exemples (T17 i T28) (3’50%).
2.3. Fossa simple amb solera de tegulae juxtaposades.
Un sol cas (T35) (1’75 %).
2.4. Fossa simple amb tegulae disposades a dos
vessants cobrint el cadàver (fig. 11 i 12, tipus C var.).
Un cas (T34) (1’75%), i potser en dues de les tombes
excavades el 2010 a l’altre costat del camí.
2.5. Fossa simple amb tegulae disposades a dos
vessants i definint la solera. La trobarem de manera
29
UF-2
C
UF-1
í de
Cam
liu
t Fe
San
la
de
Gar
riga
T-53
A
UF-5
T-42
B
T-54
T-54
A
T-43
UF-3
T-55
T-55
A
E
T-41
A
C
G
T-33
A
C
T-24
A
T-26
D
A
A
T-22
T-29
T-29
T-28
F
B/E
A
T-4
A
A
T-56
T-51
T-39
T-38
T-7
T-11
D
A
A
T-40
E
A
T-3
T-9
D
G
E.1
A
T-47
T-49
A
E/E.1
T-50
T-10
T-2
A/C
D
T-1
A
A
T-57
D
T-46
A
T-48
T-5
D
T-6
A
N
Fig. 10.- Identificació de tombes segons la tipologia especificada a la figura 11.
30
T-13
T-16
T-31
A
A
T-14
T-14
T-36
C
T-37
B
G
C/E
D
A
T-8
T-12
C
D
T-45
T-45
A
D
T-30
T-44
T-44
T-17
F
T-21
T-23
T-25
T-35
E
T-18
F
T-27
C
T-34
T-19
A
D
T-32
T-20
T-52
T-15
Fig. 11.- Tipologia de les tombes
d’inhumació identificades a la
Vinya del Fuster. Pràcticament
no s’observen variacions que
vagin mén enllà dels vuit tipus
assenyalats.
A
B
C
D
E
E.1
F
G
tipus específic de sepultura, ja que la seva forma ve
determinada pel fet que ha estat destruïda i alterada,
probablement en època moderna, per la qual cosa no
es pot conèixer la disposició original de les tegulae.
ben clara sis vegades (T2, T5, T18, T20a, T21 i T36)
(10’52%), (fig. 11 i 12, tipus D var.).
2.6. Fossa simple amb tegulae disposades a doble
vessant i dues posades verticalment a cada un dels
extrems (T9, T15, T16 i T30a) (7’01%), (fig. 11 i 12,
tipus C).
3. Taüt de fusta (o baiard) dins de fossa.
3.1. Fossa amb caixa de fusta o baiard (T39, T14a i
T50) (5’26%), (fig. 11 i 12, tipus E var.).
2.7. Fossa simple amb tegulae disposades a dos
vessants, formant solera i una vertical a cada un
dels costats curts (T22, T23 i T46) (5’26%). És una
variant que fusiona els tipus 2.4 i 2.5, completada
amb les tegulae dels extrems. (fig. 11 i 12, tipus D).
3.2. Fossa amb taüt cobert (parcialment, en aquest
cas) amb llosa prima de pedra (T49) (1’75%), (fig.
11 i 12, tipus E.1).
3.3. Fossa amb taüt de fusta cobert amb tegulae
juxtaposades (T4) (1’75%). Per la disposició de les
tegulae de la sepultura T4, és probable que aquestes
2.8. Fossa amb ús indeterminat de tegulae (T6 i
T27), (3’50%). En realitat, no la considerem un
31
Fig. 12.- Seccions
de les sepultures
segons la seva
tipologia descrita a
la figura anterior.
A
B
C
D
E
E.1
E.2
F
4. Enterrament infantil en àmfora.
En tres ocasions (T13, T31 i T32) (5’26%), (fig. 11,
tipus G).
s’haguessin col·locat planes al damunt del taüt, com
als enterraments en fossa del tipus B, o com a la
variant E.1, que en lloc de tegulae hi havia una o
més lloses de pedra.
Són, tots aquests tipus, ben convencionals i que
trobem, en aquestes mateixes cronologies, en els
cementiris de l’occident de l’imperi. La fossa
simple (tipus 1.1), la més senzilla de totes, sol ser a
bastament representada i sovint la més usada, tal com
passa a Tolegasos. Al cementiri oriental de la vil·la
del Collet de Sant Antoni, el més pròxim i més gran
entre els de tipus rurals ben documentats, és, també,
la més utilitzada, en 12 ocasions i un 35/36%, si fa
3.4. Fossa amb taüt cobert amb tegulae posades de
través i imbrices unint les crestes (T45) (1’75%), (fig.
11 i 12, tipus E var.). És una variant notable i curiosa
del tipus genèric E, una fossa amb esglaó lateral
que també veiem en altres inhumacions d’aquest
cementiri, excavada a una profunditat superior del
que sol ser habitual i combinant els dos tipus de
protecció del difunt.
32
o no fa, el mateix percentatge (Nolla et al., 2005a,
96, on s’apleguen nombrosos paral·lels i moltes
altres dades). Al sector excavat aquests darrers anys
a la necròpolis Granada és, també, el tipus de tomba
preferit entre les inhumacions (Castanyer, editor,
2003, 41-45). Semblantment ho podem constatar a la
necròpolis de la plaça Villa de Madrid, a Barcelona,
on era, novament, la més ben representada (Beltrán
de Heredia, 2007, 31-33).
al., 2005a, 98-99). A la necròpolis barcelonina de la
plaça de la Villa de Madrid, entre els segles I i III,
són ben documentades (Beltrán de Heredia, 2007,
31-33).
L’altre grup, el 3, correspon a enterraments en
taüt de fusta dins d’un forat i amb cobriments
protectors diversos. Cal assenyalar que en algun
cas molt puntual potser no es tractaria d’una caixa
de fusta convencional sinó d’un baiard o llitera, el
sandapilum, damunt del qual s’hauria traslladat
el difunt de Tolegassos a la Vinya del Fuster que
s’hauria sebollit fent de llit al cadàver. L’haver trobat
tocada la tomba fa impossible determinar-ho amb
tota seguretat.
La variant amb un cobriment superior de pedruscall
i, de vegades, fragments de tegulae i dolia, tipus 1.2,
tampoc ens és estranya. Al Collet se n’identificaren
3, entre un 8 i un 9%; un percentatge força més
alt (Nolla et al., 2005a, 97). Era, semblaria, una
manera de protegir i assenyalar la deposició. Ja
havíem proposat que aquesta mena de sepultures es
començaven a documentar, en aquestes terres, des
de mitjan segle II (Nolla et al., 2005a, 97), cosa que
es confirmaria plenament en aquest cementiri. Cal
recordar que aquest costum tingué continuació a
l’antiguitat tardana (dades a Nolla et al., 2005a, 97).
Les noves maneres d’excavar, l’atenció que exigeix
l’exploració d’una tomba, han permès documentar
a bastament l’ús del taüt de fusta en contextos
mediterranis quan, anys enrere, semblaven inexistents
o molt rars. Al Collet constituïen entre un 26 i un
27% (9 casos), força més que a Tolegassos (Nolla
et al., 2005a, 99-101, amb abundants exemples,
nostrats o forans, i dades cronològiques). També es
documenten a Barcelona (Beltrán de Heredia, 2007,
31-33).
El tipus 1.3, un cas únic i molt afectat per les
activitats agrícoles, difícil de definir i, per tant, difícil
de rastrejar.
Els enterraments en àmfora, el nostre grup 4, són
escassos i sempre reservats a infants morts acabats
de néixer o molt poc després. Aquí són tres, un
5’26%, un nombre baix però significatiu. Aquest fet,
la presència de mainada morta a l’entorn del part és
un fet diferencial amb l’altre cementiri rural d’una
certa entitat explorat en aquestes terres. A Calonge
no n’hi havia cap. Calia deduir d’aquest fet, essent
estadísticament impossible que no hi hagués cap cas,
que se’ls sebollia en un altre lloc, potser a part en
una area reservada que quedava clar que calia cercar
en un altre indret, potser més a la vora dels edificis
de la vil·la o en un altre cementiri de la propietat. Era
una manera de fer prou documentada arreu.
Cobrir la fossa amb tegulae posades planes és una
manera, també, característica i d’ús llargament
documentat. Al cementiri calongí només el trobàvem
una vegada, un 3%. Tanmateix, adduíem multitud
de paral·lels, pròxims i llunyans amb un ús antic
per protegir incineracions i una llarga continuïtat.
Assenyalaríem que en relació al ritual inhumador
aquesta sepultura se’ns fa ben present des de mitjan
segle II (Nolla et al., 2005a, 96-97).
Els tipus 2.2 a 2.8 són variacions més o menys
complexes i sofisticades de tombes on s’usà la
tegula. Constituïa, al Collet, el grup C, que tot plegat
representava un 21%, aproximadament, 7 sepultures
(Nolla et al., 2005a, 98-99). A la Vinya del Fuster,
aquest conjunt representa aproximadament un
terç del total. Destacaríem la modèstia del nostre
cementiri que sovint féu servir només puntualment
les grans teules planes (solera, capçalera, peus,
peus i capçalera,..), que en alguna ocasió es tractava
de peces mal cuites i, per tant, inútils per a cobrir
estructures (supra) que se’ns mostra especialment en
la inexistència de sepulcres de secció quadrangular on
el nombre de peces era molt superior. De llarguíssima
cronologia (vegeu paral·lels i datacions a Nolla et
Caldrà, però, com sempre, anar amb cura i no
treure conclusions generalitzadores massa tancades
i determinants. Se’ns fa palès a La Vinya del
Fuster que aquells infants morts en aquelles tristes
circumstàncies eren sebollits amb el grup familiar
fent servir una àmfora retallada de vegades amb
una cura extraordinària, un sarcòfag modest però
efectiu. Aquesta manera de fer, l’enterrament
infantil en àmfora, es pot resseguir des de la baixa
república, tal com posa de manifest l’àmfora
33
tombes (T1, T3, T5, T6, T10a, T10b, T16, T17,
T19, T20b, T21, T27, T30b, T31, T38, T42, T47,
T48, T49, T50, T51 i T52), no es podia determinar
amb seguretat si el cap del cadàver era a llevant o a
ponent. Nogensmenys, indicis indirectes fan pensar
que molts difunts “miraven” a sol ixent. En total un
35’48%.
itàlica retallada, la tomba d’un infant, localitzada
al sector de la necròpolis Granada, d’Empúries,
excavada recentment (Castanyer, editor, 2003, 49),
però es popularitzà definitivament al baix imperi i
a l’antiguitat tardana (Nolla i Sagrera, 1995a, 264266). És interessant constatar que al cementiri de la
plaça barcelonina de la Villa de Madrid, amb una
cronologia idèntica a la del nostre però en context
urbà, se’n coneixen uns pocs exemples, un dels
quals, la sepultura A-2, en una àmfora africana
piccola amb segell al coll i peu acabat en botó, ben
similar a la del nostre enterrament núm. 14 (Beltrán
de Heredia, 2007, 31-33 i làm. 10, 1, de la pàgina
36).
En primer lloc, sorprèn el domini absolut de les
orientacions segons la sortida i la posta del sol
(98’55%). Normalment solen ser més variades. En
efecte, si ho comparem amb un altre cementiri rural
amb unes quantes tombes relativament pròxim, la
necròpolis oriental de la vil·la del Collet de Sant
Antoni, observem que es disposaven de ponent a
llevant 14 inhumacions, un 41’17%, i 9, un 26’17%,
a l’inrevés, amb un total, sumant els dos conjunts
(14+9=23), un 70’58%. Un domini aclaparador però
que no arriba ni als 3/4 del total. En 7 ocasions, un
20’58%, el cap era a migdia, en una, a tramuntana
(5’88%) i en una altra, no era possible saber si era
al nord o al sud (Nolla et al. 2005a, 73-75). A Can
Trullàs (Granollers), la disposició sud-nord i estoest són les més documentades (Tenas 1992, 6578). Arreu, el disposar la tomba segons els punts
cardinals és un fet que es repeteix (vegeu nombrosos
exemples a Nolla et al. 2005a, 76). Al País Valencià
predominarien la col·locació del cap a tramuntana o
a ponent, essent la primera més característica de l’alt
imperi i l’altra, a partir del segle tercer (González
Villaescusa, 2001, 68). A Empúries, al sector
explorat recentment de la necròpolis Granada, les
inhumacions s’orientaven principalment o bé nordsud o bé est-oest (Castanyer, editor, 2003, 49). En un
estudi recent hem tingut ocasió d’aplegar multitud
de dades sobre aquesta qüestió. Hi enviem al lector
interessat (Nolla et al. 2005a, 75-77).
Ja assenyalàvem, en començar, que a cada un
d’aquests grans tipus s’observen petites variacions
de forma, disposició i mides que no desdibuixen la
tipologia general. Pel que fa a la profunditat de cada
sepultura, per exemple, hi ha una enorme varietat.
Des de les que es van excavar a un metre de fondària
fins a les que eren tan superficials (com la T5),
que només ens ha arribat part de la base de tegulae
posades de pla. Entremig, totes les profunditats, ja
sigui degut a que es tractava de sepultures d’infants
(però no sempre), o a les ganes i predisposició
d’obrir una fossa en un subsòl força dur. La forma
i estructura final respon a uns criteris que no podem
endevinar.
4.4.2. L’orientació dels difunts
De les 62 inhumacions identificades només una, la
núm. 37, presentava el cadàver del difunt posat de
manera diversa a la resta. En efecte, totes les altres
eren disposades de ponent a llevant o de llevant a
ponent mentre que aquella –T37–, ho era de nord
a sud o de sud a nord (fig. 13). Desaparegudes les
despulles sense deixar rastre, fan impossible saber
la direcció precisa. És, però, un fet sorprenent, que
“canta” enmig de la planta general del cementiri.
Representa un 1’45%.
4.4.3. La deposició del cadàver
Pel que fa a la forma de disposar el cadàver en la
sepultura, la necròpolis ens proporciona dades
notables, qualitatives i quantitatives. Era costum
general la postura decúbit supí, panxa en l’aire,
quasi l’única documentada en els cementiris romans
i post-romans en aquestes terres. Només un sòl cas,
la inhumació T25, el cadàver era posat de mig costat,
com si hagués estat llençat (posició rara, vegeu
Blaizot et al., 2009a, 37-39). És un panorama general
amb poquíssimes variacions (Nolla et al. 2005a,
72, per aquest territori; Vaquerizo, 2010, 284, per
la Bètica; Catalano, 2008, 17, per a Roma; també,
Blaizot et al., 2009a, 37-39; a la Gàl·lia no són rares
Entre les col·locades segons el sol naixent o ponent,
quinze (T14a, T14b, T15, T24, T26, T28, T33, T39,
T40, T41, T43, T45, T54, T55 i T56), un 24’19%,
quasi un quart del total, posaven el cap del cadàver a
llevant i els peus a ponent, mentre que vint-i-quatre
(T2, T4, T7, T8, T9, T11, T12, T13, T18, T20a,
T22b, T22b, T23, T25, T29, T30a, T32, T34, T35,
T36, T44, T46, T53 i T57), disposaren el difunt
amb el cap a l’oest. Representa un 38’71%, més de
2/3 del total. Finalment, un conjunt de vint-i-dues
34
UF-1
UF-2
í de
Cam
eliu
nt F
de
la G
ga
arri
T-53
Sa
T-42
UF-5
?
T-54
UF-3
T-43
T-55
ofrena
T-41
T-20
T-12
T-19
T-32
T-33
T-13
T-18
T-17
T-27
T-34
T-23
T-24
T-26
T-22
T-21
ofrena
T-25
T-30
T-31
T-37
T-39
T-7
T-45
T-15
T-36
T-35
T-44
T-14
T-16
T-38
T-8
T-40
T-4
T-29
T-11
T-28
T-56
T-49
T-9
T-3
T-52
T-47
T-50
T-51
T-10
T-2
T-1
T-46
T-48
T-57
T-5
T-6
N
Orientació del difunt
Situació del crani
Fig. 13.- Orientació dels difunts al cementiri.
35
Fig. 14.- Postures que
adopten els difunts
a les inhumacions,
independentment del
seu sexe i edat.
A
B
F
C
G
D
H
altres maneres i altres percentatges, Bel, 2008, 9899). És, altrament, l’única ocasió on no sembla que
el difunt hagués estat embolcallat amb una mortalla,
versemblantment de lli. Totes les inhumacions
ben conservades palesen una excel·lent connexió
anatòmica que permet deduir l’ús continuat d’aquell
embolcall. És un fet ben documentat arreu (Nolla
et al. 2005a, 86-87). En 25 ocasions, un 40’32%
del total, hem pogut determinar amb fermesa la
disposició d’una bona part de les restes, no només
del cap o d’alguns ossos llargs, cosa que permet
observar la diferent manera de disposar els braços
del cadàver. Hem constatat 9 maneres diferents, de
la A a la I (fig. 14).
E
I
casos (T18, T26 i T28), 12% del total.
B.- Decúbit supí amb la mà dreta damunt del pubis
i el braç esquerre, paral·lel al cos. 4 casos (T8, T23,
T34, T36), amb un 16% del total.
C.- Decúbit dorsal amb el braç dret paral·lel al cos i
mà esquerra sobre el pubis. 2 casos (T35 i T45), 8%
del total.
D.- Decúbit dorsal amb les mans sobre la panxa (T44
i potser T55).
E.- Decúbit dorsal, amb la mà dreta sobre el pubis i
el braç esquerre creuat damunt del pit. 3 casos (T11,
T39 i T53), 12% del total.
F.- Decúbit supí, amb el braç dret flexionat en angle
recte sobre la panxa i l’esquerra doblegat cap amunt
i la mà sota la barba (T30).
G.- Decúbit dorsal amb les mans posades sobre el
A.- Decúbit supí amb els braços paral·lels al cos. 3
36
pubis. 9 casos en total (T2, T4, T9, T14a, T20a,
T22a, T33, T46 i T55?), un 36% del total.
H.- Decúbit lateral, amb el braç dret creuat sobre el
pit, esquerre paral·lel al cos i cames flexionades. 1
cas (T25), 4% del total.
I.- Ajagut sobre el costat dret i amb les cames
flexionades, com en postura fetal. Només un cas
(T41).
explorades per nosaltres i un 21’31% si hi afegim les
quatre que es localitzaren en els treballs d’urgència
de 2010. Sigui com sigui, un xic més d’una cinquena
part. Amb dues deposicions n’hi ha vuit (T2, T9,
T14, T16, T17, T20, T33 i T47), de tres, tres (T4,
T22 i T27) i de cinc, dues (T10 i T30). Les de dos
representarien 61’53%, les de tres, un 23’07% i les
de cinc, un 15’38%.
Són maneres de disposar el cos característiques.
Destacaríem, però, la notable diversitat. Per regla
general hi ha menys variacions tal com s’observava
al cementiri oriental del Collet (Nolla et al. 2005a,
73).
És interessant observar la repartició per sexes dins
d’aquestes tombes: a T2, dos homes, a T4, home i
dona, a T9, no identificats, a T10, dos homes, dues
dones i un no identificat, a T14, home i dona, T16,
dues dones, a T17, home i dona, a T20, home i no
identificat, a T22, dos homes i una dona, a T27, dos
homes i un no identificat, a T30, tres dones, un home
i un no identificat, i a T33 i T47, home i dona. Hem
identificat 15 homes i 14 dones (i sis no identificats). En
general el panorama és molt simètric, amb presència
quasi sempre d’homes i dones dins d’una mateixa
sepultura. Són indicis que apuntarien, si no anem
errats, vers la consideració d’existència de grups
familiars atès que l’excavació va permetre confirmar
l’obertura repetida vàries vegades per posar dins de
la tomba un nou cadàver. No hi havia manca d’espai
ni cap altra raó aparent per fer-ho sinó la voluntat
del difunt que així ho degué exigir si calia a través
del testament. És també un sòlid indici a favor d’una
bona gestió del cementiri i de l’existència de senyals
clars, avui perduts, que marcaven i personalitzaven
cada una de les sepultures de l’espai funerari.
Pel que fa a la postura del cap, sol ser majoritàriament
recta i dreta. Només el cadàver de la inhumació T2,
l’inclinava cap a l’esquerra i el de la T11, cap a la
dreta (Nolla et al. 2005a, 73).
Més interessant és la voluntat de definir la testa i
mantenir-la recta. Efectivament, la del cadàver de la
tomba T4 era remarcada per dues pedres mitjanes,
portades de fora i posades a consciència. En la
inhumació núm. 24, eren dos grans fragments de
tegulae els que complien aquesta mateixa missió.
Aquesta manera de fer és estranya però no inexistent
en contextos tan antics. No pensem que fos altra cosa
que la voluntat puntual de marcar i voler mantenir
la testa ocupant el lloc que li pertocava. Val la pena
recordar, tal com diuen sovint els legisladors, que
la tomba pròpiament dita, el locus religiosus, és on
reposa el cap del difunt (Ducos 1995, 135-144, tot
recordant les indicacions del jurista Iulius Paulus
(Digest, 11, 7, 44)).
Pel que fa a la tipologia de les sepultures, no sembla
que siguin diferents ni que predomini un tipus damunt
d’un altre. De la forma A, tenim tres casos (T10, T33
i T47), de la B (o E), una (T4), de la C, quatre (T14,
T20, T27 i T30), de la D, tres (T2, T9 i T22) i de la
F, dues (T16 i T17). Tampoc la tipologia sembla que
tingui res a veure amb el nombre de deposicions.
4.4.4. Enterraments múltiples
Una peculiaritat d’aquest cementiri, si comparem
amb el panorama general del món funerari romà
i, específicament, d’aquest territori (Nolla, Casas i
Santamaria, editors, 2005) és el nombre tan elevat
de tombes de tipus “familiar”, és a dir, usades
vàries vegades, un fet estrany que només detectem
puntualment i amb molta moderació a l’antiguitat
tardana (en general Nolla i Sagrera, 1995a; Nolla,
en premsa).
Voldríem remarcar un fet que hem observat que no
podem saber amb seguretat, si significa alguna cosa.
En quatre tombes d’ús múltiple, o tots o més de la
meitat dels usuaris, no mostraven senyals de xacres,
nafres o malalties (T16a i b, T17b, T27a, b i c i T30a,
b, c i d). És indici d’un grup més afavorit dins del
conjunt o pura casualitat? No sabríem respondre
amb propietat.
Pel que fa a cremacions, només un cas (núm.
30), amb tres despulles ben diferenciades dins
del que semblaria un únic espai (2’9%). Quant a
les inhumacions n’hem identificat 13, cosa que
representa un 22’80% si comptem les 57 inhumacions
Aquest fet, l’enterrament múltiple, no és gens
normal en la majoria de necròpolis d’aquesta època,
ja sigui de tipus urbà com rural. Només cal donar un
37
s’apartava amb certa cura per deixar lloc a la darrera
inhumació amb especial voluntat de preservar els
cranis.
cop d’ull als cementiris emporitans (Almagro 1955,
passim; Castanyer, editor, 2003, 48) o al del Collet
on constatem només 4 superposicions d’un total de
35 inhumacions, una mica més de 11% (Nolla et
al. 2005a, 63). La diferència entre un cementiri i
l’altre és la llarga durada del de Calonge, entre 300
i 350 anys, sempre emprant el ritual inhumador,
reduïda, al de Tolegassos a, tirant llarg, un segle i
mig. L’oblit del lloc esdevé raonable per explicarles en el primer cas i, en canvi, se’ns fa més difícil
d’acceptar en l’altre. Hi ha d’haver altres raons que
intentarem exposar que es justificaran, pensem, per
les peculiaritats pròpies d’aquestes sepultures.
És difícil de provar, però tot semblaria assenyalar
l’existència de grups, familiars o no, però cohesionats,
un fet que constantment s’assenyala en altres
cementiris (a la necròpolis Granada d’Empúries
(Castanyer, editor, 2003, 48), que van fer servir
sovint un mateix sepulcre per anar-s’hi enterrant).
La certa cura amb que devien realitzar-se aquestes
operacions i la voluntat de fer-ho així, relativitzaven,
si n’hi havia, les connotacions negatives del procés.
Recordem que moltes vegades la violació d’una
tomba era comunicada a l’autoritat per part d’un
parent o amic iniciant-se, aleshores, l’actuació dels
magistrats i dels seus executors. Entre els habitants de
Tolegassos era ben clar que allò no era una agressió
sinó una manera convenient d’obrar.
Convindria, abans de continuar, recordar altres
consideracions generals, molt arrelades i establertes,
que implícitament prohibirien situacions d’aquesta
mena. En efecte, en ser la tomba locus religiosus
no pot ser remenada, ni tocada ni afectada de cap
manera. Si es feia sense voler, sense saber-ho,
calia respectar la sepultura o sol·licitar l’ajuda del
pontífex per desplaçar-la correctament. Recordem
altrament que el lloc triat per disposar-hi una tomba
havia de ser propietat del difunt car un cop efectuada
la deposició el lloc de les despulles, allò que era
“sagrat” (religiosus), passava a ser propietat dels
Manes, esdevenint un lloc extra comercium que no
podia ser adquirit, ni comprat ni venut. Tanmateix,
se’ns fa evident a través dels textos i, sobretot, de les
dades arqueològiques, que en moltes ocasions això
no passava. No sabem en detall perquè però és més
que probable que raons de pes ho justifiquessin.
4.5. OFRENES FUNERÀRIES I MATERIAL
ARQUEOLÒGIC
D’un total de seixanta-dues inhumacions identificades convenientment, trenta-una (o trenta-dues)
el cadàver era acompanyat d’una o unes ofrenes.
Representa, doncs, la meitat del total (50%) o
una mica més (51’61%); en tot cas, un nombre
lleugerament per sobre del que constatàvem en l’altra
gran necròpolis rural d’aquestes terres, el cementiri
oriental de la vil·la del Collet de Sant Antoni de
Calonge on eren un 44’12% del total (Nolla et al.,
2005a, 77, fig. 66 i 67). Bastant per sota, ja ho hem
vist, de les incineracions (supra).
Podria molt bé ser que a la Vinya del Fuster un
o dos casos poguessin explicar-se per l’oblit de
la localització d’una antiga inhumació. No pas
més. Tampoc podem adduir la manca d’espai. El
cementiri deixava zones sense ocupar i més enllà
de l’àrea ocupada s’hauria pogut continuar enterrant
sense problemes, sense deixar d’afectar espais
marginals i poc útils pel conreu (supra). Altrament,
en quasi tots els casos on detectem sobreposicions, i
es tracta sempre de dues deposicions o més –fins a
cinc–, tot indica proximitat en la periodització dels
enterraments, bon coneixement i/o senyalització del
cementiri i voluntat d’enterrar allí i no en un altre
lloc.
Pel que fa al nombre d’objectes dipositats, la
seqüència és la següent: dinou (o vint) sepultures
amb una sola peça (T8, T12, T14a, T15, T16, T23,
T26, T27, T35, T38, T40, T41, T42, T43, T44, T45,
T46, T48, T51 i, potser, T10), (61’29% o 62’5%);
en tres ocasions, dues peces (núm. T22c, T24, T25)
(9’62% o 9’37%); cinc vegades amb tres objectes
(T22a, T39, T53, T54 i T57) (16’12% on 15’62%);
dos cops, quatre peces (T49 i T55) (6’45% o 6’25%);
una vegada, cinc objectes (T14b) (núm. 3’22% o
3’12%); en una única ocasió, set peces (T4) (3’22%
o 3’12%).
Allò que acompanyava el difunt només molt rarament
eren objectes personals (anells, collarets, braçalets) i
sempre peces molt senzilles, preferentment ceràmiques de poc valor, moltes vegades a bastament usades
i, sovint, amb algun trencament (nansa), un fet que
Caldrà, doncs, considerar aquest procés, mai (o molt
poques vegades) autènticament destructiu, com la
voluntat plenament assumida de fer servir la mateixa
tomba o el mateix lloc. El(s) vell(s) cadàver(s)
38
53 i 55) cosa que representa un 8’06%, un percentatge
semblant al de la necròpolis oriental del Collet on es
van localitzar llànties en dues inhumacions, núm. 30 i
34 (Nolla et al., 2005a, 53-55 i 59-61). És interessant
recordar que eren sempre posades al costat del cap o
dels peus.
es documenta bé un xic arreu (Blaizot et al., 2009a,
45-47; Blaizot et al., 2009b, 169-170). Aparentment
és interessant la notable presència d’objectes petits
de vidre tot i que el nostre coneixement sobre el món
funerari rural d’època romana és més que escàs. Al
cementiri oriental del Collet de Sant Antoni només
es va recuperar un atuell de vidre, a la tomba núm.
24 (Nolla et al., 2005a, 46, fig. 41,1); en canvi no
és gens estrany en altres cementiris del territori com
a can Bel (Pineda) (Burch i Nolla, 2005, 109-115),
a Lloret de Mar (Nolla i Casas, 2005a, 121, fig. 5),
Llafranc (Nolla i Casas, 2005b, 148, fig. 3) o Raset de
Baix (Punseti, 2005, 179-181, fig. 3). En contextos
urbans sol ser una peça convencional (per Empúries,
Almagro, 1955, passim; Castanyer, editor, 2003, 49.
Per Barcelona, Beltrán de Heredia, 2007, 39-48).
S’ha insistit molt sobre el doble valor simbòlic
d’aquest objecte, la representació de la vida humana,
feble i trencadissa, que s’”apaga” en el moment
més inesperat o la voluntat d’oferir al difunt la
possibilitat d’il·luminar el món subterrani, silenciós
i fosc on “habiten” els Manes (Cumont, 1949, 4849; Toynbee, 1993, 246; Pellegrino, 2001, 370).
Recordem que aquestes peces igual eren ofertes a
difunts inhumats que incinerats (supra).
4.5.3. L’òbol de Caront
Tal com passava amb les incineracions, entre el
material posat volgudament dins d’una tomba no
és estranya la presència d’una modesta moneda de
bronze que havia de servir per pagar Caront, la
divinitat menor encarregada de portar damunt la seva
barca destartalada els Manes del món diürn, dels vius,
al món nocturn, dels difunts, en travessar les aigües
de l’Estix. Hem documentat aquest costum en sis
ocasions (de 62 sepultures) cosa que representa un
9’67% del total, poc menys del 10%. Dues vegades
la moneda fou posada sota la llengua (1/3) (núm. 14b
i 53), quatre dins de la mà closa (2/3) (núm. 4, 48,
49 i 55). Si ho comparem amb el cementiri oriental
del Collet, on només una vegada constatàvem aquest
costum, un 2’86% (Nolla et al., 2005a, 84-86, amb
nombrosos paral·lels i indicis), sorprendria l’èxit
relatiu d’aquesta manera de fer a Tolegassos. No
podem, en aquesta ocasió adduir el comportament,
en aquests anys, dels emporitans, car són poques les
inhumacions ben datades i, per tant, inconsistents les
dades obtingudes (Nolla et al., 2005a, 86). Caldria,
però, anar amb cura i no cremar-se amb indicis ferms
però quantitativament escassos a l’hora de valorar
aquest fet. Recordem, però, la llarga perduració
d’un costum que continuem trobant fins ben entrada
l’antiguitat tardana (dades aplegades a Nolla et al.,
2005a, 86; Beltrán de Heredia, 2007, 44-48).
4.5.1. Les petxines
Un objecte ben representat, el que més, deixant de
banda l’ansat africà Hayes 131, en aquest cementiri.
De vegades és l’única peça que acompanya la
deposició (T8 i T44), altres, formant part d’un conjunt
més nombrós (inhumació T4, T22c i T25). En total,
cinc vegades, a l’entorn d’un 16%. És interessant
constatar que n’hem trobat en tres ocasions en
tombes femenines i dues en masculines, cosa que
semblaria que podria modificar aquella opinió.
Tanmateix, només se’ns planteja aquella possibilitat
en sepultures múltiples on sempre hi ha també com
a mínim, una dona sebollida. Tot i que hem intentat
filar prim a l’hora de posar en relació objectes i
deposició, no és ni una tasca fàcil ni segura, amb la
qual cosa es planteja la possibilitat que la petxina
hagués acompanyat un cadàver femení i no del sexe
contrari
Tot i que no se’n va recuperar ni una al cementiri
oriental de la vil·la del Collet de Sant Antoni,
és documentada contínuament en la major part
de necròpolis d’època romana i no solament
acompanyant inhumacions sinó, també, incineracions. Així ho veiem al sector de la necròpolis
Granada, recentment explorada (Castanyer, editor,
2003, 49) o al cementiri occidental de Barcino on
és una peça freqüent (enterraments A-2, A-12, A-34,
A-45 (Beltrán de Heredia, 2007, 40)).
4.5.4. La situació dels objectes
Com tindrem ocasió de veure, hi ha poques variacions
en la manera i lloc de col·locar les ofrenes. Acabem
de veure (supra) que la moneda per pagar el passatge
de la barca de Caront es posava o bé sota la llengua
o dins de la mà closa. Calia desar-la bé, que el difunt
4.5.2. Les llànties
La lucerna com a ofrena és ben representada.
Probablement és una de les peces més característiques
d’un conjunt funerari. A la Vinya del Fuster, n’hem
trobat a l’interior de cinc sepulcres (núm. 4, 33, 49,
39
lucerna i un ansat africà, a l’oest. No conservant-se
les despulles del difunt només queda clar que una
(o unes) era al cap i les altres (l’altra) als peus. La
T55, també amb una moneda, mostrava dos ansats
africans al costat dret del cap i una llàntia al costat
dret dels peus.
la portes personalment. No era un bon procediment
posar-la en altres llocs on l’ànima del difunt la podia
perdre.
Semblantment podríem dir dels objectes personals
que cal analitzar diferentment de les altres ofrenes.
En aquest cas, sempre eren posats al braç, coll o dits
del cadàver. Són raríssims a la Vinya del Fuster, on
només se n’han trobat en unes poques sepultures
(T14b i T57), si fa o no fa com a la necròpolis
occidental del Collet de Sant Antoni, on eren presents
en dues tombes (núm. 26 i 33) (Nolla et al., 2005a,
80-82, fig. 69 a 72), d’un conjunt, però, molt menor
de 35 inhumacions.
Per acabar, recordem que les ofrenes de la sepultura
T4a i b, on n’hi havia set, es repartien de la següent
manera: un llum d’oli prop del cap, a la dreta, una
petxina pròxima al fèmur dret i una terrissa comuna
i un ansat africà més enllà dels peus.
Del conjunt interessa remarcar que quan hi ha més
d’un objecte aquests es disposaven equilibradament
sempre a un costat o l’altre, que en 12 ocasions
segures les peces se situaven a l’entorn del cap en
nombre que podria variar si sabéssim que aquelles
trobades en un extrem del sepulcre corresponien a la
testa i no als peus (cinc vegades). 8 cops, les ofrenes
ocupaven el costat dret o esquerre del cadàver i cinc
vegades, que podrien ser unes quantes més (supra),
els peus del difunt. És marquen unes preferències,
zona a l’entorn del cap i sector dret, que convé tenir
presents.
Pel que fa a la disposició concreta de les
ofrenes, deixant de banda els objectes personals
d’acompanyament, els claus i les monedes, el
panorama és el següent: entre les inhumacions amb
una sola ofrena, observem que en la T8, la petxina
se situava al costat del colze esquerre del difunt,
mentre que a la T26, un petit ungüentari de vidre,
va ser situat al costat del colze dret. Pel que fa a la
proximitat del cap, un ansat de terrissa africana (T15
i T43) i una gerreta de TS clara B (inhumació T46)
van col·locar-se al costat esquerre i dos cops al dret
(T44 i T45, una petxina i un ansat, respectivament).
Aquest panorama no divergeix especialment del de
la necròpolis del Collet que, altrament, seguia un
comportament estandarditzat (Nolla et al., 2005a,
79-84). Al cementiri de la plaça Villa de Madrid, a
Barcelona, les ofrenes se solien posar a prop del cap,
a prop dels genolls o a la panxa. Semblava evident
que el conjunt predominant era el format per un
plat o un got, un ungüentari i una llàntia (Beltrán de
Heredia, 2007, 39-48).
Dues vegades la peça era posada a l’extrem est de la
sepultura (T42 i T51) en la que havien desaparegut
completament les restes òssies, essent impossible
determinar amb seguretat si era capçalera o peus. Si
cal fer cas de la direcció preferent dels difunts en
aquest cementiri és més factible que fossin col·locats
prop del cap que prop dels peus (supra et infra).
Finalment, en tres ocasions (T23, T35 i T40) els
objectes se situaven prop del maluc dret. Una altra
vegada (T41) no era possible saber si era prop del
dret o de l’esquerre.
Per acabar aquest apartat cal ressenyar tres casos
diversos que defugen l’esquema més convencional.
La tomba T8, més que notable, comportà la creació en
origen –el fossat era coetani– d’un espai rectangular
d’uns 0’96 cm d’est a oest per 0’70 m nord-sud,
perfectament definit, regular i ben aplanat, de molt
poca fondària, en contacte directe amb el sòl de
circulació, on es van dipositar dues peces ceràmiques
petites, una al costat de l’altra, un ansat africà i un
altre de TS clara B, posats dempeus. Una mica més
enllà, uns quants claus indicaven l’existència d’una
plata o safata de fusta més que no pas una caixeta.
Eren ofrenes associades a la inhumació núm. 8 que
havien estat col·locades en un moment indeterminat
que no podem precisar. No sembla probable que
ho fossin durant la inhumació del cadàver sinó
La disposició concreta dels objecte quan n’hi havia
dos, en una ocasió es centraven a l’entorn del cap o
més enllà (T22b i T24) o prop del maluc dret (T22a)
o esquerre (T25).
En la tomba T53, amb tres objectes d’acompanyament
(un era una moneda) es va posar una peça de terrissa
prop del cap, a l’esquerra, i una llàntia prop del peu
també a l’esquerra.
La T49, amb quatre objectes i una moneda, va
disposar un ungüentari de vidre, a l’extrem est, i una
40
palesa al cementiri oriental del Collet de Sant Antoni
de Calonge, on en la sepultura núm. 34 es van deixar
volgudament a fora les ofrenes corresponents (Nolla
et al. 2005a, 59-62), un fet puntual que detectem,
sempre minoritàriament en altres punts de la costa
catalana o al País Valencià (González Villaescusa,
2001, 81-83) i arreu.
posteriorment com a conseqüència del culte als
morts. Es tracta, indubtablement, d’un espai adossat
a una tomba determinada i adreçat al culte funerari
exclusivament del difunt que allí dormia el somnus
aeternus.
És, en aquest cementiri, únic en la seva categoria i
tan peculiar que només es paral·lelitzable amb el “tub
de libacions” del sepulcre T39. No és, tanmateix, un
fet extraordinari. A la necròpolis de la rajoleria de
Can Robert, a les afores de Vilassar de Mar, es va
documentar un enterrament en caixa de tegulae de
secció triangular, amb dos blocs de pedra a cada un
dels costats, disposats simètricament, damunt dels
quals eren posats, drets, una gerreta i un ansat o tupí
(Prevosti, 1981, 173-178, preferentment 173-175 i
fig. 50,4). És un cas semblant.
La tercera inhumació diferent és la núm. 54, on es va
tenir la cura d’obrar un interessant “tub de libacions”
que posava en contacte directe el món exterior
dels vius amb el dins de la tomba on residien les
despulles del mort i la seva ombra. Era obrat amb
un cul d’àmfora de base plana del país, una G-IV
local –recordem que va ser produïda a Llafranc, a
Puig Rodon (Corçà) i, probablement, a Pla de Palol
entre els segles II i III (Nolla, 2008, 163-175)–,
convenientment retallada i al centre just del seu peu
s’hi practicà amb cura un orifici que comunicava
amb un tupí africà de la forma Hayes 200. A través
d’aquest cul d’àmfora es posava en relació directa
l’exterior amb l’interior, de tal manera que les
libacions líquides ofertes als Manes anaven a parar
dins del sepulcre i eren recollides sense pèrdua dins
del tupí. Immediatament a sota del tupí s’hi trobava
el cap del difunt.
En contextos urbans, cerimònies semblants,
ben conegudes per les fonts, solen rastrejar-se
arqueològicament sempre lligades a les obligacions
que el culte als difunts exigia de la família en dates
determinades, vàries, que se succeïen al llarg de
l’any. La pietas envers els avantpassats obligava a
tenir-los aquelles atencions en el benentès que les
ombres dels difunts s’acontentaven amb ben poca
cosa. Tanmateix, era l’única manera de no morir
definitivament. Un no mor del tot mentre se’l recorda. Només cal tenir davant dels ulls la cohesió de
les famílies, la voluntat de lligar els lliberts al culte
funerari o l’èxit i l’expansió dels collegia tenuiorum
als centres urbans que asseguraven a gent modesta i
solitaris, mitjançant un pagament mensual, un funus
iustum i el culte funerari, cada cop que pertocava.
Aquesta manera de fer no és ni atípica ni estranya.
La voluntat de posar en contacte directe les despulles
dels difunts, incinerades o inhumades, amb l’exterior,
és constant. Normalment, és un conducte més o
menys sofisticat que posava en relació el dins i el fora
i assegurava l’arribada del líquid abocat en benefici
de la part immaterial del difunt que continuava
d’alguna manera viva i lligada a la tomba, sovint
anomenada, no ho oblidéssim pas, domus aeterna.
Sovintegen els exemples que, de vegades, són
d’una gran complexitat però que sempre pretenen la
mateixa cosa: que el líquid vessat anés a parar sobre
les restes del difunt.
A la Vinya del Fuster, en una ocasió –i no en sabrem
mai la causa última–, un difunt, una dona amb
deficiències alimentàries o afectada d’anèmia, va
merèixer per part d’algú la construcció d’un espai
connectat directament al sepulcre on es degueren
oferir libacions en honor i benefici de la finada.
Les creences populars, molt arrelades i de llarguíssima
durada, sostenien que quan un ésser humà moria, la
part immortal principal, els Manes, anava a raure al
món infernal, al regne de la nit absoluta i del silenci,
a l’Hades, on vivia una vida gregària i gens atractiva
pels segles dels segles. Tanmateix, una altra part
també immortal de l’individu, una mena de fantasma,
umbra o eydolon, romania entre els vius i calia, a
través del ritual funerari, del funus i, si era necessari,
de la màgia, lligar-la a la tomba, on reposaven les
despulles enterrades. No fer-ho d’aquesta manera,
La tomba T39 també representa una manera diferent
de presentar i deixar les ofrenes. En aquesta ocasió
foren posades damunt de la caixa de fusta que
protegia el cadàver, per tant, volgudament fora. Molt
més tard, quan es va podrir, van caure damunt de les
despulles del difunt. És l’únic cas entre les sepultures
amb ofrena. D’aquesta manera de fer, en tenim ferma
documentació que ho presenta com un costum rar
però no pas inexistent. No cercant paral·lels exòtics
sinó ben pròxims, aquesta manera d’obrar se’ns feia
41
era deixar que l’umbra vagués entre els vius creantlos-hi tota mena de problemes.
terres que es van utilitzar per tornar a colgar els
enterraments, potser també havien tingut la mateixa
finalitat en sepultures més antigues i destruïdes en
el pas dels anys o potser corresponien a atuells usats
i trencats en el decurs dels banquets funeraris. No
ho podem saber. Però, en qualsevol cas, en moltes
ocasions són els únics indicis que ens poden ajudar
a datar els enterraments i, en definitiva, no deixen de
ser un testimoni del llarg període en què la Vinya del
Fuster serví de cementiri.
Aquest fantasma immortal, intangible, aquesta larua
que, de no ser fixada, podia arribar a ser un cúmul de
problemes, tenia una vida vagament semblant a la
des vius i, per tant, s’havia d’alimentar puntualment.
Eren, però, les seves necessitats molt menors i amb
poc s’acontentaven. Els banquets funeraris que
calia realitzar uns dies determinats de l’any sobre el
sepulcre en record dels morts, dels avantpassats, eren
el moment oportú de deixar menges modestes al seu
abast, o de vessar, a traves del tub de libacions, una
mica de sang, vi, de llet, de llet i mel o d’aigua que
tenia el poder de vivificar i “retornar quasi a la vida”
aquella ombra inconcreta. De ben cert que la libació
podia ser efectuada directament sobre el sepulcre
amb el mateix poder d’acció. Alguns, però, preferien
assegurar-se’n construint un giny que posava en
contacte directe mort i viu.
Molts dels comentaris, elucubracions, hipòtesis
sobre la seva cronologia i fins i tot els paral·lels,
segurament els repetirem a l’hora de descriure i
analitzar cada incineració o inhumació per separat.
Però considerem útil fer-ne un recull i un estudi
detallat separant els materials per categories. D’una
banda, ens servirà per establir unes datacions
genèriques per a cada tipus. De l’altra, ens permetrà
veure fins a quin punt podem situar la necròpolis en el
temps i quin període general abasten les produccions
ceràmiques que constitueixen el lot principal de
les ofrenes funeràries. Sense oblidar, però, aquells
materials minoritaris, de vegades mal coneguts,
difícils de datar a causa de la seva poca presència en
àmbits diferents als d’un cementiri.
En contextos urbans és un fet normal. Al cementiri
de la plaça de la Villa de Madrid, a Barcelona, es
detecta diverses vegades lligada a estructures més
complexes, les cupae, on l’infundibulum comunicava
l’exterior amb un tupí Hayes 200 de ceràmica
africana de cuina, com a la Vinya del Fuster, o en
tombes més senzilles com una caixa de tegulae i
imbrices (Beltrán de Heredia 2007, 52).
Els vidres, per exemple, constitueixen un conjunt
limitat i amb un repertori tipològic encara més
restringit, però amb formes que no trobem
habitualment en llocs d’habitació. Les monedes ens
permetran veure, malgrat el seu limitat nombre, els
paral·lelismes amb les de la vil·la veïna i comprovar
si la circulació monetària seguia els mateixos patrons
al lloc d’habitació i a la necròpolis. Quantitativament,
hi ha una enorme distància entre les d’un lloc i
l’altre, però les de les sepultures constitueixen un
indici fiable i de primer ordre a l’hora de comprendre
el moment final de la necròpolis. En aquest sentit,
l’absència de monedes del període 225-275, tan
abundants a Tolegassos, necessita una explicació
que intentarem donar en el seu moment.
No és un fet documentat en context rural. Recordem
però, l’exemple de can Bel (Pineda de Mar) (Cela
et al. 1999, 232). Això ho fa extraordinari, car cap
altra circumstància permet destacar aquest sepulcre
pel damunt dels altres, només la voluntat d’aquells
que el sebolliren de dotar la tomba, ben modesta,
d’aquell senzill dispositiu que, segons ells, era molt
més eficaç per apaivagar la set esfereïdora de les
umbrae. Per què i per qui, no ho sabrem mai; ens
defuig per sempre.
4.6. CATEGORIES I CRONOLOGIA
Val la pena, ara, entretenir-se un moment per analitzar
de manera conjunta i detallada el repertori de material
arqueològic –sobretot ceràmic– que s’ha trobat tant
dins de les diverses sepultures com en alguns dels
nivells superficials, sovint capgirats, que formen part
de l’àrea cementirial. La major part d’aquest material
formava part dels conjunts d’ofrenes dipositades al
costat del difunt i que l’havien d’acompanyar en el
llarg viatge. La resta, els petits fragments escampats
una mica arreu, però sobretot barrejats amb les
Finalment, pel que fa a altres objectes personals
que solien acompanyar el difunt (és a dir, objectes
d’ornament), els bronzes tan sols serveixen per
constatar la senzillesa –que fins a cert punt potser es
traduïa en avarícia o pobresa– d’aquests ornaments.
Un simple anell de bronze, un modestíssim braçalet i
un penjoll més elaborat, és tot el que en dues ocasions
es va considerar adient deixar a la difunta per a l’altra
vida. Són, també, indicis d’uns costums i, al mateix
42
III (Casas, 1989, 86, 128, 129 i 135).
temps, d’unes condicions de vida precàries, per no
dir francament miserables. No deixa de ser estrany,
també, que en contrast amb els centenars d’agulles
d’os que trobem a qualsevol estrat de la vil·la, aquí
només n’hi hagi dos fragments.
4.6.2. Ceràmica de parets fines
El primer que observem en relació a aquestes
ceràmiques és que constitueixen un conjunt de
poc gruix numèric –sis peces en total– i variades
diferències morfològiques fins al punt que tres o
quatre poden ser considerades de producció local,
imitacions de gots, tasses i gobelets per a beure, peces
que s’anaven imposant des d’inicis del segle I aC
amb èxit creixent. En segon lloc, cal remarcar el fet
altament significatiu que les sis peces procedeixen,
totes, de tombes d’incineració, les més antigues, no
cal dir, del cementiri, coincidint amb l’època d’or
d’aquelles produccions i de les seves imitacions (fig.
15).
De tot plegat en tornarem a parlar a les conclusions
finals. Ara, però, ens toca analitzar els principals
conjunts i categories de material, que ens ajudaran a
emmarcar la necròpolis en el seu temps.
4.6.1. Ceràmiques sigil·lades
En aquest aspecte, la necròpolis és extremadament
pobra. Un fragment de sigil·lada sud-gàl·lica
procedent d’una incineració, un bocí de sigil·lada
africana A i quatre recipients de sigil·lada Clara
B, tres d’ells sencers, un quart molt fragmentat i
conservat només en part, i dues nanses que no casen
amb cap dels altres. Tenint en compte la raresa
d’aquesta producció, escadussera a casa nostra, es
pot considerar un conjunt notable en comparació
amb els pocs exemplars documentats a les comarques
gironines.
Vegem-ne les formes amb un cert detall, començant
per les importacions. Primerament caldria considerar
les dues tasses de la forma Mayet 38, molt semblants
però no pas iguals. És tracta de peces més aviat
baixes –les nostres entre 5’5 cm i 5’8 cm d’altura–,
amb el peu ben diferenciat i sovint amb la base
suaument còncava i amb un llavi senzill però ben
definit, en forma de filet. Són característiques les dues
nanses bífides de forma el·lipsoïdal simètricament
disposades, unides sempre per sota la vora i per
sobre la carena que en alguns exemplars es marca
més que en altres. La decoració a la barbotina de
puntets o perles ocupa la part central del cos de la
peça entre panxa i vora. S’han considerat, amb sòlids
arguments, d’origen bètic i es proposa datar-les
entre el 60 i el 80 del segle I (López, 1989, 191-192),
(fig. 15, 2 i 3).
El fragment de sigil·lada sud-gàl·lica (fig. 46, 6),
pertany a un plat de la forma Drag. 18/31 i sembla
que formaria part d’una cremació, la núm. 26, tot i
que va aparèixer a la part superior i estava clarament
afectada pel conreu del camp que va provocar la
destrucció d’aquell nivell de la sepultura. Una altra
possibilitat que deixem només apuntada, però que no
acabem de veure clara, és que es tractés d’una intrusió
deguda al conreu. Segurament, és més lògic que
hagués format part del conjunt d’ofrenes funeràries
i que les parts perdudes haguessin desaparegut a
causa de la seva situació en un nivell massa alt, que
no que es tractés d’una intrusió. En qualsevol cas, a
les terres de l’entorn no hi havia cap esquerdís de la
mateixa peça i, de fet, és l’únic bocí d’aquest tipus
de terrissa de tota la necròpolis.
És interessant observar que en una necròpolis de
Pollentia publicada ja fa uns anys, sovintejaven
tasses d’aquesta mena en contextos semblants. En
efecte, la incineració núm. 31 que es datava per
la presència d’una llàntia Dressel 20 en la segona
meitat del segle II, era acompanyada per dues tasses
no decorades d’aquella forma (Almagro i Amorós,
1953-1954, 267, fig. 30, 1 i 2). Les altres troballes,
més modernes, procedien de la inhumació núm. 8,
d’un adult, acompanyada d’un tupinet de ceràmica
comuna local que imitava la forma africana Hayes
131 (Almagro i Amorós, 1953-1954, 253-254, fig.
10, 3), i de la inhumació infantil núm. 27 (Almagro i
Amorós, 1953-1954, 265-266, fig. 27).
Quant a la seva cronologia, és una forma relativament
tardana, que trobem amb relativa freqüència a
Tolegassos, en estrats pròxims a les darreries del
segle I o, fins i tot, en nivells dels primers anys del
segle II. És especialment abundant a l’abocador de
ponent, en els estrats 1015 i 1058, de vegades amb
petits fragments i en altres ocasions amb algun plat
sencer, o a l’estrat 2019. Sempre en contextos amb
una notable presència de materials del tombant del
segle I, encara que sovint es tracti de zones en què
l’activitat es va perllongar pràcticament fins al segle
Centrem-nos, ara, en altres atuells que, per les seves
peculiaritats, caldria considerar productes locals.
43
1
2
3
4
5
5c.
0
6
Fig. 15.- Tipologia de ceràmiques de parets fines identificades a la necròpolis.
Forma Mayet 18. Got, en el nostre cas troncocònic,
amb carena, llavi desenvolupat i molt obert, peu
marcat i base còncava, que es data entre molt a finals
del segle I aC i mitjan segle I dC (López, 1989, 141142). També és present, aquesta forma, entre les
produccions de ceràmica emporitana tardana (forma
4.2), amb datacions similars (Nolla et al., 2003, 46;
Nolla, Sagrera i Burch, 2007, 55). No podem, però,
atribuir-la a aquesta producció (fig. 15, 6).
i Tiberi, ens sembla convenient pel nostre atuell
(López, 1989, 160-161), (fig. 15, 1).
4.6.3. Ceràmica emporitana tardana
Menys representada del que podríem imaginar. De
fet, només podem atribuir-li amb seguretat una sola
peça que, altrament, cal considerar globalment dins
de les ceràmiques de parets fines.
Forma Mayet 3ba. És un got petit (o gobelet) de llavi
obert i còncau, cos ovoide, amb peu ben definit que
té, en el nostre cas, totes les característiques de la
ceràmica grisa emporitana clàssica dels segles II i I
aC. El que permet definir el subgrup és la presència
de decoració de rodeta simple a base de diverses
franges paral·leles, vuit en total en la nostra peça,
que ocupen la part central de la panxa emmarcada
per unes bandes suaument incises. Es datarien en
època augustal o poc més enllà (López, 1989, 111).
Forma Mayet 21 o similar. Parcialment conservada i
clarament obrada en tallers locals. És un gobelet de
llavi marcat i obert i panxa ovoide. S’ha proposat
raonablement datar-la en època augustal fins a Tiberi
(López, 1989, 146), (fig. 15, 4 i 5).
Forma Mayet 33 o similar. Petita escudella de forma
hemisfèrica amb el peu, en el nostre cas, alt i evident
i base còncava. La cronologia proposada, August
44
Fig. 16.- Repertori de
formes de terra sigillata
Clara B documentades a
la necròpolis.
2
1
3
4
5
6
0
5c.
en aquest territori nostre però sempre de manera
absolutament testimonial, va ser definida conjuntament amb la prelucente per N. Lamboglia (1958,
297-330) que anys més tard ho faria amb la lucente
(Lamboglia, 1963, 163-181), que cal considerar el
desenvolupament natural d’una tradició terrissaire
centrada preferentment en la vall del Roine. Un
primer cop d’ull a la seva tipologia ens permet deduir
que cap de les formes inventariades correspondria
a les quatre peces localitzades al nostre cementiri:
dos ansats força semblants (T8 i T23), una gerra que
no seria altra cosa que una reproducció a escala més
gran de les tasses referides (T27) i una gerra de cos
pseudoglobular, coll troncocònic molt esvelt i una
nansa (T46). Es van trobar també dos fragments,
petits, de nanses diferents entre la terra que cobria la
inhumació T30a. Tanmateix, era factible aproximarles a alguna de les formes del catàleg. En efecte,
l’ansat Lamboglia 26 recordava vagament la forma
Proposaríem, ateses les seves característiques formals
i morfològiques, classificar-la dins de les ceràmiques
emporitanes tardanes, ben representada en tot aquest
territori des del darrer terç del segle I aC fins a mitjan
segle I dC (Nolla et al., 2003, 33-35; Nolla, Sagrera
i Burch, 2007, 48-49). L’hauríem d’incloure dins
de la forma 4, els gots, com una variant fins ara no
catalogada (Nolla et al., 2003, 45-47; Nolla, Sagrera
i Burch, 2007, 54-55), (fig. 15, 4).
4.6.4.Terra sigillata clara B
La TS Clara B és la producció de ceràmica fina
millor representada. Tots els exemplars, excepte
algun esquerdís, provenen de les ofrenes dipositades
a l’interior de les sepultures d’inhumació T8, T23,
T27 i T46. Les dues nanses es van trobar dins de la
terra que omplia la tomba T30.
Aquesta ceràmica, present de manera constant
45
mentre que l’aspecte general era molt més pròxim al
del got Lamboglia 28, que el savi italià considerava
característic del segle III. Altrament, les dificultats,
en moltes ocasions, d’atribuir algunes peces a la
B o a la lucente (en aquest aspecte és il·lustrativa
l’existència, avui oblidada, de la prelucente), feia
convenient donar un cop d’ull a les produccions
gal·les més modernes. Les dues tasses podien ser
classificades com la forma Lamboglia 14/26 o la
Lamboglia 28 si li afegíem una nansa, en el benentès
que aquesta peça era considerada típica del segle IV
(Lamboglia, 1963, 174-177).
clarament diferents: la tassa Lamboglia 14/26 (=luis62 B), de carena baixa, cos troncocònic lleugerament
convex, peu anular i base plana (fig. 16, 1); l’ansat
Lamboglia 28 (=clair-B 62 =luis-74 C), de panxa més
alta, coll més curt troncocònic i lleugerament còncau,
amb peu anular i base lleugerament alçada (fig. 16,
2); una gerra semblant a l’anteriorment descrita, de
mida més gran i amb una altra funció (fig. 16, 3), i
una altra gerra, esvelta, de cos globular i coll estret,
troncocònic, peu ben marcat i base lleument còncava
(fig. 16, 6) que anomenarem respectivament Vinya
del Fuster 1 i Vinya del Fuster 2.
Raynaud (1993a, 175-184; 1993b, 504-510), en una
síntesi utilíssima més recent dedicada a la clara B
i a la lucente, que aplega el resultat de molts anys
de recerca, ens mostra la complexitat i la riquesa
d’aquesta tradició terrissaire, fixa amb més precisió
les cronologies i els contactes indefinibles entre B i
lucente a partir del segon terç/mitjan segle III.
Pel que fa a les cronologies, recordem la coexistència
de la nostra forma Lamboglia 14/26 (=luis-62 B) amb
la forma africana Hayes 131. Globalment caldria
considerar adequada una datació entre mitjan segle
II i darrer terç de III.
4.6.5. Ceràmica africana A
Una única peça en tot el cementiri la podem atribuir a
aquesta producció i cal recordar que l’hem recuperat
fragmentada. Procedeix de la inhumació T35. Es
tracta d’un ansat de la forma Lamboglia 14 que aquest
autor datava a l’entorn del 200 (Lamboglia, 1958,
282-283) i que seria equivalent a la forma Hayes
140 (Hayes, 1972, 182-183), el qual proposava una
cronologia imprecisa a situar entre inicis del segle II i
principis del III (cf. Atlante, 1981, 38-39). No queda
clar, ans al contrari, que formés part de les ofrenes
de la sepultura. Podríem pensar, potser millor, en un
atuell utilitzat en els rituals funeraris, en alguna de
les celebracions en homenatge i record dels difunts
(fig. 18, 14).
Entre les formes de B, la clair-B 62, un ansat carenat
només parcialment conegut recorda notablement una
de les nostres peces (fig. 16, 2, inhumació T23) per
a la qual hom proposava una cronologia preferent
entre el 140-200 (Raynaud, 1993a, 180). No hi
havia gerres similars a la nostra, només recipients
semblants sense nansa (per exemple la forma clairB 78). Si donàvem un cop d’ull a la tipologia de les
lucente, constatàvem que la forma luis-62 B (que
s’assimilava a la Lamboglia 14/26) era molt semblant
a la peça de la inhumació núm. 8 (fig. 16, 1) mentre
que l’altra tassa (T23 fig. 16, 2) era assimilable a la
forma luis-74 C que correspondria a la Lamboglia
28. Per a la primera, es proposava una cronologia
extensa entre el 260-450 i per a la segona entre el
160-400 (Raynaud, 1993b, 508-509). Tampoc se’ns
mostraven gerres com la nostra, només de similars,
com la luis-90 amb datació proposada entre el 260420 (Raynaud, 1993b, 509). La darrera peça prou
conservada (fig. 16, 3, inhumació T27) no és altra
cosa que l’ansat Lamboglia 28 (=luis-74 C) reproduït
a una escala més gran.
4.6.6. Ceràmica africana de cuina
L’ansat (forma Hayes 131)
És de ben segur l’objecte ceràmic més vegades
present acompanyant les despulles dels difunts. El
trobem en incineracions, un cop, i inhumacions. És
una forma poc freqüent –no pas estranya– en tota la
Mediterrània occidental, cosa que potser explica els
dubtes i imprecisions que hi ha hagut i hi ha a l’hora
d’enfrontar-se a aquesta peça i proposar una datació
ben establerta i ferma. Recordem que es produí en
africana A i en ceràmica de cuina i que en un cas i
altre s’ha de considerar una tassa, un got per a veure,
i no una gerreta o tupí propi d’una cuina (Aquilué,
1995, 70).
No hi ha dubtes a l’hora d’atribuir els nostres
exemplars a la fase més antiga de la producció, la clara
B, cosa sorprenent en ser una terrissa només present
de manera puntual que, per altra banda, apareix de
tant en tant en contextos funeraris (supra). En total,
quatre peces senceres i dues nanses fragmentades que
constitueixen un grup compacte i notable. Són quatre
atuells diferents, dos ansats per veure i dues gerres
Hayes (1972, 178) proposava, amb poca seguretat,
una cronologia de finals del segle I i inicis del II
46
1
3
2
4
7
6
5
8
10
9
11
14
12
13
0
Fig. 17.- Conjunt principal, formes i variants, d’ansats de ceràmica africana de cuina.
47
5c.
que, també amb dubtes, seguí l’Atlante (1981, 38),
assenyalant, tanmateix, que a Ostia no apareixia
en les estratigrafies abans de la segona meitat de
la segona centúria. Vegas (1973, 111-112, fig.
40) li donava la forma 47 que anomenava ollas
monoansadas, nom poc afortunat, remarcant que
pertanyia a la ceràmica de taula i no de cuina. Tot i
assenyalar que sovintejaven les bones datacions dins
dels segles II i III, proposava una cronologia més
àmplia entre finals del segle I i finals del III. Aguarod
(1991, 296-297) recolzant-se en la seva presència en
algunes tombes emporitanes (incineració Patel núm.
16 i inhumació Bonjoan núm. III) i en suposades
evidències estratigràfiques de jaciments de la vall
mitjana de l’Ebre, defensava una cronologia alta,
de mitjan segle I fins mitjan III. Aquilué (1995,
70) posava ordre en aquest desgavell. Amb dades
contundents a partir de contextos estratigràfics
segurs i ben datats, considerava ben provada una
datació de segona meitat del segle II i primera meitat,
preferentment, del III.
presència de tres exemplars en el colgament del pou
de Tolegassos de vers el 200 (Casas i Nolla, 19861989, 210, fig. 7, 1 i 2) i altres indicis que confirmarien
plenament aquestes datacions. Recordem, finalment,
l’existència d’un ansat d’aquesta mena en el rebost
de la vil·la de Vilauba destruït molt a finals del segle
III per un incendi (Castanyer, Tremoleda i Roure,
1990, 172, fig. 11,2). Tot això ens permet confirmar
una datació preferent entre el 150 i el 250/290. Tal
vegada caldria rebaixar uns pocs anys la cronologia
inicial cap al 130/140, tal com assenyalaria la
deposició d’aquest objecte en alguna incineració.
Caldran noves dades més fermes per confirmar-ho
plenament.
Si ens centréssim, ara, en les dades que proporciona
la nostra necròpolis, en qüestions de cronologia,
recordem que en vàries ocasions (inhumació T4, T24,
T49 i T55), aquesta tassa era acompanyada d’algun
o alguns altres objectes, cosa que feia possible afinar
la cronologia de la deposició. Per a la tomba T4
semblava raonable el darrer terç del segle II, per a
la T24, calia datar la sepultura en el darrer quart del
segle II / primer terç del III; per a la T49 semblava
escaient datar-la entre el 170 i 190 mentre que per a
la T55, es proposava entre el 190 i el 220. En general,
doncs, es confirmaria la tendència general entre 150
i 250.
Recordem, amb més detall, les troballes de tasses
d’aquesta mena en jaciments pròxims al nostre que
tenen un valor molt més gran a l’hora de fer-los
servir de referència. En context funerari citem les
poques troballes emporitanes: la de la incineració
Patel núm. 16 (Almagro, 1955, 243), tantes vegades
confrontada, no pot ser considerada: Aquilué (1995,
70) ens recorda que l’ansat és de TS africana A i,
per tant, una altra cosa. Altrament, tampoc podem
admetre una datació tan antiga (època de Neró) i
caldria situar-la dins del segle II. Recordem que
era acompanyada de dos ungüentaris de vidre de la
forma Isings 8. En canvi, el cadàver de la inhumació
Bonjoan núm. III, era acompanyat d’un as de bronze
del segle II i de dues tasses Hayes 131. Caldria datar
la deposició dins del segle II, vers mitjan/segona
meitat, molt probablement.
Més sorprenent resulta el nombre d’aquestes peces,
una d’una incineració (núm. 22), i 11 en inhumacions
(T4, T15, T24, T40, T41, T43, T45, T49, T51 i T55,
amb dues peces) (fig. 17, 2 a 13). Ja hem vist que
era una forma estranya en les necròpolis de la veïna
Empúries o al cementiri del Collet de Sant Antoni
(supra). No sabríem com explicar-ho. Recordem,
però, l’enorme abundància de ceràmica africana,
fina o de cuina, a Tolegassos.
La diferència d’una a onze entre la seva presència entre les cremacions i les inhumacions, ens confirmaria
plenament la cronologia global defensada més
amunt atès que el canvi de ritual hauria ocorregut, en
aquest lloc, a l’entorn del 130/160 en el curs d’una
generació.
Al cementiri oriental de la vil·la del Collet de Sant
Antoni de Calonge, que cal datar a partir de mitjan
segle II, era la peça oferta al difunt de la tomba núm.
6 (Nolla et al., 2005a, 28-29, fig. 13 i 14). Una mica
més enllà, al cementiri de la plaça Villa de Madrid
de Barcelona, que es data entre el segle I i III, és una
ofrena ben documentada (Beltrán de Heredia, 2007,
41, làm. 12,4 i 5).
El tupí (forma Hayes 200)
D’aspecte idèntic a la Hayes 131 però de mida
considerablement més gran. Es tractaria, en aquest
cas, d’un tupí amb funcions diferents i probablement
duals, lligat a l’activitat culinària i, potser també,
com a gerra per a contenir, servir líquids i, fins i
En llocs d’habitació assenyalaríem la presència en
els nivells d’abandonament del Cardo B (Castanyer
et al., 1993, 169, fig. 10,10-15). Ja hem comentat la
48
1
4
3
2
5
6
10
7
8
11
12
13
9
14
0
5c.
Fig. 18.- Ceràmica africana de cuina i ceràmica africana de tipus A. Repertori de formes identificades a la Vinya del
Fuster.
a Pollentia, en un cementiri publicat fa uns quants
anys, se’ns fa present vàries vegades en contextos de
segle II i III, al costat de peces, aparentment locals,
que en copiaven la forma (Almagro i Amorós, 19531954, 251-273). Unes troballes i altres confirmen les
datacions proposades.
tot, per beure. Aguarod (1991, 298-299), que la
considera una variant gran de la 131, proposa una
cronologia de segle II i III, que Aquilué (1995, 70)
polia, fixant-la entre la segona meitat del segle II i
tot el segle III.
El trobem, per exemple, en la UE 2005 de l’ambulacre
occidental del fòrum emporità que calia datar a
l’entorn del 200 (Aquilué et al., 1984, 203-204 i
216-217, fig. 7), o en la mateixa ciutat, en els nivells
d’abandonament del Cardo B (Castanyer et al.,
1993, 169, fig. 10,16-17), a Tolegassos i al rebost de
Vilauba (Castanyer, Tremoleda i Roure, 1990, 172,
fig. 11,3). És ben documentat al cementiri de la Plaça
Villa de Madrid de Barcino (Beltrán de Heredia,
2007, 46-47, làm. 15,2 i 16,1). Una mica més enllà,
En el nostre cementiri, una de les vegades el tupí
es féu servir per connectar l’interior de la tomba
amb el tub de libacions (inhumació T54), tal com
observem també a Barcino (Beltrán de Heredia,
2007, 54-56, làm. 19). Actuant assenyadament,
calia un receptacle d’aquelles dimensions i forma
per acomplir convenientment la funció proposada
(fig. 17, 14). En l’altre cas, més malmesa, potser
serví d’ofrena convencional o d’urna cinerària
49
atès que procedeix de la incineració núm. 30a (fig.
17, 1). Aquesta circumstància ens fa proposar un
paral·lelisme absolut, formal i cronològic, amb la
variant petita de la peça, la tassa Hayes 131 (supra).
Tot fa pensar que eren presents a Tolegassos com a
molt tard en el segon quart del segle II.
(Casas i Nolla, 1993, 60, 76 i 86). Assenyalem que
també es present en la gran sitja del Camp Ramis
d’Empúries, el colgament definitiu de la qual caldria
fixar en aquests anys o poc més tard.
Gerra de boca trilobulada i base convexa (forma
Uzita 28.1)
Forma especial que serviria per escalfar i servir
líquids. Es documenta bé en contextos del segle II i
III (González Villaescusa, 1993, 151-161; Aquilué,
1995, 69-70; Bonifay, 2004, 285). La trobem en
nivells ben datats a Tolegassos, en el colgament del
pou núm. 1 que cal datar a l’entorn del 200 (Casas i
Nolla, 1986-1989, 210-211, fig. 10) i confirmada per
la seva presència entre el material de l’abocador del
sector occidental de la vil·la, amb una datació molt
semblant (Casas i Nolla, 1993, 84) o, fora de context,
a la vil·la de Mas de Dalt (Canapost, Forallac) (Nolla,
1987, 36).
La cassola
En una única ocasió una peça d’aquestes característiques acompanyava les despulles del difunt
de la inhumació T41 (fig. 18, 9). No són ofrenes
estranyes, ans al contrari, i en contextos més antics,
cassoles similars més antigues podien servir d’urna
cinerària.
Correspondria a la forma Hayes 199 (Hayes, 1972,
210; Atlante, 1981, 218-219), alta, de llavi ben
diferenciat. Aguarod (1991, 275) confirmava que era
un tipus poc present, tot assenyalant una cronologia
laxa entre segle I i II. Pensem que caldria datar-la
a partir de la segona meitat no avançada del segle
II, més aviat entre el 150 i el 180, tal com semblen
assenyalar algunes troballes estratigràfiques tancades
de la vil·la de Tolegassos que es datarien vers el 150
i entre 150/180 (on és més representada) i del 200
És un fet curiós la identificació de tres individus
segurs entre el material aplegat en aquest cementiri,
cap però sencer. Només és probable que un
formés part de l’ofrena que acompanyava el difunt
(inhumació núm. 14, fig. 18, 10). Els altres, més
1
2
4
3
0
5c.
Fig. 19. Formes de ceràmica comuna africana de pasta groga i de pasta ataronjada identificades a la necròpolis.
50
cronología que va de la segona meitat del segle II
fins a mitjan segle tercer.
fragmentats, podrien tenir el mateix origen i haver
estat malmesos pel conreu o una funció diversa dins
dels banquets funeraris propis del funus. Cal indicar
que una d’elles era acompanyada d’un ansat de TS
clara B (inhumació T27, fig. 18, 12) i l’altra, d’un
ansat africà de pasta groga (inhumació T43, fig.
18, 13). Les dues confirmarien plenament aquestes
datacions preferents de segona meitat del segle II i
primera del III.
4.6.8. Ceràmica comuna oxidada
Les ofrenes funeràries, com hem anat veient i com
podrem continuar constatant, mostren una tipologia
més aviat escassa, constrenyida, sense imaginació:
urnes, olles o recipients semblants, de mides més
aviat considerables i que, en alguna ocasió, quan es
tracta d’una tomba d’incineració, hauria pogut servir
per desar-hi les despulles cremades del difunt (fig.
20, 3 i 5) i en altres per contenir aliments o líquids
que havien d’acompanyar-lo (fig. 20, 11 i 21, 2 i 5).
Són peces generalment mal conservades, trencades,
de perfil en essa, base plana, molt convencionals
i, per tant, difícils de datar amb seguretat. Ha de
quedar clar que en alguna ocasió, tractant-se de peces
fragmentades i només parcialment conservades, és
difícil assegurar que es tracta d’una urna (o olla)
i no d’una gerra més gran. Deixant de banda les
destinades a contenir les cendres d’un difunt, aquesta
forma és estranya en un context funerari. En canvi,
gerres i ampolles no ho són.
Plats/tapadora
Constitueixen un conjunt notable, 6 individus,
sempre molt fragmentats, en cap cas sencers i que
associem tant a incineracions (núm. 3, 13, 23) com a
inhumacions (T8, T54 i T55). Hi detectaríem, només,
la forma Ostia II, 302, de vora no diferenciada (fig.
18, 2) i la Ostia III, 332, amb el llavi clarament definit
(fig. 18, 1 i 3 a 6), molt més abundós. Recordem que
les peces de la forma primera es daten entre època
augustal i la primera meitat del segle II i les altres
abunden preferentment en estrats del segle II i III
(Aquilué, 1995, 66-67).
4.6.7. Ceràmica comuna africana
Ansat de ceràmica de pasta groga, ratllable i farinosa
al tacte, amb estries ben marcades a la panxa,
interiorment i exteriorment. Una peça sencera
acompanyava el difunt de la inhumació T43 (fig.
19, 1). Aquests ansats són ben presents, en aquestes
terres, de la segona meitat del segle II en endavant.
En detectem la seva presència a Tolegassos (Casas
et al., 1990, núm. 489, 250-251) o a Puig Rodon
(Corçà) en un context datat entre 190-220 (Casas et
al., 1990, núm. 490, 250-251).
Ampolles
Si ens concentrem, primer, en aquests recipients,
caldria esmentar-ne un de molt curiós (fig. 20,
8) sense paral·lels en el territori immediat. El
conservem parcialment però podem deduir-li la forma
troncocònica, amb una sola nansa, sense peu i base
lleugerament còncava. Procedeix de la incineració
núm. 29 que hem datat entre el 120 i el 150 (infra).
El mateix disseny ens és conegut en peces de vidre
que es datarien dins de la segona meitat del segle I
(Arveiller-Dulong i Nenna, 2005, núm. 60, 65).
Entre el més tardans assenyalem-ne uns quants
procedents d’aquesta mateixa vil·la (Casas et al.,
1990, núm. 686 i 687, 344-345), de la segona meitat
del segle III. Generalment aquesta variant que es
considera la més antiga dins del tipus, es data cap
a la primera meitat de la tercera centúria (Bonifay,
2004, 285) tot i que, ho acabem de veure, és ben
documentada d’ençà mitjan/darrer terç segle II.
L’altra ampolla, més convencional (fig. 21, 7), fou
trobada acompanyant el difunt de la inhumació
T38 que hem datat en el tercer quart del segle III
(infra). Tot i que no són paral·lels perfectes, la forma
general ens recorda exemplars de la segona meitat
del segle III, especialment, alguns de Vilauba i Mas
de Dalt (Casas et al., 1990, 350-351, núm. 696, 352353, núm. 697, 356-357, núm. 705 i 358-359, núm.
711), de mides diferents, però amb trets comuns. La
base, per exemple, està ben marcada i és gruixuda,
massissa, amb una anella de repòs poc definida. En
tot cas, no ens recorda l’anella amb un solc a sota
molt profund entre la zona de repòs i el disc extern
de la base, com els que veiem en els exemplars del
segle II. El cobriment d’engalba blanca el tornem
a trobar a l’exemplar de Vilauba citat abans (núm.
A més, caldria afegir-hi un petit conjunt del que
identifiquem com a ceràmica comuna africana de
pasta taronja, que produïa recipients que imitaven
força bé, però en una qualitat més baixa, alguns
dels tipus més comuns de la ceràmica africana de
cuina de vora fumada. Una vegada més, trobem les
característiques olletes i gots que també hem vist en
la producció més habitual (fig. 19, 2 a 4), amb una
51
3
1
2
4
6
5
7
8
5c.
0
10
9
11
12
Fig. 20.- Tipologia de ceràmica comuna oxidada de la Vinya del Fuster. Gots, tupins, ansats i escudelles.
52
Inhumació T24. Molt fragmentat. Llavi robust en
forma d’anell, amb una única nansa que surt de la
vora (fig. 22, 3).
705). El cos globular i el coll llarg i estret també són
característics d’aquesta època. Malauradament, no
sabem com era la vora. El paral·lel més pròxim és,
també, d’origen funerari.
Inhumació T54. Una gerra de ceràmica comuna
oxidada, segurament de producció local de la qual
havia desaparegut la meitat inferior. És de mides
notables, amb el llavi ben definit, una única nansa
robusta de secció rectangular amb quatre crestes
sobre la cara externa. Tant aquesta com l’anterior
tenen paral·lels en contextos de la segona meitat del
segle II (Casas et al., 1990, núm. 539-541, 271-272),
(fig. 22, 6).
La gerra, sense coll, que acompanyava el difunt de la
sepultura núm. 25 de la necròpolis oriental de vil·la
del Collet de Sant Antoni (Nolla et al., 2005a, 47-48,
fig. 41) sense datació ferma però que calia situar per
diversos indicis durant la segona meitat avançada
del segle II i el III. Peces semblants sovintegen en
la necròpolis de Pollentia. En trobem a la sepultura
núm. 2, un adult inhumat dins d’un taüt de fusta
(Almagro i Amorós, 1953-1954, 250, fig. 4) i a la
sepultura núm. 3 (Almagro i Amorós, 1953-1954,
250-251, fig. 5, 2).
Els gots
Són ben presents en context funerari. Entre les
ceràmiques comunes oxidades en tenim un de sencer
(fig. 20, 1). Procedeix de la incineració núm. 1 i és
una peça curiosa i de la qual no en tenim paral·lels
directes. El cos és de formes arrodonides, llavi
ben definit i obert vers l’exterior, amb peu marcat
i base convexa de poc diàmetre que, atenció, no
podia sostenir-se dempeus si no era cap per avall a
la manera d’un amforisc. Perfils similars però amb
la base més desenvolupada i plana o còncava, els
trobem entre les produccions de ceràmica emporitana
tardana d’època augustal i primera meitat del segle
I (Nolla et al., 2003, 33-53; Nolla, Sagrera i Burch,
2007, 48-67), amb coincidència cronològica amb la
datació que proposàvem donar a la incineració on es
trobà.
Gerres
Són recipients generalment més grans, de panxa
globular i coll més curt i menys definit, amb o sense
peu i bases variables. En context funerari el seu paper
i el de les ampolles, important, pot ser intercanviable.
En primer lloc descrivim l’olpe que acompanyava el
difunt de la inhumació T35. És una gerra de ceràmica
comuna oxidada de color beix groguenc, amb la pasta
fina i ben depurada, la superfície farinosa i l’interior
del tall de color grisós i amb alguns punts blancs. Es
tracta d’una forma força comuna, amb el llavi senzill,
una mica engruixit, cos globular i base ben marcada,
amb el peu ressaltat (fig. 22, 5). Val la pena fixarse en la secció de la nansa, complexa, que adopta
una forma quasi quadrilobulada, que de vegades
veiem en exemplars de la segona meitat o darrers
anys del segle II (Casas et al., 1990, 270-271, núm.
541), però que també es pot perllongar fins al segle
III. Tot plegat són elements massa febles i insegurs
per poder datar la tomba, ja que ens movem en un
marc massa ampli. No obstant, som de la opinió que
caldria situar-la, ja, al segle III, dins de la primera
meitat. Tanmateix, voldríem assenyalar que per la
seva mida, d’uns 12’5 cm d’alçada, ben bé podria
haver fet el paper d’un ansat i no d’un olpe.
Ansats (tupinets per a beure)
Aquests petits recipients amb una única nansa
eren gots molt apreciats des d’èpoques reculades.
Recordem l’èxit del bicònic de ceràmica grisa
emporitana, la forma D (Barberà, Nolla i Mata,
1993, 32-37), abans del canvi d’era. En aquest
cementiri són molt abundants fins al punt de tractarse de la peça més representada, sobretot entre les
inhumacions.
El de la inhumació T51 semblaria inspirat en
peces africanes de cuina (forma Hayes 131). Té
la pasta de color taronja, fina, ben depurada i de
bona qualitat. Per fora té la paret polida i allisada
com en moltes ceràmiques oxidades de producció
local i està una mica ennegrida pel foc a causa
d’una utilització anterior com atuell de cuina.
Tipològicament, és idèntica a la ceràmica comuna
africana oxidada –excepte per la secció circular de la
nansa– especialment abundant a la segona meitat del
Només conservem la vora de la peça trobada en la
inhumació T18. És de ceràmica comuna oxidada,
de llavi alt i motllurat que reprodueix, en petit,
l’aspecte d’àmfora. Pertany a un tipus de gerra de
cos globular, amb una o dues nanses, habitual en
jaciments d’aquesta àrea, amb una cronologia que
abasta pràcticament tot el segle II i possiblement
una mica més enllà, fins a començament del segle III
(Casas et al., 1990, núm. 573, 221), (fig. 22, 4).
53
Fig. 21.- Formes de ceràmica
comuna
oxidada
de
la
necròpolis. Gibrell, gerres,
morter i ampolla.
0
5c.
1
2
3
4
5
6
5c.
0
7
20, 9). És una producció característica d’aquestes
terres que hauria aparegut a partir de mitjan segle
II i fou especialment abundant en el decurs de tota
la segona meitat, amb exemples ben propers a la
mateixa vil·la de Tolegassos, però amb una àrea
de difusió que abasta les comarques costaneres de
Girona. Bàsicament el repertori inclou, amb aquestes
característiques comunes, escudelles, ansats i tasses
i copes amb dues nanses contraposades (Casas et al.,
1990, 241-242 i 286-291, núm. 583-598). La nostra
peça recorda notablement una de semblant trobada
també en context funerari, a Llafranc (Palafrugell),
amb carena molt baixa, rabassuda (Carreras et al.,
2004, 31-34; Nolla i Casas, 2005 b, 150-151, fig. 6).
També s’assembla a una copa que acompanyava el
difunt de la tomba núm. 5 de la necròpolis oriental
del Collet de Sant Antoni (Nolla et al., 2005a, 2528, fig. 12) o, en el mateix cementiri, a la inhumació
núm. 32, amb la doble variant d’escudella i copa,
acompanyades d’una gerreta de TS africana A (Nolla
segle II a Tolegassos, però la pasta ens sembla local.
L’hauríem d’associar als petits tupins d’Empúries i
Tolegassos, de la mateixa època (Casas et al., 1990,
224-225, núm. 450 i 254-255, núm. 494-501). La
seva cronologia és una mica imprecisa dins un marc
de la segona meitat del segle II, tot i que els paral·lels
que acabem de citar s’emmarquen dins el darrer quart
de la centúria, llevat de l’emporità, de pasta grisa i
procedent de la casa romana núm. 2, en un context
que no deu anar més enllà del 150, (fig. 22, 2).
Algunes diferències mostra la copa per a beure
que acompanyava el difunt de la inhumació núm.
4. És una peça de ceràmica comuna, de llavi obert
i diferenciat, carena baixa molt marcada i peu ben
definit, amb dues nanses contraposades que surten
del llavi i acaben a la carena. La pasta és de color beix
fosc o més aviat marró clar, fina, ben depurada i amb
petits grans foscos i punts de calç. Per fora és polida
i allisada, amb una tonalitat més aviat lluent (fig.
54
et al., 2005a, 55-57, fig. 53-55). Proposaríem una
datació a l’entorn del 200.
o potser pels anys que va estar dipositat envoltat o
recobert de cendres. L’argila és fina, ben depurada i
mostra les característiques típiques de les produccions
locals (fig. 20, 7). Els primers exemplars apareixen
cap a la primera meitat del segle II, encara que sovint
amb la carena un pèl diferent, més motllurada i amb
el llavi, o bé més senzill, o bé més complex (Casas
et al., 1990, 216-217, núm. 429-432). Però el seu
gran èxit l’assolí en el decurs de la segona meitat del
segle, quan es multipliquen els exemplars localitzats
en aquestes comarques, amb nombrosos paral·lels a
la zona costanera. No és fàcil datar el fragment de la
incineració, tot i que és idèntic a un altre de trobat
a la vil·la del Pla de l’Horta, a Sarrià de Ter, sota
un paviment de mosaic de les darreries del segle II
(Nolla, 1982-1983, 115-117; Casas et al., 1990, núm.
531; Nolla i Sagrera, 1995b, 145-158).
De la cremació núm. 30c hem recuperat una peça
incompleta que tant podria ser un ansat o un got (fig.
20, 6).
Tasses
Una de sencera procedeix de la inhumació T42. La
petita copa és d’un tipus força comú a tota l’àrea
geogràfica (fig. 22, 1), sempre en contextos de la
segona meitat avançada del segle II. És de carena
molt baixa, fons quasi pla i vora vertical, amb dues
nanses contraposades. Un exemplar idèntic, però
amb una sola nansa i sencer, prové de la veïna
Empúries. Una altra copa que no ha conservat la
meitat inferior es va trobar a la vil·la de Puig Rodon
(Corçà), en un estrat del 190-220 (Casas, 1986, fig.
12-6; Casas et al., 1990, 290-291, núm. 597 i 598).
Altrament, en la sepultura núm. 34 de la necròpolis
oriental de la vil·la del Collet, es a trobar una copa
molt semblant, acompanyada d’una llàntia Deneauve
VIII B que datàvem en el darrer quart del segle II o
poc més tard (Nolla et al., 2005a, 59-61, fig. 61).
També en el cementiri septentrional de Gerunda, en
la inhumació SP 60, el difunt era acompanyat d’un
ansat africà sense peu i de dues tasses amb carena
molt baixa, una de les quals (Nolla i Sureda, 1999,
fig. 4, 2) és igual que la nostra i l’altra, més panxuda
i amb el llavi més curt. S’havia de datar la tomba,
com la nostra, a l’entorn del 200 (Nolla i Sureda,
1999, 23-25, fig. 2 a 4).
L’altra escudella procedeix de la inhumació T22,
És una peça sencera de ceràmica comuna oxidada
fabricada en algun taller local, pròxim al territori
de la vil·la, que adopta una forma àmpliament
documentada a casa nostra en nivells de la segona
meitat del segle II (fig. 20, 12). El repertori és extens,
amb un paral·lel idèntic procedent d’un estrat de les
darreries del segle II de la vil·la de Puig Rodon, i amb
variants molt pròximes a Pla de l’Horta (Sarrià de
Ter), Tolegassos i els Ametllers (Casas et al., 1990,
262-263, núm. 522-523), sempre en contextos de la
segona meitat del segle II. No en coneixem cap, de
moment, que es pugui datar a la primera meitat del
segle III. Aquesta mena de petites escudelles potser
servien també per a beure-hi. És curiós constatar
que peces ben similars foren a bastament usades en
aquestes terres durant els dos darrers segles abans
del canvi d’era, tant en productes d’importació
(ceràmica de vernís negre) com d’origen local.
Escudelles
No és, ni de bon tros, peça especialment apreciada
en context funerari. Entre les ceràmiques que estem
estudiant, només n’hem identificat dues diferents.
Una seria una petita escudella convencional de
formes arrodonides i l’altra, amb carena alta, molt
marcada, definida amb un filet que reprodueix la
forma i les mides del llavi.
Gibrella
Un cas únic i no pas fàcil d’explicar. No és una peça
característica entre les destinades a acompanyar un
difunt. Procedeix de la inhumació T24. És de grans
dimensions i amb dues nanses horitzontals (fig. 21,
1). Aquests atuells apareixen en aquest territori cap
a la primera meitat avançada del segle II i perduren
fins la segona meitat del segle III. Dels més antics,
n’hi ha bons exemples a Tolegassos, en contextos
d’entorn el 140 (Casas et al., 1990, núm. 479-480,
234-235). Però són altres variants lleugerament
diferents a la de la tomba. S’hi assemblen més els
de l’estrat 2080, del pou, que, a més, tenen una
pasta molt semblant, per no dir idèntica (Casas et
L’escudella carenada procedeix de la incineració
núm. 32, un mena d’atuells ben coneguts que hem
anomenat “tipus Llafranc”, en haver estat documentats com una producció característica d’aquella
important terrisseria (Nolla, Canes i Rocas, 1982,
162-163, fig. 8); un vas amb una forta carena a mitjan
cos, va tenir molt d’èxit en el decurs del segle II,
perdurant fins ben entrat el segle III. En aquest cas,
té la pasta de color groguenc, amb clapes més grises
a causa d’haver estat sotmesa al foc de la cremació
55
2
1
4
3
6
5
0
5c.
Fig. 22.- Formes de ceràmica comuna oxidada. Ansats, gots i gerres.
al., 1990, núm. 636 i 639, 308-309). La cronologia
d’aquell estrat del pou de la vil·la, en la que la forma
també apareix associada a les gerretes d’africana de
la forma Hayes 131, s’ha situat en el darrer quart
del segle II, més o menys entorn l’any 200, com a
màxim.
vells. A Vilauba, un repertori encara més interessant
pertany al nivell d’incendi de la mateixa època
(Castanyer i Tremoleda, 1999, làm. 50).
4.6.9. Ceràmica comuna reduïda
No cal recordar que darrera d’aquesta distinció –ceràmiques reduïdes– s’amaga un món extraordinari,
molt divers, que va des de les peces fetes a mà o
a torn lent fins a productes molt elaborats i fàcils
d’identificar, amb cronologies ben acotades.
El morter de la inhumació T39 és de llavi robust,
ben definit i recte (fig. 21, 6). Segueix una forma
documentada des de la segona meitat del segle II,
amb exemplars semblants a Vilauba en contextos
de la fi del segle III i en el segle IV (Castanyer i
Tremoleda, 1999, làm. 54 i 77).
Les peces que hem recuperat en aquesta necròpolis
són productes locals, obrats en el mateix fundus o
procedents del nucli urbà de la ciuitas emporitana.
Veiem-ne tot seguit els grups diferents que n’hem
identificat.
Recipient contenidor de fons umbilicat de la
inhumació T39 (fig. 21, 3). També les gerres
d’aquesta mena són força habituals a partir del segle
III. Un bon repertori el tenim a Tolegassos mateix, en
contextos del darrer terç del segle III (Casas i Soler,
2003, 226), per no parlar d’alguns precedents més
En primer lloc, ens referirem a una producció ben
diferenciada, de caràcter local i d’una personalitat
abassegadora, i que anomenem ceràmica polida
56
1
2
4
3
5
6
7
9
8
5c.
0
11
10
12
13
14
15
16
Fig. 23.- Repertori de formes de ceràmica comuna reduïda, de vegades feta a mà.
57
17
reduïda. És tracta d’atuells fets a mà, cosa que,
conjuntament amb els acabats i repertori de formes,
els dóna un aspecte més propi de la ceràmiques
indígenes de períodes anteriors que de ceràmiques
d’època romana. Les pastes van del color negre al
marronós fosc, amb desgreixant de quars, de mica
i de calç, amb la superfície interior poc polida, amb
estries, pentinats o ditades, mentre que l’exterior
és francament negra, molt polida, lluent i de gran
duresa.
lluent. Les parets no són excessivament robustes i
mostra un perfil en essa sinuós i elegant, de llavi més
aviat prim. La base és plana. En tenim excel·lents
paral·lels amb datacions ben establertes a època
augustal, la mateixa cronologia que hem donat a la
nostra incineració. En primer lloc, l’olla funerària de
la incineració Ballesta núm. 46 (Almagro, 1955, 76)
que cal datar en aquests mateixos anys, o en altres
peces de Tolegassos (Casas et al., 1990, núm. 295,
312 o 315) o de Serra de Daró (Casas et al., 1990,
núm. 308), de la mateixa època.
Sovint són decorades amb aplicacions d’argila,
tractades d’igual manera, que trobem preferentment
a la panxa del recipient amb, però, variacions
interessants. Les diverses troballes efectuades al
fòrum d’Empúries en estrats que daten la fase
augustal de la gran plaça o a Tolegassos i a Serra
de Daró, proposen, sempre, cronologies precises en
època d’August, abans i després del canvi d’era. Les
formes són escasses amb, però, múltiples variants:
olles, urnes i ansats (Casas et al., 1990, 47). Malgrat
el que havíem suposat, que només eren presents
al territori immediat d’Empúries (Casas i Nolla,
2010, 92-111), n’hem constatat darrerament la seva
presència a la terrisseria del Collet de Sant Antoni
(dades inèdites).
Menys sencera és la peça procedent de la incineració
núm. 21. Urna o olla de base plana (fig. 23, 4), de
pasta gris fosc, rugosa, grollera, amb nòduls de
calç i de quars, o l’olla fragmentada que conserva
l’arrencament d’una nansa, també de base plana (fig.
23, 5), d’argila grollera, grisosa, amb desgreixant
molt visible i superfície rugosa. Han de ser semblants les peces, molt malmeses, trobades en les
incineracions núm. 14 (fig. 23, 13) i núm. 26 (fig. 23,
14); urnes o olles de perfil en essa, amb llarguíssimes
cronologies, mentre que els atuells trobats a les
incineracions núm. 13 (fig. 23, 10) i núm. 31 (fig. 23,
12) s’han de considerar urnes petites o gots grans,
bitrococònics, ben presents en contextos augustals i
de primera meitat / primers dos terços del segle I.
N’hem identificat dos atuells, un procedent de la
cremació núm. 2, una petita urna bitroncocònica
amb aplics ornamentals disposats verticalment,
amb paral·lels molt pròxims a Tolegassos (Casas et
al., 1990, núm. 298, 299 i 301) (fig. 23, 1) i l’altre
trobat en l’exploració de la inhumació T33 però que
cal atribuir a una incineració destruïda o malmesa
en obrar-s’hi, al damunt, un nou enterrament que
podria ser la incineració núm. 9. En aquest cas es
tracta d’una forma nova, un ansat de boca gran amb
pentinat interior i incisions ornamentals a la paret
externa i sobre la nansa (fig. 23, 2).
La darrera peça del conjunt de les incineracions
és una cassola (fig. 23, 11), d’argila rugosa, de gra
gruixut, poc depurada i de color gris/negre. És una
forma perfecta, antiga i de llarguíssim recorregut.
És ben coneguda en contextos baixrepublicans a
Empúries (Aquilué et al., 1984, 376 i 416-417, fig.
141, 5) o a Girona (Nolla, 1999, 190-191, fig. 16,12;
Nolla i Casas, 2009, 83, fig. 57,3 i 12) i la podem
anar resseguint al llarg d’època romana (Casas et
al., 1990, núm. 149, 201, 251, 333, 603, 604). Una
cassola semblant acompanyava el difunt de la tomba
núm. 20 de la necròpolis de la vil·la del Collet (Nolla
et al., 2005a, 42-43, fig. 34).
Si ens centrem, ara, en les altres ceràmiques
reduïdes associades a incineracions, convé fer-ho
individualment en tractar-se de produccions diverses
i molt difícils de rastrejar.
Analitzem tot seguit les ceràmiques reduïdes
associades a inhumacions. Hi ha, també, olles o urnes
de perfil en essa com la trobada en la inhumació T10
(fig. 23, 6), grollera, amb presència de desgreixant
de quars, mica i calç, de color gris i exteriorment
polida; o la de la inhumació T16 (fig. 23, 7), de
llavi més robust, més polida, de color gris clar, dura
i amb desgreixant de punts blancs, i els fragments
minúsculs de la inhumació T27 (fig. 23, 15 i 16), i de
la T35 (fig. 23, 17).
Fixem-nos, primerament, en el recipient que contenia
les cendres del difunt de la incineració núm. 28 (fig.
23, 3). Es tracta d’una olla molt sencera que havia
perdut, d’antic, les dues nanses. És feta a mà, amb una
pasta de color vermellós fosc, poc depurada, rugosa
i amb desgreixant de gra gruixut amb molt de quars.
La superfície, negra, és polida per fora i d’aspecte
58
una llàntia i un motlle, en època augustal (Bussière,
2000, 65 i 301-318). Leibundgut data la forma entre
els anys 50 i 10 aC (Leibundgut, 1977, 16-18). Els
exemplars de Cosa s’han datat en el període 150-70
aC, una cronologia anòmala, excessivament reculada,
com sol ser general per a totes les llànties d’aquell
estudi (Fitch i Goldman, 1994, 70-72). A Empúries
es constata la seva presència sobretot cap al darrer
quart del segle I aC (Arxé, 1983, 71 i làm. XXIII, 7 a
9). Per tant, tenint en compte el context i l’urna que
contenia les restes del difunt, ens sembla que una
datació de la segona meitat avançada del segle I aC,
entorn el 30-20, seria la més apropiada.
Les altres dues peces són diferents; una gerra i un
ansat o tupí. La gerra, parcialment conservada (fig.
23, 8), fou trobada en la inhumació T33, sense coll i
perfil en essa, panxa globular i nansa robusta que surt
del llavi. L’argila és de color gris molt fosc, rugosa
amb presència de mica i calç i externament polida,
amb paral·lels més o més pròxims d’ençà la primera
meitat del segle II (Casas et al., 1990, núm. 450).
L’altra és un ansat sense coll, de panxa globular,
carena marcada i base plana (fig. 23, 9). Aquest
tupinet és fet a mà, d’argila rugosa amb presència de
desgreixant de mica i de quars, exteriorment polida.
És una forma ben documentada en contextos de
segona meitat del segle II en endavant (Casas et al.,
1990, núm. 629, 713, 714, ...).
Els altres exemplars ja pertanyen al segle II, i s’inicia
el repertori amb les llànties de disc del primer terç o
primera meitat de la centúria.
4.6.10. Llànties
Ofrena habitual en moltes necròpolis, en trobem 10
exemplars més o menys sencers i tres fragments que
quasi no es poden classificar (fig. 24). Malgrat tot,
abasten un període cronològic amplíssim, des de
les darreries del segle I aC fins a l’últim quart del
segle IV. Però el període millor representat és el que
correspon al segle II i la transició entre el II i el III,
mentre que les produccions típiques del segle I són
inexistents. Va ser un atuell que tant es va dipositar
en incineracions com en tombes d’inhumació, sense
que hi hagi un predomini especial segons el tipus de
sepultura. És, per altra banda, un dels materials més
fiables a l’hora de datar les deposicions.
A la cremació 26 s’hi va trobar un exemplar de disc,
amb la part central trencada i desapareguda d’antic,
amb la pasta una mica recremada o contaminada
per les cendres de la sepultura, per la qual cosa no
acabem d’estar segurs si és d’origen itàlic o africà
(encara que ens decantaríem per aquesta segona
possibilitat). Es tracta de la típica làmpada Deneauve
VII A / Bussière D II 1, que va començar a fabricarse cap a la fi del segle I i va perdurar durant tot el
segle II i, amb variacions que veurem més endavant,
fins a mitjan segle III (fig. 24, 2).
En aquest cas disposem d’elements suficients per
datar-la a començaments del segle II, més o menys
entorn el 125-135. El disc està decorat amb un cànid
de perfil esquerre, corrent damunt un fons vegetal.
L’entorn de la banda es va decorar a posteriori amb
creus fetes amb un punxó, i a la base porta impresa
profundament la marca IVNIALEXI. El perfil, en el
que pot observar-se una paret molt prima i el disc
enfonsat, és el característic de les produccions més
primerenques dins d’aquesta forma. La decoració, per
altra banda, apareix amb certa freqüència en llànties
africanes de la primera meitat del segle II, a Cartago
(Deneauve, 1969, núm. 765 i 766), i a Algèria amb
la marca CMAREV, un terrissaire africà del període
120-180 (Bussière, 2000, núm. 2325).
La peça més antiga, incompleta, pertany a la
incineració núm. 28 (fig. 24, 1), i correspon a la forma
Dressel 3 / Bussière A VI 6, amb una cronologia
genèrica que va des del 80 aC fins al 10 dC. Es tracta
de la meitat superior d’una llàntia amb aletes laterals
motllurades, el disc quasi pla i amb una decoració en
relleu que representa una escena marina amb un dofí
i un monstre semblant a un hipocamp, amb la unió
del disc i el bec decorada amb quatre punts impresos.
La pasta, de color beix groguenc, amb algunes parts
més enfosquides fins arribar quasi al gris clar.
La datació de la forma és encara una mica imprecisa
dins del context genèric que assenyalàvem
abans. Deneauve la considerava d’època augustal
(Deneauve, 1969, 272 i 275, la primera amb
decoració d’hipocamp); segons Pavolini, s’ha de
datar entre el 90/80 i el 10 aC (Pavolini, 1987, 144145); Bailey la considera de les darreries del segle I
aC (Bailey, 1975, Q735-740); Bussière documenta,
en dues ocasions, la seva producció a Algèria, amb
Pel que fa al taller que signa l’exemplar de la
Vinya, IVNIALEXI (Iuni Alexi), va dur a terme la
seva activitat al nord d’Àfrica també en el període
120-200. Es tracta d’un terrissaire molt conegut,
documentat arreu, i sobre el qual hi ha una extensa
bibliografia (Casas i Soler, 2006b, amb recull de
59
1
2
3
4
5
6
8
7
9
10
Fig. 24.- Tipologia de les llànties dipositades com a ofrenes a les sepultures.
60
11
marca es conserva un punt seguit de la lletra M; s’ha
perdut la primera lletra i les del final. Per les mides
i la superfície que ocupa, pertany a un punxó curt,
del tipus L. MADIEC o semblant, per la qual cosa
s’hauria de datar dins la primera meitat del segle II.
paral·lels). Tenint en compte, però, que la necròpolis
d’incineració no sembla anar més enllà de mitjan
segle II, considerem que la cronologia més adequada
per a aquesta llàntia és la que apuntàvem a l’inici.
El segon exemplar de llàntia de disc de la forma
Deneauve VII A / Bussière D II 1 prové de la
incineració núm. 26. Com l’anterior, té la part central
del disc trencada i perduda d’antic. Però no s’hi
veuen restes de decoració. En canvi, a la base porta,
no massa ben impresa, la marca LMVNPHILE amb
un cercle a sota (fig. 24, 3). Potser és un pèl més
moderna que l’altra, però també s’emmarca dins
la primera meitat avançada del segle II. Amb les
parets primes, és una mica més alta i no té el disc tan
enfonsat. El seu aspecte és, en general, una mica més
massís. La superfície superior del bec es troba en un
pla inferior i ben separat de les anelles i motllures
que envolten el disc, característica del bec tipus 4a,
amb un punt que el delimita a cada costat (Bussière,
2000, 89-90).
La incineració núm. 30 va patir una destrucció, per
la qual cosa tant la llàntia com el tupí de ceràmica
africana del conjunt d’ofrenes també ens han arribat
incomplets. Les característiques d’aquesta sepultura,
més o menys complexa i que planteja uns primers
problemes cronològics que costa explicar, les
comentarem en un capítol posterior. Però pel que fa
a la llàntia (fig. 24, 5), una altra vegada es tracta de la
típica forma Deneauve VII A / Bussière D II 1 de la
primera meitat del segle II. Té la pasta de color beix o
taronja clar, de gra fi, ben depurada i amb la fractura
recta i rugosa al tacte. No ha conservat massa bé el
vernís. La considerem un producte africà.
La decoració del disc pràcticament ha desaparegut.
Tan sols queda una estrella de vuit puntes a la part
més pròxima a la nansa. A sota s’havia de completar
amb un creixent lunar. És una composició típica i
repetida amb diverses variants sobre llànties de
disc, segurament relacionada amb Selene i Helios,
dels quals en són els símbols característics. El motiu
es repeteix amb bastant freqüència sobre llànties
nord-africanes, del qual també en trobem exemplars
ben propers, com els de la vil·la de Tolegassos o a
Empúries (Bussière, 2000, núm. 1939; Deneauve,
1969, núm. 739; Rivet, 2003, núm. 417; Casas i Soler,
2006b, G933, G934 i G936). Els de la vil·la, en un
context del 150-175/180; els d’Empúries, datats a la
primera meitat o mitjan segle II.
La pasta és de color beix o groguenc, de gra fi, ben
depurada i dura, encara que hagi quedat una mica
erosionada a causa de l’acidesa de la terra i les cendres
que la cobrien. Tota la superfície està recoberta d’un
tel de vernís de bona qualitat, de color taronja fosc,
erosionat per les mateixes causes. Es tracta d’un
producte itàlic.
La marca impresa a la base es conserva malament, ja
que es va fer aplicant poca pressió, o bé es va utilitzar
un punxó gastat (o es va obtenir d’un motlle de
segona generació). En qualsevol cas, LMVNPHILE
(Lucius Munnatius Phile...) correspon a un taller
itàlic actiu a partir dels darrers temps dels flavis fins
Adrià. Per tant, li hem d’atribuir una cronologia que
no va gaire més enllà del 135.
En canvi, la marca impresa a la base no es pot llegir
bé, per la qual cosa no estem segurs d’haver-la calcat
correctament. Ens sembla poder veure-hi L.IVNCE
I, un nom que no hem trobat en els diversos
repertoris consultats. Tenint en compte tant la forma
com la decoració, amb uns paral·lels que ens donen
una primera pista per poder-la datar, i atès que a la
incineració anava associada a un tupí de ceràmica
africana de cuina de la forma Hayes 131, que es
comença a fabricar en un moment pròxim a l’any
150 o poc abans, consideraríem que aquesta llàntia
pertany al mateix període, que podríem acotar entorn
els anys 135-150.
A la cremació núm. 31 es van trobar els fragments
d’una llàntia de disc que originalment formava part
de les ofrenes funeràries, però a causa de la destrucció
de la sepultura per les tasques agrícoles, es va trencar
i la major part dels fragments van desaparèixer (fig.
24, 4). Tan sols ens ha arribat el bec, part del disc i
de la base, en la que es veu el començament de la
marca ben impresa. Malgrat tot, sembla pertànyer a
la mateixa forma que l’anterior, la Deneauve VII A
/Bussière D II 1. La pasta es de color taronja clar,
possiblement itàlica, fina, ben depurada, fractura
recta i sense els característics punts blancs que veiem
habitualment en les produccions africanes. De la
Seguint amb la descripció per ordre tipològic de les
llànties, pertoca ara citar la localitzada a la inhumació
61
T49, una tomba en caixa de fusta, amb un conjunt
funerari una mica més ric del que sol ser habitual a
la necròpolis.
podem dir massa cosa sobre la llàntia, de la que no
en queda quasi res. Però la marca correspon a un
conegut taller africà actiu entre el 120 i el 180/200,
aproximadament, que bàsicament va fabricar llànties
del tipus Denaeuve VII, les més comunes de disc.
A l’indret on suposem que hi havia el cap del difunt
(havia quedat desfet per la terra), es va trobar una
llàntia de disc sencera (fig. 24, 6), de no massa bona
qualitat i obtinguda sens dubte a partir d’un motlle de
segona o tercera generació, atès que els petits detalls
anatòmics de lleó que decora el disc i les bombolles
aparegudes als anells que l’envolten demostren que
es va fer amb un motlle de guix copiat d’altres llànties
que ja es trobaven en ús. El fet que la meitat superior
no casi amb la inferior confirma aquesta suposició.
No sabem, en canvi, si la nansa no perforada respon
a un descuit del terrissaire o a un caprici, ja que no és
habitual fins a èpoques més tardanes. La pasta, amb
característiques nord-africanes, és de color taronjabeix, dura, una mica porosa i rugosa al tacte. El vernís
ha desaparegut quasi tot, però se’n veuen restes d’un
color marró fosc. El perfil de la llàntia és baix i les
parets gruixudes, com solem veure normalment en
produccions de la segona meitat del segle II o encara
més tardanes.
La més tardana de les llànties de disc amb la banda
llisa (forma Bussière E II 1/ Deneauve VII 3), prové
de la inhumació T53 (fig. 24, 7). Són llànties africanes
sense decorar, amb les parets gruixudes, una anella
en relleu entorn el disc i de mides lleugerament
superiors a les de la forma clàssica. Són típiques dels
tallers que signen PVLLAENORVM i MAVRICI,
i solen aparèixer a Tunísia en tombes datades entre
la fi del segle II i la primera meitat del segle III
(Bonifay, 2004, 322). Una variant amb la nansa no
perforada és molt més tardana, de la segona meitat
del segle III.
En el nostre cas, es tracta sens dubte de la variant
de la transició entre els segle II i III (més aviat ens
decantem per una cronologia de les primeres dècades
del segle III). Té la pasta de color rosat-groguenc, no
massa dura a la superfície, que es veu erosionada,
però amb el gra fi i ben depurada. No conserva
restes de vernís. A la base veiem part d’una marca
incisa difícil de llegir, ja que en part es va esborrar.
Potser ...PIVR o ...AVR, que podria correspondre al
MAVRICI que citàvem abans, però no podem estarne segurs. Els pocs exemplars documentats a les
comarques gironines provenen d’Empúries, Vilauba
i Roses, sempre en contextos poc clars, però que
s’emmarquen entre la segona meitat del segle II i
la primera del segle III (Casas i Soler, 2006b, 215,
G2165-G2169).
La decoració del disc tampoc és del tot inèdita. Hi
podem identificar clarament un lleó de perfil dret,
corrent. Nombrosos paral·lels del mateix punxó
coincideixen a situar-lo cap a la segona meitat
del segle II. És el mateix que veiem en una llàntia
algeriana de la mateixa forma (Bussière, 2000, núm.
2292). Però és un punxó molt rar, pràcticament
desconegut a casa nostra, ja que la major part de
representacions de lleons mostren l’animal de perfil
esquerre, i els que el representen de perfil dret se
n’allunyen molt.
En dues ocasions més, trobem una nova variant
de la llàntia de disc típica, que aquesta vegada es
caracteritza per tenir la banda decorada amb sécs
impresos radialment (fig. 24, 9 i 10). Es tracta de la
variant Deneauve VIII / Bussière D X 2/3, datada
entre la segona meitat del segle II i el primer quart
del segle III. La cronologia dels dos exemplars
queda confirmada per diverses troballes a casa nostra
en estrats ben datats. No hem d’anar més lluny de
Tolegassos per trobar exemplars idèntics (excepte pel
que fa a la decoració del disc), i signats pel mateix
taller que una d’aquestes: PVLLAENI. El taller de
Pullaenus va estar actiu a l’àrea nord-africana entre
la fi dels Antonins fins època severiana. A l’estrat
2080 del pou de la vil·la, amb una cronologia precisa
d’entorn l’any 200, la forma hi és ben representada
El material que l’acompanyava (el veurem amb
més detall a l’hora d’estudiar la sepultura), sembla
confirmar una cronologia de la segona meitat
avançada o darrers anys del segle II. El tupí de
ceràmica africana de cuina de la forma Hayes 131
és característic d’aquest llarg període, i l’ampolla
de vidre de la forma Isings 28 o variant, té una
cronologia amplíssima des de les darreries del
segle I en endavant. Però la moneda de Marc Aureli
corrobora una datació no anterior a l’últim terç del
segle II.
També sembla pertànyer al mateix tipus anterior un
fragment de base amb part de la marca CIVNDRAC
(fig. 24, 8), procedent de la inhumació T33. No
62
ocell una mica esguerrat. De fet, és o vol ser el gall
que trobem en exemplars africans, fora de context o
datats amb molta imprecissió entre el 420 i el 480
(Bussière 2007, C69, C74, C87 a C90).
(Casas i Rocas, 1989, 77 i 85). Però altres paral·lels
propers ajuden a precisar encara millor la seva
cronologia.
Un exemplar idèntic a la llàntia núm. 9 de la fig. 24,
trobada a la inhumació T4, segurament obtinguda
amb el mateix motlle o amb una còpia directa de la
matriu original, prové d’Empúries (Casas i Soler,
2006b, G1163). El disc està decorat amb l’esfinx
de Tebes damunt un crani i ossos humans. Una
decoració poc freqüent, amb pocs paral·lels publicats,
d’entre els quals cal citar els del nord d’Àfrica o el
d’Empúries (Bonifay, 2004, fig. 180, 5; Bussière,
2000, núm. 3266, amb la marca EX/O/PVLLA/ENI;
Casas i Soler, 2006a, E976; Palanques, 1992, núm.
988; Ponsich, 1961, núm. 192). Sempre en contextos
de la segona meitat avançada del segle II o una mica
més tardans.
Té la pasta com la de la ceràmica comuna oxidada
local, de color beix, no massa dura, compacta, fina
i ben depurada. Al fons, a l’interior del cercle que
delimita el que hauria de ser la base, es veuen restes
del que podria ser un símbol o una marca.
Tractant-se d’una producció local, no trobem
paral·lels exactes. Però la podem associar als
exemplars de Pla de Palol i Roses, amb cronologies
de la fi del segle IV i primera meitat del segle V
(Járrega, 2001, 37-48; Casas i Soler, 2006b, G1457,
G1463 i G1464). La forma, en general, sol datar-se
entre els darrers decennis del segle IV i la primera
meitat del segle V. Tot sembla indicar que pertany a
l’últim quart del segle IV i més si tenim en compte
que aquesta cronologia correspon a la fase de
reocupació de la vil·la de Tolegassos, únic referent
fiable per al context cementirial en aquest període
més tardà.
L’altra llàntia (fig. 24, 10), està decorada amb
una copa de la que pengen raïms i la marca incisa
PVLLA/ENI a la base. Tots els exemplars que
coneixem d’aquesta decoració semblen procedir del
mateix motlle, encara que una lleugera diferència
en les mides i una evident degradació de la qualitat
indiquen la utilització de successives còpies de
motlles a partir de l’original. El trobem, idèntic, a
Girona i Empúries, sempre amb cronologies dels
últims anys del segle II i, una vegada més, s’associa
al taller de PVLLAENI entre altres contemporanis
seus (Casas i Soler, 2006b, 205, amb recull de
paral·lels i bibliografia anterior; Nolla i Casas, 2009,
37-39, fig. 22,4).
4.6.11. Vidres
Prou ben representats en el conjunt de la necròpolis tant
entre les incineracions com entre les inhumacions. En
trobem des d’època d’August o Tiberi, poc més enllà
del canvi d’era (incineració núm. 0), fins als inicis
del segle III (inhumació T14 o T54, per exemple).
Sovint, per les pròpies característiques del material,
els hem recuperat molt trencats i malmesos; altres
vegades, ben protegits pel sepulcre, han aparegut
intactes (fig. 25).
En definitiva, una i altra constitueixen, sens dubte,
el millor referent per datar les respectives sepultures
(inhumacions 4 i 55), que podem situar a cavall entre
els segles II i III.
Pel que fa les formes, no hi ha massa varietat. Es
tracta de petits contenidors d’ungüents o bàlsams
que es feien servir a bastament en diversos moments
del funus, o durant la preparació del cadàver del
difunt (unctura), en el procés d’exposició (expositio)
o, finalment, quan la deposició de les despulles a
la tomba. Aquest conjunt és el més nombrós amb
presència exclusiva de dues formes, l’ungüentari
/ balsamari de panxa baixa troncocònica de base
plana o lleugerament còncava, i coll cilíndric molt
llarg i estret amb vora oberta (sis o set casos). Són
peces molt ben documentades que trobem arreu del
món romà al llarg del segle I i II, amb cronologies
coincidents amb les que proposa aquest cementiri
(Arveiller-Dulong i Nenna, 2005, 124, 127-129,
314, 317, 322 o 337). En una ocasió, es tracta d’un
L’exemplar més tardà i la darrera forma de llàntia
de la necròpolis correspon a una Atlante VIII de
producció local o regional. En tot cas, no és africana
(fig. 24, 11). És una mica mal feta, amb els acabats
descurats i poc polits, evidenciant poca habilitat a
l’hora de fabricar-la. Potser el terrissaire ni tan sols
es va entretenir a obtenir un motlle a partir d’una
peça en circulació, sinó que més aviat sembla feta
a mà. Els acabats, com dèiem, són pèssims, les
dues meitats no casen massa bé i no acaba de ser
simètrica. Però imita bé la forma africana, amb una
banda decorada amb una espiga de fulles i el disc
amb un motiu que potser hem d’interpretar con un
63
2
1
4
3
6
5
7
8
9
11
10
12
Fig. 25.- Repertori tipològic de recipients de vidre.
vaixella de vidre de finals del segle I i inicis del II
(Arveiller-Dulong i Nenna, 2000, 210-212).
recipient més gran, de panxa piriforme, de base
puntualment còncava i coll esvelt cilíndric, amb
paral·lels preferentment dins del segle I (ArveillerDulong i Nenna, 2005, 74-76, 82-85, 89, 92 i 95-96,
per exemple). Cal suposar que continuaria existint
durant tota la centúria següent atès que la nostra peça
s’hauria de datar entre 170 i 190.
Caldria parlar, en darrera instància, d’un petit
ungüentari cremat que podríem aproximar a les
formes 6 o 8 d’Isings. Queda clar que, després
d’haver-se usat el contingut, el contenidor fou llançat
al rogus on es cremava el cadàver del difunt, recollit
amb les cendres i enterrat conjuntament. (González
Villaescusa, 2001, 72). Aquest és un costum ben
documentat. Resseguim-ne el seu ús a la veïna
Empúries: a la necròpolis Ballesta ho observem a les
incineracions núm. 3, 5, 38, 55 i 66, 5 d’un total de
setanta; a la Rubert, en sis ocasions (incineracions
núm. 14, 15, 16, 31, 45 i 49) de quaranta-nou; a la
Torres, dotze vegades (incineracions núm. 9, 11, 14,
De la tomba d’inhumació T54, d’entre, aproximadament, els anys 180 i 220 es van recuperar tres
peces interessants, diferents i, malauradament,
fragmentades. Es tractava d’un got que podríem
assimilar a la forma Isings 12, que sembla pròpia del
segle I, però que caldrà convenir en proposar-li una
vida més llarga (Arveiller-Dulong i Nenna, 2005,
36 i 38), i de dos platets que recorden peces de la
64
20, 25, 26, 29, 31, 55, 56, 59 i 61) de setanta; a la
Nofre, dos cops (incineracions núm. 1 i 13) de vinti-vuit; a la Patel, sis vegades (incineracions núm.
4, 6, 10, 13, 17 i 21) de vint-i-quatre; a la Sabadí,
dos cops (incineracions núm. 9 i 10) de quinze; a
la Bonjoan, cinc vegades (incineracions núm. 5, 7,
8, 19 i 22) de vint-i-dos i, a la Granada, dos cops
(incineracions núm. 2 i 6) d’un total de sis. D’un total
de tres-centes dues incineracions, quaranta vegades
es van cremar un o uns ungüentaris conjuntament
amb les despulles del difunt, un 13’34% del total;
un percentatge significatiu, notablement superior al
2’94% documentat a la Vinya del Fuster, on aquest
costum només l’hem constatat en una única ocasió.
En una tomba emporitana trobada en els treballs
generats per l’ampliació de la carretera de Sant
Martí, es van localitzar com a mínim deu ungüentaris
cremats (Llinàs et al., 1997, 9 fig. 5).
funció. En tot cas, no es tracta d’una agulla.
Altres objectes de ferro són potser més senzills i
tindrien un ús més adequat en un lloc d’habitació
que en un cementiri. L’anella circular de la tomba
T22, en pot ser un clar exemple. Anelles d’aquest
tipus, sense una funció concreta (o ambivalent), se’n
trobem a qualsevol jaciment d’època romana, però
es fa fins a cert punt estranya en una tomba. La grapa
de ferro de la incineració núm. 30 és clarament una
peça que anava clavada damunt una fusta, de la que
només sobresortia la part superior circular. La pua
de ferro que l’acompanyava, sense cabota i de secció
circular, s’ha de considerar un objecte amb un altre
ús específic que, en aquesta ocasió, es va dipositar
com a ofrena.
En darrer lloc, cal citar un objecte una mica més
rar; potser les restes d’una eina (una dalla), trobada
al costat de la inhumació infantil en àmfora T31,
pràcticament destruïda. El ferro és tan sols part d’una
fulla molt prima i doblegada en un extrem.
4.6.12. Bronzes i ferros
El metall a la necròpolis no és especialment
abundant, i menys encara quan es tracta d’objectes
personals d’ornament que podien acompanyar les
despulles del difunt. Comparativament, és molt més
alt el nombre de claus de ferro que trobem a les
tombes, possiblement dipositats, almenys en alguna
ocasió, com a ofrenes; en altres, formant part del
taüt o de la fusta damunt la qual es transportava i
s’enterrava el mort. Són, en tots aquests casos, claus
de ferro normals i corrents, com els que trobem a
qualsevol jaciment o a la vil·la veïna, utilitzats per
a la construcció, sosteniment d’embigats, mobles i
altres estris diversos. De cabota circular o quadrada,
lleugerament bombada, tenen la pua de secció
quadrada i massissa. Les mides són diverses, però se
situen en un promig d’uns 10 cm de llargada. Alguns
tenien encara adherides restes de fusta, com els de la
inhumació T49.
Els objectes de bronze tenen una lectura diferent. Si,
per una banda, tornem a trobar a vegades alguns claus
(més aviat restes, puntes trencades, etc.), el general
formen part dels objectes personals d’ornament del
difunt. És, clarament, el cas del penjoll de bronze
de la darrera inhumació localitzada, la T57, amb
una anella, adopta una forma que recorda un cap de
brau amb dos forats a l’alçada dels ulls i dos més
als narius, amb sécs i relleus senzills que divideixen
les diferents parts. El dalt, perforat, conservava una
anella circular per penjar-lo amb un fil. La cronologia
de la tomba s’hauria de situar, com a màxim, dins el
primer terç del segle III.
El difunt (o potser millor, difunta), que es va dipositar
en primer lloc a la inhumació T14, portava un senzill
anell de bronze al dit (fig. 26) i un braçalet, encara
més senzill, al braç. Aquest era fet amb un fil de
bronze recargolat en els seus extrems, fent molla, de
manera que es podia adaptar al gruix del braç. No és
una peça estranya, ans el contrari. En trobem altres
exemplars en aquestes comarques, els uns ben a la
vora, com a Tolegassos (Casas i Soler, 2003, 265),
o una mica més lluny, però sense sortir d’aquesta
àrea, com al Mas Gusó, de Bellcaire d’Empordà, o al
Puig Rodon de Corçà (Casas i Soler, 2004, fig. 148,
8; Casas, 1986, fig. 15, 4). És un acompanyament
característic de tombes de nenes i noies durant
l’imperi. Ho podem constatar, sense anar gaire lluny,
Una altra cosa són les agulles de ferro. Possiblement
s’haurien emprat per cosir o lligar millor la mortalla
que embolcallava el difunt. En un o dos casos
d’incineració, sembla clar que era així (incineració
núm. 26 i, potser també, a la núm. 21), així com
en el cas de la inhumació T49, en la que tornem a
trobar una pua de ferro que per les seves mides cal
considerar més una agulla que no pas un clau. Més
curiós és encara l’objecte de ferro amb un extrem
doblat i pla, trobat a la inhumació T33. Adopta una
forma que recorda la d’una petita clau per obrir el
pany d’un moble. Però no ens ha arribat sencera i
no podem saber amb seguretat quina seria la seva
65
molt gastada (fig. 51). És evident que havia circulat
durant un període llarg. A la cara s’hi veu de perfil el
bust d’un emperador, probablement Trajà o algun de
molt pròxim. Al revers, tan sols s’arriba a endevinar
una figura dempeus i potser la lletra S al costat
esquerra (S C).
Inhumació T4. També és una moneda molt gastada,
amb el bust d’un emperador que amb tota probabilitat
podem identificar amb Trajà, i les lletres S C al revers,
quasi esborrades i posades a cada costat d’una figura
dreta, segurament una Fortuna, una Victòria o una
al·legoria semblant.
Fig. 26.- Detall del difunt més antic de la inhumació núm.
14, amb un anell de bronze encara a la falange de la mà
dreta, l’òbol de Caront damunt el pit i un braçalet, també
de bronze, a l’alçada de l’espatlla.
Inhumació T14. Moneda mal conservada pertanyent
a Còmode (o potser a Antoní), en la que han quedat
quasi esborrades del tot les lletres de la llegenda. A
l’anvers es veu el bust de perfil dret d’un emperador,
amb corona de llorer. Al revers, un personatge femení
dret, segurament una Victòria o una Fortuna amb la
mà dreta recolzada en un timó de nau (no és segur),
entre les lletres S C quasi esborrades.
en la necròpolis oriental de la vil·la del Collet de
Sant Antoni en la inhumació núm. 33 (Nolla et al.,
2005a, 57-59, fig. 57 i 72).
4.6.13. Monedes
Totes les monedes localitzades a l’excavació
provenen de l’interior de sepultures, ja sigui
cremacions o inhumacions i s’han de considerar,
sempre, ofrenes funeràries, concretament, l’”òbol
de Caront”, al que ja ens hem referit en apartats
anteriors. No és una ofrena especialment abundant
(nou exemplars), però com a mínim ens confirmen un
marc general que va des de començament del segle
I, amb els asos emporitans d’època de Tiberi-Claudi,
fins a les monedes de la segona meitat del segle II.
Una altra qüestió serà la del període de circulació
més o menys dilatat. Més si tenim en compte que en
general es tracta de monedes molt gastades, de mala
qualitat, potser fins i tot fora de circulació, però que
servien perfectament per al ritual funerari: garantir
que el traspassat pogués pagar el viatge a l’Hades
amb la barca atrotinada de Caront. Pel seu mal estat,
en molts casos també se’ns fa difícil classificar-les
de manera precisa. Ho veurem tot seguit.
Inhumació T48. Malgrat ser una moneda molt mal
conservada i afectada per la corrosió, potser l’hauríem
d’atribuir a l’emperador Marc Aureli. Sembla que a
l’anvers es conserven les lletres ...TONINVS.. i al
revers un personatge femení quasi esborrat. L’hem
de datar entorn el 170, aproximadament.
Inhumació T49. També en aquesta ocasió és
una moneda força ben conservada, amb el relleu
pronunciat, però una mica gastat, de l’emperador
Marc Aureli, en la que a l’anvers llegim les lletres
...TONINVS..AVG... i al revers veiem un personatge
femení amb una branca de palma (Hilaritas?),
entre S i C, i part de la llegenda ...IMP VI COS
III. Com l’anterior, l’hem de datar entorn el 170,
aproximadament.
Inhumació T53. Té un relleu molt pronunciat, però
ha quedat retallada la llegenda entorn del bust de
l’emperador a la cara i al personatge al·legòric del
revers. Per tant, no es llegeix la inscripció. El retrat
de l’emperador sembla correspondre a Marc Aureli
més que a Antoninus Pius. En tot cas, ens dóna una
cronologia posterior al 160.
Cremació núm. 3. Moneda molt malmesa, amb
les superfícies usades, sembla que pel retrat del
personatge podem atribuir-la a un emperador del
segle I, potser Claudi (fig. 33). A la cara es veu, de
perfil dret, el bust de l’emperador, mentre que al
revers hi podem veure una Fortuna amb cornucòpia
entre les lletres S C. No s’ha conservat bé, o no
es llegeix, la resta de la llegenda a cap de les dues
cares.
Inhumació T55. Mal conservada, segurament a
causa del tipus àcid de terra, que ha malmès la major
part dels bronzes. Els caràcters de la llegenda que
identifiquen l’emperador quasi no s’han conservat,
Cremació núm. 29. Aquesta vegada té la superfície
66
però sí el seu retrat que correspondria a Trajà. Sembla
que la inscripció de l’anvers s’hauria de restituir com
IMP CAES NERVA TRAIAN. Al revers, entre S C,
veiem la figura d’una Victòria que sosté amb la mà
dreta un escut, voltada amb els primers caràcters de
la llegenda TR POT... És una emissió d’entorn el 98100
venir d’allí o, en tot cas, d’un altre forn pròxim,
anterior o posterior, que caldria cercar a l’entorn.
L’ús continuat feia necessari obrar-ne de nous abans
que no s’ensorressin malmetent, sencera, tota una
cuita, tal com sabem que va passar en aquesta vil·la
almenys un cop.
Les decoracions, molt senzilles i molt repetides,
són poc creatives; de vegades un sol motiu, d’altres
dos, en algun cas tres i, excepcionalment, quatre i
només en una ocasió, la decoració ornamenta la cara
i la creu de l’objecte. Convé dir també que aquestes
simples decoracions només es troben a la cara de la
teula plana. Sempre són fetes amb el(s) dit(s) sobre el
fang tendre. Un cas, potser excepcional –o almenys
únic a la necròpolis–, és el de l’imbrex amb l’extrem
més ample decorat també amb una ditada. Forma
una mena de llaç o semicercle com el de les tegulae,
però amb les mides adequades a l’amplada de la peça
(fig. 27 i 28). El catàleg, que potser no serà del tot
exhaustiu, comprèn els següent tipus decoratius:
Incineració núm. 30. As d’Empúries amb la
contramarca DD i la del dofí. És una moneda poc
circulada, quasi nova, que és d’època de Claudi, la
qual potser data una primera incineració damunt la
qual no seria estrany que se n’hagués dipositat una
altra quasi un segle més tard (fig. 53, 2). A l’anvers
es veu ben marcat el cap de Pal·las de perfil dret. A la
part del casc porta la contramarca circular del dofí, i
a la galta l’altra contramarca rectangular amb DD.
4.6.14.Tegulae
L’excavació d’aquesta necròpolis ha permès
recuperar en bastant bones condicions un conjunt
notable de tegulae, senceres o fragmentades, que
formaven part, d’una manera o altra de la protecció de
les despulles del difunt i, si s’esqueia, de les ofrenes
que l’acompanyaven. L’interès especial no rau tant
en les peces ben característiques que reprodueixen
sense massa canvis el model convencional sinó en la
uniformitat d’aquestes peces pel que fa a l’argila i al
desgreixant, al color, a les decoracions recurrents que
s’accentua si fem menció que en casos determinats
(tombes T36, 4T6 i part de la T22), les tegulae
utilitzades eren palesament mal cuites, massa toves
i mal acabades per poder-les fer servir per cobrir un
sostre. Són, en tot cas, rebutjos de forn que van ser
aprofitats per una funció secundària. En aquest cas,
en anar colgades de terra només calia manipular-les
amb una certa cura.
a) Semicercles o cercles concèntrics (tres o
quatre) més o menys perfectes ocupant
l’espai entre les rebaves en un dels costats
curts de la tegula.
b) Llacet doble entre les dues rebaves ocupant
un dels costats curts de la peça
c) Semicercles o cercles concèntrics més o
menys perfectes ocupant un dels costats
curts i línies paral·leles resseguint les rebaves
(d’una a quatre)
d) Com l’anterior però amb presència, també,
de línies paral·leles resseguint el costat curt
oposat al semicercles
e) Semblant a d) però les línies paral·leles
resseguint tota la vora de la tegula
f) Com c) però les línies paral·leles, en arribar a
l’extrem de les rebaves, s’obren cap enfora
g) Cercles o semicercles concèntrics i
immediatament més enllà doble meandre
h) Com g) però amb línies paral·leles resseguint
les rebaves i obrint-se, en arribar al final, cap
enfora
i) Semicercles concèntrics, línies paral·leles
resseguint les rebaves i doble successió de
quatre meandres
j) Decora la cara inferior d’una teula plana. És
com una creu de sant Andreu d’un angle a
un altre de quatre i cinc línies paral·leles.
Totes les del jaciment, imbrices inclosos, són sortits
d’un mateix obrador que, hem de convenir, seria
una terrisseria depenent del fundus i situada en les
proximitats immediates de la vil·la. D’una altra
manera seria inexplicable la uniformitat absoluta
de les troballes i la presència numèricament alta de
peces mal cuites. Coneixem un forn, el del Camí
Vell de la Creu d’Albons, a poc més de 300 m en
línia recta de Tolegassos, cap a llevant, que es va
enfonsar durant un procés de cuita amb una càrrega
d’imbrices (Nolla i Casas, 1982, núm. 121, 114115; Casas, 1989, 101) que cal lligar –no pot ser
d’altra manera– amb aquesta propietat. Les tegulae
del cementiri de la Vinya del Fuster haurien de
Entre les peces recuperades, la decoració de tipus a
67
Inhumació 2
Inhumació 8
Inhumació 9
Inhumació 20
Inhumació 18
Fig. 27.- Tegulae utilitzades a les sepultures d’inhumació, amb els diversos motius decoratius identificats.
68
Inhumació 22
Inhumació 20
Inhumació 23
Inhumació 30
Inhumació 45
Inhumació 49
Inhumació 46
Fig. 28.- Tegulae utilitzades a les sepultures d’inhumació, amb diversos motius decoratius. La segona, porta profundament
impresos els peus d’una criatura de 2 o 3 anys.
69
s’identifica quatre vegades (12’90%), la de tipus b,
dues (6’45%), la c, nou (29%), la d, una (3’2%), la
e, una (3’2%), la f, vuit (25’80%), la g, una (3’2%),
la h, una (3’2%), la i, una (3’2%) i la j, una (3’2%).
En dues ocasions hi ha el dubte d’atribuir-la al motiu
c o f (6’45%).. Queda clar el domini d’aquests
dos motius a llarga distància, que són, un i altre,
variacions puntuals d’un mateix tema.
per facilitar el cavalcament d’una sobre l’altra a
l’hora de cobrir un sostre. Hem trobat diverses mides
que es solen repetir. Les més petites tindrien una
amplada entre 0’39/0’43 m i una llargària a l’entorn
de 0’50/0’52 m. Altres, més esveltes, amb amplades
de 0’41 m i llargàries de 0’56 m. i unes quantes a
l’entorn de 0’45/048 m d’amplada i 0’59/0’60
m. Moltes altres es disposen a l’entorn d’aquestes
mides.
De vegades podem observar petjades deixades per
petites bestioles damunt del fang fresc i en una
ocasió, el senyal deixat tres vegades pels peuets
d’un infant que descalç va marcar, sense trencarla, una tegula damunt de les senzilles decoracions
dibuixades amb el dit. Aquest fet semblaria apuntar
que, majoritàriament, es marcaven en el moment
d’emmotllar-les, abans de posar-les a assecar totes
esteses esperant ser portades al forn per coure-les tal
com es pogué comprovar a la rajoleria de Llafranc
(Nolla, Canes i Rocas, 1982, 152-156. fig. 3-5).
Pel que fa a connotacions cronològiques, cal dir que
tenim prou ben datada la tomba en set ocasions, entre
mitjan/tercer quart del segle II i mitjan segle III, de
fet pràcticament durant l’etapa sencera d’ús de la fase
més moderna (inhumacions) d’aquest cementiri. No
podia ser d’altra manera, la petita bòbila associada a
la vil·la hauria estat sempre activa. Novament, amb
aquest aprofitament intensiu de peces mal obrades i
inútils per a altres funcions, se’ns posa de manifest,
sobretot, la infinita modèstia dels seus habitants
disposats a reciclar qualsevol cosa que mínimament
pogués servir davant la necessitat. El que no sortia del
fundus només arribava excepcionalment (ceràmica
d’importació, àmfores,…).
Quant a les tegulae pròpiament dites, són ben
convencionals, amb les dues rebaves característiques
que no arriben mai fins al final d’un dels extrems
70
5. Els difunts
intocable, que quan fou necessari tornà a acomplir la
tasca que molts segles abans havia estat definida (o
confirmada) pel dominus com àrea funerària lligada
directament a la vil·la de Tolegassos. Recordem que
en ser el lloc de les despulles locus religiosus i, en
darrera instància, propietat dels manes, no podia
ser afectat ni venut i amb uns drets d’accés que mai
podien ser negats.
A partir de les dades d’excavació i del treball
dels antropòlegs realitzat en el laboratori hem
comptabilitzat indicis segurs de 119 individus, alguns
dels quals han deixat certament pocs indicis però
suficients per poder-los identificar3. Hem reconegut
trenta-sis cremacions (en l’inventari descriptiu de
la 0 a la 33, tot recordant que una, la núm. 30, era
triple), a les quals n’afegiríem una darrera trobada
durant la campanya preventiva lligada a les obres
de la carretera C-31 (infra, capítol 8) setanta-nou
inhumacions descrites i inventariades a les quals
caldria sumar-n’hi quatre més localitzades en
l’excavació d’urgència suara esmentada, dues prou
ben conservades amb caixa de tegulae de secció
triangular i ofrenes convencionals acompanyant
el difunt que es trobaven a l’altre costat del camí
(i que, per tant, podríem discutir si pertanyien al
mateix conjunt) i dues més, molt afectades just en la
frontera de l’àrea funerària de la Vinya del Fuster i el
vial (infra, capítol 8).
Caldrà, doncs, tenir present, a l’hora de les valoracions globals, que sovint les quantificacions les
haurem de fer a partir de 118 individus, no 119.
Convindria, abans de continuar, plantejar una
qüestió ben important i que intentarem respondre de
la millor manera possible a partir de les dades que
controlem. Són, aquests 119 individus, tots els que
foren sebollits en aquest espai funerari? La resposta
més probable és que no, però convindria matisar-la.
En acabar la nostra excavació, estàvem convençuts
de dues coses, que el nucli principal de la necròpolis
ocupava la finca explorada i que era molt possible
que algunes sepultures haguessin desaparegut sense
deixar rastres tangibles especialment les cremacions
l’entitat de les quals era d’una enorme subtilesa
que podien haver estat malmeses i esborrades per
la pròpia dinàmica del cementiri o, més endavant,
per la intensa activitat agrícola lligada a la vinya. En
canvi, estàvem segurs d’haver identificat i explorat
totes les inhumacions obrades en l’espai de la finca
sobre la qual teníem permís d’excavació.
Convindria fer una darrera consideració de tipus
cronològic: 118 d’aquestes 119 despulles identificades
s’han de situar entre el darrer quart del segle I aC i la
segona meitat del segle III i que cal posar en relació
directa amb l’existència de l’etapa altimperial la vil·la
de Tolegassos que, recordem-ho, fou abandonada
“pacíficament” en aquelles dates. Una inhumació,
en canvi (la T39), amb una cronologia ben establerta
en el darrer quart del segle IV, cent anys més tard
de l’abandonament de l’edifici, és tota una altra
cosa. Pensem que l’hauríem de posar en relació a
una nova ocupació del lloc, molt puntual, amb una
activitat de tipus ramader de curta durada fixada
cronològicament en aquells anys (sobre aquesta
fase, Casas i Soler, 2003, 229-237). Ens sembla la
possibilitat més raonable i, de passada, ens confirma
el reconeixement de l’antic espai funerari, legalment
L’exploració arqueològica d’urgència de l’any
2010 que afectà el camí antic a un costat i altre,
va identificar dues inhumacions ben conservades,
idèntiques, a tramuntana, a l’altra banda del que
semblava una ferma frontera de l’àrea funerària,
cosa que permet plantejar, tal com s’ha dit (supra), si
cal considerar com sepultures del mateix cementiri
o cercar-los-hi una altra explicació, i dues més, molt
malmeses, a la vora del camí antic però el costat de
la Vinya. Quedava clar que era possible l’existència
alguna altra inhumació no localitzada en el que avui
és la cuneta del camí actual. A tramuntana, les rases
3.
L’estudi antropològic ha anat a cura de C. Oliart i M. I. Fregeiro, de
la Universitat Autònoma de Barcelona, i part de les dades i resultats
les hem incorporat a la descripció de cada sepultura (Oliart i Fregeiro,
2010).
71
UF-2
e
iu d
UF-1
í de
Cam
l
t Fe
San
la G
ga
arri
T-53
UF-5
T-42
T-54
UF-4
UF-3
ofrena
T-43
T-55
T-41
T-20
T-12
T-19
T-32
T-13
T-18
T-14
T-17
T-33
T-27
T-16
T-34
T-24
T-26
T-21
T-23
T-25
T-15
ofrena
T-22
T-30
T-36
T-35
T-31
T-37
T-39
T-44
T-45
T-45
T-29
T-29
T-38
T-7
T-8
T-40
T-4
T-11
T-49
T-28
T-56
T-51
T-3
T-9
T-52
T-47
T-50
T-10
T-2
T-1
T-46
T-48
T-57
T-5
T-6
N
Dist�ibució p�� s�x�s i ��ats
Infantil/juvenil
F�m�ní
Masculí In��t��.
Adult jove o
sense precisar
Adult madur
Fig. 29.- Distribució de difunts per sexes i edats a la necròpolis d’inhumació. Per major claredat, s’han suprimits les
cremacions.
72
T46, T47a i T54).
Adults grans: 7 (T1, T2a, T4c, T20a, T25, T33a i
T55)
Indeterminats: 6 (T10e, T20b, T30c, T42, T48 i
T57)
de control van deixar clara la inexistència d’altres
enterraments.
A tall de resum, consideraríem que en el pitjor dels
casos han pogut desaparèixer sense deixar rastre
unes deu o dotze sepultures la major part de les
quals serien modestíssimes cremacions. No creiem
que entre la darreria del segle I aC i el darrer quart
del III, les deposicions anessin més enllà de les cent
trenta.
Recordem l’existència de diverses sepultures sense
despulles, 14 en total (T5, T6, T12, T13, T19, T21,
T31, T32, T37, T38, T49, T50, T51 i T52), de les quals
la T13 pertany amb tota seguretat a un enterrament
infantil atès que hom feu servir de taüt una àmfora
sencera retallada (vegeu la descripció i l’atribució
tipològica del continent al catàleg d’inhumacions).
A nivell de percentatges les cremacions representen
poc menys d’un terç del total (30’25%) amb un
69’75% d’inhumacions. És, a tots efectes, un
repartiment força equilibrat atès que, en aquest
cementiri des d’inicis del segle II desapareix la
cremació. Filant prim podríem considerar que
s’han perdut unes quantes (poques) sepultures de
cremació si considerem que l’etapa en què hom
practicà aquests ritu s’allargaria uns 110 o 120 anys,
mentre que l’altra etapa, inhumadora, cobriria uns
175 anys pel capbaix. En aquest cas, els percentatges
teòrics se situarien, respectivament, en 38’60% i el
61’40% que se separen lleugerament dels que hem
comptabilitzat un xic abans.
El panorama que ens ofereixen aquestes dades és
d’una enorme claredat i de gran interès atès que és a
través d’aquests vestigis que se’ns fan visibles com
mai els que habitaren durant prop de tres-cents anys
la vil·la de Tolegassos.
Hi ha homes, dones i infants en proporcions
convenients. Si fem cas de les atribucions fermes
s’han identificat 24 dones i 23 homes, amb una
diferència en la distribució d’edats en el benentès que
més homes semblarien arribar a edats més avançades
que no pas dones. Potser podria posar-se en relació
amb la mort durant el part que ha estat una causa de
mortalitat recurrent fins a èpoques molt recents.
En relació a les inhumacions, pel que fa a sexe i edat,
les dades aconseguides són les següents: ha estat
possible fer-ne la identificació 61 ocasions d’un total
de 79, és a dir en un 77’22%. Pel que fa dones, 13
se situarien en la classificació de jove-adulta (de 14
a 20/25 anys), i 11, adulta-madura (més de 25 anys)
(24, en total). Els homes, 7 jove-adult i 16, adultmadur (23 en total). Entre aquells indeterminats, que
no era possible diferenciar amb seguretat el sexe,
hi havia 3 infants fins a 14 anys, 6 joves-adults i 5
adults (14, en total) (fig. 29).
Hi ha, altrament, joves i algun infant menor de
quatre o cinc anys, cosa que ens fa pensar, atesa
l’alta mortalitat infantil, en l’existència d’altres llocs
d’enterrament, especialment a redós de la casa (vegeu
capítol 7), per aquells morts durant la gestació o en
el moment del part. És un fet general en el tractament
d’aquest grup en el món romà (Tranoy et al., 2009,
308). Només cal observar el panorama d’altres
necròpolis cronològicament coincidents, com la
del Collet de Sant Antoni, per constatar l’existència
d’un model de comportament absolutament assumit
(Nolla et al., 2005a, 11-103).
Tanmateix, hi ha altres dades (tipologia i mides de
la sepultura, per exemple) que permeten ampliar el
catàleg, sense discernir de vegades amb el diformisme
sexual del cadàver.
A partir de l’estudi detallat de les restes físiques de
57 individus identificats (deixem de banda les quatre
sepultures d’infants) i en un grau de conservació
molt diferent, els experts han detectat xacres i
malalties de diversa consideració i importància en
40 (70’18%). Dents molt malmeses, càries, ossos
trencats i mal guarits, senyals evidents deixats per
l’execució de tasques molt dures practicades des de
la infantesa i altres senyals que fan posar els pèls
de punta. Només en 17 ocasions no s’han detectat
Infants sebollits (fins a 4 anys): 4 (T9a, T13, T23 i
T24)
Joves: 14 (T2b, T4a, T4b, T10d, T11, T14a, T22a,
T27a, T28, T29, T30d, T43, T53 i T56).
Adult-jove: 8 (T7, T8, T16a, T18, T36, T44, T45 i
T47b)
Adults: 27 (T3, T9b, T10a, T10b, T10c, T14b, T15,
T16b, T17a, T17b, T22b, T22c, T26, T27b, T27c,
T30a, T30b, T30e, T33b, T34, T35, T39, T40, T41,
73
indicis (29’82%). D’aquestes, només 9 vegades
s’ha pogut definir el sexe del difunt i cal dir que en
6 ocasions eren dones i en 3, homes. Podria ser un
indici a considerar a l’hora de suposar que malgrat
tot, alguns dels treballs més extenuants i la duresa
general de la vida requeia més freqüentment i de
manera més continuada entre els membres del sexe
masculí. Pel que fa a distribució per edats entre
aquells que no mostren xacres i malalties observem
el següent: en 10 ocasions eren madurs, 4, joves i
3, indeterminats. No era per tant l’edat allò que
discriminava. Caldria pensar en un estatus especial
dins de la comunitat o en unes condicions físiques
especials afavorides per la sort o a ambdues causes
barrejades. Pel que fa al tipus d’enterrament, 10 dels
17 casos coincideixen en tombes d’ús múltiple (T16,
tots dos, T17, un dels dos, T27, tots tres i T30, amb
quatre dels cinc difunts). Pel que fa a la tipologia
sepulcral, en cinc ocasions eren del tipus A (T29,
T33, T45, T48, T56 i T57), una de tipus C (T30),
una de tipus E1 (T39, un segle més tardana) i dues
de tipus F (T16 i T17).
No és estrany, doncs, trobar alguns individus que
mostren senyals clars d’anèmia. L’home de la
T25 segurament va patir anèmia d’infant, la qual
cosa va conduir cap a altres processos infecciosos
que quedaren enregistrats en els ossos. A més,
s’hi detecten lesions en extremitats a causa d’una
activitat o treball molt feixuc, una fractura del cúbit
dret, etc. També la dona de la T54, adulta, va patir
greus problemes anèmics que li comportaren un
engruiximent del díploe frontal.
Una altra patologia comuna, directament
relacionada amb el treball dur, va ser la inflamació
de les extremitats. És un mal estès, identificat, per
exemple, en els individus sebollits a les tombes T2b,
T16a, T22b, etc. Aquests processos inflamatoris
generalitzats a les cames eren deguts, senzillament,
a un ús intens de les extremitats en activitats laborals
que comportaven carregar i traginar pesos i, en
definitiva, una activitat constant i amb poc repòs. En
altres casos, com a l’home de la T22b, a més de les
inflamacions a les cames es detecta un hematoma al
crani, segurament fruit d’un cop contundent rebut
molt abans de la seva mort i que de cap manera en
podia ser la causa.
La vida a Tolegassos era molt dura i des de molt
aviat. Dèficits alimentaris, feina física feixuga i
continuada. Tanmateix, cal anar en compte a l’hora
de valorar aquest fets que, en darrera instància, no
divergeixen dels resultats assolits arreu del món romà
i tant en context rural com urbà. És una mostra més
d’una vida molt física amb una esperança de vida
relativament reduïda, amb una alta mortalitat lligada
al part (d’infants i dones) i en la primera infantesa
que, tanmateix, no seria tan diferent de societats més
modernes. Cal, doncs, considerar-lo un panorama
general aparentment no pas diferent ni més extrem.
Calen però la publicació de moltes més necròpolis,
sobretot rurals, amb dades quantificables per poder
observar, si fos possible, comportaments diferents i
si existissin, intentar explicar el per què.
Les fractures solen ser un altre mal corrent. Aquests
tipus de lesions sovintegen en individus de qualsevol
sexe i poden tenir més o menys importància.
L’individu de la T4 tenia una fractura consolidada
de l’húmer que no li va impedir treballar. La dona de
la T14 tenia una fractura consolidada en una falange
de la ma. Si a això hi afegim que tenia els braços
asimètrics, potser en podríem concloure que a partir
d’aquella lesió va exercitar més l’extremitat on no
tenia el dit trencat.
Altres deformacions o anomalies a l’os de la zona de
l’oïda ens en mostra un possible procés inflamatori,
potser degut a processos infecciosos que es detecten
en un elevat nombre d’individus de la necròpolis. És
el cas de les T7, T20a, etc. En altres casos podríem
dir que l’individu, en llenguatge popular, estava molt
atropellat. L’home de la T20b, a part d’una dentició
molt malmesa, va patir en el decurs de la seva
vida diverses infeccions, traumatisme a les cames,
una patologia cranial i, malgrat tot cap d’aquestes
patologies li va causar directament la mort després
d’una intensa vida de treball.
En qualsevol cas, la quantitat de malalties, patologies
o simples nafres que van sofrir els habitants de
Tolegassos és esfereïdora. De manera generalitzada,
quasi cap dels individus –petits o grans, homes o
dones– tenia la dentició totalment sana. És el mal
comú, degut tant a una mala higiene com a una
alimentació en part deficient i en part amb excessos
de sucres naturals. Aquest mal estat de les dents
va provocar en molts casos processos inflamatoris
més o menys greus, segurament dolorosos, i la
pèrdua, moltes vegades, de la major part de les peces
dentàries.
Hi ha casos concrets tant o més greus. L’individu de
la T33b, un home d’edat adulta, era coix de petit.
74
Una coixesa dolorosa, potser adquirida a causa de
la malaltia de Legg-Calvé-Perthes, causada per una
manca d’irrigació sanguínia en el cap femoral durant
la infància. És una lesió que, a més de dolorosa,
limita notablement la mobilitat i l’activitat de qui la
pateix, per la qual cosa l’individu va requerir una
atenció constant de la gent que l’envoltava, tot i que
va morir d’adult, encara que en edat no precisada.
parlar d’un parell de casos de dones, una de les quals
mostra clars símptomes d’haver portat una vida
aparentment de poc esforç. Aquesta dona destaca
per la seva gracilitat i la total absència de patologies
postcraneals, indicant, si més no, que dugué una vida
que no requerí un sobreesforç muscular. Aixó sí, va
morir jove i feia temps que havia anat perdent algunes
peces dentàries i tenia una salut bucal lamentable,
com és habitual a la necròpolis.
Davant aquest seguit de patologies, les unes més
greus que altres i algunes fins i tot anecdòtiques, hi
ha algun cas especial de gent que dóna la impressió
que va viure sense treballar. En realitat, podríem
Els quadres resum que insertem a continuació donen
fe de les malures, nafres i, en definitiva, de les
dificultats que aquella gent havia de superar dia a dia
75
Sexe
1
Dona
x
2A
Home
x
2B
Home
x
3A
No Obs.
3B
4A
4B
4C
4
7
No Obs.
Dona
Dona
Home
Home
¿Dona?
x
x
x
X
X
8
Dona
x
9A
Indet.
9B
10
10
10
10
10
11
Home
Dona
Indet
Indet
Home
Home
Dona
Coxaal
x
Crani
x
x
x
Mides
Cat.
Edat
Madura
x
Madura
Fusió
epifisària
Coxal
Criteri edat
Sutures
Cranials
Maduració
x
x
Madura
x
x
x
x
x
Dentició
x
Ad. sp
x
Ad. sp
Ad. Jove
Ad. Jove
Ad. sp
Ad. sp
Ad. Jove
x
x
x
x
x
Ad. Jove
x
Infantil II
x
Ad. Jove
Ad. sp
Indet
Indet
Ad. sp
Ad. sp
Ad. Jove
x
x
x
x
Patologia
Robustesa
extremitat superior
i inferior
Artrosi cervical,
pèrdua dental
antemortem
generalitzada
Periostitis a
les extremitats
inferiors
Porositat i aposició
òssia endocranial
Cap evidència
Cap evidència
Cap evidència
Cap evidència
Cap evidència
Càries, porositat al
conducte auditiu
extern
Atrofia a l’hùmer
esquerre
Porositat i aposició
òssia endocranial
(SES)
Cap evidència
Cap evidència
Cap evidència
Cap evidència
Cap evidència
Cap evidència
Pèrdua antemortem
de les dents 37, 46
i 47 i càries a 28
i 38.
Posició
Primària
Primària
per sobreviure.
76
Quadre-resum dels individus sebollits a les tombres d’inhumació i patologies detectades, part 1. (Oliart i Fregeiro 2010)
Criteri sexe
Tomba
Secundaria
Secundaria
Secundaria
Primària
Secundaria
Secundaria
Secundaria
Primària
Primària
Primària
Secundaria
Secundaria
Secundaria
Secundaria
Secundaria
Secundaria
Primària
77
Quadre-resum dels individus sebollits a les tombres d’inhumació i patologies detectades, part 2. (Oliart i Fregeiro 2010)
Criteri sexe
Cat.
Edat
Tomba
Sexe
14
Dona
X
Ad. Jove
15
Dona
x
Ad. sp.
16A
16B
17A
Dona
Home
Home
17B
18
Dona
Home
19
Home
20A
Home
x
x
20B
Indet.
x
x
Coxaal
x
Crani
x
x
Mides
x
x
Ad. Jove
Ad. sp
Ad. sp
x
x
Ad. sp
Ad. Jove
x
Ad. sp
x
Ad.
Madur
Ad. Jove
Fusió
epifisària
x
Coxal
x
Criteri edat
Sutures
Cranials
Maduració
x
x
x
x
x
x
x
x
x
x
Dentició
Patologia
Fractura
consolidada en
falange proximal;
asimetria els
avantbraços;
reacció endocranial
activa i escleròtica;
.
Periostitis en
ambdues tíbies
Cap evidència
Cap evidència
Entesopatia radi
dret i fèmur
esquerre
Cap evidència
Robustesa a
les extremitats
inferiors; periostitis
ambdues tíbies i
cúbit esquerre
Osteomielitis a la
tíbia esquerre
Inflamació en tots
dos conductes
auditius externs;
robustesa a
les extremitats
inferiors i
entesopatia en
ambdues tíbies;
periodontitis
Entesopatia al
fémur dret; càries;
procés osteolític
a les darreres
costelles; Porositat
i aposició òssia
endocranial
Posició
Primària
Secundaria
Primària
Secundaria
Secundaria
Secundaria
Primària
Indeterminat
Secundaria
Secundaria
Quadre-resum dels individus sebollits a les tombres d’inhumació i patologies detectades, part 3. (Oliart i Fregeiro 2010)
78
Tomba
Sexe
22A
Home
22B
Dona
22B
Home
23
24
25
Indet.
Indet.
Home
26
No Obs.
27A
27B
27C
Indet.
Home
Home
Criteri sexe
Coxaal
x
x
Cat.
Edat
Crani
Mides
x
x
Juvenil
x
x
Ad. sp
x
x
Ad. sp
x
x
Infantil II
Infantil II
Ad.
Madur
x
x
Fusió
epifisària
Coxal
x
Criteri edat
Sutures
Cranials
Maduració
Dentició
x
x
x
x
x
Ad. sp
x
Juvenil
Ad. sp
Ad. sp
x
Patologia
Remodelació
biomecànica
de ambdues
clavícules amb
lesió entesopàtica
del lligament
costoclavicular
Entesopatia en
ambdós cúbits
i a la regió
retroauricular del
coxal dret
Hematoma
ossificat al parietal
dret; os epactal
Cap evidència
Cap evidència
Diverses lesiones
entesopàtiques
en extremitats
superiors i
inferiors, cribra
orbitalia escleròtica
i fractura del
cúbit dret. Pèrdua
dentaria per atrició
severa.
Robustesa a
les extremitats
inferiors; gracilitat
a les superiors
Cap evidència.
Cap evidència.
Cap evidència.
Posició
Secundaria
Primària
Secundaria
Secundaria
Secundaria
Primària
Primària
Secundaria
Secundaria
Secundaria
79
Quadre-resum dels individus sebollits a les tombres d’inhumació i patologies detectades, part 4. (Oliart i Fregeiro 2010)
Criteri sexe
Tomba
Sexe
Coxaal
28
Home
x
29
30A
30A
30C
30C
30D
No Obs.
Dona
Dona
Dona
Indet
Home
33A
¿Dona?
x
33B
Home
x
34
Home
x
35
36
39
40
No Obs.
Dona
No Obs.
Dona
41
Home
Crani
Mides
Juvenil
juvenil
Ad. sp
Ad. sp
Ad. Jove
Juvenil
Ad. sp
x
x
x
x
x
Fusió
epifisària
Coxal
x
Criteri edat
Sutures
Cranials
x
x
x
Maduració
x
Dentició
x
Ad.
Madura
Ad. sp
x
x
Cat.
Edat
x
x
Ad. Jove
x
Ad. sp
Ad. Jove
Ad. sp
Ad. sp
x
Ad. sp
x
x
x
x
x
x
Patologia
Lesions diverses
a la cintura
escapular;
inflamació en
toràcica; robsutesa
i entesopatia a
les extremitats
inferiors;
hipoplàsia dental,
càries, atrició
diferencial i solc
continu en ambdós
premolars inferiors
Cap evidència
Cap evidència
Cap evidència
Cap evidència
Cap evidència
Nòduls schmorl en
lumbars
Degeneració discal
i artrosis vertebral
Legg-CalvéPerthes en
coxofemoral dreta;
artrosis vertebral
i entesopaties en
ambdós cúbits i el
radi esquerre
Robustesa en
ambdós fèmurs
Cap evidència
Robustesa el fèmur
Cap evidència
Artrosi atlatoaxoidea
Robustesa a
les extremitats
superiors i inferiors
i entesopaties en
ambdues tíbies
Posició
Primària
Primària
Secundaria
Secundaria
Secundaria
Secundaria
Primària
Secundaria
Primària
Primària
Secundaria
Primària
Primària
Primària
Primària
Quadre-resum dels individus sebollits a les tombres d’inhumació i patologies detectades, part 5. (Oliart i Fregeiro 2010)
80
Tomba
Sexe
42
43
44
No Obs.
Indet.
Dona
45
Dona
46
47A
Indet.
¿Home?
47B
¿Dona?
48
No Obs.
Criteri sexe
Coxaal
x
Crani
Mides
Cat.
Edat
x
Indet.
Juvenil
Ad. Jove
x
Ad. Jove
x
x
x
Ad. sp
Ad. sp
x
Ad. Jove
No Obs.
Fusió
epifisària
Coxal
Criteri edat
Sutures
Cranials
Maduració
Dentició
x
x
x
x
x
x
x
Patologia
Cap evidència
Artrosis cervical i
toràcica
Entesopaties a
les extremitats
superiors
i inferiors;
periodontitis,
càlcul a 41 i pèrdua
antemortem de la
peça 36
Càries a la peça 37
Entesopatia al
fémur dret i
periostitis a la tíbia
esquerra.
Fractura a la apòfisi
transversa dreta
d’una toràcica
i hematoma
subperiòstic el
fèmur esquerre
Posició
Secundaria
Primària
Primària
Primària
Primària
Secundaria
Secundaria
Indeterminat
6. Les sepultures. Catàleg
van quedar units en un sol sondeig, s’establiren
inicialment seguint criteris metodològics i amb la
finalitat de delimitar l’àrea cementirial per excavarla sencera en un segon moment. No hem d’esperar,
per tant, una numeració correlativa segons la situació
al jaciment, com pot observar-se a la planta general.
6.1. LES CREMACIONS
Hem comentat amb més o menys detall, segons els
casos, els aspectes més generals de les diferents
agrupacions i tipus de sepultures, les evidències
de rituals més o menys ben identificats i aquelles
troballes significatives, tant pel que fa a les ofrenes
que contenien bona part de les tombes com aspectes
més precisos de l’estructura, disposició i tipologia
dels enterraments. Són, encara que s’hagin apuntat a
les pàgines precedents, les conclusions generals a les
que s’ha pogut arribar després d’analitzar amb detall
els resultats de l’excavació.
Cremació núm. 0
Correspon a les restes d’una deposició fora de context,
situada a l’espai comprès entre les incineracions
núm. 2, 7 i 14. És el que queda d’un dipòsit funerari
destruït en època moderna, probablement amb les
tasques agrícoles, i s’identificà gràcies a una taca
de cendres poc uniforme i fragments de ceràmica i
vidre que pertanyien a la sepultura desapareguda.
També és possible que provinguin de qualsevol de
les de l’entorn, de les quals només se n’ha conservat
la part més fonda, tallada dins del sòl natural.
Però la base que serveix per arribar a aquelles
conclusions encara no ha estat descrita. Són les
sepultures, una per una, amb el detall més precís que
s’ha pogut obtenir amb un pacient i rigorós treball de
camp. És una feina que iniciarem tot seguit, a fi de
poder mostrar i descriure tan a bastament com sigui
necessari i de manera individualitzada els diferents
dipòsits funeraris, mostrant aquells aspectes més
rellevants i fent una aproximació, sempre que sigui
possible, a la seva cronologia.
A part de quatre esquerdissos fora de context, el
material procedent del conjunt funerari i que deurien
constituir les ofrenes, es composa de la meitat
inferior d’una peça de ceràmica de parets fines de
pasta groguenca, de tacte més aviat farinós a la
superfície externa, parcialment recoberta d’un vernís
de color marró, encara que està força erosionada.
Podem atribuir-la a una tassa d’una forma pròxima
a la Mayet 30 o, potser millor, 33, amb peu alt, amb
una cronologia anterior a mitjan segle I (López,
1989, 160-162) (fig. 30, 2). Entre altres fragments
de vidre inclassificables només reconeixem la part
superior d’un ungüentari; el coll i la vora d’una petita
Per conservar un ordre lògic i més entenedor,
començarem per les cremacions i ho farem de manera
correlativa guardant l’ordre en què es van excavar,
encara que normalment aquest no tingui relació amb
la seva situació dins l’espai funerari o amb la seva
cronologia. El mateix farem amb les inhumacions.
Els diferents sectors excavats, que finalment
1
2
Fig. 30.- Cremació núm. 0. Materials i ofrenes. 1: vidre; 2: ceràmica de parets fines.
81
ampolla deformada i aixafada per l’escalfor, que es
va dipositar en el moment d’efectuar la cremació
(fig. 30, 1). D’aquest material rebregat se’n troben
altres fragments en diversos indrets de la necròpolis
i sol ser habitual a les incineracions emporitanes
(Almagro, 1955, inc. Ballesta núm. 38, inc. Torres
núm. 5 i núm. 14... o entre els nombrosos exemplars
procedents de necròpolis d’aquest jaciment conservats en la col·lecció Ramon Font del Museu Diocesà
de Girona). Per acabar, una vintena de fragments
de ceràmica comuna oxidada, possiblement de la
mateixa peça, no permeten identificar la forma del
vas i tampoc el podem datar amb seguretat.
1
Cremació núm. 1
Situada a la part central, al costat de tres tombes
d’inhumació, estava formada per una petita depressió,
com un sot excavat al terra de graves compactes, ple
de cendres i esquerdissos d’ossos cremats. Com a
ofrenes només tenia dues peces malmeses: un vas
de ceràmica de parets fines i una mena de got amb la
base irregular, que no li permet sostenir-se dret (per
la qual cosa haurem de suposar-li un altre ús), que
d’alguna manera recorda, de lluny, els amforiscs (fig.
31, 1). És una peça una mica estranya, cuita en foc
oxidant, amb la pasta de color beix clar a la meitat
superior i gris a la meitat inferior. És molt farinosa i
erosionada, de fractura irregular i gastada. Per fora,
era recoberta d’una capa d’engalba blanquinosa que,
en bona part, ha desaparegut.
2
Fig. 31.- Cremació núm. 1. Ofrenes de la sepultura. 1: got
de ceràmica comuna; 2: Got de ceràmica de parets fines.
La gerreta de ceràmica de parets fines adopta la
forma de petita urna o got de la forma Mayet 3 Ba
(fig. 31, 2). Pasta de color gris a l’interior i taronja
per fora, recoberta d’engalba de color marró tirant a
vermell, però quasi tot caigut. La major part del cos
està decorat amb una estampació a rodeta –o almenys
en té l’aparença– molt fina i distribuïda regularment
a la qual s’atribueix una cronologia d’època augustal
i primers anys del principat de Tiberi (Mayet, 1975,
30, làm. VII, 53-54; López, 1989, 111). La peça va
aparèixer incompleta i fragmentada a la incineració,
degut a que aquesta va ser alterada quan es va obrir
la inhumació núm. 26. De fet, la meitat del vas es
va trobar posteriorment en excavar la T-26, situada
entre les cames del difunt.
que coincideix el tipus de pasta i decoració, més
aviat ens inclinem per atribuir-li una datació augustal
(Casas et al., 1990, 41-42 i 108-113). Els altres tres
fragments de ceràmica comuna oxidada no poden
datar-se.
Cremació núm. 2
És només una altra depressió de forma circular, de
mig metre de diàmetre i uns 0’20 m de profunditat,
a la part central. Es reconeix per la presència de
terres cremades, cendres i esquerdissos d’os. La
manera en què va aparèixer el material de l’antiga
ofrena funerària assenyala que ha estat afectada en
una època indeterminada, possiblement pel conreu
del camp, ja que tan sols es va recuperar un clau
de ferro (fig. 32, 2), que tampoc és estrany en una
incineració, i part de la meitat superior d’una urna de
ceràmica comuna reduïda amb la superfície polida
i decorada amb un mugró allargat (fig. 32, 1). És
El conjunt s’ha de datar de manera imprecisa entre
el 25 aC i el 25 dC. La forma 3 Ba és habitual
en contextos augustals i poc més enllà. Per les
seves característiques, semblants a les d’algunes
produccions de la grisa emporitana tardana amb les
82
Fig. 32.- Cremació
núm. 2. Ofrenes.
1: Got de ceràmica
comuna
reduïda
polida; 2: clau de
ferro.
2
1
africà de la forma Hayes 196 i dos bocins de ceràmica
comuna oxidada de fabricació local (fig. 33, 2 i 3).
Tot i que la seva cronologia no és incompatible amb
la de la moneda, que pel seu desgast és clarament més
antiga, el fet de trobar-hi només tres esquerdissos en
lloc de fragments millor conservats, ens fa pensar
que no pertanyen a la incineració o cremació.
una producció local, típica de la zona, documentada
sovint a la mateixa vil·la de Tolegassos i a Empúries
en contextos augustals o dels primers decennis del
segle I (Casas et al., 1990, 136-139).
Cremació núm. 3
És de forma ovalada i de petites dimensions (uns
0’60 m de llarg), situada damunt un forat natural que
s’obre a la roca del subsòl, però que no sembla tenir
relació amb el dipòsit funerari, ja que al seu interior
no s’hi va trobar cap resta de cendres ni ossos
cremats. La incineració, d’uns 0’10 m de gruix a la
part ocupada per les cendres del difunt, també havia
estat alterada amb posterioritat a la seva deposició,
per la qual cosa considerem que el material que s’hi
va trobar no reflecteix realment el conjunt d’ofrenes
funeràries, llevat de la moneda localitzada al centre
de la taca cendrosa. Molt malmesa, sembla que
pel retrat del personatge podem atribuir-la a un
emperador del segle I, potser Claudi (fig. 33 i 34).
Una cronologia imprecisa, d’entre la segona meitat
del segle I i la primera del II, és el màxim que podem
arribar a proposar.
Cremació núm. 4
Situada quasi a l’extrem sud-est de la necròpolis
d’incineració i molt pròxima a tombes d’inhumació
més recents. També és de forma circular, de mides
petites i tallada al sòl geològic adoptant la forma
d’una mena de cassola. A part de terres cremades
i cendroses, quasi no hi havia cap fragment d’os.
Quant a les ofrenes funeràries, el conjunt estava
format per dos vasos que amb els anys i a causa del
conreu havien estat escapçats i se n’havia perdut
la meitat superior d’un. És una gerra de ceràmica
comuna oxidada, de pasta taronja i amb la superfície
farinosa, que potser hauríem d’incloure-la entre les
Els altres fragments de ceràmica poden haver-s’hi
barrejat posteriorment o en el moment de remoure’s
la terra per obrir les inhumacions veïnes. En tot cas,
es tracta d’un fragment de vora d’un plat-tapadora
1
2
3
0
5c.
4
83
Fig. 33.- Cremació
núm. 3. Ofrenes.
1: plat/tapadora de
ceràmica africana de
cuina; 2 i 3: ceràmica
comuna oxidada ;
4: moneda, òbol de
Caront.
central de la necròpolis van patir les conseqüències
de la utilització de l’espai durant els segles posteriors
com a necròpolis d’inhumació. Possiblement a
la segona meitat del segle II ja s’havia perdut la
memòria de la localització justa de les sepultures
d’incineració. S’ha insistit sovint, amb dades
concloents, que la memòria familiar no va més
enllà de tres generacions (González Villaescusa,
2001, 113; Nolla et al., 2005a, 94). Per tant, no ha
d’estranyar que moltes es malmetessin a mida que
s’anaven obrint les fosses per sebollir-hi els difunts
més recents. És el cas de les tres incineracions que
descriurem a continuació, començant per la cinquena
de les localitzades a l’àrea.
Fig. 34.- Cremació núm. 3. La senzillesa d’aquest tipus de
sepultures explica les dificultats de la seva identificació
sobre el terreny i la possibilitat que n’hagi desaparegut
algunes.
La núm. 5 és un forat circular, de poc més de 0’50
m de diàmetre, situada arran de la inhumació T27.
Es va remenar i capgirar quan es va obrir la tomba
més recent, com es pot constatar, entre altres coses,
per la troballa de terres cendroses barrejades amb
les que van servir per colgar novament la inhumació
T27 una vegada sebollit el difunt. Per tant, tampoc és
estrany no trobar-hi cap ofrena i quasi cap esquerdís
de ceràmica; només un fragment d’àmfora i un
produccions similars a les de parets fines ateses les
característiques tant de la pasta com de la forma de
la base. Es tractaria d’una petita gerra o ampolla que
recorda peces similars ben presents en contextos de
primera meitat del segle I (Casas et al., 1990, 163164, núm. 367, 368 o 371) (fig. 35, 1).
La segona peça és una copeta de ceràmica de
parets fines de la forma Mayet 38, amb dues nanses
contraposades i la meitat superior del cos decorada
amb punts hemisfèrics en relleu (fig. 35, 2). La
pasta és groguenca, fina i una mica farinosa, per
la qual cosa ha quedat força erosionada. L’engalba
que recobria tota la peça, encara que en bona part
no s’ha conservat, és de color marronós, molt feble
i poc adherent. Ha estat datada la variant que més
s’hi assembla, 38 strictu senso, entre el principat de
Claudi i el de Titus (López, 1989, 191-194).
1
En darrer lloc, va aparèixer part de la base d’una
peça de vidre, possiblement un ungüentari o una
ampolla de coll alt i estret, que en diverses variants
s’ha documentat en altres sepultures de la mateixa
necròpolis des del segle I fins a mitjan segle II, com
a mínim. És difícil classificar-lo, però tot sembla
indicar que pertany a una forma pròxima a la Isings
26 o similar, amb datacions fermes a l’entorn de la
meitat del segle I (Isings, 1957, 40-41) (fig. 35, 3).
2
La coincidència d’objectes faria acceptable proposar
una cronologia entre el 40 i 60 de l’era.
3
Cremació núm. 5
Bona part de les incineracions situades al sector
Fig. 35.- Ofrenes de la cremació núm. 4. 1: ceràmica
comuna oxidada; 2: ceràmica de parets fines; 3: vidre.
84
bocí de ceràmica africana de cuina sense forma.
No rebutgem la possibilitat que ja des de l’inici
no s’hagués dipositat acompanyament ceràmic
per les cendres del difunt, com succeeix en altres
incineracions aparentment inalterades. Però no és el
més habitual.
Inc. 8
Cremació núm. 6
És un cas semblant a l’anterior. Té forma circular,
però una mica irregular, i un diàmetre d’uns 0’70
m. També és una petita fossa còncava excavada a
les graves del sòl natural, plena de cendres, terres
cremades i petits fragments d’os.
1
Inc. 13
Cremació núm. 7
La incineració està formada per un petit forat circular
amb cendres, terra cremada i petits fragments d’ossos
cremats. Per la seva situació i característiques és
possible que formés part de la incineració núm. 8 o que
s’hagués originat a causa d’una alteració d’aquella
altra sepultura. En més d’una ocasió, hem vist com
els forats per plantar ceps malmetien i canviaven
l’aspecte i límits d’una tomba de cremació.
2
Cremació núm. 8
Quasi enganxada a la núm. 7, té unes mides més
notables, la forma ovalada i, aproximadament, un
metre de longitud. No es va veure afectada per les
inhumacions posteriors, que en queden relativament
allunyades, però és possible que els clots dels ceps
de l’antiga vinya alteressin el seu contingut.
3
Fig. 36.- Cremacions núm. 8 i 13. Ofrenes i materials
associats. 1: ceràmica de parets fines; 2: ceràmica
comuna oxidada; 3: ceràmica africana de cuina (potser
una intrusió).
Els altres sis fragments de ceràmica comuna oxidada
no proporcionen cap informació addicional.
A part de les terres cendroses i fragments d’ossos
cremats habituals a totes les incineracions (que en
realitat, és l’element que permet distingir-les de la
formació geològica de terres i graves en les que es
van excavar aquestes modestes sepultures), tan sols
va aparèixer un fragment de ceràmica que considerem
que formava part de l’ofrena funerària (fig. 36,1). Es
tracta de la meitat superior incompleta d’un recipient
de ceràmica de parets fines amb la pasta més aviat
sorrenca i rugosa al tacte, ben depurada, amb molts
punts de calç i de color gris, que ens recorda la forma
Mayet 21, però possiblement relacionada amb una
producció local. Ja hem dit que té la pasta una mica
sorrenca, ben depurada, amb petits punts de calç,
rugosa al tacte i de color gris fosc. Sembla pertànyer a
la mateixa producció identificada al pou 2 de la vil·la
de Tolegassos, en un context que no sembla anar més
enllà dels anys 40/50 (Casas i Soler, 2003, fig. 70,
1). La forma també correspon al període augustal o
primers decennis del segle I (López, 1989, 146-147).
Cremació núm. 9
Pràcticament destruïda amb l’obertura de la
inhumació T33, de manera que només se la podia
identificar pel que quedava de la petita depressió
conservada al costat nord de l’esmentat enterrament
i per la gran quantitat de cendres i algun os cremat
recuperat en l’excavació de la inhumació. Aquella
antiga destrucció també va comportar la pèrdua de
les possibles ofrenes, alguns fragments de les quals
creiem reconèixer entre el material trobat dins la
sepultura d’inhumació, ja que es tracta de ceràmica
més antiga i aliena a l’època en la que es va dipositar
el difunt de la tomba més moderna.
Parlem, concretament, d’un gran fragment d’urna
de ceràmica comuna reduïda, amb senyals evidents
d’haver estat cremada o sotmesa a un foc intens que
la va ennegrir encara més (fig. 130, 1). És una urna
característica del període augustal o dels primers
85
d’ofrenes com un fet intencionat des de l’origen.
Pel que fa a la forma, adopta la circular habitual,
poc profunda i farcida de terres negres amb algun
esquerdís d’os insignificant.
Cremacions núm. 11 i 12
No estem segurs d’haver localitzat dues incineracions
o una doble que es va veure alterada pel conreu
de la vinya. Tractant-se de dues taques de cendres
dipositades dins una sola depressió, és probable
que, en realitat, ens trobem davant d’una incineració
parcialment destruïda (fig. 37).
Per altra banda, el seu contingut no aporta
pràcticament cap informació, ja que només hi veiem
les típiques terres i ossos cremats, molt esmicolats i
de recuperació quasi impossible. Un parell de bocins
de ceràmica comuna reduïda de la incineració núm.
11 no poden donar-nos cap indicació sobre la seva
cronologia.
Cremació núm. 13
Una petita fossa circular de poc més de 0’15 m de
profunditat i mig metre de diàmetre, situada a l’àrea
on es localitzen les incineracions núm. 2, 7, 8 i
Fig. 37.- Cremació núm. 12. Tan senzilla com la resta, però
identificada a partir d’una depressió circular amb restes
cremades i fragments de tegulae de la seva protecció
inicial.
decennis del segle I, amb la superfície de color negre
i la pasta grisa, polida per fora i pentinada per dins,
amb desgreixant de punts blancs i mica. Recorda
la característica producció local d’època augustal
polida per fora i decorada amb mugrons i tires en
relleu. En aquest cas, la decoració està feta amb un
seguit d’incisions formant una serra sota el llavi i a
la nansa, fetes quan la peça ja era cuita (Casas et al.,
1990, 47, núm. 295-303).
La resta del material de la inhumació és diferent
i, encara que potser no podrem considerar-lo
exactament com les restes d’ofrenes funeràries,
pertany a una altra època. En el cas de la peça
atribuïda a la incineració, una cronologia augustal,
més aviat del primer quart del segle I, ens sembla la
més correcta.
Cremació núm. 10
És un cas semblant a l’anterior. De fet, es localitza
arran de la paret occidental de la inhumació T33. Però
no sembla tan directament afectada per l’obertura de
la tomba. Possiblement hem de considerar l’absència
Fig. 38.- Cremació núm. 14, de forma allargada, amb
fragments de tegulae que assenyalaven el lloc i potser en
protegien les restes.
86
mica més complexa que les altres tombes circulars i
de mides més petites. Efectivament, diverses pedres
amuntegades en un extrem, barrejades amb restes
fragmentades de tegulae semblen correspondre
a una mena d’estructura o protecció –potser una
manera d’assenyalar-la– que adoptava una forma
de petit teulat de secció triangular semblant a les
cobertes d’algunes tombes d’inhumació. Tenint en
compte que les incineracions es dipositaven a poca
profunditat i que, a diferència de les inhumacions, no
quedaven prou protegides de les activitats agrícoles
que més tard es van desenvolupar a la finca, no ens
ha de sorprendre que la petita estructura quedés
completament arrasada (fig. 38).
15. Restes de cendres i algun os cremat, amb dos
fragments de ceràmica que no sabem si realment
pertanyen a la sepultura. Almenys el bocí de plattapadora de ceràmica africana de cuina de la forma
Hayes 196 sembla clarament una intrusió, ja que
s’hauria de datar almenys a partir de la primera
meitat avançada del segle II (fig. 36, 3). Quant al
fragment de vora d’una gerra o urna de ceràmica
comuna reduïda, és possible que pertanyi al dipòsit
funerari original, encara que la presència d’un sol
esquerdís avala la hipòtesi d’una destrucció o
alteració en un moment que no sabríem determinar
(fig. 36, 2). El fragment forma part d’una producció
molt característica a la zona, de la que en trobem
nombrosos exemples a Tolegassos. Té l’aparença
de la ceràmica grisa emporitana tardana, i potser
es tracta d’una evolució encara més recent de la
producció típicament augustal. La pasta és de color
gris clar, de gra més gruixut de l’habitual, amb petites
clapes marronoses, desgreixant de grans de quars i
calç, ben depurada, amb la superfície fina i polida
per fora. El gruix de la paret, no obstant, l’allunya
del que habitualment es considera grisa emporitana
tardana, i cronològicament s’hauria de situar, com a
mínim, cap a mitjan segle I.
Quant al contingut de la fossa, bàsicament hi trobem
les terres cendroses, totalment negres i cremades,
amb restes d’ossos del difunt, acompanyats d’alguns
atuells ceràmics mal conservats i altres elements
metàl·lics o d’os.
Es va poder reconstruir parcialment un vas de
ceràmica de parets fines de la forma Mayet 38 amb
dues nanses i amb la part superior del cos decorada
amb petits punts circulars en relleu (fig. 39, 1). Pasta
de color beix, farinosa, no massa dura, ben depurada
i recoberta d’una engalba molt prima de color marró
clar, quasi tota perduda. Ha estat proposada pels
experts una cronologia entre el 40 i el 80 (López,
1989, 191-194).
Cremació núm. 14
Tot sembla assenyalar que la incineració correspon a
una cremació in situ, atès que les mides i orientació
són prou grans com perquè el ritu s’hagués celebrat
en el mateix lloc, com s’ha documentat en altres
incineracions de la mateixa necròpolis. De forma més
aviat ovalada, la sepultura va aparèixer molt destruïda,
però alguns elements ens fan pensar que era una
A part, tres fragments de ceràmica comuna (15 reduïts
i 5 oxidats), que més aviat es podrien considerar una
intrusió que es va barrejar amb les terres recollides
2
1
3
4
6
5
87
Fig. 39.- Ofrenes de la
cremació núm. 14.
1: ceràmica de parets fines;
2: ceràmica comuna oxidada;
3 i 4: ceràmica comuna
reduïda; 5: agulla o fus d’os;
6: clau de ferro.
costat sud-oest de la inhumació T36, ja que es tractava
tan sols d’una taca de terres fosques i cendroses
dipositada en un tel molt fi i sense profunditat (5 a
10 cm). És possible que en realitat es tracti de les
restes d’una incineració totalment afaitada per un
cop d’arada, amb la part superior desapareguda. En
qualsevol cas, hi havia algun esquerdís insignificant
d’os i les terres negres, totalment cremades.
amb la cremació. No tenen característiques
especials, ja que adopten formes massa genèriques
de la ceràmica comuna (fig. 39, 2 a 4). Un clau de
ferro sense cabota, recremat, podia tenir un origen
semblant.
Finalment, les restes d’una agulla d’os treballat, o
més aviat un fus d’os semblant a un altre localitzat
a Tolegassos en contextos semblants, d’entorn els
anys 40/50 (Casas i Soler, 2003, fig. 69, 9), mostrava
evidents signes de cremació, per la qual cosa
deduïm que acompanyava el difunt en el moment
de ser incinerat (fig. 39, 5). Peces semblants són
relativament habituals en sepultures d’incineració.
Un repertori bastant ampli, d’èpoques diferents, el
podem veure a les necròpolis de Marsella, associats
amb altres productes des d’inicis fins a les darreries
del segle I (Moliner et al., 2003, làm. 41 i 45).
Cremació núm. 19
Originàriament havia de ser una incineració com cal,
amb una quantitat notable de cendres i restes d’ossos
dipositats dins una fossa circular i acompanyats
d’una urna com a ofrena. Però les circumstàncies van
fer que una inhumació posterior s’obrís al damunt
de la primera sepultura, de manera que es van trobar
les restes barrejades amb les de l’altre enterrament,
ja que foren utilitzades per colgar el difunt que s’hi
va sebollir cap a la segona meitat del segle II.
Cremació núm. 15
Una vegada més es tracta d’una petita depressió
circular excavada al sòl natural, en la que es
van dipositar les cendres del difunt, sense cap
acompanyament. Les mides són encara més petites
del que sol ser habitual en aquest tipus de dipòsit
funerari. L’absència d’ofrenes fa impossible proposar
cap cronologia.
La gran quantitat de terres cendroses que colgaven
aquest difunt més modern ens donen una idea
aproximada de la importància o grandària de la
incineració, ja que ocupaven tota la part central de
l’altra tomba fins arribar al fons, i es notava, al costat
nord, el final de la fossa circular retallada a la roca
poc compacta.
Cremació núm. 16
Un cas semblant. Un petit forat obert a la roca, però
de mides lleugerament més grans que l’anterior,
d’aproximadament 0’60 m de diàmetre. Té, com
quasi sempre, forma de cubeta o cassola excavada al
sòl geològic, farcida de cendres i terres negres, amb
algun esquerdís d’ossos cremats. Tampoc hi havia
cap mena de material arqueològic que proporcioni
dades cronològiques.
Cremació núm. 17
Molt semblant a les anteriors i situada també a la
part central de l’àrea d’incineracions. Forat circular
de poc més de 0’15 m de fondària, amb les cendres
i ossos del difunt barrejats amb terres cremades. No
semblava afectada per la plantació de l’antiga vinya,
per la qual cosa, igual que les dues anteriors, hem de
suposar que no s’hi van dipositar ofrenes de manera
intencionada. Tampoc podem oferir propostes per a
una cronologia segura.
Cremació núm. 18
També té unes característiques pròximes a les
anteriors, o potser és una falsa incineració situada al
Fig. 40.- Got o petita urna de ceràmica emporitana tardana
o d’una producció pròxima, de la cremació núm. 19.
88
Fig. 41.- Ofrenes de les
cremacions núm. 21 i 22. 1:
Ceràmica comuna reduïda; 2:
Ceràmica africana de cuina; 3:
Clau de ferro.
Inc. 21
1
Inc. 22
2
3
El material o possible ofrena de la incineració va sortir
barrejat amb fragments que segurament pertanyien a
la inhumació T1. Per acabar-ho d’adobar, una i altra
van patir més recentment els estralls que en general
va sofrir el cementiri quan es va plantar i replantar la
vinya que fins als anys setanta del segle passat cobria
tot el camp.
Cremació núm. 20
Aïllada a la banda nord, més propera al camí de Sant
Feliu de la Garriga, però pròxima a altres dipòsits
funeraris. Té l’habitual forma circular, d’uns 0’60
m de diàmetre, i la mateixa forma de clot de fons
irregular obert al sòl geològic. Contenia les típiques
terres cremades i cendroses, un fragment d’àmfora,
vuit de comuna oxidada sense forma, algun esquerdís
d’os i res més. Cap element ens permet datar-la.
Sembla, però, que podem destriar força bé els
materials de les respectives sepultures. A la
inhumació més moderna corresponen els fragments
d’una cassola de ceràmica africana de cuina que ja
comentarem més endavant en el capítol dedicat a les
tombes d’inhumació. A la cremació pertanyen les
restes d’una urna de factura típicament postaugustal
(fig. 40). De parets molt primes, és una peça
de ceràmica oxidada de color taronja, una mica
farinosa, poc dura, porosa, amb la part central de
color gris clar. És una producció molt característica,
possiblement lligada a la grisa emporitana tardana,
amb uns trets que es repeteixen sovint a Tolegassos
i especialment entre els materials del pou núm. 2,
farcit cap als anys 40/50 del segle I, encara que no
sempre adopten la mateixa forma exacta (Casas
et al., 1990, 111; Casas i Soler 2003, fig. 72, 18).
Aquesta cronologia, d’entre Tiberi i Claudi, és la que
podem atribuir a la incineració.
Cremació núm. 21
De característiques similars, però de forma ovalada
i irregular, potser perquè el conreu del camp va
desplaçar part de les cendres fora del nínxol original.
Totalment farcit de terres negres i un centenar
d’ossos cremats, no contenia pràcticament cap altra
cosa, llevat d’onze fragments d’àmfora sense forma
i un fragment de gerra de ceràmica comuna difícil
de classificar (fig. 41, 1). Va ser cuita en foc reductor
i té la pasta de color gris fosc i, a més, està molt
cremada. Desgreixant amb alguns grans de quars i
nòduls de calç de bona mida. No sabríem datar-la.
Cremació núm. 22
A la part nord de l’àrea d’incineracions trobem, en
general, les més modernes. Ens movem normalment,
i llevat de comptades excepcions, en contextos de la
89
Fig. 42.- Cremació núm. 23.
1: Plat/tapadora de ceràmica
africana de cuina; 2 i 3:
ceràmica comuna reduïda; 4:
clau de ferro; 5: vidre.
1
2
3
4
5c.
0
5
primera meitat del segle II que difícilment ultrapassen
l’any 150. La incineració núm. 22 va ser la primera
que va proporcionar indicis d’aquesta cronologia
que la fa tan pròxima a les primeres inhumacions
del sector o que, si més no, indica la continuïtat del
cementiri i mostra el canvi o la transició entre les
dues maneres de tractar el difunt.
període durant el qual es va fabricar el vas, tenint en
compte que no sembla que s’incinerés cap més difunt
més enllà de mitjan segle II. Tanmateix la forma és
característica de la segona meitat del segle II i del
segle III amb dades molt fermes (Aquilué, 1995, 70).
En tot cas, cal considerar aquesta incineració com la
més moderna del cementiri.
Era, com tantes altres, una petita fossa més o menys
circular oberta perforant les graves naturals que
cobrien la roca del subsòl, amb els ossos cremats
i les cendres de difunt dipositades al seu interior, i
amb una petita olla com a ofrena. Va ser parcialment
destruïda per les tasques agrícoles, motiu pel qual
la gerreta de l’ofrena va aparèixer engrunada i
incompleta. És la gerra de ceràmica africana de cuina
de la forma Hayes 131 (fig. 41, 2), que en el decurs
de tota la segona meitat del segle II i començament
de la centúria següent esdevindria l’objecte funerari
per excel·lència a la Vinya del Fuster. A la major
part dels enterraments en inhumació forma part
del conjunt funerari o n’és l’única peça. Això ens
proporciona un indici cronològic força fiable, ja que
sabem que era un atuell corrent i molt abundant a
la vil·la de Tolegassos durant aquest mateix període.
No acabem de copsar l’evolució tipològica que va
seguir en el decurs dels anys, però la seva presència
a la necròpolis i en estrats ben datats de la vil·la i de
la resta del territori ens mostra un període de difusió
que abasta com a mínim mig segle.
Un altre objecte localitzat entremig de les terres
cendroses, és un clau de ferro trencat (fig. 41, 3).
No sabem si formava part de l’ofrena, tot i que no
seria estrany, atès que es nota recremat i tacat per
les cendres i, per altra banda, en altres necròpolis
com les d’Empúries sol aparèixer aquest objecte
formant part de les ofrenes en incineracions (veure,
en general, Almagro, 1955).
Cremació núm. 23
Està situada vora les anteriors, al sector on semblen
aplegar-se les incineracions que considerem més
modernes. És de grans dimensions, de més d’1,5
m. de llargada i uns 0’70 m d’amplada. Sens dubte
es tracta d’una cremació in situ, com la núm. 14
que hem vist abans, o com les núm. 26 i 27 que
comentarem més endavant. Té en comú amb la núm.
14 i 26, el fet de conservar part del que hauria estat
un minúscul túmul que assenyalaria l’indret de la
sepultura i, potser, les teules posades en forma de
V capgirada per protegir les ofrenes. Però degut a
la seva situació massa elevada respecte al nivell
superficial del camp, amb el temps es va destruir.
En el cas d’aquesta incineració, i atès el període en
què es va utilitzar aquest ritual funerari, l’hauríem
de considerar com un exemplar antic dins el llarg
Tota la fossa, d’uns 0’20 m en el lloc més profund,
estava farcida per les cendres i restes d’ossos cremats,
90
Cremació núm. 24
Incineració dipositada en una petita depressió
circular i una mica irregular, de poc més de 0’50 m
de diàmetre. Restes de terres cremades i cendres,
amb alguns esquerdissos d’os. No tenia cap material
ni peces de ceràmica d’acompanyament. El fragment
d’àmfora i el de ceràmica comuna oxidada, sense
forma, s’han de considerar intrusions o restes
barrejades amb les terres de farciment.
algunes pedres, fragments de tegulae i esquerdissos
de ceràmica que amb tota probabilitat haurien format
part del dipòsit d’ofrenes que acompanyaven les
restes del difunt. No obstant, es tracta de fragments
sense massa entitat. Possiblement són les restes que
van quedar després d’anys de conreu i destrucció
continuada de la sepultura.
A més d’una quarantena de fragments de ceràmica
oxidada i reduïda sense forma, identifiquem una
vora d’un plat tapadora de ceràmica africana de
la forma Hayes 196/Ostia III, 32 (fig. 42, 1), amb
una àmplia cronologia a partir d’època flàvia i ben
present en contextos del segle II (Aquilué, 1995, 6667). Té el llavi no gaire més gruixut que la paret,
per la qual cosa, si hem de fer cas de l’evolució
tipològica proposada, l’hauríem de considerar una
variant antiga de la forma Bonifay, 2004, 225-227. A
més, trobem una base de ceràmica comuna reduïda
de color gris fosc, amb característiques idèntiques a
les del fragment de la incineració núm. 21 (fig. 42,
2), un tall de base de comuna reduïda de color negre
intens, de pasta ben depurada, micàcia i polida per
fora, que recorda algunes produccions del segle I
(fig. 42, 3) i un fragment de base d’una ampolla de
vidre de forma indeterminada (fig. 42, 5) que podria
correspondre a un ungüentari de cos globular similar
a les formes Isings 26 o 28. Finalment, un clau de
ferro sense cabota, que mostra l’efecte del foc al seu
damunt (fig. 42, 4). Mancats d’altres elements més
segurs, ens sembla prudent datar la sepultura dins
del primer terç del segle II o una mica abans.
Cremació núm. 25
Fossa ovalada, amb una llargada de poc més de 1 m
i entorn els 0’20-0’25 m de profunditat. Les cendres,
petits ossos recremats i terres ennegrides estaven
barrejades amb algunes pedres disposades de forma
irregular. Al centre hi havia la ofrena principal: una
llàntia de disc signada per IVNIALEXI (fig. 43, 1).
Com a material secundari, es va localitzar part d’una
cassola de fons pla de ceràmica comuna reduïda, un
clau de ferro i la punta d’un altre clau de bronze (fig.
43, 2 i 4). A part, 11 bocins de ceràmica africana de
cuina i 7 de comuna oxidada local, tots sense forma,
La llàntia mostra les característiques dels exemplars
més antics de la forma Deneauve VIIA/Bussière D II,
amb les parets primes, el disc molt còncau i la unió
del bec ben marcada amb un séc profund delimitat
per dos punts impresos. Entorn el disc hi veiem
quatre creus incises fetes després de la cocció. La
pasta és de color gris, molt fina i una mica farinosa
a la superfície. Les restes de vernís són de color
taronja fosc o marró clar, molt prim i mal conservat.
2
4
1
3
Fig. 43.- Cremació núm. 25. 1: Llàntia; 2: ceràmica comuna reduïda; 3: clau de ferro; 4: punta de clau de bronze.
91
la cerimònia. En aquest cas, els oficiants van ser
generosos, ja que el conjunt funerari era més complet
i més nombrós que en altres ocasions. Malgrat que la
sepultura estava afectada per la plantació de l’antiga
vinya, encara es va poder trobar una llàntia que no
havia estat remoguda del seu lloc original i restes de
dos ungüentaris de vidre, d’un plat de sigil·lada sudgàl·lica i d’una olla de ceràmica comuna oxidada,
a part d’altres esquerdissos i una agulla de ferro.
Llevat de la llàntia, els altres materials eren molt
fragmentaris i incomplets, possiblement pel fet de
trobar-se a la part superior de la incineració, en el
nivell que es trobava més a l’abast de l’arada.
Fig. 44.- Llàntia trobada in situ a la cremació núm. 26.
La llàntia és l’element que ens proporciona la
cronologia més fiable (fig. 44, 45 i 46, 1). Un exemplar
de disc de la forma Deneauve VII/Bussière D II,
típica de començament o primera meitat del segle
II, de fabricació itàlica, amb la pasta de color clar,
més aviat groguenca, de gra fi, ben depurada i dura.
El vernís, taronja fosc, erosionat i mal conservat. La
marca impresa a la base, de mala qualitat, pertany a
LMVNPHILE. Un taller itàlic amb sucursal africana,
actiu entre la fi dels flavis fins Adrià (Bussière, 2000,
225). La part central del disc no s’ha conservat. Ja
havia desaparegut quan es va dipositar l’ofrena.
Quant al disc, està decorat amb un gos corrent cap
a l’esquerra identificat en altres produccions de la
zona de Cartago (Deneauve, 1969, núm. 765 i 766).
La part central no es conserva, i tot sembla indicar
que havia desaparegut abans de posar l’ofrena a la
sepultura. La marca IVNIALEXI, africana, apareix
cap a la primera meitat avançada del segle II i
perdura fins la segona meitat (Casas i Soler, 2006a,
53). Bussière la documenta a bastament entre els
materials algerians, atribuint-li una cronologia
d’entre el 120 i el 200 (Bussière, 2000, 222). Hayes
també considera africà aquest taller i el situa a mitjan
segle II (Hayes, 1980, núm. 236), tot i que Bailey el
localitza en contextos més tardans, no sabem si com
a material residual (Bailey, 1985, 75). En qualsevol
cas, creiem que la llàntia s’ha de datar en un moment
pròxim al període 130-150.
El fragment de plat de sigil·lada sud-gàl·lica pertany
a la forma Drag. 18/36 (fig. 46, 6). Una forma més
aviat tardana, habitual en contextos de l’últim terç
del segle I i començament del segle II. La ceràmica
comuna reduïda (fig. 46, 5 i 7), no mostra trets
especials. En tot cas, es tracta de produccions
probablement locals, amb la pasta una mica grollera,
La cassola de fons pla de ceràmica reduïda, elaborada
amb una pasta de gra gruixut i poc depurada, presenta
una forma característica i molt habitual en contextos
d’aquestes comarques a partir de començament del
segle I, amb importants repertoris escampats arreu
del territori (Casas et al., 1990, núm. 149, 201, 231
i 333). Perdura fins al segle III, com a mínim, i es fa
difícil seguir una línia evolutiva. De totes maneres,
el fragment casa cronològicament amb la llàntia de la
incineració, la qual cosa ens permet datar la tomba,
com a màxim, dins el segon quart del segle II.
Cremació núm. 26
És una sepultura que adopta la mateixa forma allargada
o rectangular que la seva veïna, la núm. 23. Amb una
llargada d’uns 1’60 m i una profunditat irregular de
0’15/0’20 m, les cendres i terres cremades ocupaven
tot l’espai. Entremig s’hi barrejaven alguns ossos
cremats. Es tracta d’una cremació in situ, sobre la
que es van dipositar les ofrenes una vegada acabada
Fig. 45. Materials de la cremació núm. 26: llàntia i peces
de vidre.
92
Fig. 46.- Cremació núm.
26. Ofrenes. 1: llàntia; 2 i
3: vidres; 4: ferro, 5: 5 i 7:
ceràmica comuna reduïda;
6: sigil·lada sud-gàl.lica.
3
2
1
5
4
6
7
de color gris fosc, amb desgreixant de calç i punts
blancs, i amb la superfície rugosa al tacte.
a les poques sepultures on es van dipositar ofrenes
d’aquest material. Es tracta de formes pròximes,
però no idèntiques, més evolucionades, a les de la
incineració emporitana Torres 13, datada en època
de Claudi (Almagro, 1955, 155). La forma Isings 82,
en definitiva, apareix en les seves primeres variants
cap a la fi del segle I o inicis del segle II, i perdura
clarament fins a mitjan segle, tot i que és possible que
alguna variant una mica més recent pugui arribar fins
la segona meitat del segle II. Se’n troben en aquests
contextos cronològics en sepultures d’incineració,
ben datades entre el darrer terç del segle I i la primera
meitat del segle II (Bel, 2002, inc. núm. 165 i 258,
182-183, 434 i 443-444).
Les dues ampolletes de vidre tenen la mateixa forma
(fig. 45 i 46, 2 i 3), encara que la primera d’elles
té les parets més gruixudes. Són ungüentaris de
base plana i cos baix, amb un llarg coll que s’acaba
amb un llavi lleugerament obert i pràcticament amb
el mateix gruix que les parets de la part superior.
Pertanyen al tipus Isings 82 amb llavi senzill (Isings,
1957, 41-42). Aquestes peces, identificades en
altres tombes de la Vinya del Fuster en contextos
posteriors a mitjan segle II, tenen una gran difusió i
és el recipient de vidre predominant o quasi exclusiu
93
Entremig de les terres que cobrien l’olla, vora la
llàntia, va trobar-se la base d’un petit ungüentari
de ceràmica grisa emporitana tardana típica, amb
l’argila ben depurada i de bona qualitat, que imita el
tipus Morel sèrie 7111 (fig. 50, 2), localitzat sovint
en contextos més antics (Moliner et al., 2003, tombes
235 i 381). No cal, en aquest cas, cercar paral·lels
llunyans per documentar la forma i les seves
diferents variants. A les necròpolis emporitanes n’hi
ha un ampli repertori, amb exemplars envernissats,
d’importació i altres de producció local en ceràmica
grisa (Almagro, 1953, 397). Però els més moderns
sempre són de la fi del segle II aC, tres quarts de
segle, com a mínim, més antics que la incineració
que comentem.
Fig. 47.- Base de gerra de ceràmica comuna oxidada
local de la cremació núm. 27.
En darrer lloc, una agulla de ferro amb senyals d’haver
estat sotmesa a altes temperatures, no proporciona
cap informació d’importància, llevat del fet de trobar
aquestes peces fabricades en ferro i no en bronze,
com sol ser habitual. En general, doncs, ens movem
en un context força clar del primer terç del segle II
o poc més enllà. En qualsevol cas, sempre anterior
al 150.
L’olla és de ceràmica comuna reduïda i feta a
mà (fig. 50, 4), de color negre, polida per fora i
d’aspecte lluent a la superfície. L’interior del tall
és de color vermell fosc. Argila poc depurada, amb
desgreixant de gra gruixut i amb molt de quars. Es
tracta de l’urna que apareix sovint a les necròpolis
emporitanes, amb exemplars pràcticament idèntics a
la incineració Ballesta 46, del darrer quart del segle I
aC, que considerem contemporània (Almagro, 1955,
76).
Cremació núm. 27
En aquesta ocasió es tracta d’una sepultura de
mides més grans del que sol ser habitual, de forma
rectangular i força irregular, potser pertany a una
cremació feta in situ, tot i que hi ha poques restes
òssies, només 41 fragments. És, també, la incineració més allunyada del conjunt principal, situada a
l’extrem oest de l’àrea cementirial.
La llàntia, itàlica de pasta groguenca, fina i ben
depurada, té la superfície molt erosionada i de tacte
farinós. Tot i que la decoració mostra un relleu
notable, els petits detalls han quedat una mica
desdibuixats. Però identifiquem sense dificultat una
escena marina amb un petit dofí a la dreta i un monstre
Les troballes al seu interior tampoc aporten cap
informació precisa per poder-la datar. A part
d’alguns esquerdissos insignificants de ceràmica
comuna, només val la pena remarcar un fragment
de base de comuna reduïda, pertanyent a una olla o
urna, de la que desconeixem la forma (fig. 47). És un
producte tan habitual a qualsevol període, que ens
serà impossible poder-lo datar.
Cremació núm. 28
És, d’una banda, la més allunyada per l’extrem sudest del conjunt d’incineracions i, de l’altra, la més
antiga. Segurament la primera que es va dipositar
a l’àrea i la que va servir per fundar el cementiri.
En tercer lloc, és absolutament diferent de les altres,
quant a forma i disposició (fig. 48 i 49). Es tracta, en
definitiva, de la incineració clàssica formada per un
forat tallat a la roca, en el que es va dipositar l’olla
que contenia els ossos cremats, voltada de pedres
irregulars que la falcaven a terra i una tercera pedra
que volia semblar una petita llosa, situada al seu
damunt (fig. 48). Al costat, a manera d’ofrena, una
llàntia d’aletes laterals, tardorepublicana o augustal,
de la que només es va conservar el disc (fig. 50, 1).
N
Fig. 48- Planta de la cremació núm. 28
94
Cremació núm. 29
Està situada a l’extrem nord-est de la necròpolis i
de l’àrea ocupada per les incineracions. Més enllà
ja no hi ha res. És una fossa allargada, de forma
rectangular-ovalada, poc profunda (0’15/0’20 m
a la part central), farcida de cendres, alguns ossos
recremats, una moneda i una peça de ceràmica comuna
dipositades com a ofrenes. La gerra va ser escapçada
en la seva part superior en un moment indeterminat,
però segurament amb motiu de les tasques agrícoles,
tenint en compte que l’estrat superficial té poc més
de 0’30 m de gruix. No té cap tret especialment
remarcable, a part de la modesta ofrena que permet
datar la sepultura de manera força fiable. La gerra
té una forma totalment atípica, que desconeixíem
fins ara. És una ampolla de base plana, lleugerament
umbilicada, que, tot i estar trencada, s’endevina que
acabava amb un coll curt i estret. Tenia una sola nansa
(fig. 51, 1). L’argila és de color taronja clar, dura,
ben depurada, fina i de bona qualitat, amb la fractura
recta. Tot i que l’aspecte de la superfície interna (que
és on es pot apreciar millor les característiques de la
pasta), recorda terrisses comunes del nord d’Àfrica,
la considerem una producció local.
Fig. 49.- Fotografia verticat de la cremació núm. 28. Al
centre, l’urna protegida per pedres a l’entorn.
marí semblant a un hipocamp a l’esquerra. Té les
dues aletes laterals decorades de manera senzilla,
igual que l’inici del bec, amb tres o quatre cercles
o punts impresos. Pertany a la forma Deneauve III,
tipus Bailey Q735-737, de la fi del segle I aC (Bailey,
1975, 348-349; Walters, 1914, 77).
Tot plegat ens porta a datar la incineració en el darrer
terç del segle I aC, potser acostant-la una mica més
cap a final del segle.
Pel que fa a la moneda, té la superfície molt gastada
1
Fig. 50.- Ofrenes de la cremació núm. 28. 1:
llàntia; 2: ungüentari; 3: clau de ferro; 4: urna
de ceràmica reduïda.
2
3
4
95
Fig. 51.- Cremació núm.
29. 1: ceràmica comuna
oxidada; 2: moneda de
bronze.
1
(fig. 51, 2). Es nota que havia circulat durant un llarg
període. A la cara s’hi veu, de perfil, el bust d’un
emperador, probablement Trajà. Al revers, tan sols
s’arriba a endevinar una figura dempeus i potser la
lletra S al costat esquerra (S C).
2
cendres, 94 fragments d’os cremat i una gerra de
ceràmica africana esmicolada (fig. 53, 1). És el
típic vas que es repeteix constantment en sepultures
d’inhumació, però que té un origen cap a mitjan segle
II (supra). La seva posició massa alta en relació amb
el nivell del camp explica perquè la vàrem trobar
quasi engrunada.
Mancats d’altres elements més fiables, només
podem proposar una cronologia de la primera
meitat avançada del segle II, en tot cas anterior al
150/160, època en la que identifiquem les primeres
inhumacions.
A la 30b, situada a l’extrem oest, hi havia les
restes de 23 ossos cremats que pertanyien sobretot
a les extremitats i altres tan petits que no es poden
identificar, al costat dels quals va aparèixer una
moneda, un as d’Empúries amb la contramarca DD
i la del dofí. Era una peça poc circulada, quasi nova,
que es data en època de Claudi, quasi cent anys
anterior a la petita gerra de ceràmica africana (fig.
53, 2).
Cremació núm. 30
És una sepultura estranya i difícil d’interpretar.
Potser degut a que va ser parcialment destruïda quan
es va obrir la inhumació T55 al costat de migdia.
Es presenta com una llarga depressió poc profunda,
plena de terres, fragments de tegulae i algunes
pedres, dins la qual trobem tres conjunts diferents
que hem assenyalat com a 30a, 30b i 30c (fig. 52).
Més que res per prudència, atès que també podria
tractar-se de tres incineracions capgirades amb els
treballs d’obertura de la inhumació veïna.
A la part central, que hem anomenat 30c, hi havia
un altre munt d’ossos cremats. Aquesta vegada
formaven part del crani del difunt. Ben posada al
mig, una llàntia de disc de la forma Deneauve VIIA/
Bussière D II, incompleta, trencada després d’haverse dipositat. El disc està decorat amb un Sol (li
manca una lluna a sota, a la part central), i a la base
Al conjunt 30a, situat més a l’est, només hi havia
Llàntia
C
B
Gerra
A
Incineració 30
N
Moneda
Inhumació
55
0
1m
96
Fig. 52.- Planta i distribució
d’ofrenes
relacionades
amb la cremació núm. 30.
porta una marca que de moment no hem identificat.
Incompleta, sembla que s’ha de llegir L.IVNCE
I. En qualsevol cas, és una llàntia que no va més
enllà de mitjan segle II, segurament contemporània
a la gerra africana. Al costat, un clau de ferro i un
agafador en forma de ferradura (fig. 53, 3). I poc més
enllà (no sabem si del mateix conjunt o desplaçats de
qualsevol dels altres dos), les restes de dues urnes de
ceràmica comuna oxidada (fig. 53, 4 i 7). Són formes
massa “comunes”, per determinar-ne la cronologia.
Constatem la presència de paral·lels molt pròxims
–quasi idèntics– a Empúries i Tolegassos, en estrats
de la primera meitat del segle II (Casas et al., 1990,
núm. 450, 452 i 454).
A
1
Per tant, ens hem de preguntar: Es tracta de tres
incineracions destruïdes amb l’excavació de la
inhumació T55? Una dels anys 40-50 i dues de cap a
mitjan del segle II. O bé és una sola incineració de la
primera meitat del segle II que contenia una moneda
més antiga? No ho sabem i potser no ho sabrem mai.
Però la presència dels ossos del crani a la part central
i els de la resta del cos al costat de la moneda, més
aviat fa pensar en una sola incineració, la qual potser
correspon a una cremació in situ. Com argument en
contra, val la pena fer constar que és estrany trobar
tantes ofrenes diferents en una mateixa sepultura i una
moneda tan nova, a diferència del que és habitual. Els
habitants de la vil·la no eren precisament generosos
B
2
C1
C2
4
3
6
5
7
97
Fig. 53.- Ofrenes de
la cremació núm. 30
(conjunts A, B, C1 i C2).
1: ceràmica africana de
cuina; 2: moneda, As
d’Empúries; 3: llàntia;
4 i 7: ceràmica comuna
oxidada; 5 i 6: ferros.
L’element cronològic més fiable és part d’una llàntia
de disc de factura africana, de la forma Deneauve
VIIA/Bussière D II, de la que només n’hem recuperat
una tercera part (fig. 55, 1). No sembla que al disc hi
hagués cap tipus de decoració, mentre que a la base
es conserven les primeres lletres de la marca (un
punt i la lletra N o M...), que podia ser de qualsevol
taller (M.NOVIVST, o L.MADIEC, per exemple).
La pasta de color taronja clar, fina, ben depurada,
de fractura recta i sense desgreixant visible a primer
cop d’ull, sembla africana. Sense altres elements,
li atribuïm una cronologia de la primera meitat o
mitjan segle II.
Fig. 54.- Cremació núm. 31.
S’hi van recuperar, a més, una vintena de fragments
de grisa emporitana tardana, dos bocins d’àmfora i sis
d’oxidada sense forma. Un fragment de vora d’una
escudella o d’una gerra de forma indeterminada
té l’argila de color gris, com la que veiem a les
emporitanes tardanes, però una mica més grollera,
amb les parets també més gruixudes (fig. 55, 2).
Finalment, un altre fragment de vora, més prim, té
tot l’aspecte de la ceràmica grisa emporitana tardana
de bona època, i no sembla posterior al segon terç del
segle I (Nolla et al., 2003, 34) (fig. 55, 3). Vindria a
ser una forma semblant a una escudella documentada
a Tolegassos en estrats formats entre mitjan segle I i
començament del II (Casas et al., 1990, núm. 236 i
237). En definitiva, proposem una cronologia per a
la incineració de la primera meitat –segon quart– del
segle II.
a l’hora d’acomiadar els seus difunts. Una bona part
de les tombes no tenien ofrenes i quan en tenien,
solien limitar-se a un sol vas, una única moneda molt
gastada o una llàntia trencada i fora d’ús en el cas
de les incineracions. I en aquesta hi ha almenys cinc
peces diferents, a part dels elements metàl·lics. La
qüestió queda oberta.
Cremació núm. 31
Està situada arran del camí de Sant Feliu i també al
límit nord de l’àrea funerària. És un altre clot de forma
irregular excavat a la roca natural, farcit de terres
cendroses, quatre esquerdissos d’os insignificants,
i les restes de les ofrenes. Va tenir la desgràcia de
trobar-se al lloc on es va obrir un clot per plantar-hi
un cep (fig. 54). Per tant, està totalment destruïda
i els fragments de les antigues ofrenes, engrunats i
escampats entre les terres del forat modern i perduts
en la seva major part. Però la podem datar amb
força aproximació gràcies als quatre esquerdissos
recuperats.
Cremació núm. 32
La darrera incineració, la que es troba més a prop del
camí, a l’extrem septentrional de l’àrea, és una de les
més malmeses. Coses dels treballs de plantació de
2
1
3
Fig. 55.- Materials i ofrenes de la cremació núm. 31. 1: llàntia; 2 i 3: grisa emporitana tardana.
98
mena de dubtes de la segona meitat del segle II,
considerem que una cronologia de mitjan centúria és
la més probable.
Cremació núm. 33
D’aquesta incineració quasi no en quedava res. Un
petit forat circular de poca profunditat situat arran
de la inhumació T14, havia contingut les restes d’un
difunt. Però només van trobar-se esquerdissos d’os
barrejats entre les terres cremades. Possiblement va
ser destruïda en època antiga.
Fig. 56.- Ceràmica comuna oxidada de la cremació 32.
vinya, de la que es poden resseguir sense dificultat
els forats dels ceps. També és, segurament, una de
les més tardanes.
6.2. DIPÒSITS D’OFRENES
Com a mínim dos petits dipòsits amb cendres i terres
cremades i ossos no corresponen a incineracions, sinó
a ofrenes. Un tercer és tan improbable que ni tan sols
hem gosat situar-lo a la planta, ja que podria tractarse d’un petit clot modern d’escombraries. En aquest
darrer cas, es tracta d’un petit forat, sense cendres ni
carbons, amb tres o quatre musclos comuns, situat
entre les incineracions núm. 25 i 31.
Es presenta com una depressió allargada, una mica
irregular, excavada al sòl geològic format per capes
de graves i roca poc dura, farcida de terres cendroses,
quasi destruïda pel conreu, i de la qual tan sols vam
poder recuperar algun esquerdís d’os cremat, un
bocí de grisa emporitana tardana i una dotzena de
fragments de ceràmica oxidada, alguns dels quals
pertanyen a una escudella tipus “Llafranc”, la major
part del qual ha anat desapareixent amb el temps
(fig. 56).
Però els altres dos són diferents i tenen les mateixes
característiques. Localitzats al costat de llevant del
cementiri, vora el conjunt d’inhumacions núm. 12 a
15, són dos petits forats a la roca o al terra dur, plens
de cendres i amb ossos d’aviram. Ni un sol esquerdís
es pot considerar humà. Els interpretem com els
indicis d’un ritual funerari, un àpat o una libació feta
en record o homenatge al difunt. I no havia de ser
forçosament del període de les tombes d’incineració,
sinó que podia estar relacionat amb les sepultures
d’inhumació, de les quals són més propers. En tot
cas, és una altra qüestió que també queda oberta.
L’escudella tipus “Llafranc”, un vas amb una forta
carena a mitjan cos, va tenir molt d’èxit en el decurs
del segle II, perdurant fins ben entrat el III. En aquest
cas, té la pasta de color groguenc, amb clapes més
grises a causa d’haver estat sotmesa al foc de la
cremació, o potser pels anys que va estar dipositat
envoltat o recobert de cendres. L’argila és fina, ben
depurada i mostra les característiques típiques de les
produccions locals. Els primers exemplars apareixen
cap a la primera meitat del segle II, encara que sovint
amb la carena un pèl diferent, més motllurada i amb
el llavi, o bé més senzill, o bé més complex (Casas et
al., 1990, 216-217, núm. 429-432). Però el seu gran
èxit l’assoleix en el decurs de la segona meitat del
segle, quan es multipliquen els exemplars localitzats
en aquestes comarques, amb nombrosos paral·lels a
la zona costanera. No és fàcil datar el fragment de
la incineració, tot i que és idèntic a un altre trobat
a la vil·la del Pla de l’Horta, a Sarrià de Dalt, sota
un paviment de mosaic de les darreries del segle
II (Nolla, 1982-1983, 115-117; Casas et al., 1990,
núm. 531).
6.3. LES INHUMACIONS
Ocupa tot el recinte funerari, malgrat els espais que
sovint es van deixar lliures entre els diferents grups
de tombes. A més, es sobreposa a les incineracions,
la qual cosa ens fa suposar que a l’inici de l’adopció
d’aquesta segona pràctica funerària ja s’havia perdut
la memòria sobre la localització exacta d’una part
d’aquells enterraments, ja que no sembla concebible
que de manera intencionada s’hagués alterat uns
dipòsits funeraris que eren considerats loci religiosi.
Aquest fenomen el podem veure amb més detall en
algunes de les seccions estratigràfiques (fig. 57 i 58).
En canvi, també observem –combinant plantes i
seccions–, com les inhumacions sempre es van obrir
al sòl geològic tenint en compte les preexistències
del mateix període o del mateix tipus de sepultures
(fig. 59 a 63). Una altra cosa serà, per exemple, el
Per tant, i tenint en compte que no hem localitzat
cap incineració que es pugui considerar sense cap
99
In-30
T-55
T-54
In-31
In-26
0
1 m.
Fig. 57.- Seccions estratigràfiques de cremacions i de la inhumació núm. 54.
que puguem fer-ne. Agrupades en rengleres bastant
uniformes, les tombes consisteixen en fosses més o
menys profundes adoptant una tipologia diferent en
cada cas, però que es pot distribuir en diversos grans
grups que permeten veure els usos i costums dels
habitants de Tolegassos quan era l’hora d’acomiadar
el traspassat. Fins a cert punt, aquesta tipologia tan
diversa també podia ser fruit de la manera de treballar
de l’enterramorts. Són coses que la simple excavació
arqueològica, per acurada que sigui, no pot resoldre.
En qualsevol cas, la descripció detallada de cada
sepultura permet veure aquestes petites o grans
variacions.
fet que una determinada tomba s’utilitzés més d’una
vegada, en un segon o tercer enterrament que no és
habitual en altres cementiris, com ja hem comentat
en un apartat anterior. Només una vegada, en les
sepultures T44 i T45, a l’hora d’obrir-les per segona
vegada, l’enterramorts va estar a punt de tocar la
més vella i, de fet, va escapçar la capçalera de la
primera tomba. En definitiva, un error de càlcul que
va poder corregir abans de topar-se amb les despulles
sebollides anys abans.
Pel que fa a la seva distribució, la planta general de
l’àrea excavada és més explícita que la descripció
100
1 m.
+
0
+
1
+
0
+
In-25
0
+
In-28
1
+
1
+
0
+
T-36
T-52
0
+
1
+
T-12
T-13
0
+
1
+
4
+
3
+
2
+
5m.
+
T-14
T-15
4
+
3
+
2
+
T-35
T-25
Fig. 58.- Seccions estratigràfiques de cremacions i inhumacions.
101
0
+
1
+
3
+
2
+
T-4
T-7
0
+
1
+
3
+
2
+
T-2
T-3
0
+
1
+
T-19
0
+
1 m.
+
4
+
3
+
2
+
T-18
T-17
0
+
T-16
1
+
T-42
1 m.
+
0
+
T-20
T-53
Fig. 59.- Seccions estratigràfiques de cremacions i inhumacions.
102
0
+
1
+
4
+
3
+
2
+
In-6
T-21
0
+
1
+
4
+
0
+
1
+
T-51
4
+
3
+
2
+
5m.
+
In-14
In-22
6 m.
+
5
+
T-28
T-29
T-45
In-8
In-13
3
+
2
+
6 m.
+
5
+
In-6
Fig. 60.- Seccions estratigràfiques de cremacions i inhumacions.
In-27
T-8
T-44
T-9
T-10
0
T-57
T-11
T-5
1 m.
Fig. 61.- Seccions estratigràfiques de cremacions i inhumacions.
103
T-6
0
+
1
+
1
+
T-48
4
+
3
+
2
+
1
+
5m.
+
T-22
T-23
T-27
0
+
5m.
+
T-50
T-49
0
+
4
+
3
+
2
+
T-30
4
+
3
+
2
+
T-39
5m.
+
T-38
T-40
0
+
1
+
T-47
3
+
2
+
0
+
T-46
1m.
+
T-1
Fig. 62.- Seccions estratigràfiques de cremacions i inhumacions.
104
T-34
In-11
T-33
In-3
In-24
T-24
T-26
T-43
In-19
In-23
T-41
T-32
0
1 m.
Fig. 63.- Seccions estratigràfiques de cremacions i inhumacions.
Inhumació núm. 1
La primera sepultura localitzada només d’iniciar-se
els sondeigs que van conduir a l’excavació íntegra
de la necròpolis va aparèixer al sector meridional,
quasi al centre de l’àrea funerària.
Alguns fragments de tegulae dins la sepultura
semblen assenyalar que anava coberta o protegida
amb aquestes peces posades de pla. En cap cas hi ha
indicis que s’haguessin disposat formant una coberta
de secció triangular, com en altres tombes.
És una tomba en fossa oberta a la roca poc dura,
formada per conglomerats tous i llosa calcària que
entre la gent del país sol anomenar-se “turc”. Està
orientada a llevant, lleugerament desviada cap al
nord-est. És una sepultura molt masegada, espoliada
en una època indeterminada, amb el seu contingut
totalment capgirat (fig. 64, A). Cap a la part central
va trobar-se el crani del difunt, fora del seu lloc i
sense connexió anatòmica amb cap altra resta del cos,
la major part dels ossos del qual, malmesos i força
engrunats, estaven escampats de qualsevol manera.
No tenim ni un sol element, ni un esquerdís que
pugui proporcionar-nos una cronologia segura,
només indicis: un fragment sense forma de sigil·lada
sud-gàl·lica, un tall sense forma d’àmfora, tretze
fragments de comuna oxidada i un fragment de
ceràmica comuna reduïda (fig. 65). Amb aquestes
quatre misèries, que de ben segur ni tan sols formaven
part de les ofrenes funeràries, sinó que s’hi haurien
dipositat barrejades amb les terres que colgaven
el difunt, preferim abstenir-nos de fer qualsevol
proposició relativa a la datació de la tomba.
105
de dos individus, amb una representació esquelètica
similar. L’individu amb disposició anatòmica es
documenta com a VF-2A, corresponent a la darrera
inhumació, mentre que les restes desarticulades de
l’altre individu, probablement corresponent a una
inhumació anterior en la zona, s’identifiquen com a
VF-2B.
Inhumació 1
A la part profunda, damunt el llit de tegulae, hi havia
el difunt original, sencer, amb el cap lleugerament
tombat cap a l’esquerra. Tenia les mans plegades
damunt la pelvis i les cames juntes, la qual cosa és
un indici segur que es va enterrar amortallat. Però
només es conservaven els ossos llargs i el crani. La
resta va quedar desfeta a causa de l’acidesa de la
terra, com passa a quasi totes les tombes d’aquest
cementiri. De les costelles i els dits de les mans se’n
veia el rastre o la taca que havia quedat després que
s’haguessin desfet amb el temps. Els peus també
havien desaparegut. No tenia cap tipus d’ofrena que
ens ajudi a datar la tomba (fig. 66 i 67).
A
N
0
1 m.
Inhumació 6
En aquesta sepultura es posà un home de grans
dimensions i ja d’edat avançada, que havia perdut
gran part de les peces dentals i amb lesions en la
regió cervical per la hiperextensió cap a l’esquerra
(individu VF-2A).
B
Fig. 64.- A: planta de la inhumació núm. 1; B: planta de la
inhumació núm. 6.
Es tracta d’un esquelet femení, per l’aspecte gràcil
de la protuberància occipital externa i la mastoides
dreta, tot i que a nivell de la glabel·la en el frontal
no sigui tan gràcil. Era una dona d’edat avançada, ja
que les sutures cranials presenten estadis ja avançats
de fusió. Altres indicis apunten a què aquesta dona,
en vida, realitzà una marcada activitat física.
Pel que fa a l’individu VF-2B, les restes del qual van
aparèixer escampades i en part barrejades amb les
del primer (fenomen que no havíem pogut observar
bé en l’excavació, llevat del crani), els indicadors
Inhumació núm. 2
Adopta la forma clàssica de les tombes d’inhumació.
Forma rectangular oberta a la roca, en la que es
va dipositar el difunt damunt un llit format per
tegulae posades planes i una coberta inclinada, de
secció triangular, de quatre tegulae per banda, que
protegien el difunt, el qual estava orientat a llevant,
amb el cap a l’oest. La meitat oriental de la coberta
va desaparèixer a causa de la plantació d’un cep,
amb restes evidents de les arrels encara conservades
seques en aquell lloc. A la mateixa zona, a poca
profunditat i damunt la capa de terra que recobria
el difunt, aparegué un altre crani isolat, que no se
sap d’on ve. Potser es tracta de les restes d’un difunt
tret d’una tomba veïna per motius que no acabem de
copsar. El treball de laboratori confirma l’existència
1
2
Fig. 65.- Materials de la inhumació núm. 1. 1: ceràmica
oxidada; 2: ceràmica reduïda.
106
N
Fig. 66.- Inhumació núm. 2.
cranials de sexe apunten a que es tracta d’un individu
masculí que, en el moment de la seva mort, havia
arribat a l’edat adulta i potser superat la joventut, amb
problemes a les cames i un greu procés inflamatori
muscular a causa d’un fort exercici en cames i peus
o simplement per un procés infecciós.
0
1m
Fig. 67.- Planta detallada per capes de la inhumació 2.
Inhumació núm. 3
Tomba oberta a la roca natural, de forma rectangular
amb els angles arrodonits i de forma una mica
irregular. No massa profunda si la comparem amb
l’anterior. A part d’alguns fragments d’ossos de
les extremitats, no es conservava cap altra cosa.
Probablement va ser espoliada o capgirada en època
més o menys moderna, però és segur que l’absència
de més restes òssies es deu al caràcter extremadament
àcid de la terra que cobria les despulles, les quals,
per altra banda, no sembla que haguessin tingut cap
mena de protecció. Les poques restes corresponen a
dos individus. No es conserven elements diagnòstics
clars per a poder distingir el sexe de cap dels dos
esquelets; tan sols és possible afirmar que es tracta
de dos adults.
Inhumació núm. 4
Era una tomba complexa, més gran del que podríem
considerar normal, amb restes de més d’un difunt,
per tant, aprofitada vàries vegades. De fet, l’anàlisi
antropològica determina que hi ha restes de com
a mínim quatre individus. En part, havia quedat
afectada per la plantació de vinya però sobretot per
l’aprofitament antic que mostra restes d’almenys tres
cadàvers o, potser, quatre (fig. 68 i 69).
Bàsicament es tracta d’una fossa de forma rectangular
coberta amb tegulae posades de pla. No sembla
que l’estructura adoptés la forma més típica de V
capgirada. Orientada a l’est, el difunt principal tenia
el cap a l’oest.
107
petxina i dos claus de ferro (fig. 70, 6 i 7), que per
la seva localització no sabem relacionar-lo amb cap
de les restes enterrades, encara que tot fa pensar que
pertanyen al difunt principal o original. Un darrer
fragment d’àmfora sense forma s’ha de considerar
residual, barrejat amb les terres que colgaven la
sepultura.
A manera d’hipòtesi (que no podrem confirmar),
suposem que el difunt original fou sebollit dins
una caixa de fusta o damunt una llitera del mateix
material, com podem veure en altres sepultures del
mateix període. L’amplada i profunditat d’aquesta
tomba, que no pot explicar-se només a causa del
seu aprofitament, sol correspondre al tipus utilitzat
per enterrar-hi un taüt com, per exemple, a les
inhumacions T45 o T49.
Fig. 68.- Inhumació núm. 4.
A dalt, però sota les tegulae, van aparèixer les restes
d’un adult amb el cap recolzat entre dues pedres.
La major part de l’esquelet s’havia perdut, menjat
per la terra àcida. Només s’havien conservat bé els
ossos llargs, o sigui, braços i cames, però eren poc
consistents i es desfeien fàcilment en extreure’ls.
N
A mitja tomba, arran de la paret sud, dos cranis no
massa grans, que semblaven d’infants, havien estat
desplaçats del seu lloc original i no mostraven cap
connexió anatòmica amb altres restes òssies. Al
nivell més baix, arrapats al sòl natural, més ossos
llargs (extremitats), d’un individu, potser jove o
potser de baixa estatura. En tot cas, són ossos curts.
Inhumació 4
0
Les ofrenes es van disposar als peus del difunt i
directament sobre el fons de la sepultura (fig. 71). Es
tractava d’una copa carenada de ceràmica comuna
local i una gerreta de ceràmica africana de cuina de
la forma Hayes 131 (fig. 70, 2 i 3). Vora el cap, al
costat dret, hi havia una llàntia de disc de fabricació
nord-africana, situada, de fet, a un nivell més baix
que el crani del difunt (fig. 70, 1). A la meitat del
cos va aparèixer un fragment d’agulla d’os i una
moneda que el mort deuria portar a la mà (fig. 70,
4 i 5). El conjunt funerari es completava amb una
1 m.
N
Inhumació 5
Fig. 69.- Planta de les ihumacions núm. 4 i 5.
108
Fig. 70.- Ofrenes funeràries de la inhumació núm.
4. 1: llàntia; 2: ansat
de ceràmica comuna
oxidada; 3: ceràmica
africana de cuina; 4:
agulla d’os; 5: moneda;
6: claus de ferro; 7:
petxina.
A
2
1
3
4
5
B
7
6
comuna té la pasta de color beix fosc, o més aviat
marró clar, fina, ben depurada i amb petits grans
foscos i punts de calç. Per fora és polida i allisada,
amb una tonalitat més aviat lluent. És una producció
característica d’aquestes terres que hauria aparegut a
partir de mitjan segle II i fou especialment abundant
en el decurs de tota la segona meitat, amb exemples
ben propers a la mateixa vil·la de Tolegassos, però
amb una àrea de difusió que abasta les comarques
costaneres de Girona. Bàsicament el repertori
inclou, amb aquestes característiques comunes,
escudelles, ansats i tasses i copes amb dues nanses
contraposades (Casas et al., 1990, 241-242 i
Quant a la cronologia, aquesta vegada és relativament
fàcil esbrinar-la, gràcies al complet lot d’ofrenes,
absolutament homogènies des del punt de vista
cronològic. En tot cas, la peça d’origen més antic
és l’”òbol de Caront” que va aparèixer al lloc on
havia d’haver-hi les mans del difunt. És una moneda
molt gastada, amb el bust d’un emperador que amb
tota probabilitat podem identificar com a Trajà, i les
lletres S C al revers, quasi esborrades i posades a
cada costat d’una figura dreta, potser una Fortuna,
una Victòria o una al·legoria semblant.
La copa de dues nanses contraposades de ceràmica
109
Fig. 71.- Ofrenes de la
inhumació núm. 4. Ceràmica
comuna, llàntia i africana de
cuina.
Tebes damunt els ossos de les seves víctimes. És un
tema que apareix quasi sempre damunt la mateixa
forma o en algunes variants un pèl més antigues,
habitualment associada al taller de PVLLAENI
(Casas i Soler, 2006b, 205, núm. G1163). La mateixa
forma, amb altres decoracions, és la més abundant
del conjunt de llànties trobades en el farciment del
pou 1 de Tolegassos –associada amb la petita gerreta
d’afrinana de cuina–, datat entre el darrer quart del
segle II i primers anys del segle III (Casas i Rocas,
1989, 85; Casas i Nolla, 1993, 209).
286-291, núm. 583-598). La nostra peça recorda
notablement una de semblant, trobada també en
context funerari a Llafranc (Palafrugell), amb carena
molt baixa, rabassuda; en aquesta ocasió l’atuell era
una copa amb dues nanses (Carreras et al., 2004, 3134; Nolla i Casas, 2005b, 150-151, fig. 6). També
s’assembla a una copa que acompanyava el difunt de
la tomba núm. 5 de la necròpolis oriental del Collet
de Sant Antoni (Nolla et al., 2005a, 25-28, fig. 12)
o, en el mateix cementiri, la inhumació núm.32, amb
la doble variant d’escudella i copa, acompanyades
d’una gerreta de TS africana A (Nolla et al., 2005a,
55-57, fig. 53-55).
Tot plegat ens porta a situar aquesta inhumació cap
al darrer quart del segle II. Difícilment podríem
allargar aquesta cronologia més enllà dels primers
anys del segle III.
El petit tupí de ceràmica africana de cuina segueix
una evolució encara mal coneguda en el decurs de la
segona meitat del segle II i començament del segle III
(Aquilué, 1995, 70). Normalment s’hi poden veure
petites diferències sota el llavi, amb una petita anella
en relleu (que en aquest cas, no té), i en l’evolució
de la base, alta i recta, com a l’exemplar de la tomba
T4, o més aviat curta i una mica inclinada cap endins,
com els d’altres tombes. La nansa, en aquest cas és
de secció quasi rectangular, mentre que en altres
exemplars té un solc més marcat a la part inferior.
L’informe antropològic, que reproduïm parcialment
a continuació, assenyala que la conservació parcial
de les restes impedeix determinar el perfil biològic
de les persones inhumades, podent-se inferir tan sols
que hi ha un home adult, un altre probable home,
dos probables dones i un noi/noia subadult/a. A
partir dels tres cranis conservats (un quart tan parcial
que no se’n pot inferir res), es poden conèixer més
detalls dels individus: “VF-4A. Crani corresponent
probablement a una jove major de 16 anys, per la
total fusió de la sincondrosis basilar i aspecte juvenil
dels ossos, i femení per la morfologia de la vora
orbitària i dimensions osteològiques”.
La llàntia és potser la peça que pot proporcionar
una cronologia més fiable. De fabricació africana, la
forma és característica de la segona meitat avançada
o darrer terç del segle II, i perdura fins, com a mínim,
el primer quart del segle III. Amb la banda decorada
amb línies impreses, és la típica variant Bussière
D X1 de la forma genèrica Deneauve VIII. La
decoració del disc, poc habitual, presenta l’esfinx de
VF-4B. Es conserva gran part de la calota cranial
d’una dona (glabel·la i vora orbitaria), probablement
jove doncs no presenta fusió de cap de les sutures
110
observades; i porcions aïllades d’un home,
representat per alguns fragments cranials i ambdues
apòfisis mastoides”.
Inhumació 7
VF-4C. Crani masculí per eminència mentoniana
caracteritzat per una salut bucal dolenta, presentant
severes càries a varies peces dentals, resultat del
tipus d’alimentació, per la ingesta de sucres.
0
Inhumació núm. 5
En aquest cas, l’enterramorts es va voler estalviar la
feina d’obrir una fossa a la dura roca natural, per la
qual cosa va limitar-se a dipositar el difunt damunt
d’un llit fet amb tres tegulae posades planeres sobre
un rebaix d’entre 5 i 10 cm. de profunditat obert
al sòl, recobrint-lo amb les corresponents teules
inclinades formant la V de cap per avall (fig. 69).
L’orientació és l’habitual, cap a l’est-nord-est.
Essent tant superficial, amb la base a uns 0’30 m
de profunditat, la tomba va quedar quasi destruïda
amb els anys. Es notaven les restes de les tegulae
inclinades i restes d’ossos aixafats damunt les del
fons. Res més. En el cas que hagués tingut ofrenes,
no se’n va conservar ni un fragment.
1 m.
Inhumació 8
N
Inhumació núm. 6
És una fossa una mica irregular, orientada a l’est,
que considerem espoliada o destruïda en una data
incerta. Tan sols es van conservar alguns fragments
de les tegulae que recobrien el difunt o la sepultura,
escampades de manera irregular, i alguns dels ossos
llargs (cames i/o braços), però molt incomplets i
sense connexió anatòmica. És possible que es veiés
afectada pel conreu de la vinya. Per la llargada, de
quasi 1’80 m, deuria pertànyer a un individu adult.
No va trobar-se cap bocí de ceràmica, llevat de les
teules (fig. 64, B).
Fig. 72.- Plantes de les inhumacions núm. 7 i 8.
braç dret i part de l’esquerre i els ossos i falanges
dels dits de la mà, que sembla que reposava damunt
el pit. Sense material ceràmic ni ofrenes.
Inhumació núm. 7
Enterrament en fossa sense teules ni cap altre tipus
de material, orientada a l’est/nord-est i de mides
inferiors al que sol ser habitual, per la qual cosa
inicialment crèiem que pertanyia a un individu jove
o a un infant. El fons és irregular, d’entre 0’15 i 0’20
m de profunditat (fig. 72).
Definitivament es tracta d’un esquelet probablement
femení per les seves reduïdes dimensions òssies, tot
i que els dos elements diagnòstics conservats per a
la determinació de sexe (mentó i angle de la rama
ascendent de la mandíbula dreta) presenten un grau
intermedi. La presència del tercer molar inferior dret,
erupcionat i l’arrel completament formada, apunta a
que l’individu era ja un adult en el moment de la
seva mort; però el reduït desgast de les dents ens
indica la seva joventut.
Les restes òssies de la persona inhumada estaven
mal conservades i la major part havien desaparegut,
segurament a causa de l’acidesa de la terra que les
cobria. Es va identificar part del crani, molt malmès,
dues o tres dents, restes de costelles, els ossos del
111
caixa o a una fusta que, o bé protegia les ofrenes,
o bé les contenia (fig. 74, 5 a 8). Dins la tomba, al
costat del difunt, part d’una petxina dipositada com
ofrena (fig. 74, 9).
Com a material residual, dins la sepultura es van
trobar dues vores de plat tapadora de ceràmica
africana de cuina (Hayes 196) i 10 fragments sense
forma, barrejats amb les terres que van servir per
colgar el difunt (fig. 74, 3 i 4). Aquest sembla jove, o
almenys de baixa estatura (l’esquelet té una llargada
de 1’30/1’40 m), i es va trobar amb les cames juntes
i els braços estirats a cada costat del cos, la qual cosa
ens indica que es va sebollir dins una mortalla.
El got de Clara B té la pasta de color beix taronja, de
tacte farinós a la superfície, força tova, ben depurada,
de gra fi i amb alguns punts de calç (fig. 74, 1 i fig.
75). El vernís és de color marró vermellós, però mal
conservat i pràcticament desaparegut a causa de les
concrecions de la terra i la feblesa de la pasta, que
no proporcionava una adhesió suficient. Pertany a la
forma Lamboglia 114/26 (Lamboglia, 1963, 174175) que el savi italià atribuïa exclusivament a la
TS lucente i datava en el segle IV (Atlante, 1981,
tav. VI). Anem a pams. De tots és ben coneguda
fora de context la dificultat de distingir entre la TS
B i la TS lucente, continuïtat ininterrompuda d’uns
mateixos tallers provençals i de la vall del Roine.
Les peculiaritats morfològiques, ja descrites, la
coexistència en aquest enterrament amb un ansat
africà de ferma cronologia, la presència més que
notable de peces de TS B amb aquesta i altres formes,
en aquesta necròpolis, la cronologia final del qual no
se’n va més enllà del 250/275, ens permeten assegurar
que aquesta forma (Lamboglia 14/26) ja existia en
Clara B. En coneixem un fragment, classificat com
a Lucente, procedent de Sant Feliu de Guíxols sense
cronologia precisa (Aicart, Llinàs i Sagrera, 1991,
203, fig. 4,7). Més interessant és la presència d’una
peça idèntica considerada TS lucente, disposada dins
de la sepultura núm. 19 de la necròpolis valenciana
del Muntanyar que es data, potser malament, en
el segle IV (González Villaescusa, 2001, 347, fig.
111).
Fig. 73.- Sepultura d’inhumació núm. 8.
Inhumació núm. 8
La sepultura és una mica més complexa del que sol
ser habitual. Tenia dues parts: la tomba en fossa i
un annex quadrat a migdia dels peus. Era orientada
a l’est-nord-est, amb el cap del difunt a ponent (fig.
72 i 73).
La fossa és rectangular, tallada al sòl natural, i
conservava part de sengles tegulae a un extrem i
altre de la tomba. Altres restes de teules més senceres
es concentraven a la part dels peus, barrejades amb
algunes pedres, de manera que formaven una coberta
plana que originàriament recobria tota la tomba. Van
ser desplaçades amb el temps i segurament amb el
conreu del camp.
La petita fossa o apèndix quadrat del costat no era
tan profund. Segurament també estava protegit amb
tegulae i pedres, però també van ser parcialment
desplaçades. En tot cas, sembla ser que es tractava
del lloc on es van dipositar les ofrenes per al difunt:
una petita gerra de ceràmica africana de cuina i una
altra de T S Clara B col·locades verticalment i de
costat. A migdia del quadre, van aparèixer dos parells
de claus de ferro, que probablement pertanyien a una
Tant la ceràmica residual con les dues ofrenes apunten
cap a una cronologia de darreria del segle II i primers
anys del segle III. L’olleta de ceràmica africana (fig.
74, 2 i fig. 75), és una mica diferent de la que hem
vist a la tomba T4 o en algunes incineracions més
antigues analitzades en un apartat anterior. Té el peu
112
2
1
4
3
5
6
7
8
9
Fig. 74.- Ofrenes de la inhumació núm. 8. 1: Sigil·lada Clara B; 2 a 4: africana de cuina; 5 a 8: caus de ferro. 9: petxina.
113
i aparentment va ser destruïda quan es va excavar
l’altra, més profunda. Queden in situ alguns imbrices
trencats de la part corresponent a la capçalera. La
resta es confon amb l’altra tomba, adoptant una
aparença ovalada que fa de mal delimitar. En un racó,
al costat de la paret nord, hi van aparèixer diversos
ossos llargs (cames i braços), abocats de qualsevol
manera i sense connexió anatòmica (fig. 76 i 78).
En total es poden identificar almenys cinc individus,
quatre dels quals havien arribat a l’edat adulta.
Hi ha dos cossos relativament ben representats, el
d’una dona adulta de reduïdes dimensions, i un altre
d’un home de gran alçada. Ella té representats braços,
avantbraços, lumbars i extremitats inferiors. Ell té
braços i avantbraços, cintura escapular, possiblement
maluc i fèmur. La resta d’individus estan representats
Fig. 75.- Gots d’africana de cuina i sigil·lada Clara B de
la tomba 8.
més baix, l’anella en relleu entorn el coll i la nansa
està feta amb una tira de fang que mostra un acanalat
longitudinal molt marcat. La seva cronologia casa
amb la que assenyalàvem fa un moment.
Inhumació 9
Les diverses restes corresponen a un individu femení
(per la morfologia del mentó i la protuberància
externa en l’occipital) d’edat adulta, amb el queixal
del seny totalment format, però probablement jove,
pel reduït desgast dental.
N
Inhumació núm. 9
Tomba d’un infant de pocs anys (entre vuit i onze),
de 1’10 m de llargada màxima pel que fa a la caixa de
la sepultura. Orientada a l’est, amb el cap a l’oest. La
part dels peus del difunt van desaparèixer en obrir-se
un forat per plantar vinya. Aquest reposa directament
sobre el sòl natural, però estava recobert amb quatre
tegulae (dues a cada costat, inclinades i recolzades
entre elles a la part superior. A cada extrem quedava
delimitada per sengles teules posades verticalment.
A part, entre les teules laterals i la paret de roca
on es va excavar la tomba, hi havia el fèmur d’un
adult, que no correspon a la sepultura. No contenia
cap fragment de ceràmica ni cap altre material que
permeti la seva datació (fig. 76 i 77).
N
Inhumació 10
El primer individu s’ha identificat com un infant
d’entre 8 i 11 anys, mentre que les altres restes
pertanyen a un individu masculí adult, però jove.
B
Inhumació núm. 10
Tomba en fossa una mica complexa degut a que va
ser espoliada i totalment alterada. De fet, és possible
que es tracti de dues sepultures sobreposades en
èpoques diferents. La que trobem a un nivell superior
està orientada al nord-est. Sembla la més antiga
A
0
Fig. 76.- Planta de les inhumacions núm. 9 i 10.
114
1 m.
1
2
Fig. 79.- Materials de la inhumació núm. 10. 1: comuna
oxidada; 2: ceràmica comuna reduïda.
Fig. 77.- Inhumació núm. 9.
llevat d’alguns ossos esmicolats adherits quasi
a la paret i també a les terres superficials situades
pràcticament a nivell del sòl geològic.
de manera molt parcial, corresponent a un segon
home, a un adult de sexe indeterminable i un cinquè
que pot correspondre a un juvenil o bé a una dona.
D’entre les restes òssies i dentals recuperades no s’hi
documenta cap alteració que pugui ser interpretada
com patològica.
Els quatre fragments de ceràmica (dos de comuna
oxidada i dos de comuna reduïda), no ens serveixen
per datar la inhumació (fig. 79, 1 i 2). Per altra
banda, tampoc sabem si formen part de les restes de
les ofrenes destruïdes en ser espoliada la tomba o
si van introduir-se de manera fortuïta amb les terres
que van servir per colgar-la.
La tomba més profunda, però que considerem més
recent, està orientada a l’est, segons es pot deduir
de la paret sud de la fossa, que és l’única que no
ha quedat alterada amb els anys. No hi havia restes,
Inhumació núm. 11
Forma allargada, de límits una mica irregulars,
orientada a l’est i amb el cap del difunt a l’oest. Hi
havia alguns fragments de tegulae a la superfície, però
no sembla que formessin part del recobriment de la
inhumació. Per les mides, sembla que correspon a un
individu jove, un infant impúber. El cos es va dipositar embolcallat amb una mortalla, amb les cames
rectes i juntes i els braços plegats damunt el ventre. El
cap, lleugerament inclinat cap a la dreta. En general,
les seves restes estaven molt malmeses. El crani,
sencer, però molt feble; les costelles pràcticament
desfetes per l’acidesa de la terra; els braços i cames,
sencers, però també deteriorats; i els peus i mans
desapareguts també a causa del tipus de terra (fig.
80 i 81). Les restes corresponen a una dona que morí
encara jove, que destaca per la seva gracilitat i la
total absència de patologies postcraneals, indicant,
si més no, que dugué una vida que no requerí un
sobreesforç muscular. Contràriament, l’estat de salut
bucal és francament dolent.
Les úniques restes ceràmiques es van trobar
escampades i barrejades amb la terra del farciment,
i probablement no formaven part de les ofrenes, ja
que estaven a un nivell superior al del cos. Tampoc
ens ajuden a fixar una cronologia, ja que es tractava
d’una vintena de bocins de ceràmica comuna sense
forma.
Fig. 78.- Inhumació núm. 10.
115
N
0
1 m.
0
1m
Fig. 80.- Planta de la inhumació núm. 11.
Fig. 82.- Inhumació núm. 12.
trencar i en part va desaparèixer en un espoli de la
sepultura de data no precisada (fig. 83).
No és indici suficient per establir una cronologia
segura. Però ens assenyala un període que va entre
mitjan del segle II i mitjan/final del III (Aquilué,
1995, 70).
Inhumació núm. 13
Enterrament en àmfora d’un infant de pocs mesos,
les restes del qual van desaparèixer completament,
menjades per la terra. Només un polsim dipositat
a la part inferior del recipient semblava indicar la
presència del cos. L’àmfora, posada dins un nínxol
retallat a la roca entre les sepultures 12 i 14, estava
orientada a l’est, amb la boca a la banda de ponent.
Estava segada per la part de l’espatlla i la meitat
superior ben col·locada per tornar a ajuntar les dues
meitats una vegada sebollit l’infant. La boca es va
tapar amb un fragment de dolium posat verticalment.
Tota la peça es va falcar amb petites pedres posades
entre la paret de la petita fossa i el cos de l’àmfora
(fig. 84 i 85).
Fig. 81.- Inhumació núm. 11.
Inhumació núm. 12
Tomba en fossa de forma rectangular, ben tallada a
la roca natural, amb les parets verticals i una mica
més ampla a la part del cap que als peus, adoptant
una forma quasi antropomòrfica. Està orientada a
l’est i tot sembla assenyalar que el cap del difunt es
trobava a ponent. Però no es van conservar les restes
òssies. Entre els materials ceràmics, a part d’un
fragment d’àmfora sense forma, una intrusió o un
material residual, val la pena assenyalar la presència
de diversos fragments d’una petita gerra de terrissa
africana de cuina de la forma Hayes 131, de la forma
genèrica predominant a la necròpolis, que es deuria
Fig. 83.- Ceràmica africana de cuina de la inhumació 12.
116
N
0
1 m.
Fig. 84.- Planta de la inhumació núm. 13 (infantil).
L’únic element per datar la inhumació és la mateixa
àmfora que serví de taüt. És una àmfora africana,
de pasta taronja fosca, de gra regular, dura i força
compacta, típica d’aquelles produccions. Pel que fa
a la forma l’hauríem de considerar una mena d’híbrid
entre l’Africana I i l’Africana II, amb més coses de la
primera que de la segona. En efecte, l’alçada, 0’85 m,
és pròpia de la forma I (o piccola), tal com l’aspecte
del llavi, del coll i de les nanses. Tanmateix, l’aspecte
lleugerament troncocònic i el peu desenvolupat i
massís, acabat en un botó, s’allunya de la forma I
i és més pròpia de la II, molt més alta. Pensaríem
en un model no definit del tot i, per tant, amb trets
variables que fan difícil incloure-la clarament en
un o altre tipus. Aquestes mateixes circumstàncies
ens conviden a proposar una cronologia alta per a
la peça, dins de la segona meitat del segle II (una
aproximació recent a aquests tipus, Bonifay, 2004,
107-119) (fig. 86).
Alt: 85 cm.
Fig. 86.- Àmfora de la inhumació núm. 13.
la major part de les altres inhumacions del jaciment.
Sembla que, com a mínim, un dels cossos es va
enterrar dins d’una caixa de fusta o damunt d’un
baiard, pel que podem deduir per la presència de
diversos claus de ferro (fig. 87, 88 i 89).
Inhumació núm. 14
Fossa oberta a la roca i utilitzada dues vegades.
Orientada a llevant i amb els caps dels successius
difunts també posats a la banda est, a diferència de
La persona de la part inferior estava molt deteriorada,
amb la major part de les restes desaparegudes.
Tot i això, es van poder identificar alguns ossos
dels braços, les vèrtebres de la meitat inferior de
la columna, el coxal, la pelvis i els dos fèmurs. El
braç dret estava flexionat damunt el ventre. La resta,
igual que el cap, havia desaparegut. La posició de les
restes òssies en general, i de la part conservada de les
cames, ens fa suposar que hauria estat amortallat. A
la zona que correspondria a sota la mandíbula o la
part alta del pit hi aparegué una moneda de bronze;
en un dels dits, un senzill anell de bronze i, al costat
esquerre d’on hauria d’haver-hi el crani, un braçalet
de bronze fet amb un filferro recargolat. Finalment,
Fig. 85. La inhumació núm. 13 durant la seva excavació.
117
El difunt del nivell superior tenia el cap protegit per
fragments de tegulae, una de les quals el delimitava
i tancava per la capçalera. També li mancava la part
inferior de les extremitats, per la qual cosa podríem
pensar en una destrucció més o menys recent, a causa
del conreu. De fet, es notaven les restes de velles
arrels de ceps damunt la tomba. A la part esquerra
del cos s’hi van trobar quatre claus, posats de dos en
dos a l’alçada de l’espatlla i de la pelvis.
Inhumació 14
Inhumació superior
N
Es tracta d’una dona adulta, tenint en compte la
morfologia de la superfície auricular, el grau de
sinostosi de les sutures cranials i desgast dental,
encara que no superava els 35 anys, ja que la
sinostosis jugular encara no estava fusionada.
Pel que fa a les ofrenes, la destrucció i alteració de part
de la sepultura en època moderna no va impedir que
es conservessin els fragments del coll d’una gerra de
ceràmica africana de boca trilobulada (fig. 90,1), que
probablement constituïa el dipòsit funerari d’aquest
segon difunt, trencada i treta del seu lloc quan es
va reobrir la sepultura més antiga per dipositar-hi
el mort més recent. Sembla ser que aquest tipus de
gerra s’utilitzava sobretot per contenir llet. En canvi,
no formen part de cap ofrena els esquerdissos sense
Inhumació inferior
Inhumació 15
N
0
1 m.
Fig. 87.- Plantes de detall de les inhumacions núm. 14 i
15.
una petxina de mida gran i les restes d’un flascó de
vidre (fig. 90, 10 i 11). Tot sembla indicar que es
tracta d’una dona relativament jove, però l’anàlisi
antropològica no acaba de ser clara. La determinació
del sexe s’ha hagut de realitzar a partir d’elements
relatius i poc clars com són les dimensions òssies,
que semblarien indicar que també podria tractar-se
d’un individu masculí d’edat adulta (per la fusió
dels tres elements ossis del coxal i del cap del fèmur
dret), encara que les ofrenes són típiques d’una noia/
don (anell, braçalet, petxina...).
Fig. 88.- Difunt més tardà de la inhumació núm. 14.
118
casa, o anelles primes de bronze del diàmetre del dit.
Però els paral·lels que coneixem són d’aquesta època
(Casas i Soler, 2004, fig. 148, 8; Casas, 1986, fig.
15, 4). És un acompanyament característic (però no
exclusiu) de tombes de nenes i noies durant l’imperi.
Ho podem constatar, sense anar gaire lluny, a la
necròpolis oriental de la vil·la del Collet de Sant
Antoni en la inhumació núm. 33 (Nolla et al., 2005a,
57-59, fig. 57 i 72).
Finalment, tant si la gerra d’africana de boca
trilobulada pertany a la sepultura més antiga com a
la més recent, la seva datació és encara més acotada.
Una vegada més, l’abundància d’aquesta forma als
nivells del farciment del pou 1 de Tolegassos és el
millor indici i el més pròxim, ja que són exemplars
que pertanyen a la mateixa vil·la, i segurament foren
utilitzats en vida per les mateixes persones que foren
sebollides a la necròpolis. La datació d’aquelles capes
del pou s’ha establert en el darrer quart del segle II,
com a màxim, fins als primers deu anys del segle III
(Casas i Nolla, 1986-1989, 211). Aquesta cronologia
ve confirmada per la dels nivells contemporanis de
l’abocador del sector oest de Tolegassos (UE 2004),
amb cronologies de vers el 200 (Casas i Nolla, 1993,
Fig. 89.- Primer difunt sebollit a la inhumació núm. 14.
forma de la mateixa producció o de comuna reduïda
de color gris fosc, que probablement hi van anar a
parar barrejats amb la terra que va servir per tapar
el difunt.
Referent a la cronologia, malgrat els pocs elements
que es poden datar, hi ha indicis suficients per intentar
aproximar-nos amb força precisió a l’enterrament
més antic. D’una banda, l’”òbol de Caront” que
probablement portava a la boca és una moneda
mal conservada pertanyent a Còmode (o potser a
Antoní), la qual cosa ens proporciona una datació
pròxima o bé una mica posterior a l’any 160 (fig.
90, 2). El flascó de vidre, incomplet, sembla repetir
la forma majoritària a la necròpolis: l’ungüentari de
base ampla i cos baix, amb un coll llarg i estret, a
vegades acabat amb un llavi obert i engruixit, com
en aquest cas, atribuïble a la forma Isings 82. L’hem
trobat en alguna incineració i el tornarem a veure en
inhumacions de la segona meitat del segle II (fig. 90,
11). Es data, a partir de diversos conjunts funeraris
amb cronologies segures, entre la fi del segle I i,
sobretot, la primera meitat del segle II, tot i que la
continuïtat dins la segona meitat del segle està ben
documentada (Bel, 2002, 434, 443 i 444; Moliner et
al., 2003, tombes 186, 206 i 385).
2
3
1
4
7
5
Els dos ornaments de bronze, tot i ser senzills i
força impersonals, són de tipus coneguts a la zona.
En trobem a la mateixa vil·la de Tolegassos, a Mas
Gusó (Bellcaire) o a la de Puig Rodon (Corçà),
sempre en contextos de la segona meitat del segle
III (fig. 90, 3 i 4). És clar que això no vol dir que
no s’haguessin utilitzat abans ni es continuessin
fabricant durant les dècades següents, ja que eren
simples filferros cargolats que hom podia fer-se a
6
10
8
9
11
Fig. 90.- Ofrenes de la inhumació núm. 14. 1: ceràmica
africana de cuina; 2: moneda; 3 i 4: braçalet i anell de
bronze; 5 a 9. claus de ferro; 10; petxina; 11: vidre.
119
Fig. 91.- Inhumació núm. 15.
84). És, altrament, la datació proposada amb dades
fiables (Aquilué, 1995, 69-70; Bonifay, 2004, 229230, fig. 123).
Inhumació núm. 15
Sepultura en fossa senzilla oberta al sòl geològic,
aquí format per graves i conglomerats tous. Coberta
amb tegulae a doble vessant i limitada per fragments
de teules verticals a la capçalera. La part dels peus,
a l’oest, fou destruïda probablement en època
moderna, igual que la part superior de les tegulae
inclinades. Orientació est-oest, amb el cap del difunt
a l’est. D’aquest només se’n conserva el crani, que
apunta una morfologia femenina i d’edat adulta. La
desaparició de la resta dels ossos del cos no s’explica
per una segura afectació pel conreu del camp, sinó a
causa de les característiques de la terra, que per regla
general es menja els ossos o els converteix en pols.
Les poques restes que es van identificar estaven tan
esbocinades que no va ser possible recuperar-ne cap
(fig. 87 i 91).
Fig. 92.- Got de ceràmica africana de cuina dipositat com
a ofrena de la inhumació núm. 15.
part. Però també pel seu contingut poc habitual en
una sepultura. És de forma irregular a causa de les
alteracions sofertes. Està orientada a l’est, però la
destrucció de les restes del difunt no ens permeten
conèixer quina era la posició d’aquest, encara que
una tegula vertical posada al límit de llevant ens fa
suposar que aquest seria el lloc corresponent al cap
(fig. 93). L’anàlisi de les diferents restes apunta que
es tractava d’una dona d’entre 24 i 27 anys, d’una
notable gracilitat, possiblement afectada d’un procés
inflamatori a la part anterior de les cames.
A part dels ossos corresponents a aquesta dona,
entre les restes d’aquesta inhumació s’hi recuperaren
tres fragments ossis que no pertanyen a aquest
enterrament primari. Aquests ossos es distingeixen
per la seva major dimensió i gruix cortical (apuntant
a correspondre a un individu masculí i adult per la
maduració òssia), i per estar doblement representats
en aquesta estructura d’enterrament.
Al costat esquerre del crani hi havia el recipient que
constituïa l’única ofrena funerària: la típica gerreta
d’africana de cuina amb una sola nansa, peu alt i
base plana, d’una de les diverses variants que poden
identificar-se a partir de petits detalls com poden ser
la forma exacta de la base o l’acabat del coll i llavi
(fig. 92). Ens indica una cronologia una mica massa
genèrica de la segona meitat avançada del segle II i
primers decennis del segle III (supra).
Just a sota el nivell superficial del camp va aparèixer
el primer indici de la sepultura: fragments de tegulae
barrejats amb pedres, tot desordenat, i a un nivell
molt més alt del que teòricament correspondria al
cobriment de les restes humanes. A la part occidental
Inhumació núm. 16
Probablement és una de les tombes més estranyes del
conjunt. En part, degut a la seva forma, potser com a
resultat d’una destrucció que va afectar-ne la major
120
23), d’origen lusità, també es troba en contextos
propis del segle III i IV (Keay, 1984, 178).
Finalment, en relació amb l’olleta de la forma Hayes
131, hem comentat en moltes ocasions anteriors que
pertany a la segona meitat del segle II i primera del
III (supra). N’hem trobat a les incineracions més
antigues, de cap a mitjan d’aquella centúria; se’n
troben sovint a les inhumacions i tenim un repertori
de paral·lels extensíssim a la vil·la de Tolegassos,
si no volem anar més lluny en el territori, ben
datats i acompanyats de materials que confirmen
constantment aquestes cronologies que no van més
enllà dels les primeres dècades del segle III, amb
alguna excepció puntual.
N
0
Pensem que cal considerar separadament la tomba,
amb la seva ofrena, i les dues àmfores que formarien
part d’algun ritual lligat amb el culte als difunts, el
banquet funerari d’alguna de les jornades en què
calia que els vius visitessin i compartissin viandes
amb els morts. La inhumació podria ser dels volts
del 200 i les àmfores abocades uns anys més tard
dins, grosso modo, de la primera meitat de la tercera
centúria.
1 m.
Inhumació núm. 17
Forma ben tallada a la roca natural, una mica més
estreta als extrems i lleugerament més ampla a la part
mitjana, adoptant una forma quasi antropomòrfica.
Estava recoberta de pedres irregulars i conservava
Fig. 93.- Planta de la inhumació núm. 16.
s’hi han trobar amuntegades restes de dues àmfores
esclafades, però força completes. Una Dressel 23,
amb 98 fragments, i una Almagro 51, trencada en
28 fragments (fig. 94, 1 i 2). No s’havien aixafat in
situ, sinó que semblaven abocades expressament, a
menys que la destrucció de la tomba hagués capgirat
els fragments i que, en realitat, fossin les ofrenes
funeràries. Però seria sorprenent que s’haguessin
dipositat aquest tipus de recipients –i dos– com a
ofrenes. En realitat, el que considerem veritable
ofrena va trobar-se a un nivell més baix, també
trencada en època desconeguda. Torna a ser la petita
gerra africana d’una sola nansa, de la forma Hayes
131, en una variant una mica diferent de la que hem
citat a la tomba anterior (fig. 94, 3). Dos bocins de
ceràmica comuna reduïda s’han de considerar com
a materials residuals i aliens al dipòsit funerari (fig.
94, 4).
1
2
4
La Dressel 23 (o Keay 13B, en aquest cas) és l’àmfora
d’oli bètica que substituí el vell recipient, la Dressel
20, a partir dels inicis del segle III (Keay, 1984, 140146). L’altre gran contenidor, Almagro 51C (Keay
3
Fig. 94.- Ofrenes de la inhumació núm. 16. 1 i 2. àmfores;
3: ceràmica africana de cuina; 4: comuna reduïda.
121
grosso modo en els segles II-III, que és el mateix que
no datar-la.
Inhumació 17
Inhumació núm. 18
Sepultura de bones dimensions (1’90 m de llarg),
pertanyent al tipus que podríem considerar més
clàssic; un llit o base feta amb tres tegulae planes
i la corresponent coberta de teules inclinades. No
es veuen restes de les capçaleres, però també cal
considerar que la sepultura ha sofert una important
destrucció amb el temps, que s’ha vist agreujada per
la seva poca profunditat. Indicis d’aquesta destrucció
es noten a la part superior, quasi a la superfície,
recoberta dels fragments de tegulae trencades,
barrejades amb algunes pedres (fig. 96 i 97).
A
N
B
0
1 m.
Fig. 95.- Plantes de la inhumació núm. 17.
Era orientada a sol ixent, amb el cap del difunt a la
banda de ponent. D’aquest només van conservar-se
alguns dels ossos més llargs. Les cames senceres
i part d’un braç. La resta no sembla que s’hagi de
considerar destruïda o espoliada, sinó més aviat
desfeta a causa de les especials característiques de
la terra del lloc. La posició de les restes, amb les
cames molt juntes, indica que el difunt fou sebollit
embolcallat amb una mortalla.
part d’una teula posada verticalment a l’extrem
occidental. El conjunt havia estat remogut en època
antiga, de manera que part dels ossos han desaparegut
o van quedar consumits per l’acidesa de la terra,
mentre que els altres es van desplaçar del seu lloc
(fig. 95).
De fet, els ossos de cames i braços van aparèixer
amuntegats vora la paret septentrional de la tomba,
posats de qualsevol manera i sense connexió
anatòmica. El crani, a la banda de llevant, també
havia estat desplaçat del deu lloc, per la qual cosa
no podem estar segurs si es trobava vora el lloc
original o si va venir de l’altre extrem de la tomba.
Cal recordar que la inhumació predominant posa
el difunt amb el cap a l’oest, però en mitja dotzena
d’ocasions el veurem amb el cos posat al revés.
L’anàlisi antropològica mostra clarament que les
restes pertanyen a dos individus. En el primer cas,
tot i l’escassetat de les restes osteològiques, les
dimensions i robustesa del ossos llargs i el crani
apunten a que es tracta d’un home adult amb algunes
lesions musculars en braços i cames. Pel que fa a
les restes del segon individu, les petites dimensions
dels ossos llargs, així com el desenvolupament ossi,
permeten aïllar i identificar els fragments ossis que
pertanyien a una dona adulta.
Els tres fragments de ceràmica africana de cuina
(1 vora i 2 nanses), i el bocí sense forma d’àmfora,
no pertanyen a l’ofrena funerària, sinó que cal
considerar-los materials residuals introduïts amb la
terra desplaçada per tapar la sepultura. Poden ser
un indici llunyà de la seva cronologia, que situarem
Fig. 96.- Inhumació núm. 18.
122
Inhumació 18
Fig. 98.- Ofrena de la inhumació núm. 18. Ceràmica
comuna oxidada.
N
proporcionar-nos una cronologia excessivament
acurada, pertany a un tipus de gerra de cos globular,
amb una o dues nanses, habitual en jaciments
d’aquesta àrea, amb una cronologia que abasta
pràcticament tot el segle II i possiblement una mica
més enllà, fins a començament del segle III (Casas et
al., 1990, 221 i núm. 573).
0
Inhumació núm. 19
Tomba en fossa oberta a la roca calcària, de forma
rectangular i amb els angles arrodonits. Orientada
d’est a oest. No queden restes del difunt, consumit per
la terra. Tampoc hi havia restes d’ofrenes ni cap tipus
de material arqueològic que pugui proporcionar-nos
indicis cronològics (fig. 97 i 99).
1 m.
Inhumació núm. 20
Una tomba complexa i aprofitada. Es va obrir retallant
la roca natural i era orientada a l’est. Els difunts
del seu interior es van protegir amb una coberta de
teules posades inclinades formant doble vessant.
La part superior d’aquests elements de construcció
està trencada des d’antic, possiblement a causa de
l’aprofitament de la sepultura (fig. 100 i 101).
Inhumació 19
Les restes de la persona dipositada a la part inferior o
més profunda semblen correspondre al primer difunt.
Té el cap a la banda oest i, en general, les restes es
conserven bastant bé i en connexió anatòmica, tot
i que en part semblen una mica remogudes quan
es va reobrir per posar-hi les despulles de la part
inferior (sempre dins la caixa formada amb tegulae).
Aquesta afectació es nota, per exemple, en el fet
que la mandíbula estava a l’alçada del pit. Però la
resta de l’esquelet sembla en el seu lloc, amb les
cames juntes i almenys el braç dret plegat damunt
la panxa, la qual cosa indica que es va enterrar dins
una mortalla.
Fig. 97.- Plantes de les inhumacions núm. 18 i 19.
Per dimensions osteològiques, es dedueix que es
tracta d’un esquelet de sexe masculí d’edat adulta,
probablement encara jove, pel que es pot distingir
de l’aspecte de la superfície auricular esquerre. Les
dimensions d’aquest home eren força grans, amb una
marcada musculació, com reflecteix la pilastra del
fèmur, les insercions del gluti major i l’aplanament
transversal de les tíbies.
Com a material, que considerem residual i no
procedent de cap ofrena, tan sols es va recuperar un
bocí de ceràmica oxidada (fig. 98). Tot i que no podrà
Les dimensions òssies, la morfologia del crani
(protuberància occipital externa, glabel·la), del mentó
123
d’una persona adulta, probablement menor de 34
anys, afectada per diverses patologies, de la qual no
s’ha pogut determinar el sexe.
Tampoc podem datar la sepultura. Malgrat tot el
remenament, no s’hi va escolar ni un sol fragment
de ceràmica i, per altra banda, els vius no van
creure adient acompanyar cap de les dues persones
enterrades, amb les ofrenes habituals o amb el modest
òbol per al barquer.
Inhumació núm. 21
És la tomba d’un infant de pocs mesos, sebollit en
una fossa orientada a l’est, dipositat damunt una
tegula i mitja, suficients per encabir el seu cos
menut, recoberta amb dues teules inclinades a doble
vessant. Les seves restes van quedar consumides per
la terra i es van poder identificar només per una taca
Inhumació 20
A
Fig. 99.- Inhumació núm. 19.
N
i la gran escorxadura del coxal apunten a que es tracta
d’un esquelet masculí, tot i que les apòfisi mastoides
són molt gràcils. Per la fusió de la sincondrosi jugular
és un individu madur, de més de 35 anys, segons
sembla, afectat per un procés inflamatori a les oïdes.
Tot i la manca de lesions musculoesquelètiques,
destaquen les dimensions i robustesa d’aquest home
principalment en les extremitats inferiors.
B
Les restes del segon difunt tenen un aspecte diferent.
Dóna la impressió d’haver-hi estat abocades de
manera aleatòria, com si es tractés d’unes despulles
tretes d’una altra tomba i deixades aquí com si es
tractés d’una ossera. És clar que també podria
tractar-se d’un cas absolutament al revés, com
si primer s’haguessin tret les restes d’un difunt
anterior per poder-hi enterrar la persona que apareix
més sencera al fons, i, una vegada dipositat el cos,
s’haguessin tornat a deixar al seu damunt aquelles
restes inicialment desplaçades. Tot queda a nivell
d’hipòtesi però preferim considerar la darrera de
les possibilitats. En qualsevol cas, els ossos de les
cames estan plegats; les costelles estaven damunt les
cames de l’altre; el crani, a l’alçada de la pelvis i la
mandíbula dos pams més amunt. Es tracta del cos
C
D
0
1 m.
Fig. 100.- Plantes de la inhumació núm. 20 amb alguns
dels diferents difunts identificats.
124
considerables. La seva disposició al fons de la tomba
es presenta amb un aspecte una mica irregular, potser
perquè també es van utilitzar quan es va sebollir el
segon difunt. En qualsevol cas, damunt aquest llit
de teules s’hi va disposar el primer cadàver. Un
individu alt, el cos del qual sembla que ocupava tota
la llargada de la sepultura. Part del crani és l’única
resta que es va trobar in situ, ja que es va conservar
sota les teules verticals de la capçalera del segon
difunt (enterrament T22b).
Posteriorment, s’hi devien sebollir altres persones,
ja que l’estudi antropològic assenyala que com a
mínim hi ha barrejades les restes de dos individus,
si no tres (dos parells d’extremitats inferiors i un
crani). En primera instància s’inhumaria un home
adult, posteriorment, una dona gran i, segurament,
un tercer individu representat pel crani. Aquest cap,
doncs, correspon a la primera inhumació i és tracta
d’un home adult. Després ocuparia la fossa una dona
gràcil major de 24 anys i, per últim, un home adult
de grans dimensions.
Fig. 101.- Inhumació núm. 20.
de polsim blanquinós barrejada amb la terra a la part
més pròxima a la superfície de les teules. Tampoc
l’acompanyava cap mena d’ofrena (fig. 102 i 103).
N
Inhumació núm. 22
Una tomba en fossa rectangular, orientada d’est
a oest, amb base i coberta de tegulae inclinades a
doble vessant i capçalera del mateix material. Al
nivell de superfície estava parcialment recoberta de
pedres irregulars escampades de manera una mica
aleatòria. Altres pedres de mides més grans havien
servit per falcar les tegulae per la part exterior i
omplien l’espai comprès entre aquestes i la paret de
roca natural de la fossa (fig. 104 i 105).
0
1 m.
És una sepultura fins a cert punt complexa de
descriure, degut a què fou aprofitada i contenia
les restes de tres persones. Probablement serà més
entenedor explicar la successió de fets des del
moment en què es va excavar la primera tomba a la
roca fins al moment final.
En primer lloc, una vegada oberta la sepultura, es
va dipositar una solera de tegulae al fons. No eren
peces senceres, sinó fragmentades, tot i que de mides
Fig. 102 i 103.- Planta i fotografia de la inhumació 21.
125
desplaçant uns morts que en aquell moment feien
nosa, però respectant el seu lloc de repòs final.
Per enterrar la darrera persona, (un adolescent,
probablement masculí, per la morfologia del mentó i
la ja evident alçada tot i la seva curta edat, d’entorn
els 15/16 anys), es va escurçar la tomba original
col·locant dues tegulae verticals a la capçalera
(enterrament 22a). A més, es van remoure les restes
dels més antics excepte aquella part del crani que
casualment va quedar sota la capçalera, tal com
acabem d’assenyalar. Les altres parts dels cossos
més vells es van deixar dins la tomba, però al costat
nord, amb l’altra part del crani, la mandíbula, cames,
braços, pelvis i costelles, tot amuntegat i sense
connexió anatòmica, com si es tractés d’una ossera,
Pel que fa al difunt més recent, se’l va col·locar
amb cura dins la tomba, amortallat, tal com podem
deduir de la posició de cames juntes i braços creuats
damunt la pelvis. Sota el cap, al costat dret, tenia una
gran petxina com les que s’han trobat en diverses
sepultures de la necròpolis, el significat de la qual
caldrà analitzar en el moment adequat (fig. 106,
6). I damunt la part dreta del pit, una escudella de
ceràmica comuna oxidada, originària d’algun taller
de la contrada (fig. 106, 7 i fig. 107). És possible
que altres troballes formin part del conjunt d’ofrenes
funeràries. Però no podem estar-ne segurs, ja que van
aparèixer molt fragmentades. No descartem, però,
que es tracti de les restes que pertanyien al primer
cadàver sebollit a la sepultura. De la manera en què
fou capgirat i desplaçat, no hauria d’estranyar-nos
que les modestes ofrenes que l’havien d’acompanyar
durant el llarg viatge també es destruïssin. En tot cas,
anotem a l’inventari una anella de ferro, la meitat
N
0
1 m.
Fig. 104.- Plantes dels diferents nivells de la inhumació
núm. 22.
Fig. 105.- Detalls de la inhumació núm. 22.
126
inferior d’un ungüentari o un flascó de vidre, part
d’una gerreta de ceràmica africana de cuina, una
quinzena de fragments de ceràmica comuna oxidada
i reduïda i un fragment de grisa tardana. En general
es tracta de restes sense forma, llevat de pocs casos
(fig. 106, 1-5).
una aproximació cronològica que, com veurem ara
mateix, no contradiu la que atribuïm al més recent.
Conscients que només dos d’ells proporcionen una
cronologia fiable, ens atrevim a suggerir una datació
molt pròxima, encara que lleugerament anterior, a la
d’aquest segon difunt.
L’única cosa que tenim per poder datar la sepultura
més recent és l’escudella de ceràmica comuna de
l’ofrena. Una peça sencera fabricada en algun taller
local, pròxim al territori de la vil·la, que adopta una
forma àmpliament documentada a casa nostra en
estrats de la segona meitat del segle II. El repertori
és extens, amb un paral·lel idèntic procedent d’un
nivell de les darreries del segle II de la vil·la de
Puig Rodon, i amb variants molt pròximes a Pla de
l’Horta (Sarrià de Ter), Tolegassos i els Ametllers
(Casas et al., 1990, 262-263, núm. 522-523), sempre
en contextos de la segona meitat del segle II. No en
coneixem cap, de moment, que es pugui datar a la
primera meitat del segle III.
Efectivament, la vora de gerreta africana de la
forma Hayes 131, omnipresent, ve a ser quasi
contemporània, ja que es data de forma genèrica
des de mitjan segle II fins als primers anys del
segle següent (fig. 106, 1). Depenent de la variant,
pot ser més o menys antiga, però no és cap bestiesa
situar-la en aquest període anterior al 200. La base
del flascó de vidre pertany a la forma característica
i més abundosa a la necròpolis, documentada tant
en inhumacions com en incineracions que –no ho
oblidem– aquí deixen d’utilitzar-se cap al 150.
Per tant, tot i que els dos difunts (potser tres), van
ser sebollits dins la segona meitat del segle II, una
diferència cronològica d’entre deu i vint anys entre
un i altre no hauria de ser estranya. En tot cas, la
lògica ens fa suposar que no s’haurien remogut les
restes del primer fins que no s’haguessin convertit
Si la resta de fragments i peces incompletes pertanyen
realment al conjunt funerari de l’individu més antic,
també disposem d’elements suficients per intentar
A
2
1
3
4
5
B
6
Fig. 106.- Inhumació núm. 22. Ofrenes.
1: ceràmica africana de cuina; 2 i 7:
ceràmica comuna oxidada; 3: comuna
reduïda; 4: vidre; 5: ferro; 6: petxina.
7
127
Fig. 107.- Escudella de ceràmica comuna oxidada de la
inhumació núm. 22.
Fig. 108.- Inhumació núm. 23, amb part de les restes del
difunt.
en ossos, però mentre encara hi havia memòria de la
situació de la tomba. Podem suposar que es tractaria
d’una tomba de tipus familiar.
paral·lels de dalt a baix, els uns més marcats i
profunds que els altres. La pasta és de color beix
groguenc, tova, una mica farinosa i en alguns llocs
s’esclovella a capes, la qual cosa fa que sigui molt
difícil suprimir la capa de concreció que la recobreix.
No obstant, en alguns punts pot veure’s bé el vernís,
de color taronja fosc, molt malmès.
Inhumació núm. 23
Sepultura en forma excavada al sòl geològic a una
profunditat regular, orientada a l’est i amb el cap del
difunt a ponent. Està formada per una caixa amb la
base feta amb dues tegulae i la coberta amb dues
teules planes a cada costat, inclinades i definint un
doble vessant. Els extrems es van tapar amb tegulae
posades verticals (fig. 108 i 109).
Aquest tipus de vas, del que en trobem tres exemplars
a la necròpolis (un d’ells molt fragmentat), pertany
És l’enterrament d’un nen petit; un infant de 6-7 anys,
perquè el premolar té la corona completa formada,
però sense haver-se iniciat la formació de l’arrel,
del qual quasi no van quedar-ne gaires més restes,
ja que la major part van ser consumides per la terra.
Abans de treure’l de la inhumació, s’apreciaven les
cames i els braços, així com part del crani. També
es notaven restes d’ossos més petits, formant una
taca blanquinosa damunt les tegulae del fons Però
eren un ossos tan febles i deteriorats que van quedar
pràcticament engrunats una vegada retirats del lloc.
No obstant, es podia deduir que l’infant es va enterrar
dins una mortalla. Tenia les cames juntes, el braç dret
lleugerament flexionat damunt el ventre i l’esquerre
recte al costat del cos. Com a única ofrena, una gerra
de TS Clara B, forma Lamboglia 14/26, dipositada a
l’alçada del maluc, al costat dret (fig. 110).
N
L’única cronologia ens la proporciona aquesta
gerreta d’una forma que ja hem vist altres vegades
a la necròpolis (supra). Tenia la nansa trencada i
desapareguda d’antic. És a dir, que ja es va posar
trencada a la tomba. El cos, de parets primes, té la
superfície exterior resseguida per diversos solcs
Fig. 109.- Planta de la inhumació núm. 23.
128
peces dentals. Malauradament, estava parcialment
capgirada i destruïda i es van conservar poques
restes òssies; entre elles, el cap, col·locat a l’extrem
de llevant de la fossa, al costat de dos fragments de
tegulae posats verticalment per delimitar la capçalera
(fig. 111).
Tot i haver-se remenat amb el conreu de l’antiga
vinya i, per tant, trobar-se força engrunats els objectes
que acompanyaven el difunt, hi ha alguns indicis
que semblen assenyalar que no van ser desplaçats
del seu lloc, sinó únicament trencats in situ. L’ofrena
principal era la gerreta de ceràmica africana de cuina
Hayes 131, aixafada a l’alçada de l’espatlla dreta.
Una segona peça sembla que hauria constituït una
mena de protecció per al cap. Es tracta d’un gibrell
de ceràmica comuna oxidada, de producció local,
que va aparèixer incomplet damunt la testa. Potser
la resta que es va perdre va desaparèixer a causa de
la seva situació massa elevada o poc profunda en
relació amb el nivell del camp, ja que era a l’abast
de l’arada.
La resta de material ceràmic de la tomba més aviat
sembla formar part de les intrusions que s’hi van
escolar amb la terra que colgava la sepultura. És
poca cosa: 18 fragments de comuna oxidada (entre
ells una vora i dues bases), una base de llàntia amb
part d’una marca il·legible i una vora de ceràmica de
parets fines.
És un conjunt suficient per datar la inhumació de
manera força aproximada. Si prenem en consideració
el material dipositat expressament com a ofrena –
la gerreta africana i el gibrell– ens porten cap a la
segona meitat del segle II (fig. 112, 5 i 6 i fig. 113).
Podem intentar precisar una mica millor aquesta
cronologia. El gibrell de grans dimensions i amb
dues nanses horitzontals és una peça que apareix en
aquest territori cap a la primera meitat avançada del
segle II i perdura fins la segona meitat del segle III.
Fig. 110.- Got o gerra de sigil·lada Clara B de la inhumació
núm. 23.
Dels més antics n’hi ha bons exemples a Tolegassos,
en contextos d’entorn el 140 (Casas et al., 1990,
234-235, núm. 479-480). Però són altres variants
lleugerament diferents a la de la tomba. S’hi
assemblen més els de l’estrat 2080 del pou que, a
més, tenen una pasta molt semblant, per no dir
idèntica (Casas et al., 1990, 308-309 núm. 636
i 639). La cronologia d’aquell estrat del pou de la
vil·la, en el que la forma també apareix associada a
les gerretes d’africana de la forma Hayes 131, s’ha
a la forma 14/26 i ens porta cap a un moment
indeterminat de la fi del segle II i segle III (supra).
Inhumació núm. 24
És una tomba orientada d’est a oest, en fossa senzilla
i no massa gran (1’20 m de llargada), la qual cosa posa
en evidència (confirmada per l’estudi antropològic),
que pertany a un individu molt jove: un nen o
nena d’entre 8 i 9 anys, pel que es dedueix de les
129
són diferents a les de la majoria d’atuells d’aquesta
mena; gerres per a contenir líquids, de cos globular,
amb o sense vessador, que no podem identificar amb
precisió a causa de la manca de la vora (fig. 112, 1 i
4). Potser pertanyen a un tipus de gerra amb un llavi
com el de la peça núm. 3 de la mateixa tomba, senzill
i molt habitual tant durant el segle I i, especialment,
durant la segona meitat del segle II i una mica més
enllà.
Inhumació 24
N
Tot plegat ens portaria a datar l’enterrament entre la
segona meitat avançada o darrer quart del segle II
i el primer terç del segle III, com a màxim. Tenint
en compte les característiques de les dues peces
disposades com a ofrena, difícilment podria ser més
moderna.
Inhumació 25
0
Inhumació núm. 25
Tomba excavada al sòl natural, a poca profunditat,
sense restes de teules ni cap altre element de protecció
o senyalització. Orientada a llevant, amb el cap del
difunt a l’oest, com en la major part de les sepultures
d’aquest cementiri. Tot i ser molt superficial, estava
només relativament malmesa, però no tant com es
podria esperar d’una inhumació tan poc protegida
(fig. 111 i 114).
1 m.
Té altres característiques que també la fan una mica
diferent de les altres. El difunt es va dipositar sense
anar embolcallat amb l’habitual mortalla, segons es
desprèn de la posició del cos: les cames lleugerament
separades i flexionades, el cos una mica girat cap
a la dreta i el cap també inclinat lleugerament,
recolzant-se damunt l’espatlla. El braç dret estava
plegat damunt el pit, mentre que l’esquerre estava
estirat i tenia la mà a l’alçada del maluc. La major
part de l’esquelet es conserva bastant bé, sobretot els
ossos llargs i més durs. Les vèrtebres de la columna,
en canvi, van aparèixer com una taca blanquinosa
que es desfeia tan sols tocant-la, igual que algunes
restes de costelles. Tenia l’aspecte d’un individu
aparentment de poca alçada (a la tomba, d’entorn
1’40 m d’alçada). En definitiva, l’esquelet pertany
a un individu masculí, dretà, que va morir en edat
madura, afectat de diverses patologies acumulades
al llarg de la seva vida, tant per unes condicions
de treball intenses i adverses (lesions musculars
i traumàtiques, fractures, infeccions, anèmia,
inflamacions, etc), com per una alimentació i higiene
deficients que va afectar greument la seva dentició.
Fig. 111.- Plantes de les inhumacions núm. 24 i 25.
situat en el darrer quart del segle II, més o menys
entorn l’any 200, com a màxim.
Pel que fa referència a l’ansat Hayes 131, tampoc
val la pena insistir-hi massa. Ja n’hem comentat
altres exemplars en apartats anteriors. Però aquesta
vegada ens hem de fixar en algunes peculiaritats,
com la nansa de secció massissa o el peu amb una
lleugera inclinació cap a l’exterior. Són petits detalls
que pensem que ajuden a configurar un quadre
evolutiu de la forma, a menys que assenyalin la seva
procedència de diferents tallers situats tots ells a la
zona de l’actual Tunísia.
Les dades que poden proporcionar-nos els materials
que hem considerat residuals o secundaris només
poden ser complementàries. La base de llàntia de
pasta africana porta les restes d’una marca feta a
punxó (fig. 112, 2), però això no vol dir res. Les dues
bases de ceràmica comuna, una de fons pla i l’altra
amb una anella de repòs ampla i diferenciada, no
No tenia objectes d’acompanyament funerari. Tan
130
2
1
3
4
5
6
Fig. 112.- Ofrenes de la inhumació núm. 24. 1, 3, 4 i 6: ceràmica comuna oxidada; 2: llàntia; 5: ceràmica africana de
cuina.
131
base d’un flascó de vidre de la forma més comuna a
la necròpolis i que atribuïm a la forma Isings 28b/82,
característica d’època flàvia, amb continuïtat (fig.
115, 2). Fins ara l’hem anat trobant en incineracions
i inhumacions de mitjan i segona meitat del segle
II, i el tornarem a veure, sencer, a la inhumació
núm. 26. L’altre és una vora de cassola de ceràmica
africana de cuina de vora ennegrida de la forma
Hayes 183/184 (fig. 115, 3), de cronologia incerta,
però que s’emmarca entre mitjan segle II i primera
meitat del segle III (Hayes, 1972, 203-204). No
és una forma desconeguda, encara que sigui poc
habitual si la comparem amb altres tipus de cassoles
amb un origen comú. A la vil·la de Tolegassos la
vam trobar en els estrats més alts de l’escombrera
oriental, amb una cronologia dels primers anys del
segle III (Casas i Nolla, 1993, 86 i 96). Però no n’hi
ha cap al pou de la mateixa vil·la, amb una data de
colgament pròxima al 200.
Fig. 113.- Ceràmica africana de cuina de la inhumació
núm. 24.
sols una petxina i la base d’una gerra de ceràmica
comuna oxidada, de color taronja i de regular
qualitat, que estava barrejada entremig de les terres
de farciment, més aviat pròximes al nivell superficial
(fig. 115, 1).
Inhumació núm. 26
La deposició fou disposada en una fossa senzilla,
poc profunda, sense tegulae ni cap altre element de
protecció que s’hagi conservat fins ara. Era molt
superficial. De fet, les restes del difunt quedaven
a tocar el primer nivell, arran del gruix de terres
llaurades. Està orientada d’est a oest, amb la part
Superficial entre les inhumacions T24 i T26.
Tot i trobar-se a un nivell relativament alt o poc
profund en relació amb la superfície de la finca,
més que un estrat superficial, aquesta zona sembla
correspondre a les restes deixades per la destrucció
o alteració d’una tomba propera, situada a mig camí
de les inhumacions T24 i T26. No sabem si pertany
a alguna d’elles. Per això hem preferit separar aquest
material que, d’altra banda, tampoc és especialment
significatiu.
A part del fragment comentat en el paràgraf anterior,
que associem més clarament a la tomba 25, es van
recollir alguns esquerdissos de ceràmica que, en
principi, no haurien de trobar-se en el nivell superficial
d’un cementiri en el que tota l’activitat era de caire
funerari i, per tant, no hauria de ser normal trobar
ceràmica escampada com pot trobar-se damunt un
altre tipus de jaciment amb una activitat continuada
i quotidiana, com pot ser una vil·la. Per això, entre
altres motius que no venen al cas, considerem que
han de provenir d’alguna de les tombes afectades
pels forats oberts a l’època en què es plantaven els
plançons de la vinya.
Entre els fragments, en destaquem dos que ens
poden proporcionar cronologia. D’una banda, una
Fig. 114.- Inhumació núm. 25.
132
1
2
3
4
Fig. 115.- Materials situats entre
les inhumacions núm. 24 i 26. 1 i
4: ceramica oxidada; 2: vidre. 4:
ampolla de vidre de la inhumació
núm. 26.
la representació esquelètica d’aquest individu és
escassa i molt dolenta la conservació, atès que només
resten fragments de les diàfisi dels d’ossos llargs, i
manca el crani, per la qual cosa no es pot determinar
el sexe i només sabem que és un individu adult.
del cap a llevant, que no es va conservar. No sembla
que quedés excessivament destruïda amb les tasques
agrícoles, ja que, a part del cap i dels ossos més febles
que han quedat desfets per l’acció de la terra àcida,
la resta del cos es pot considerar intacta. En canvi, sí
que va afectar una incineració més antiga, ja que part
d’una tassa de ceràmica de parets fines –que ja hem
analitzat en un capítol anterior– es va trobar entre les
cames del difunt, igual que taques de terra cendrosa
procedent de la incineració parcialment destruïda
(fig. 116 i 117).
A l’alçada del colze dret va aparèixer l’única ofrena
funerària: una ampolla de vidre miraculosament
intacta (estava a uns 0’30 m de la superfície i, per
tant, a l’abast de l’arada), que permet conèixer la
forma exacta de la resta d’ungüentaris o flascons
de vidre que fins ara hem anat trobant incomplets
en altres sepultures (fig. 115, 4). Té la part inferior
del receptacle de forma quasi cònica, la base
pràcticament plana i la paret gruixuda, mentre que la
del coll i llavi és molt prima, d’aproximadament mig
mil·límetre de gruix. Correspon a la forma genèrica
Isings 82, però amb el llavi més senzill, que apareix
Sembla, però, que es va enterrar embolicat amb
una mortalla. Té les restes de les cames juntes
i els braços estirats a cada costat del cos, si bé
lleugerament flexionats. Malgrat el que es va poder
veure en l’excavació, reflectit a les fotografies de
camp que mostren unes restes relativament intactes,
133
descobrir la necròpolis cinquanta anys enrere (fig.
117 i 118).
El primer esquelet (27a), està representat per les
extremitats superiors i inferiors i coxals. No té
crani. L’absència de fusió acetabular del coxal
permeten identificar a un/a nen/a menor de 11-14
anys que, tot i morir en una edat tant primerenca,
no deixà marques en l’esquelet. D’entre les restes
recuperades es documenta un segon esquelet (27b),
masculí, representat pel crani, les extremitats
superior i inferiors, així com alguns pocs metatars
i metacarps i falanges de la mà, distingint-se de
l’individu identificat com a 27a per l’edat, i del 27c
per la complexió més gràcil d’aquest darrer.
El tercer individu representat en aquesta tomba
(27c), és també un home adult amb una representació
esquelètica similar a la de 27b, tan sols diferenciat
per la presència de mandíbula amb algunes dents
i una menor representació de mans i peus. Les
Inhumació 26
Fig. 116.- Inhumació núm. 26.
cap a la fi del segle I o començament del segle II,
i perdura fins quasi la fi de la segona centúria en
contextos funeraris ben datats (Bel, 2002, 182183). És un tipus d’objecte relativament habitual en
contextos del segle II tal com podem veure en aquest
mateix cementiri.
N
Inhumació núm. 27
Sens dubte havia estat una tomba, però ens ha arribat
en forma de fossa absolutament capgirada i espoliada.
Orientada cap a l’est-nord-est, la seva forma és una
mica irregular a causa de la destrucció soferta. A la
meitat oriental s’hi barregen sense cap mena d’ordre
els ossos de tres difunts (hi havia dos cranis i altres
restes), abocats de qualsevol manera, amb tegulae
trencades i alguns fragments de ceràmica que en part
considerem que formaven part de l’ofrena funerària.
Inhumació 27
N
Tot sembla indicar que la destrucció es va produir en
època moderna, ja que les que hem trobat alterades
d’època romana, aprofitades per sebollir-hi un segon
difunt, solien respectar una mica més les restes del
primer ocupant. No ens hauria d’estranyar, doncs,
que la replantació de ceps hagués ensopegat amb
la tomba. Potser és una de les que van permetre
0
1 m.
Fig. 117.- Plantes de les inhumacions núm. 26 i 27.
134
africana de cuina, 39 de ceràmica comuna oxidada,
7 de comuna reduïda, 8 d’àmfora sense forma, 1
fragment de base de grisa emporitana tardana i 2
fragments d’ossos cremats que deuen venir d’alguna
incineració pròxima. És molt probable que els
diferents fragments de TS Clara B, tots d’un únic vas,
pertanyin a l’ofrena funerària (fig. 119, 1). Aquest
és, d’altra banda, l’element més segur per datar la
sepultura, a part dels esquerdissos de ceràmica
africana.
Un d’ells pertany sens dubte a una gerra de boca
trilobulada, cada vegada més ben documentada a
casa nostra, amb cronologies segures dins la segona
meitat del segle II (fig. 119, 4). La base d’una
escudella de grisa emporitana tardana que se sol
datar com a màxim a la primera meitat/segon terç
del segle I (fig. 119, 3). Per tant, en aquest cas la
seva presència no ens és útil per poder datar de
manera fiable la tomba. Els altres bocins, a part de
ser intrusions difícils de fixar cronològicament, són
poc significatius. En canvi, a la gerra de Clara B,
de la mateixa forma que les altres dues estudiades
en apartats precedents, Lamboglia 14/26, li podem
atribuir una cronologia de segona meitat avançada
del segle II i segle III. Tot plegat ens portaria a datar
la inhumació entre el 175 i el 225.
Fig. 118.- Inhumació núm. 27.
diferències amb l’altre home representat són quant
a la complexitat física, tractant-se l’altre d’un home
més robust.
Inhumació núm. 28
Forma molt ben tallada a la roca natural, orientada
cap a llevant, però sense cap element de protecció ni
cobriment. Tan sols una tegula posada verticalment
a la capçalera, arran del crani del difunt, a la banda
occidental (fig. 120 i 121).
L’inventari ens mostra una abundància no habitual
de material ceràmic al seu interior, la major part
segurament amb caràcter residual o intrusions (fig.
119, 2-7). Identifiquem 8 fragments de ceràmica
2
3
1
Fig. 119.- Ofrenes de la
inhumació núm. 27. 1:
Sigil·lada Clara B; 2 i 5:
ceràmica comuna oxidada;
3: grisa emporitana tardana;
4: africana de cuina; 6 i 7:
ceràmica comuna reduïda.
4
5
135
6
7
cap esquerdís de ceràmica a les terres que colgaven
l’enterrament, per la qual cosa ens és impossible
datar la tomba.
Inhumació núm. 29
També és una tomba en fossa, però molt malmesa.
Excavada a poca profunditat, de formes irregulars,
les parets mal tallades i el fons també irregular, amb
alts i baixos; orientada a l’est i totalment afectada
pel conreu del camp. Les poques restes de l’esquelet
assenyalen que el difunt estava orientat amb el cap
al costat de ponent. Però, de fet, només es conserven
les tíbies, part de les costelles i dels braços. La
desaparició de la resta dels ossos s’ha d’atribuir més
al tipus de terra que el recobria que a la destrucció a
causa del conreu de la vinya (fig. 121).
Malgrat l’escassa representació esquelètica i mala
conservació, és possible determinar l’edat d’aquestes
despulles de sexe indeterminat, ja que es conserva
una articulació de costella de morfologia immadura,
indicant que es tracta d’un menor de 18 anys.
Fig. 120.- Inhumació núm. 28.
Inhumació 28
L’esquelet es va trobar sencer –sens dubte, el més ben
conservat de tota la necròpolis–, encara que els ossos
estaven molt deteriorats a causa del tipus de terra que
els recobria. Pertany a un individu adult, però jove,
un home d’aproximadament 18 anys. Té fusionades
les epífisis del fèmur i de l’húmer però es mantenia
oberta la sincondrosi esfeno-basilar que es fusiona
entre els 16 i els 18 anys. Té erupcionats els queixals
esquerrans del seny, però això es pot produir també
en aquestes edats. El crani presenta trets femenins
probablement perquè encara era jove quan va morir.
El criteri definitori de la seva masculinitat el dóna
la morfologia del coxal clarament masculina. Patia
diverses patologies que són comunes a la major part
dels individus de la necròpolis.
N
Inhumació 29
El braç dret estava una mica flexionat i amb la ma
damunt el maluc. El braç esquerre posat ben recte
al costat del cos. És, també, un dels pocs individus
que conservava els peus i les ròtules dels genolls,
normalment desaparegudes a la major part dels
difunts d’aquest cementiri. La posició de les restes,
amb les cames juntes, el cos recte i els braços ben
posats, indica que es va enterrar embolicat.
N
0
No tenia cap mena d’ofrena i tampoc va trobar-se
1 m.
Fig. 121.- Plantes de les inhumacions núm. 28 i 29.
136
capgirades, a l’espai comprès entre les tegulae i la
paret de roca de la sepultura. Un dels cranis es va
trobar a l’alçada de l’espatlla del difunt, intacte però
fora de la caixa de teules. Els altres dos, a la banda
dels peus, posats un damunt l’altre. Els ossos de les
extremitats, barrejats i de diferents persones, estaven
a mitja alçada, aproximadament al costat de les
cames del difunt últim, però sempre fora la caixa.
La conservació parcial dels ossos recuperats i la
baixíssima representació esquelètica (extremitats
inferiors i de manera excepcional fragments
d’extremitats superiors i malucs) impossibiliten fer
gaires inferències quant a la determinació de sexe i
edat.
Probablement hi ha les restes d’un individu juvenil,
per morfologia i dimensions, d’una dona i d’un home,
per les dimensiones; essent el quart individu de sexe
indeterminable. Destaquen les restes de l’home,
doncs presenten unes dimensions destacades, no
tan sols en relació a les altres restes, sinó en relació
Fig. 122.- Inhumació núm. 30.
No va trobar-se cap bocí de ceràmica ni altres
elements que ens puguin ajudar a datar la tomba.
Inhumació núm. 30
Tomba en fossa de tipus clàssic. El difunt principal,
que es va trobar pràcticament intacte, reposava al
fons, amb el cap al costat occidental, i estava cobert
amb tegulae posades en forma de V capgirada, a
doble vessant. Fragments de dues teules posades
verticalment constituïen la capçalera (fig. 122 i
123).
N
Una vegada més, es tracta d’una sepultura novament
aprofitada o alterada en època antiga. Al seu interior
hi van aparèixer quatre cranis i restes de diferents
individus. El difunt que va trobar-se sencer correspon
a la inhumació més moderna i és el que va provocar
el desplaçament dels anteriors i potser la pèrdua
d’algunes de les seves restes. De fet, per enterrar-lo
es van haver d’apartar les teules planes de la caixa
original, de manera que les del costat de migdia van
quedar quasi verticals. També es va desplaçar el (o
els) difunt més antic(s) i es van tornar a col·locar les
tegulae inclinades de la banda nord. Fora la caixa,
a tramuntana, s’hi van tornar a posar les restes dels
cadàvers més antics, però arraconades i una mica
0
1 m.
Fig. 123.- Diferents nivells, en planta, de la inhumació
núm. 30.
137
Fig. 124.- Ofrenes de
la inhumació núm. 30.
1 i 2: sigil·lada Clara
B; 3 i 5: ceràmica
comuna oxidada; 4:
ceràmica
comuna
reduïda; 6: petxina; 7:
llàntia.
A
1
3
2
4
B
5
7
6
al conjunt dels individus inhumats en aquesta
necròpolis. Dimensions similars al darrer individu
inhumat en aquesta tomba (VF-30d).
com per voler-se estalviar la feina d’excavar una
tomba expressa per a cada individu que moria.
Tornant al difunt que ens ha arribat intacte, el darrer
que fou sebollit a la tomba, era un individu de gran
alçada, quasi un gegant comparat amb els altres que
s’han desenterrat. La seva llargada in situ era de 1’90
m, encara que la mesura definitiva, efectuat l’estudi
antropològic, es situa entre els 1’73 i els 1’78 m.
De fet, era més llarg que l’espai que ocupava la
tomba original, motiu pel qual els peus sortien de
la protecció de les tegulae posades a doble vessant.
També es va haver de trencar i fer córrer cap a l’oest
la tegula de la capçalera, per poder-hi encabir el cap.
El cos era ample i els ossos de cames i braços molt
robusts. Es va enterrar embolcallat en una mortalla,
amb les cames juntes, el braç dret plegat damunt el
ventre i la mà una mica inclinada cap avall, sobre
la pelvis esquerra. L’altre braç estava flexionat cap
amunt, sobre l’espatlla esquerra, i la mà girada cap a
la clavícula. Es tracta d’un home adult, però sense que
se’n pugui determinar l’edat, amb pocs problemes de
salut, a part del desgast de la columna probablement
per la càrrega o transport de pesos.
Els dos cranis recuperats com a VF-30a corresponen
ambdós a dones, mentre que els associats a VF-30c
corresponen a un home i a una dona. Aquest darrer
crani representa a una dona jove i presenta pèrdua
dentaria de les peces anteriors de la mandíbula,
conservant encara les superiors amb un desgast entre
lleu i moderat.
L’evolució i els diferents aprofitaments d’aquesta
sepultura costa una mica de resseguir. Tan sols
podem veure el resultat final, amb les restes de les
quatre persones, les quals indiquen que l’operació
d’obrir-la per sebollir-hi un altre individu desplaçant
les restes de l’anterior es va repetir probablement
tres vegades. Aquest costum, que hem constatat
altres vegades a la necròpolis, probablement té una
explicació fàcil i raonable, segurament relacionada
amb els lligams de parentiu entre aquells que van fer
servir la mateixa sepultura.
No s’explica, en canvi, per la manca d’espai al
cementiri o la dificultat que suposava excavar una
sepultura a la roca. L’àrea a disposició era suficient
per obrir-hi dotzenes de sepultures més, tal com es
pot veure a la planta general, i la roca no és tan dura
El material arqueològic de l’interior de la tomba
era força abundant, però podem suposar que quasi
tot pertany a intrusions barrejades amb les terres
138
indicis cronològics més o menys aproximats, que
ens situarien cap a la fi del segle II o començaments
del segle III, basant-nos en la Clara B, s’ha de tenir
en compte el que dèiem abans. No sabem si formen
part de la tomba original o si s’hi van escolar amb les
terres que van servir per colgar el darrer difunt. En
aquest últim cas, l’enterrament podria ser molt més
recent del que assenyalen aquests materials.
Inhumació 31
N
0
50 cm.
Inhumació núm. 31
És un enterrament en àmfora, segurament d’un
nadó, molt deteriorat. Només es va localitzar la
part inferior del recipient, esmicolat i molt perdut.
És una àmfora amb la característica pasta d’origen
nord-africà, que no ha conservat cap part que ens
pugui donar un indici tipològic. Possiblement va
ser lleugerament desplaçada del seu lloc original
i no contenia restes òssies. Es trobava a molt poca
profunditat, la qual cosa explica la seva destrucció
amb l’activitat agrícola des de fa segles. Ni tan sols
hi havia restes o fragments a la vora que es poguessin
associar a l’àmfora, per la qual cosa deduïm que la
destrucció és molt antiga. Al seu davant, quasi a tocar
els fragments in situ, es va trobar part d’un estri de
ferro, com una fulla, molt malmès (fig. 125 i 126).
Inhumació 32
N
Fig. 125.- Planta de les inhumacions núm. 31 i 32
(infantils).
que colgaven la sepultura i ni un esquerdís, llevat
potser d’una petxina, es pot considerar part de les
ofrenes. En realitat, a la caixa delimitada per tegulae
dins la que reposava el difunt trobat intacte, no n’hi
havia cap. Si els altres bocins de ceràmica ho havien
estat originàriament, deurien formar part de les dels
difunts més antics i es van trencar i perdre la major
part de les restes amb les successives operacions
d’exhumació i inhumació de cadàvers.
Inhumació núm. 32
Enterrament en àmfora d’un nadó, les restes del
qual han desaparegut totalment. Només es notava un
polsim blanquinós al fons de l’àmfora, segurament
els ossos desfets pel temps i la terra. Estava
dipositada dins un nínxol orientat a l’est, excavat al
terra pedregós, falcada a tot volt amb petites pedres.
Li mancava el coll i vora, per la qual cosa aquesta
El primer material residual, aquesta vegada trobat
damunt les teules i fora la tomba, quasi a la part
superficial de la sepultura, és un lot amb tres fragments
d’àmfora sense forma, una vora de llàntia de disc de
variant indeterminada (en principi, Deneauve VII
A), una vintena de bocins de ceràmica oxidada, nou
més de ceràmica reduïda i una petxina (fig. 124, 3
a 7). A la part més profunda, també entre les terres
que farcien l’interior del sepulcre, una o potser dues
nanses de TS Clara B (fig. 124, 1 i 2), acompanyada
de ceràmica comuna oxidada (13 fragments), un bocí
d’àmfora sense forma, un altre fragment de grisa
tardana i 7 fragments d’ossos cremats, que deurien
provenir d’una incineració destruïda.
Encara que aquest material ens proporcioni uns
Fig. 126.- Peça de ferro de la inhumació núm. 31.
139
una època no determinada, l’esquelet estava malmès
a causa de les característiques de la terra, que ja hem
dit altres vegades que es menja els ossos. La part
afectada per les plantacions de ceps es delimitava
força bé i corresponia a la zona del cap i al nivell
superior. En aquesta cota més alta, per damunt de
la que reposava la resta del cos, hi havia fragments
d’un crani, una mandíbula i alguns ossos llargs
(d’extremitats) barrejats i sense connexió anatòmica,
així com part d’una pelvis del costat dret. Cap
d’aquestes restes pot correspondre al difunt del fons
de la tomba, ja que va aparèixer intacte, llevat del
cap (fig. 128 i 129).
Fig. 127.- Inhumació núm. 32, en àmfora.
En el cas de l’enterrament secundari, es tracta
principalment de les restes d’una probable dona, ja
que la gran escorxadura ciàtica dreta presenta una
morfologia mes aviat femenina, però la protuberància
occipital externa és força robusta i la morfologia del
part s’havia tapat amb un altre fragment d’àmfora
posat verticalment (a la banda oest, que és on deuria
haver-hi el cap de l’infant). Estava completament
aixafada per la pressió de la terra, la qual fins i tot
va deformar les restes del contenidor, de manera que
a l’hora de restaurar-lo no és possible fer casar els
47 fragments en què es va trencar. Es tracta d’un
recipient d’origen nord-africà, potser una Africana
II, tot i que la manca del coll i boca no ens permet
estar segurs d’aquesta classificació (fig. 125 i 127).
Inhumació núm. 33
La tomba 33, a la part centre-nord del cementiri, va
afectar de ple la incineració núm. 9 i possiblement
també la núm. 10. Les restes de la incineració núm.
9 es notaven perfectament al seu interior, ja que part
de les terres que serviren per colgar el difunt eren
totalment cendroses i cremades, quasi negres, i un
dels recipients trencats que s’hi van trobar a dins
segurament provenia de les ofrenes de la incineració
(fig. 130, 1). En parlarem més endavant.
N
És una tomba en fossa senzilla, sense teules que la
recobrissin, i tapada amb la mateixa terra treta de
l’entorn o del seu interior quan es va obrir al subsòl
de la necròpolis. De fet, difícilment es distingia del
seu entorn fins que no s’arribava al nivell geològic,
on el terra és més vermellós i amb més pedruscall.
Una vegada localitzat aquest estrat, apareixia la roca
calcària, que permetia resseguir la fossa tallada amb
poca cura i de forma una mica irregular.
El difunt es trobava al fons de tot, amb la part que
correspondria al cap –desaparegut– a la banda de
llevant, al revés de l’orientació predominant a la
necròpolis. Tot i que es nota remenada i capgirada en
0
Fig. 128.- Planta de la inhumació núm. 33.
140
1 m.
mentó no és determinable. No se’n pot saber res mes,
a part de constatar algunes patologies que poden ser
degudes a l’edat avançada de l’individu.
És difícil interpretar correctament aquestes despulles.
Pertanyien a la persona que s’hi va enterrar primer
i que fou desplaçada amb la inhumació del cos que
trobem quasi intacte al fons? o bé s’hi van abocar
en una operació posterior d’exhumació i neteja
d’una altra tomba, com si fos una ossera? És difícil
respondre. Entre les restes dels dos difunts, els forats
per plantar vinya i la incineració núm. 9 –i potser
la núm. 10–, destruïda, es fa difícil treure’n l’aigua
clara d’aquest garbuix.
En el mateix nivell superior s’hi va trobar part de
l’olla de ceràmica comuna a la que ens referíem
abans, que sembla correspondre a la producció local
amb la superfície polida o espatulada, característica
d’època augustal (Casas et al., 1990, 47). Creiem
que provindria de la incineració núm. 9 o, potser,
d’una altra tomba del segle I que va ser remenada
i destruïda (per això hi hauria les restes òssies que
assenyalàvem abans), i el recipient formés part de
les ofrenes. Però és improbable una inhumació tan
antiga, sabent que almenys fins a mitjan segle II a la
necròpolis només s’hi incinerava.
Fig. 129.- Inhumació núm. 33.
2
1
3
4
Fig. 130.- Inhumació núm. 33.
1: ceràmica comuna reduïda
polida, probablement procedent
d’una cremació destruída per la
tomba 33; 2: ceràmica africana
de cuina; 3: base de llàntia; 4:
ceràmica comuna reduïda; 5: ferro.
Inhumació núm. 34. 6: ceràmic
africana de cuina; 7: clau de ferro.
6
7
141
5
Fig. 131.- Diferents nivells
de la inhumació núm. 34.
En el nivell més profund, reposant damunt la roca
natural, hi havia el difunt que considerem principal.
Ja hem dit que li mancava el cap. Era de baixa
estatura (tal com estava a la tomba, d’entorn els
1’40-1’50 m). Tenia les cames juntes i els braços
damunt la panxa. De fet, el braç esquerre estava una
mica més flexionat i la mà reposava sobre el ventre,
mentre que el dret, més estirat, tenia la mà damunt el
pubis. Per la posició de les restes deduïm que estava
amortallat amb una peça de roba.
pertànyer al llarg període que va aproximadament
del 120 al 200 (Casas i Soler, 2006a, 50). Una base
de ceràmica africana de cuina d’un tupí de la forma
Hayes 200, idèntic a la forma 131 però de mida i de
funcions diferents (Aquilué, 1995, 70), (fig. 130, 2).
La ceràmica comuna hi és present amb sis fragments
oxidats i cinc reduïts (fig. 130, 4), la major part
sense forma. Finalment, un estri de ferro doblegat,
de funció desconeguda (fig. 130, 5).
Inhumació núm. 34
Enterrament en fossa excavada al sòl natural, ben
retallada i amb el difunt dipositat dins una caixa
formada per tegulae inclinades a doble vessant. A
migdia, les teules planes s’havien falcat amb pedres
col·locades entre elles i la paret de roca de la fossa.
Estava bastant deteriorada a causa de forats de vinya
(un a cada extrem), que havien fet desaparèixer part
de la coberta. S’orientava de ponent a llevant, amb
els peus del difunt a l’est.
Aquesta inhumació correspon a un home d’edat
adulta, que patí una greu coixesa des de la més tendra
infantesa, i que requerí d’una especial atenció per
part de la gent que l’envoltava, ja que estava limitat
en la seva mobilitat. A part de les lesions derivades
d’aquesta malaltia, no se n’observen d’altres que ens
indiquin unes pitjors condicions de vida que la resta
d’homes inhumats en aquesta necròpolis.
El material de l’interior de la sepultura era escàs i no
formava part de les ofrenes. Però proporciona alguns
indicis cronològics que val la pena anotar. A part de
l’olla de ceràmica comuna que ja hem comentat,
assenyalem un fragment de base de llàntia de pasta
groguenca, poc dura i ben depurada, que conserva
part de la marca impresa (CIV)NDRAC; un taller
molt actiu, l’origen del qual alguns autors situen a la
fi del segle I i que es documenta a la regió d’Algèria
durant tot el segle II, encara que més aviat sembla
L’individu –un home adult però jove– estava estirat
i amb les cames juntes, el braç dret lleugerament
flexionat damunt el pubis i l’esquerre estirat al
costat del cos. Damunt dels peus hi havia alguns
ossos cremats i terres negres procedents d’alguna
incineració pròxima. Les restes del difunt estaven
força malmeses, tant per la destrucció soferta en
època moderna com per les característiques de la
terra. Li mancaven els peus i les costelles s’havien
142
A
N
N
B
Tomba 24
Fig. 132.- Planta de la inhumació núm. 34.
desfet, igual que els ossos més febles (fig. 131 i
132).
No tenia ofrenes. Només alguns bocins de ceràmica
barrejats amb la terra que cobria la sepultura, i que
són poc útils a l’hora de datar-la. Dos fragments de
ceràmica africana de cuina, 17 de ceràmica comuna
oxidada de producció local i un clau de ferro (fig.
130, 6 i 7). Una de les vores d’africana pertany a una
gran gerra de boca trilobulada, relativament habitual
en contextos de la segona meitat del segle II i inicis
del segle III (supra).
0
1 m.
Fig. 133.- Plantes de la inhumació núm. 35.
inferior del cos, però no els peus, amb les cames molt
juntes i part de la pelvis, amb l’extrem inferior dels
braços posats damunt els malucs o el pubis. La meitat
superior havia desaparegut consumit per la terra.
El cap, però, possiblement s’havia remogut perquè
estava a un nivell una mica més alt. Potser per això
es va trobar força malmès i separat en dues parts. Les
sutures cranials apunten a que es tracta de l’esquelet
d’una persona adulta, però de sexe indeterminat, ja
que tot i les dimensions més aviat petites, bé podrien
correspondre també a un home baixet.
Inhumació núm. 35
Tomba en fossa de forma rectangular, orientada a
l’est, ben retallada a la roca natural formada per un
conglomerat no massa dur. Al fons hi ha un llit de
tegulae –tres– posades de pla. No en tenia als laterals
ni als extrems, per la qual cosa deduïm que ja es va
fer tal com l’hem trobada i no va ser alterada amb
els anys. Tampoc hi havia cap senyal visible per a la
seva localització. Es va poder identificar únicament
gràcies a una anomalia a la superfície del sòl i per la
humitat que assenyalava la presència d’una alteració.
Dos forats de l’antiga vinya havien afectat la part
superior, però no van arribar a tocar el cadàver i
l’ofrena que l’acompanyava (fig. 133 i 134).
L’única ofrena va aparèixer sencera a l’alçada del
maluc, al costat dret del difunt. Era una gerra de
ceràmica comuna oxidada de color beix groguenc,
amb la pasta fina i ben depurada, la superfície
farinosa i l’interior del tall de color grisós i amb
alguns punts blancs (fig. 135, 1 i fig. 136). Entre
el material residual i les intrusions, identifiquen un
parell de fragments d’àmfora sense forma, quatre
fragments de TS Africana A, un d’africana de cuina
i una dotzena de ceràmica comuna, entre oxidada i
Del difunt es conservava relativament bé la meitat
143
quadrilobulada, que a vegades veiem en exemplars
de la segona meitat o darrers anys del segle II (Casas
et al., 1990, 270-271, núm. 541), però que també
es pot perllongar fins al segle III. Tot plegat són
elements massa febles i insegurs per poder datar la
tomba, ja que ens movem en un marc massa ampli.
No obstant, som de la opinió que caldria situar-la ja
al segle III, dins de la primera meitat.
Inhumació núm. 36
És una fossa poc profunda, orientada de ponent a
llevant, lleugerament desviada cap al nord-est. Els
peus del difunt són a la banda est. Inicialment havia
estat una sepultura feta amb un llit de tres tegulae
posades de pla i amb una coberta inclinada a doble
vessant. Aquest últim element ha desaparegut i només
es nota la part inferior de les teules escapçades a la
base. Eren de fang mal cuit i pràcticament s’havien
desfet. Les tres del fons també mostraven aquestes
característiques, però s’havien conservat millor en
no haver-se mogut del seu lloc. A la superfície de
la tomba, les restes desfetes de les tegulae estaven
barrejades amb pedres i restes de morter, que no
sabem si formava part d’un reforç en la coberta de
protecció de la tomba o si provenen de la destrucció
d’una altra del costat (fig. 137 i 138).
Fig. 134.- Inhumació núm. 35.
reduïda (fig. 135, 2 a 4). La vora de TS africana potser
és poc significativa de cara a datar la sepultura, ja que
es va trobar entre les terres de farciment i, per tant,
pot ser força més antiga que la pròpia tomba (fig.
135, 2). En tot cas, es tracta d’una olleta de la forma
Hayes 140 que, de manera general, es data entre la
segona meitat del segle II i els primers anys del segle
III (Hayes, 1972, 182).
Pel que fa a la gerra de l’interior de la sepultura,
presenta una forma força comuna, amb el llavi senzill,
una mica engruixit, cos globular i base ben marcada,
amb el peu ressaltat. Val la pena fixar-se en la secció
de la nansa, complexa, que adopta una forma quasi
Les restes del difunt estaven molt malmeses i
s’engrunaven en el moment de treure-les. De fet, els
2
3
4
1
Fig. 135.- Ofrenes de la inhumació núm. 35. 1: ceràmica comuna oxidada; 2: ceràmica africana de tipus A; 3: comuna
oxidada; 4: ceràmica comuna reduïda.
144
Fig. 136.- Gerra de ceràmica comuna oxidada de la
inhumació núm. 35.
ossos van quedar deteriorats a causa del ph àcid de
la terra. Estava ben col·locat, amb les cames juntes,
el braç dret lleugerament flexionat damunt el ventre i
l’esquerre recte al costat del cos. El cap, també recte.
Sens dubte es va enterrar dins una mortalla. L’erupció
del tercer molar i el gruix del crani apunten a que es
tractava d’una dona adulta; l’escàs desgast dental,
que era força jove, probablement entre 20 i 30 anys.
Fig. 137.- Sepultura en inhumació núm. 36.
hem datat a la segona meitat/finals del segle IV.
No hi havia ofrenes ni fragments ceràmics residuals
entre les terres que colgaven la sepultura, per la
qual cosa no tenim res per datar-la. No obstant, és
idèntica, quant a estructura, a les tombes T35 i T46,
que es poden datar una mica millor. No és un element
segur, però constitueix un indici.
Inhumació núm. 38
Tomba en fossa simple, orientada a l’est, de mides
reduïdes (probablement corresponia a un infant),
i força rebregada a la part superior, ja que no es
nota cap destrucció important, deguda a l’habitual
afectació pel conreu del camp (fig. 140 i 141).
Inhumació núm. 37
És una tomba atípica, orientada de nord a sud, afectada
per la plantació d’un cep i força destruïda. De fet, es
tracta de la part inferior d’una sepultura d’estructura
ben diferent a les altres. És una fossa poc profunda
que en realitat servia de fonament a una capa de
pedres lligades amb morter, que anivellaven el sòl
i constituïen la base de la inhumació desapareguda.
Les restes del difunt, doncs, s’havien de trobar al
seu damunt, a un nivell massa alt com per haver-se
conservat fins ara (fig. 138 i 139).
La part superior inicialment estava protegida per una
capa de pedres irregulars, que han aparegut mogudes
i capgirades, amb restes de ceràmica barrejades
(sens dubte la gerra de l’ofrena), i ossos escampats
bastant fragmentats. A part de la gerra esmicolada,
s’hi va trobar un clau de ferro i una base de ceràmica
comuna oxidada, pertanyent a un recipient de
majors dimensions (fig. 142, 2 i 3). Però no sembla
que aquests darrers elements formessin part de la
tomba, sinó que s’hi van escolar amb les terres que
la recobrien.
És possible que es tracti d’una sepultura més tardana,
però tampoc tenim massa elements per datar-la.
Constatem, però, que és veïna de la tomba T39, que
La gerra (fig. 142, 1), quasi sencera una vegada
reconstruïda, havia perdut el coll i la nansa. És de
145
Inhumació 36
N
Fig. 139 i 140.- Restes de la inhumació núm. 37 i part
superior de la inhumació 38, respectivament
Inhumació 37
repòs i el disc extern de la base, com els que veiem
en els exemplars del segle II. El cobriment d’engalba
blanca el tornem a trobar a l’exemplar de Vilauba
citat abans (núm. 705). El cos globular i el coll llarg
i estret també són característics d’aquesta època.
Malauradament, no sabem com era la vora. El
paral·lel més pròxim és, també, d’origen funerari. La
gerra, sense coll, que acompanyava el difunt de la
sepultura núm. 25 de la necròpolis oriental de vil·la
del Collet de Sant Antoni (Nolla et al., 2005a, 47-48,
fig. 41) sense datació ferma però que calia situar per
diversos indicis durant la segona meitat avançada
del segle II i el III.
N
0
Una sola gerra és un senyal molt feble, però res s’oposa a datar la sepultura en un moment indeterminat
del segle III, potser avançat, que correspondria a
la darrera fase i quasi abandonament de la vil·la de
Tolegassos.
1 m.
Fig. 138.- Plantes de les inhumacions núm. 36 i 37.
Inhumació núm. 39
És la tomba més tardana del conjunt, amb algunes
peculiaritats que la fan diferent a la resta, a part de
la seva avançada cronologia (segona meitat del segle
IV o inicis del V).
ceràmica comuna oxidada, de color taronja o rosat
fosc, dura, ben depurada, amb la fractura recta i una
mica rugosa al tacte. La superfície externa estava
recoberta d’un tel gruixut d’engalba blanca força
ben conservat. Tot i que no són paral·lels perfectes,
la forma general ens recorda la d’alguns exemplars
de la segona meitat del segle III, especialment alguns
de Vilauba i Mas de Dalt (Casas et al., 1990, 350351, núm. 696, 352-353, núm. 697, 356-357, núm.
705 i 358-359, núm. 711), de mides diferents, però
amb trets comuns. La base, per exemple, està ben
marcada i és gruixuda, massissa, amb una anella de
repòs evident. En tot cas, no ens recorda l’anella
amb un solc a sota molt profund entre la zona de
Era orientada d’oest a est, amb el cap del difunt a
ponent. La fossa era perfectament rectangular, recta i
escairada, d’entorn els 1’80 m de llargada, més ampla
del que sol ser habitual, excavada profundament
i recoberta de terra i restes de roca arrancada de
l’entorn a la meitat superior. El difunt reposava al
fons, però al seu damunt s’hi va col·locar una llosa
irregular, feta amb un bloc de pedra calcària arrencat
de l’entorn, que li protegia la meitat inferior del
146
cos, des de la pelvis fins als peus. La posició del
cadàver, amb els membres junts, la llosa i altres
pedres posades sobre el cos, així com diversos claus
de ferro (als peus, al cap i a l’alçada dels malucs),
ens fan suposar que es va enterrar amortallat i dins
d’una caixa de fusta. Atès que les ofrenes (una llàntia
i part d’una gerra), van aparèixer entre les pedres i
no al fons de la sepultura, ens permeten deduir que
s’havien dipositat damunt la caixa i no a dins (fig.
141 i 143).
crani i restes d’algunes costelles. El mal estat de
conservació de les restes, però, impossibilità la
seva recuperació, excepte de la diàfisi del fèmur
esquerre i fragments de crani. Aquestes són les restes
esquelètiques d’una persona clarament adulta, però
de sexe indeterminat.
La cronologia ens la proporciona bàsicament el
material de l’ofrena i, de manera complementària,
altres fragments que s’hi van introduir en el moment
de colgar la sepultura.
En el procés d’excavació es varen identificar les
extremitats superiors i inferiors, cintura escapular,
La llàntia imita la forma típica Atlante VIII A1a.
(fig. 144, 1). Però no és un producte africà, sinó
que pertany a una producció regional d’origen
desconegut. Té la pasta com la que veiem a la major
part de ceràmiques comunes del país; de color
beix clar, no massa dura, però compacta, fina i ben
depurada. No hi veiem restes de vernís o engalba.
És una peça molt deformada, elaborada de qualsevol
manera i amb poca traça, feta a partir d’algun motlle
tret d’un original en circulació, que es va imitar de
forma maldestre. Els acabats són poc polits i les
dues meitats no casen bé. A l’entorn té una decoració
d’espiga característica de la forma, mentre que al
disc s’hi pot veure un motiu en relleu, mal definit,
que potser vol representar un ocell. Al cercle del
centre de la base hi ha unes impressions irregulars
que potser corresponen a una marca anepigràfica.
Inhumació 38
N
Inhumació 39
La forma, en general, correspon a la fi del segle
IV o començament del segle V. Un exemplar molt
N
2
1
3
0
1 m.
Fig. 142.- Ofrenes de la inhumació núm. 38. 1 i 3: ceràmica
comuna oxidada; 2: clau de ferro.
Fig. 141.- Plantes de les inhumacions núm. 38 i 39.
147
Per datar, doncs, la sepultura, caldrà tenir en compte
un parell de factors. D’una banda, el contingut del
seu interior, que ens aboca a una cronologia de la fi
del segle IV o lleugerament més recent. De l’altra,
el període d’activitat i nova ocupació de la vil·la de
Tolegassos, que és, en definitiva, on suposadament
vivia la persona sebollida a la tomba. Aquell moment,
després d’un període d’inactivitat, el vàrem situar a
la segona meitat del segle IV i, concretament, cap
al tercer quart de segle (Casas i Soler, 2003, 237).
En qualsevol cas, va ser una reocupació puntual i de
curta durada, que no va arribar al segle V. Per tant,
totes les dades coincidirien en atribuir a la tomba una
cronologia de, com a màxim, l’últim terç del segle
IV.
Inhumació núm. 40
Enterrament en fossa tallada a la roca i terra
natural de l’indret, poc profunda i orientada d’est
a oest, amb el cap del difunt a llevant. Té la forma
una mica irregular i pertany a un individu jove, ja
que la llargada màxima de la fossa és de 1’50 m.
Pràcticament no es distingia del sòl geològic de
l’entorn a nivell de superfície. Però estava d’alguna
manera assenyalada per una pedra i un fragment
d’imbrex a la part central.
Les restes del difunt van aparèixer molt malmeses,
la major part dels ossos consumits per la terra i, en
part, afectats per les tasques de conreu. Dels pocs
membres més o menys conservats, especialment el
braç i la cama dreta, es dedueix que s’havia sepultat
dins d’una mortalla (fig. 145 i 146). Es tracta d’una
dona, per la morfologia de la protuberància occipital
externa, mentó i apòfisi mastoides esquerra, d’edat
adulta, donat l’elevat desgast dental, i afectada per
una severa artrosi en la regió cervical.
Fig. 143.- Inhumació núm. 39.
semblant, però de millor qualitat, també amb un ocell
en el disc central, prové de Roses i s’ha considerat de
la mateixa època. La decoració de la margo, habitual
en aquesta forma, no és especialment significativa
a l’hora de fixar millor la cronologia (Casas i Soler,
2006b, núm. G1457 i G1458).
Tampoc és que ens proporcionin una cronologia de
primera els fragments de ceràmica comuna (fig. 144,
5 a 7). D’una banda, el morter segueix una forma
documentada des de la segona meitat del segle II,
amb exemplars semblants a Vilauba en contextos
de la fi del segle III i en el segle IV (Castanyer i
Tremoleda, 1999, làm. 54 i 77). També les gerres de
fons còncau o umbilicat són força habituals a partir
del segle III. Un bon repertori el tenim a Tolegassos
mateix, en contextos del darrer terç del segle III
(Casas i Soler, 2003, 226), per no parlar d’alguns
precedents més vells. A Vilauba, un repertori encara
més interessant pertany al nivell d’incendi de la
mateixa època (Castanyer i Tremoleda, 1999, làm.
50).
Com a única ofrena, una olleta de ceràmica africana
de cuina a l’alçada del maluc dret, adossada a la
paret nord de la sepultura (fig. 147). Adopta la forma
típica i tantes vegades repetida a la necròpolis, amb
una lleugera variació en l’acabat del coll i vora i a la
base, una mica còncava, a diferència d’altres, en què
és totalment plana. Ens movem, con ja és habitual,
en un marc cronològic de la segona meitat del segle
II o poc més enllà.
Inhumació núm. 41
Es una sepultura una mica estranya. Forma irregular
orientada clarament al nord-est, oberta damunt la
incineració núm. 19. En primer lloc, es detecten les
148
3
2
1
4
5
6
7
Fig. 144.- Ofrenes de la inhumació núm. 39. 1: llàntia; 2 a 4: claus de ferro; 5: ceràmica comuna reduïda; 6: morter; 7:
ceràmica comuna oxidada.
149
a causa d’un forat per plantar vinya. Aquestes restes
corresponen a un home, per la morfologia de la gran
escorxadura ciàtica del coxal. Es tracta d’un individu
d’edat adulta, major de 24 anys, d’estatura alta,
robust, amb evidències d’una intensa activitat física
que potser va produir-li patologies per sobresforç.
Entre les extremitats inferiors i cap a la banda de la
pelvis, es van trobar els fragments d’una gran cassola
de ceràmica africana de cuina de la variant Hayes
199 (fig. 148), que hauríem de datar cap a la segona
meitat no avançada del segle II, més aviat entre el
150 i el 180, aproximadament. La forma, com a
paral·lels geogràficament més pròxims, es localitza
a la vil·la de Tolegassos en contextos tancats que
es daten, respectivament, entorn l’any 150 i en els
períodes 150/180 (on és més nombrosa) i entorn
l’any 200 (Casas i Nolla, 1993, 60, 76 i 86).
Inhumació 40
N
Incineració 19
Inhumació 41
Inhumació núm. 42
Tomba afectada per forats de plantació de vinya,
que la van destruir quasi completament i van causar
el desplaçament del material arqueològic del seu
interior. Estava orientada a l’est, i al seu interior
quedaven restes de dues tegulae que segurament
haurien format part d’una coberta de protecció posada
de pla. No hi havia restes del difunt (fig. 149).
N
0
1 m.
No obstant, quedava part de l’ofrena, fragmentada
en època moderna, i situada l’extrem de llevant,
al costat de dos ossos molt deteriorats i desplaçats
del seu lloc original que, probablement, pertanyien
al braç. A part, tres bocins de ceràmica comuna
oxidada i una base de ceràmica reduïda de color gris
(fig. 150, 2), escolats com a intrusions amb la terra
que tapava la sepultura.
Fig. 145.- Plantes de les inhumacions núm. 40 i 41.
restes de la incineració, ja que les mateixes terres
es van utilitzar per tornar a colgar la inhumació,
barrejant-s’hi les cendres, ossos cremats i part de
l’ofrena de la més antiga, que ja hem estudiat al
capítol corresponent. A la part superior, entre les
pedres, hi havia una petita urna de grisa emporitana
tardana esclafada, però força completa, que havia
constituït aquella ofrena més vella. Per sota aquesta
capa de cendres remenades, a uns 0’20/0’25 m de
profunditat, mig recoberta per terres negres, apareix
la cama esquerra del difunt sebollit a la inhumació,
així com part del braç i de la pelvis esquerra. A un
segon nivell, per sota, la pelvis i la cama dreta, mig
flexionada, i restes del braç. El peu esquerre era
sencer, mentre que els ossos del peu dret es trobaven
a l’alçada de la pelvis (fig. 145).
La petita copa és d’un tipus força comú a tota l’àrea
geogràfica (fig. 150, 1), sempre en contextos de la
segona meitat avançada del segle II. És de carena
A diferència de la resta, l’individu es va enterrar de
costat, amb la part superior i el cap (desaparegut) a
l’est. La part de l’esquelet que mancava es va perdre
Fig. 146.- Inhumació núm. 40.
150
Fig. 148.- Ofrena de la inhumació núm. 41. Ceràmica
africana de cuina.
i barrejats amb la terra: 6 fragments d’àmfora, un
de ceràmica comuna oxidada, 12 de comuna reduïda
de color gris fosc i 2 de ceràmica grisa de boca
trilobulada. Tots ells sense forma.
Les restes de l’individu estaven molt malmeses a
causa del tipus de terra de l’indret, que pràcticament
havia desfet els ossos. Únicament havien quedat in
situ part de les cames i braços; suficients per veure
que el difunt s’havia dipositat embolcallat amb la
mortalla, com a la major part de les tombes (fig.
151). No es pot saber el sexe de l‘individu, i l’edat
s’ha deduït a partir de les peces dentals, indicant que
morí entre els 13 i els 15 anys, quan encara estava en
procés de creixement osteològic i dental.
Fig. 147.- Ofrena de la inhumació núm. 40. Ceràmica
africana de cuina.
molt baixa, fons quasi pla i vora vertical, amb dues
nanses contraposades. Un exemplar idèntic, però amb
una sola nansa i sencer, prové de la veïna Empúries.
Una altra copa que no ha conservat la meitat inferior
es va trobar a la vil·la de Puig Rodon (Corçà), en
un estrat del 190-220 (Casas, 1986, fig. 12-6; Casas
et al., 1990, 290-291, núm. 597 i 598). Altrament,
en la sepultura núm. 34 de la necròpolis oriental
de la vil·la del Collet, es va trobar una copa molt
semblant, acompanyada d’una llàntia Deneauve VIII
B que datàvem en el darrer quart del segle II o poc
més tard (Nolla et al., 2005a, 59-61, fig. 61).
L’ofrena, que és l’únic material que ens dóna una
cronologia aproximada, és d’un tipus característic.
Originari del nord d’Àfrica, va tenir una àmplia
distribució durant la segona meitat del segle II i
encara va perdurar durant dècades al llarg del segle
següent. Pràcticament apareix a tots els jaciments
d’aquestes comarques en nivells dels segles IIIII, amb paral·lels idèntics. La forma varia poc
en el decurs d’un centenar d’anys, essent la més
característica la que ara comentem. És pràcticament
igual a un exemplar del pou de Tolegassos, amb una
cronologia del darrer quart del segle II, i a un altre
de Puig Rodon datat entre el 190 i el 220. Entre els
més tardans documentats a casa nostra, de la segona
meitat del segle III, assenyalem dos més procedents
de la vil·la de Puig Rodon (Casas et al., 1990, 250251, núm. 489 i 490 i 344-345, núm. 686 i 687).
Generalment, aquesta variant, que es considera la
més antiga dins del tipus, es data en una època una
mica mes recent, cap a la primera meitat del segle III
(Bonifay, 2004, 285), tot i que, com comentàvem,
disposem de paral·lels propers que assenyalen una
cronologia de la darreria del segle II.
Inhumació núm. 43
Enterrament infantil en fossa tallada al sòl natural
de graves i còdols, de forma rectangular i orientada
a l’est. No és massa profunda. A la part de dalt, al
costat de les restes del cap del difunt (est de la tomba),
es conservava intacta l’ofrena, constituïda per una
gerra de ceràmica comuna africana de pasta groga,
amb alguna clapa més rosada, restes de sutge a la
meitat inferior i recoberta d’una engalba groguenca
habitual en aquesta producció (fig. 152, 1 i fig. 153).
A part, diversos esquerdissos de ceràmica residual
151
desconeixement de l’indret exacte on es trobava
una va fer que la segona s’obrís als peus de l’altra,
formant una línia seguida. Estan orientades d’oest a
est; però mentre el difunt de la T44 tenia el cap a
ponent, el de la T45 el tenia a llevant i es trobava a
un nivell molt més baix (fig. 154 i 155).
La T45 és la més antiga. És una fossa profunda, amb
un esglaó no tan baix que ressegueix la banda sud,
mentre que a la meitat nord s’enfonsa més de 0’40 m.
El difunt es va dipositar en aquesta part més fonda,
probablement dins una caixa de fusta, amb una olleta
de ceràmica africana de cuina posada al costat dret
del cap a manera d’ofrena. Al seu damunt, quasi a
nivell del sòl natural o de circulació, es va fer una
coberta plana amb tegulae i imbrices a les juntes.
Amb els anys aquesta protecció es va enfonsar des de
la part centre-sud, de manera que en l’excavació es
van trobar caigudes, inclinades i recolzades a la paret
nord de la tomba. És probable que el deteriorament
de la fusta del sarcòfag provoqués un buit que va
cedir sota el pes de les tegulae (fig. 157 i 158)
N
0
1 m.
Fig. 149.- Plantes de la inhumació núm. 42.
Hem de fer notar, quant a l’estructura de la sepultura,
la disposició i forma esglaonada del forat. El
veiem altres vegades a la necròpolis, i sempre en
inhumacions en les que es detecten més clarament
Val la pena comentar els fragments dispersos d’una
altra gerra de ceràmica africana de cuina trobats
barrejats amb la terra que cobria el difunt. Són
intrusions que no pertanyen al conjunt d’ofrenes
funeràries, però que ajuden a collar la cronologia
(fig. 152, 2). La gerra d’africana de boca trilobulada,
que en aquest cas podem restituir a partir de només
tres fragments, és característica de la segona meitat
avançada del segle II. El repertori del pou 1 de
Tolegassos, citat en diverses ocasions, és un dels
millors que coneixem. La data d’aquells estrats s’ha
situat entorn l’any 200 i es van formar amb materials
d’una escombrera que contenia produccions d’entre
el 175/200-210 (Casas i Nolla, 1986-89, 211).
Difícilment podrem determinar la cronologia
exacta de la inhumació en base a una sola peça i els
fragments d’una altra que segurament no forma part
de l’ofrena. Tot sembla indicar, no obstant, que ens
movem en un moment a cavall entre els segles II i
III, segurament anterior al 225.
1
Inhumacions núm. 44 i 45
Es tracta de dues tombes físicament unides per un
extrem, posades una a continuació de l’altra, tot i que
de cap manera podrem considerar-les com una doble
inhumació. Les circumstàncies i, possiblement, el
2
Fig. 150.- Ofrenes de la inhumació núm. 42. Ceràmica
comuna oxidada (1) i reduïda (2).
152
inhumades en aquesta necròpolis. Es pot inferir que
es tracta d’una dona d’edat adulta, però jove, per
presentar en procés de fusió la sincondrosi jugular,
encara sense fusionar en la banda dreta, menor,
per tant, de 35 anys, afectada per diverses lesions i
patologies a les extremitats inferiors i superiors, amb
tota probabilitat causades per les dures condicions
de treball.
N
0
Posteriorment al primer enterrament –no sabem
quants anys després– es va excavar a la roca la
segona sepultura, la T44, a l’extrem est de la T45.
No devien quedar massa rastres ni evidències de la
més vella, ja que la part del cap del difunt més recent
envaeix la del més antic. El cap del segon reposava
directament damunt la testa del primer, encara que a
un nivell 0’40 m més alt. En aquest cas, no tenia cap
tipus d’ofrena, a part d’una petxina posada al costat
dret del cap.
1 m.
El difunt de la tomba T44 tenia una alçada, mesurada
in situ, de 1’60/1’65 m, els ossos prims i una mica
febles, les dents senceres i aparentment sanes. Pel seu
aspecte general és una dona, segurament jove, inferit
per la morfologia cranial (protuberància occipital
externa, apòfisi mastoides, glabel·la i vores orbitals),
d’edat adulta però probablement força jove, doncs ja
li havia erupcionat el tercer molar però amb molt poc
desgast dental. Deuria estar amortallada, ja que tenia
les cames juntes i els braços plegats i lleugerament
flexionats amb les dues mans damunt el ventre.
Fig. 151.- Plantes de la inhumació núm. 43.
que aquí les restes d’una caixa de fusta. A manera
d’hipòtesi, podríem suposar que era una manera de
facilitar la col·locació de la caixa al fons de la tomba,
tenint en compte que la profunditat total des del nivell
superior del sòl geològic –que podia estar encara a
0’30 o 0’40 m per sota del nivell de circulació– és
de més d’un metre. A aquesta profunditat és difícil
dipositar amb cura un taüt a pes de braços, a menys
que es faci baixar amb un parell de cordes.
No podem ni tan sols intentar esbrinar la cronologia
de la inhumació núm. 44. A part de la petxina (fig.
156, 1), es van trobar tres fragments sense forma de
Es tracta de l’enterrament d’una dona de dimensions
mitjanes-altes, tot i comparant-la amb les altres dones
2
1
Fig. 152 i 153.- Ofrenes de la inhumació núm. 43. 1: ceràmica africana de pasta groga; 2: ceràmica africana de cuina.
153
Inhumació 44
Inhumació 45
N
0
Fig, 154.- Plantes de conjunt de les inhumacions núm. 44 i 45.
154
1 m.
havia una altra tegula vertical. La dels peus, si mai
hi fou, no s’ha conservat. De fet, aquesta part estava
afectada per un forat de vinya, que també deuria ser
la causa de la desaparició de la cama esquerra de la
persona enterrada.
La sepultura era orientada a llevant, amb el cap del
difunt a ponent. Les restes òssies, mal conservades
per causes naturals, deixen veure que havia estat
amortallat, amb les cames rectes i juntes, els braços
lleugerament flexionats i les mans damunt el pubis
(fig. 159 i 160). Es tracta d’un adult/a (no ha estat
possible determinar-ne el sexe), probablement jove,
encara que també podria ja haver entrat en edat
madura.
L’ofrena funerària es va localitzar al costat esquerre
del cap. És una gerra de TS Clara B que havia
quedat engrunada per la pressió de la terra i el
trànsit d’animals i vehicles agrícoles durant anys. La
pasta és de color taronja-rosat, dura, de gra fi, ben
depurada i amb la fractura recta. Recoberta d’una
fina capa de vernís vermell-marronós, poc adherent,
que no va arribar a la meitat inferior del recipient.
El coll i la vora havien desaparegut (fig. 161). La
manca d’aquests elements ens impedeix identificar
Fig. 155.- Inhumació núm. 44, en primer terme, i núm. 45,
al fons.
ceràmica comuna oxidada i un de ceràmica reduïda,
que no ens donen cap indici en aquest aspecte. A
més, eren intrusions barrejades amb la terra, que no
tenen cap relació amb les ofrenes.
1
Pel que fa a la tomba T45, la peça pertanyent a
l’ofrena funerària és una petita gerra de ceràmica
comuna d’origen nord-africà que imita la forma
Hayes 131 de la producció típica (fig. 156, 2). Un
producte característic i molt abundant a l’estrat 2080
del pou 1 de Tolegassos, que tantes vegades hem
citat, amb cronologies d’entre el darrer quart del
segle II i, com a màxim, primera quinzena del segle
III (Casas et al, 1990, 254-255).
Inhumació núm. 46
Forma no massa profunda, amb el difunt dipositat
dins d’una caixa formada per una base de tegulae
posades de pla i coberta a doble vessant feta amb
el mateix tipus de peces. De la coberta quasi no en
quedava res, ja que s’havia anat destruint amb les
tasques agrícoles. Com a mínim a la capçalera hi
2
Fig. 156.- Ofrenes de les inhumacions núm. 44 i 45. 1:
petxina; 2: ceràmica comuna africana de pasta taronja.
155
N
0
1 m.
Fig. 159.- Planta de la inhumació núm. 46.
de l’acidesa de la terra, també havia estat remogut
i alterat, de manera que quasi no en quedava res
més que alguns fragments escampats i fora de lloc
(fig. 162). En realitat, l’estudi antropològic ha pogut
determinar l’existència de restes de dos individus,
tots dos adults, i segurament de sexes diferents, amb
alguns traumatismes en l’esquelet identificat com a
femení.
També hi havia restes de ceràmica comuna, sense
forma, esgarriats una mica arreu. Són materials
introduïts amb la terra per tapar la sepultura. En
cap cas podem considerar que formaven part de
l’ofrena funerària. Tampoc tenim elements per datar
la tomba.
Fig. 157 i 158.- Detall de les inhumacions núm. 44 i 45.
la variant exacta. Però el coll que s’endevina estret,
el cos globular i de perfil baix i la posició de la nansa
recorda la forma Desbat 1980, 82-84/DICOCER
Clair-B 84, a la que s’atribueix una cronologia del
190/300 (Raynaud, 1993a, 182).
Inhumació núm. 48
Tomba en fossa tallada al sòl geològic format per
una primera capa de conglomerat tou i amb el fons
de roca calcària dura. Adopta l’habitual forma
rectangular orientada a l’est. Les restes del difunt,
potser un infant de pocs anys, tenint en compte la
llargada de la sepultura, havien desaparegut desfetes
per la terra. Tan sols alguns fragments d’ossos de
les extremitats, difícilment identificables (fig. 162).
Només s’ha pogut esbrinar que no es tracta d’un
Inhumació núm. 47
Sepultura en fossa rectangular i una mica irregular
degut a què fou rebentada amb la plantació de
la vinya. Orientada d’est a oest. El difunt, a part
d’haver-se conservat malament els ossos a causa
156
Fig. 161.- Ofrena de la inhumació 46. Sigil·lada Clara B.
caixa de fusta, un seguit de claus amb restes de fusta
adherides, distribuïts de manera regular el fons de
la tomba, confirmen aquesta pràctica funerària (fig.
163 i 164).
Fig. 160.- Inhumació núm. 46.
Encara que les restes de la persona enterrada hagin
desaparegut, en part degut a l’acció de la terra àcida
i en part pel fet de tractar-se segurament d’un infant
o un individu molt jove (com sembla indicar-ho
la mida de la sepultura), es van conservar in situ
totes les ofrenes. A l’extrem est hi havia esclafada
una ampolla de vidre de cos globular i fons quasi
pla –lleugerament umbilicat–, d’un tipus que no
havíem vist fins ara a la necròpolis (fig. 165, 4). Al
seu costat, una mica separats, dos claus de ferro amb
restes de fusta i, poc més enllà, a l’indret que més o
menys correspondria al pit o al vendre del difunt si
hagués estat orientat amb el cap a l’est, l’”òbol de
Caront” (fig. 165, 2). És una moneda relativament
ben conservada, de l’emperador Marc Aureli, en la
que a l’anvers es conserven les lletres ...TONINVS..
AVG... i al revers un personatge femení amb una
branca de palma (Hilaritas?), entre S i C, i part de la
llegenda ...IMP VI COS III. L’hem de datar entorn el
170, aproximadament.
infant, però, malgrat tot, les anàlisis antropològiques no han pogut determinar si era un jove o un
adult ja format.
Entre la terra de l’interior va aparèixer un fragment
d’àmfora sense forma i, a la part central, l’òbol per al
Barquer. Era una petita moneda molt gastada, quasi
sense relleu (a l’anvers el bust d’un emperador que
sembla barbat, i al revers, absolutament res), que no
podem classificar amb seguretat però que sembla
característica del segle II.
Inhumació núm. 49
És un enterrament en fossa i caixa de fusta coberta de
lloses de pedra de formes irregulars i una tegula que
va caure i va quedar quasi vertical. Està orientada a
l’est i no quedaven restes del difunt, consumit pel
tipus de terra àcida de l’entorn. Com en el cas de la
inhumació T45, té un esglaó a dins, a mitja alçada,
i la seva amplada també és superior al que sol ser
habitual. Les restes del mort, sota la capa de pedres que
formaven una mena de llosa de protecció, s’haurien
d’haver trobat a la part més profunda. Pel que fa a la
A l’altra punta de la tomba, a l’angle nord-oest, va
aparèixer una llàntia de disc i una gerreta de ceràmica
africana de cuina. Els altres de claus de ferro estaven
distribuïts al llarg de la tomba, a la part més baixa,
157
juntament amb una agulla de ferro bastant prima
que caldria relacionar amb el fixament de la mortalla
(fig. 165, 5 a 11).
Inhumació 49
La llàntia és de la forma genèrica Deneauve VII/
Bussière D II, amb una cronologia que abasta tot
el segle II i una mica més enllà (fig. 165, 1 i fig.
166). És una peça africana, amb la pasta de color
taronja-beix, dura, una mica porosa, rugosa al tacte
i ben decorada. Conserva algunes restes de vernís
marró fosc. Aquesta, a més, té algunes particularitats
que cal assenyalar. En primer lloc, la nansa no està
perforada, la qual cosa no sabem si respon a un oblit,
a les presses per fabricar-la o al costum de l’època
a la que correspon. Però les nanses no perforades
normalment solen ser una mica tardanes, com a
mínim, del segle III. En aquest cas, però, potser ho
haurem d’atribuir a la poca habilitat del terrissaire,
que també es fa palesa a la resta de la peça: les dues
meitats no casen, tot i ser exactament de la mateixa
Inhumació 47
1 m.
0
N
Inhumació 50
N
Inhumació 48
Fig. 163.- Plantes de les inhumacions núm. 49 i 50.
mida. Es nota especialment en el llavi, amb la part
superior desplaçada a la dreta respecte la inferior.
Les parets són més gruixudes del que és habitual i
la decoració, de no massa bona qualitat, la qual cosa
també indica que es va obtenir a partir d’un motlle
tret d’una altra llàntia en circulació. No té marca a
la base.
moneda
0
1 m.
La decoració del disc, amb un lleó de perfil dret,
no és del tot inèdita, però tampoc sobren paral·lels.
Fig. 162.- Plantes de les inhumacions núm. 47 i 48.
158
núm. 43, encara que cronològicament les separa més
d’un segle, ja que aquella pertany al període TiberiClaudi (Almagro, 1955, 174)
Tot plegat ens porta a datar la tomba cap a la segona
meitat o darrer terç del segle II (170-190?). Malgrat
les seves imperfeccions que desdibuixen una mica la
forma i la cronologia, la llàntia no sembla posterior
a l’any 200. Més aviat seria del tercer quart del segle
II. La moneda, deteriorada per la seva conservació
en un mitjà inadequat, no es veu gastada per l’ús i
circulació, per la qual cosa és probablement el millor
element de datació en aquest cas. El gotet amb nansa
africà no contradiu aquesta cronologia, ans al contrari
i, pel que fa a l’ampolla de vidre, la seva presència
en nivells i contextos de la segona meitat del segle II
també ha estat verificada.
Inhumació núm. 50
Tomba en fossa i, potser, amb caixa de fusta,
segurament d’un infant, ja que la seva llargada és
de 1’10 m. Les restes del difunt han desaparegut,
consumides per la terra, i només quedaven tres claus
de ferro amb senyals de fusta adherides (fig. 163 i fig.
168, 1 a 3). No havia quedat afectada pels conreus
moderns. Orientada d’est a oest.
Fig. 164.- Detall de la inhumació núm. 49.
Inhumació núm. 51
És una sepultura una mica estranya, en una fossa
irregular, fons mal tallat i gens pla; totalment
còncau. Orientada a l’est, per les seves dimensions,
pertany a un adult (1’90 m de llargada). El difunt
també havia desaparegut, per la qual cosa deduïm
que les restes òssies van quedar consumides per la
terra àcida. Aquesta circumstància no pot ser deguda
al conreu de la vinya, encara que estava afectada per
dos forats de ceps, ja que habitualment, en aquests
casos, sempre queda algun bocí d’os barrejat amb la
terra (fig. 167).
Els repertoris més habituals mostren lleons de perfil
esquerre, tal com assenyalem en el capítol dedicat a
l’estudi dels grups de material (supra).
L’ansat de ceràmica africana de cuina torna a ser de
la forma omnipresent a la necròpolis: la Hayes 131.
Les diferències respecte a altres trobades al cementiri
són mínimes i, en tot cas, es fan més evidents a la
base, lleugerament còncava per sota, i el peu una
mica inclinat. La seva cronologia, com hem repetit
tantes vegades, se situaria a la segona meitat del
segle II o inicis del segle III (supra).
En canvi, tenia l’ofrena funerària, un ansat o un
tupinet que sembla de ceràmica comuna imitant la
forma Hayes 131 de l’africana de cuina (fig. 168,
4 i fig. 169). Té la pasta de color taronja, fina, ben
depurada i de bona qualitat. Per fora té la paret polida
i allisada com en moltes ceràmiques oxidades de
producció local i està una mica ennegrida pel foc a
causa d’una utilització anterior com atuell de cuina.
Tipològicament, és idèntica a la ceràmica comuna
africana oxidada –excepte per la secció circular de
la nansa– especialment abundant a la segona meitat
del segle II a Tolegassos, però la pasta ens sembla
Finalment, pel que fa a l’ampolla de vidre, és de
gran qualitat. Encara que va aparèixer esmicolada
a causa de la pressió de la terra, el vidre és dur –
malgrat que és prim com un paper–, i ben depurat,
sense bombolles. La forma, que recorda una gran
bombeta, és una variant del tipus Isings 28, que se
sol datar cap a l’últim terç del segle I (Bel, 2002,
182-183), encara que el nostre exemplar no acaba de
casar amb la forma exacta. De fet, tipològicament,
s’acosta més al de la incineració emporitana Torres
159
2
1
3
6
4
5
11
7
8
9
10
Fig. 165.- Ofrenes de la inhumació núm. 49. 1: llàntia; 2: moneda; 3: africana de cuina; 4: vidre; 5 a 11: ferros.
160
Fig. 166.- Ceràmica
africana de cuina
i llàntia de la inhumació núm. 49.
local. Potser l’hauríem d’associar als petits tupins
d’Empúries i Tolegassos, de la mateixa època (Casas
et al., 1990, 224-225, núm. 450 i 254-255, núm.
494-501).
embolcallat amb una mortalla. Tenia les cames juntes
i els braços flexionats damunt el ventre; el dret una
mica més estirat i amb la mà sobre el pubis (fig. 170
i 173).
La seva cronologia és una mica imprecisa dins un
marc de la segona meitat del segle II, tot i que els
paral·lels que acabem de citar s’emmarquen dins el
darrer quart de la centúria, llevat de l’emporità, de
pasta grisa i procedent de la casa romana núm. 2, en
un context que no deu anar més enllà del 150.
Havia estat mig destruïda per dos forats per plantar
vinya, que no van arribar a la profunditat del difunt.
Aquest tenia els ossos molt febles, deteriorats pel tipus
de terra que els recobria. El crani també estava força
desfet; se’n conservaven només algunes dents. De la
resta de l’esquelet, hem recuperat la part superior de
les cames i els braços. En els elements esquelètics
no s’ha pogut detectar cap tret que ens pugui indicar
sexe, edat o condicions de vida i treball. Les dents,
però, han aportat la clau per a poder identificar
aquest esquelet com d’un o una jove d’entre 14/16
anys (probablement no arribà als vint anys).
Inhumació núm. 52
Forma orientada a l’est, potser protegida amb
tegulae posades de pla a la part superior, però afectat
en època indeterminada. Les restes de les teules
es van trobar incompletes i escampades dins la
sepultura. Tampoc hi havia senyals del difunt; ni un
sol esquerdís d’os, la qual cosa ens fa pensar que va
quedar totalment desfet amb la terra, com en altres
casos comentats anteriorment. Res fa pensar en una
exhumació, malgrat la destrucció evident a la part
superior. Tampoc hi havia cap altre tipus de material,
a part d’algun fragment de ceràmica comuna sense
forma que no té res a veure amb el conjunt funerari,
sinó que es va escolar amb la terra del seu interior
(fig. 170 i 171).
Quant al conjunt d’ofrenes funeràries, a l’alçada
del pit o sota la posició suposada de la mandíbula
tenia una moneda bastant deteriorada, que pertany a
Antoninus Pius o Marc Aureli (fig. 172, 3). Al costat
del peu esquerre, una llàntia de disc d’una variant
relativament tardana, segurament de la primera
meitat del segle III (fig. 172, 1). Finalment, al costat
esquerre de l’espatlla, un ansat o tupinet de ceràmica
comuna reduïda de producció local (fig. 172, 2).
Inhumació núm. 53
Sepultura situada a l’extrem nord-est
de la
necròpolis i orientada a llevant, amb el cap del difunt
a ponent. Fossa rectangular ben tallada, de quasi 2 m
de llargada, amb les restes del difunt al fons, sense
cap mena de protecció, però dipositat amb cura i
En relació amb la cronologia de la sepultura, la
moneda proporciona un primer indici. Tot i que no
s’ha conservat o no es llegeix la inscripció, el retrat
de l’emperador sembla correspondre a Marc Aureli
més que a Antoninus Pius. En tot cas, ens dóna una
cronologia posterior al 160. Pel que fa a la llàntia,
161
1
N
0
1 m.
2
3
Fig. 167.- Planta de la inhumació núm. 51.
pertany a una producció africana de disc amb l’anella
que separa la margo del disc central amb un relleu
exagerat, habitual a partir dels darrers anys del segle
II, però més pròpia de la primera meitat o primer
terç del segle III. Tipològicament, se l’hauria de
classificar com una Deneauve VII 3 / Bussière E II 1
o 2 (Bonifay, 2004, 322-324; Casas i Soler, 2006b,
G1265 i G1266). El tipus de marca a la base, incisa i
mal conservada, quasi il·legible, també és corrent en
productes de la mateixa època.
0
En darrer lloc, l’olla de ceràmica comuna reduïda
feta a mà, de pasta grollera, amb una sola nansa, és
una mica atípica. Però tampoc podem fer-ne massa
cas ni cal intentar trobar paral·lels exactes, tractant-se
d’aquest tipus de recipient. Les urnes, olles i plats de
ceràmica reduïda de pasta negre i gra gruixut són els
atuells d’origen més local que hom pugui imaginar.
Més, sens dubte, que els de ceràmica oxidada.
Cada vil·la, cada contrada i cada racó del país
podia fabricar-se les que necessitava per al consum
propi, adoptant formes molt genèriques però amb
les peculiaritats que li donava el terrissaire local.
Aquells que s’aparten una mica dels grans repertoris,
no es poden datar en base a criteris tipològics comuns.
Per tant, no serà en base a aquesta olla que podrem
determinar la cronologia de la sepultura, sinó més
aviat gràcies a la llàntia, que ens proporciona la data
més avançada, que hauríem de situar cap a la primera
meitat no avançada del segle III. Tanmateix, formes
aproximades no són estranyes entre el repertori de la
terrissa reduïda grollera d’ençà la segona meitat del
segle II (Casas et al., 1990, 302-303, núm. 629, 368369, núm. 732 i 734)
5c.
4
Fig. 168.- Materials de les inhumacions núm. 50 i 51. 1 a
3: claus de ferro; 4: Ceràmica comuna oxidada.
Fig. 169.- Ceràmica comuna oxidada de la inhumació
núm. 51.
162
Inhumació 52
N
Inhumació 53
Fig. 171.- Sepultura en inhumació núm. 52.
La tomba va ser remenada a la meitat superior i
parcialment alterada per un forat de cep que va
destruir una de les peces de les ofrenes, tot i que no
se’n va perdre cap fragment (fig. 174).
moneda
N
0
1m
Aquest tupí, de ceràmica comuna oxidada, probablement africana de pasta rosada o taronja, es va
localitzar engrunat a la part central de la tomba, a
un nivell força alt, potser com a conseqüència de la
perforació per plantar un cep (fig. 177, 1). A l’extrem
de llevant hi havia un conjunt que segurament
formava part d’un dispositiu relacionat amb un ritual
periòdic que es feia per honorar el difunt. Era disposat
on s’hi situava el cap. Damunt del crani es va trobar
una gerra o tupí de ceràmica africana del tipus Hayes
200, ben posada verticalment a mitja fondària i, al
seu damunt, centrada sobre la boca del tupí, la base
d’una àmfora G-IV amb la part central perforada
expressament (fig. 175, 1 i 2). S’han documentat,
a la zona de Tunísia, altres tombes amb dispositius
d’aquest tipus, però una mica més complexos, que
cal interpretat com un sistema per oferir libacions
Fig. 170.- Plantes de les inhumacions núm. 52 i 53.
Inhumació núm. 54
Fossa ben excavada al sòl natural format per
conglomerats tous, orientada a l’est. Els ossos
del difunt havien quedat totalment desfets i van
desaparèixer dissolts en la terra àcida de l’interior
de la sepultura, llevat del cap, situat a l’extrem
oriental. Per les mides, inicialment creiem que es
deuria tractar d’un individu jove o un infant. No
obstant, l’estudi antropològic determina clarament
que la persona inhumada en aquesta fossa amb un
complex sistema de libacions, era una dona adulta
probablement amb severs problemes anèmics que li
comportaren un engruiximent del díploe frontal.
163
Fig. 172.- Ofrenes de la
inhumació núm. 53. 1. llàntia;
2: ceràmica comuna reduïda:
3: moneda.
1
3
2
o ofrenes al difunt, que s’abocaven dins la base de
l’àmfora que feia d’embut, per anar a parar a la gerra
de la part inferior, normalment posada sobre el cap
del mort. Sense anar gaire lluny, un cas semblant a
la necròpolis Villa de Madrid, de Barcelona (Beltrán
Heredia, 2007, 52-54, làm. 19).
la meitat superior d’una gerra de ceràmica comuna
oxidada, segurament de producció local (fig. 177,
2), de la qual havia desaparegut la meitat inferior i
un clau de ferro. Finalment, potser com a intrusions
o material residual, ja que es tracta de bocins sense
massa entitat, una base i una vora de plat/tapadora
de ceràmica africana de cuina de la forma Hayes 196
(fig. 177, 3 i 4).
Pel que fa a les altres ofrenes funeràries, a part de la
gerra de ceràmica comuna africana que acabem de
citar, es van recuperar diversos fragments de vasos
de vidre de formes diferents i inèdites fins ara a la
necròpolis (fig. 175, 4 a 6), que probablement hem
d’associar a la forma Isings 42 o 43, documentada en
necròpolis entre la fi del segle I i la primera meitat
del II, encara que perdura pràcticament fins la fi del
segle (Bel, 2002, 185). Hem d’afegir al repertori
Tot plegat sembla portar-nos cap a un moment de la
fi del segle II o començament de la següent centúria.
Segurament no val la pena insistir en la datació del
tupí de ceràmica africana Hayes 200. Només cal
fer notar que les mides s’aparten de les que fins ara
eren habituals a la necròpolis (forma Hayes 131).
164
Inhumació 54
N
0
1m
Fig. 173.- Inhumació núm. 53.
Però, per una banda, no oblidem que en aquest cas
no es tracta exactament d’una ofrena, sinó de part
d’aquell dispositiu pensat per “alimentar” el difunt.
Per l’altra, en el conjunt de la producció i d’aquesta
forma concreta, unes dimensions que doblen les de
la peça estàndard del cementiri no són rares, ans
al contrari. En els repertoris trobem tupins de tota
mida. I no cal anar massa lluny. Tan sols repassant
les dotzenes de paral·lels de Tolegassos podrem fernos una idea de la varietat, segurament relacionada
als diferents usos concrets a la cuina i a taula.
Inhumació 55
N
Amb el tupí o gerra d’una sola nansa de ceràmica
comuna d’origen nord-africà passa quelcom semblant
(fig. 175, 2). Calca la forma dels petits tupins de
la mateixa producció, a bastament documentats a
Tolegassos en un context del darrer quart del segle
II, però doblant les mides (Casas i Soler, 2003, 155
i 156). Caldria proposar per a la forma Hayes 200 la
mateixa cronologia atorgada a la 131, segona meitat
del segle II i segle III (Aquilué, 1995, 70).
Fig. 174.- Plantes de les inhumacions núm. 54 i 55.
Quant a la gerra de ceràmica comuna oxidada local
(fig. 177, 2), és d’un tipus estandarditzat i habitual
durant tot el segle II. No tenim documentació
suficient per saber si durant el segle III es va continuar
produint amb les mateixes característiques. El perfil
del llavi i, sobretot, la secció de la nansa, amb tres o
quatre solcs de dalt a baix, també ens assenyala un
marc genèric del segle II, sense que puguem ser més
precisos (Casas et al., 1990, 272-273).
147-183), les de Puig Rodon a Corçà (Nolla i Casas,
1990, 197-199) i altres dades estratigràfiques fermes
(Tremoleda, 2000, 132-133) (fig. 175, 1).
Tampoc disposem d’excessives referències per a les
peces de vidre, ja que es van trobar fragmentades i
incompletes (fig. 175, 4 a 6). Una de les bases de
plat, de la que potser forma part un fragment de paret
amb una motllura en relleu, té el seu equivalent a
l’estrat 2080 del pou, dels darrers anys del segle
II (Casas i Soler, 2003, fig. 92, 11 i 15). La vora
de llavi engruixit és probablement d’un got. Unes i
altres recorden, tanmateix, les peces que configuren
la vaixella de vidre de finals del segle I i d’inicis del
La base d’àmfora G-IV, segurament d’origen
comarcal, ajuda a collar la cronologia, encara que
de manera poc precisa o, millor dit, amb un marge
un pèl massa ample, ja que apareix en contextos
altimperials dels segles II i III tal com proven les
troballes de Llafranc (Nolla, Canes i Roca, 1982,
165
1
2
3
5
4
6
Fig. 175.- Ofrenes de la inhumació núm. 54. 1: àmfora; 2: ceràmica africana de cuina; 3: ferro; 4 a 6: vidres.
166
braços plegats i flexionats damunt el ventre, amb
una moneda a la mà. Com ja sol ser normal a tot el
cementiri, les restes òssies estaven mal conservades,
gairebé desfetes i molt fràgils. Es tracta d’un individu
femení, que ja havia arribat a la maduresa i que havia
treballat durament, en tasques feixugues, potser
aixecant o portant pesos que li provocaren hèrnies a
la zona lumbar i lesions musculars.
A l’interior de la tomba, també barrejades amb les
terres que es van abocar per enterrar el difunt, s’hi
van escolar diversos fragments de ceràmica que
no formen part de les ofrenes funeràries, sinó que
cal considerar-les intrusions que no aporten massa
dades a l’hora de datar-la, però que poden tenir cert
interès. Hi ha vuit fragments de ceràmica africana de
cuina, d’entre els que tan sols val la pena assenyalar
una vora de plat tapadora Hayes 196 o, potser, una
variant de la Hayes 185, ja que no ha conservat la base
o el pom (fig. 179, 5); una vora de tupí de comuna
africana imitant la forma Hayes 131 (fig. 179, 4); set
fragments de ceràmica comuna reduïda, segurament
d’origen local (fig. 179, 6), i quasi quaranta bocins
de ceràmica comuna oxidada, la major part sense
forma (fig. 179, 7).
Fig. 176.- Ceràmica africana de cuina de la inhumació
núm. 54.
II (Arveiller-Dulong i Nenna, 2000, 210-212) i que
degueren continuar en ús bastant més enllà.
En darrer terme, els bocins de vora i base del plat
tapadora Hayes 196, tot i ser materials residuals o
intrusions, continuen assenyalant un marc cronològic
de la segona meitat del segle II i primers decennis
del segle III (fig. 177, 3 i 4), sense que puguem ser
més precisos.
Pel que fa al material que constitueix el conjunt
d’ofrenes funeràries, a més de l’”òbol de Caront”
que ja hem citat abans (una moneda de Trajà), es va
dipositar una llàntia als peus de difunt i dos tupinets
de ceràmica africana de cuina de la forma Hayes
131, idèntics, al costat dret del cap. Són els materials
que amb més seguretat ens poden facilitar la datació
de la sepultura.
En definitiva, creiem que cal datar la sepultura entre
els darrers anys del segle II i el primer terç del III.
La moneda està mal conservada i els caràcters que
identifiquen l’emperador quasi no s’han conservat,
però sí el seu retrat que correspondria a Trajà. Sembla
que la inscripció de l’anvers s’hauria de restituir com
IMP CAES NERVA TRAIAN. Al revers, entre S C,
veiem la figura d’una Victòria que sosté amb la mà
dreta un escut, voltada amb els primers caràcters de
la llegenda TR POT .., que correspon a una emissió
d’entorn el 98-100 (fig. 179, 8).
Inhumació núm. 55
Un enterrament en fossa i coberta de tegulae que va
quedar força destruït a la part superior. Altrament,
els treballs d’obertura de la sepultura també van
malmenar una incineració més antiga, la núm. 30,
de la que ja n’hem parlat en un capítol anterior
(supra). Les cendres i fragments d’ossos cremats
també es van trobar entre les terres del farciment
de la inhumació. De les tegulae de la seva coberta,
segurament posades planes, en queden algunes restes
a l’interior de la tomba. Les parets de la forma no
són totalment verticals, sinó una mica inclinades cap
endins, de manera que la part més profunda és més
ampla que la part superior (fig. 174 i 178).
Els dos ansats de ceràmica africana són pràcticament
idèntics de forma, llevat d’algunes variacions poc
rellevants en la secció de la nansa i en l’acabament
del llavi (fig. 179, 2 i 3 i fig. 180). Tal com hem
repetit tantíssimes vegades, pertanyen a un llarg
període que va des de mitjan segle II fins ben entrat
el III (supra).
Era orientada al nord-est, amb el cap del difunt
a llevant. Estirat i amb les cames juntes, tenia els
167
1
3
4
2
Fig. 177.- Ofrenes de la inhumació núm. 54. 1: ceràmica comuna africana de pasta rosada; 2: ceràmica comuna oxidada;
3 i 4: africana de cuina.
168
Fig. 178.- Detalls de la inhumació
núm. 55.
llocs també associada amb el taller de Pullaenus,
datada entre la fi del segle II i començament del
segle III (Bussière, 2000, núm. 3232 i 3233), i amb
variants del mateix tipus associats amb la marca
AGRI, amb una cronologia semblant (Deneauve,
1969, núm. 916). Pel que fa a la marca, no hem d’anar
massa lluny per trobar-li paral·lels. A l’estrat 2080
del pou de Tolegassos apareix sobre llànties de la
mateixa forma, en un context d’entorn el 200 (Casas
i Soler, 2003, 152), i la tornem a trobar a Empúries
i Vilauba; en aquest darrer jaiment, en un context
més tardà, com succeeix amb alguns exemplars de
Tunísia, però en llànties tipològicament diferents i
més recents. En qualsevol cas, tant la situació del
taller al nord d’Àfrica com la seva activitat centrada
especialment entre el darrer quart del segle II i el
primer quart del segle III, fabricant llànties del tipus
que ara comentem, queda corroborada per un ampli
La llàntia, finalment, és la que ens acosta més a
la datació de la tomba. Ja es va dipositar als peus
del difunt amb la nansa trencada, per la qual cosa
es pot considerar que estava pràcticament fora d’ús
en aquell moment. És una lucerna africana de disc
de la forma Bussière D X 2, amb la banda decorada
amb línies impreses posades radialment, el disc amb
un crater del que hi pengen tiges i raïms, amb un
relleu remarcable, fabricada a partir d’un motlle de
primera qualitat, i amb la marca PVLLAENI incisa
a la base.
La decoració del disc és característica, repetida
sempre en aquesta forma que sol aparèixer en
contextos de la segona meitat avançada del segle II
fins al primer quart del segle III, amb un repertori
relativament ampli a les comarques gironines (Casas
i Soler, 2006 b, G1164 a G1167). La trobem en altres
169
2
1
4
3
5
6
7
8
Fig. 179.- Ofrenes de la inhumació núm. 55. 1: llàntia; 2 a 5: ceràmica africana de cuina; 6 i 7: ceràmica comuna oxidada;
8: moneda.
170
Fig. 180.- Ceràmiques africanes de
cuina i llàntia de la inhumació núm.
55.
repertori de paral·lels (Casas i Soler, 2006b, 97). Tot
plegat ens porta a situar la sepultura núm. 55 en un
moment pròxim a la fi del segle II o potser una mica
més endavant, dins els primers anys del segle III.
Inhumació 56
Inhumació núm. 56
Tomba en fossa una mica irregular, d’un individu
jove d’uns 1’10 m d’alçada, major de 14/16 anys,
potser de sexe femení, sebollit a poca profunditat.
Restes molt deteriorades, amb els ossos pràcticament
consumits per la terra. Quedaven indicis del crani (a
l’est) i d’una cama i una taca blanca al lloc on hi
havien altres parts de les extremitats. Sense material
que pugui permetre datar-la (fig. 181, 1).
N
Inhumació núm. 57
La darrera sepultura localitzada a la necròpolis és una
tomba en fossa excavada a la roca natural de graves i
conglomerats tous, rectangular i ben tallada, de 1’80
m de llarg i uns 0’40 m de profunditat. Orientada
d’est a oest, pel penjoll que es va trobar a l’alçada
del coll sembla que pertanyia a una dona adulta que
va ser dipositada amb el cap a ponent. Tots els ossos
s’havien desfet i van desaparèixer, excepte els de la
part inferior del crani (fig. 181, 2).
Inhumació 57
0
A part del penjoll de bronze, més o menys elaborat
(fig. 182), hi havia dos fragments de petxina barrejats
amb la terra, que potser formaven part de l’ofrena
funerària, com hem vist en altres casos (supra).
1m
Fig. 181.- Plantes de les inhumacions núm. 56 i 57.
171
un cap de brau amb dos forats a l’alçada dels ulls i
dos més a les narius, amb sécs i relleus senzills que
divideixen les diferents parts.
Fig. 182. Penjoll de bronze de la inhumació núm. 57.
Potser la tomba havia estat destruïda o alterada en
una època indeterminada. Fins al nivell on es veien
les restes de la persona enterrada, la fossa estava
plena de pedres irregulars i fragments de tegulae
barrejades amb la terra.
Els quatre fragments de ceràmica comuna oxidada
no poden ajudar-nos a establir la seva cronologia. Pel
que fa al penjoll de bronze, amb una anella, adopta
una forma que recorda –amb una mica d’imaginació–
Fins aquí la relació de sepultures localitzades i
excavades a la Vinya del Fuster durant els anys 2006 i
2007. A l’annex del capítol 8 es donen els resultats de
la campanya d’urgència portada a terme per Joaquim
Grau fa un parell d’anys, posant al descobert cinc
noves sepultures que havien quedat dins o a l’altra
banda del camí de Sant Feliu de la Garriga, i amb les
que es completa, creiem que definitivament, tot el
cementiri dels habitants de la vil.la de Tolegassos.
Considerem que, per acabar, pot ser útil oferir un
resum del conjunt en els quadres cronològics que
el lector trobarà a les pàgines posteriors. En ells
apleguem tant les sepultures de cremació com les
d’inhumació –encara que les primeres les hàgim
analitzat en un apartat anterior–, proposant aquella
cronologia que ens sembla més adequada i defensable
en base als elements i objectes que acompanyaven el
difunt, sovint escadussers i insuficients per mantenir
datacions prou fermes.
QUADRE CRONOLÒGIC DE LES CREMACIONS
Cremació núm.
0
1
2
3
4
5
6
7
8
9
10
11 i 12
13
14
15
16
17
18
19
20
21
22
23
24
25
26
27
28
29
30
31
Cronologia
1ª meitat segle I
Entre el 25 aC i 25 dC
Augustal o 1r quart del segle I
2ª meitat segle I i 1ª � del segle II
Mitjan segle I
Indeterminada
Indeterminada
Indeterminada
1ª � del segle I
1r quart del segle I
Indeterminada
Indeterminada
Mitjan segle I o 2ª meitat
Context del 40-80 dC
Indeterminada
Indeterminada
Indeterminada
Indeterminada
Període entre Tiberi-Claudi
Indeterminada
Indeterminada
Entorn el 150
1r terç del segle II
Indeterminada
2n. quart del segle II
1r terç del segle II
Indeterminada
Ultim terç del segle I aC
172
1ª meitat avançada del segle II
Mitjan segle II (amb elements de
mitjan segle I)
2n. quart del segle II
Sepultura
núm.
1
2
Tipus de
sepultura
A
D
3
4
A
BoE
5
6
7
8
D
A
A
B
9
D
10
11
12
13
14
A (?)
A
A
G
C
15
16
17
18
19
20
21
22
C
F (?)
F
D
A
C
D
D
23
24
25
26
27
D
A
A
A
C (?)
28
29
30
A
A
C
31
32
33
G
G
A
34
35
36
37
C
D
D
QUADRE CRONOLÒGIC DE LES INHUMACIONS
Sexe
Edat
Cronologia
Dona
Home
Home
Home
Home
Dona
Dona
Noi/a
Adult/vell
Adult/vell
Adult/jove
Adult
Adult
Adult
Adulta
Adulta
Jove
Dona
Dona
Adult
Adult/jove
Adult/jove
Indet
Home
5 indiv.
Dona
8-11 anys
Adult/jove
Diverses
Adult/jove
Indet
Dona
Dona
Infant
Adulta
Adult/jove
Dona
Dona
Home
Home
Adulta
Adult/jove
Adult
Adult/jove
2ª meitat segle II – inicis del segle III
Fi del segle II – inicis del segle III
2ª meitat segle II – 1ª meitat segle III
Segona meitat segle II-inicis segle III
Home
Indet.
Home
Dona
Home
Indet.
Indet.
Home
Indet.
Indet
Home
Home
Home
Indet
Dona
Dona
Dona
Indet.
Home
Adult/madur
Infant
Adult
Adulta
Jove
6-7 anys
8-9 anys
Adult/madur
Adult
Juvenil
Adult
Adult
Adult
Menor 18
Adult
Adult
Adult/jove
Juvenil
Adult
Segona meitat segle II i tornada a ocupar
A partir de la 2ª meitat del segle II
Segona meitat segle II, aprofitada
Indet
Dona?
Home
Home
Indet.
Dona
Infant
Adult/madur
Adult
Adult/jove
Adult
Adult/jove
173
Últim quart del segle II fins als primers
anys del segle III, reaprofitada
Últim quart del segle II - inicis del segle
III
Segona meitat del segle II
2ª meitat del segle II – inicis del segle III
2ª meitat segle II
Entorn el 200
Transició segles II-III
Darrer quart segle II- 1r terç segle III
Segona meitat segle II
Entre el 175 i 225, aprofitada
Transició segles II-III, aprofitada
Fi del segle II – 1ª meitat segle III
Fi del segle II – 1ª meitat segle III
Segona meitat segle II
2ª meitat segle II – inicis segle III
Transició segles II-III o 1ª meitat s. III
Transició segles II-III o 1ª meitat s. III
Sepultura
núm.
38
39
40
41
42
43
44
45
46
47
Tipus de
sepultura
F
E.1
A
A
B
A
A
E
D
A
48
49
50
51
52
53
54
55
56
57
UF-1
UF-2
UF-3
UF-4
UF-5
A
E
E/E.1
A
A
A
A
E
A
A
A
A
A
A
QUADRE CRONOLÒGIC DE LES INHUMACIONS
Sexe
Edat
Cronologia
Indet.
Dona
Home
Adult
Adult
Adult
Indet
Dona
Dona
Indet
Home?
Dona?
Indet.
Jove
Adult/jove
Adult/jove
Adult
Adult
Adult
Indet.
Segona meitat del segle II i 1ª s. III
Últim quart del segle IV
2ª meitat segle II – inicis segle III
150-180/200
175 – 220
175 – 225
Posterior a la 45
175 – 225
180/190 – 300 (com a límit màxim)
2ª meitat del segle II
170 – 190
2ª meitat del segle II
Indet.
Dona
Dona
Dona?
Indet.
Indet.
Indet.
Indet.
Indet
Indet.
Jove
Adult
Adult/madur
Juvenil
Indent.
Adult
Adult
Indet.
Indet
Indet
174
1r terç - 1ª meitat segle III
Fi segle II o començament segle III
190 – 220
Transició segles II-III ?
2ª meitat del segle II
Ultim terç del segle II o posterior
7. Àrees de cultes especials i singulars:
Tolegassos i el Camp de l’Ylla
Hem considerat adient esperar al final de l’estudi
concret i detallat del cementiri de la Vinya del Fuster
per posar-nos a explicar els resultats de la campanya
de l’any 2009 al Camp de l’Ylla, aquella suposada
segona necròpolis de Tolegassos, que ara podem
considerar inexistent, però matisant la resposta. Les
troballes dels sondeigs de 2009 han permès identificar
altres tipus d’indicis que es relacionen directament
amb un ritu ben documentat a Tolegassos, a una
altra vil·la contemporània i propera, a Mas Gusó
(Bellcaire d’Empordà), però també a Vilarenys (Vallllobrega) i a Pla de Palol (Castell-Platja d’Aro) que,
potser, haurem de relacionar, finalment, amb el món
funerari: la troballa de gerres de ceràmica comuna,
ajagudes de costat amb un o dos ous al seu interior
i, sovint, però no pas sempre, despulles d’animals
(aviram o anyells) sota o a vora de cada recipient.
Ha de quedar clar que aquestes troballes s’han de
posar en relació (no pot ser d’altra manera), amb la
vil·la de Tolegassos, l’edifici central de la qual es
localitzava a uns 150 m de distància cap a llevant. I,
precisament, va ser més enllà de la façana de ponent
de la vil·la, on es van identificar, ocupant un espai
ben definit, 15 gerres, clarament a fora de l’edifici.
Es trobaven dins d’uns nínxols obrats en el nivell
geològic o en el d’abocament d’una escombrera
formada en el decurs dels segles II i III. Les gerres
es van trobar ajagudes majoritàriament amb la boca
al nord i, a dins, un ou o dos, i de vegades amb el
cap d’un gall o d’una gallina, en ocasions amb restes
òssies fent de llit a la gerra dins de la fornícula. En
dues ocasions les restes eren de xai. Els atuells eren
sempre peces molt usades i, sovint, sense nansa. Es
dataven, totes, a la primera meitat del III. (fig. 187
i 188)
Ho vam localitzar en l’anomenat Camp de l’Ylla,
el límit del qual se situa uns cent vint-i-cinc metres
en direcció a ponent, en una àrea de superfície
restringida, d’uns 50 m2, delimitada a migdia per una
rasa, ara soterrada, que constituïa versemblantment
un límit artificial de finques d’època romana, ja
que a dins hi vam trobar alguns bocins de ceràmica
altimperial (fig. 183 i 184).
A Mas Gusó es van fer troballes idèntiques en quatre
ocasions, també més enllà del mur perimetral de
llevant de la vil·la. Les gerres ajagudes de costat
tenien la boca al nord i reposaven sobre un llit d’ossos
d’ovicaprí o d’aviram. En dues ocasions, dins del
recipient hi havia un ou; en una altra, probablement
també, i, en una quarta, un ou i un cap de gall. Es
datarien a finals del segle II o primera meitat del III
(Casas i Ruiz de Arbulo 1997, 212 i 217).
Es tracta d’un nínxol de forma allargada, de tendència
rectangular i amb els angles arrodonits, d’entorn els
0’60 m de llargada i poc més d’un pam d’amplada.
La fornícula no contenia cap altra cosa que una gerra
de ceràmica comuna oxidada, de segona mà, i un
ou al seu interior, tot plegat posat a un extrem de la
petita fossa, orientada a llevant. Al costat de la gerra,
a fora, hi havia una mandíbula d’ovicaprí. A més
d’aquesta gerra (fig. 184 i 185), conservada gràcies
a la profunditat a la que va ser enterrada, n’hi havia,
a un nivell superior, dues més totalment esmicolades
i, més o menys, a dins o a prop de dos retalls obrats
a la roca natural, que no havien conservat clarament
la forma dels petits nínxols, potser perquè quedaven
a l’abast de l’arada i s’havien anat esborrant. A
l’entorn es van recollir altres fragments de ceràmica
(fig. 186).
A aquest conjunt caldria afegir-hi dues troballes
més, aïllades, però que caldria interpretar en la
mateixa direcció. A l’àmbit 22 de la vil·la de Pla de
Palol (Castell-Platja d’Aro), a l’extrem occidental
de la zona excavada, foren localitzades les restes
d’una ofrena ritual. S’havia enterrat en un nivell
d’inicis del segle II, i estava coberta per un estrat
que es datava vers el 400. Era format per una gerra
de ceràmica comuna oxidada de panxa globular i
vora exvasada, amb una nansa de secció plana i peu
anular, ajaçada dins del nínxol i col·locada amb la
boca cap a ponent. Dins del recipient, hi havia un ou
de gallina sencer, una moneda (as imperial del segle
I) i cinc ossos petits, tres de xai i dos de porc (o, més
improbablement, de senglar).
175
2
1
Tol�gassos
3
4
1.2.3.4.-
Situació g����s/o���na Tol�gassos
Vinya ��l Fust��
����n�s �amp �� l��lla
Rasa, límit camps antics
Fig. 183.- Situació de les àrees sepulcrals i de culte relacionats amb la vil·la de Tolegassos.
176
en analitzar la troballa de Pla de Palol (Nolla, ed.,
2002, 136).
7m
0
Recordem que la troballa del Camp de l’Ylla té, de
fet, les mateixes mides i característiques dels dos
nínxols de la Vinya del Fuster (supra) on van sebollirhi sengles infants dins les respectives àmfores. Tant
les gerres de Tolegassos com les de Mas Gusó o de
Pla de Palol s’han de datar cap a les darreries del
segle II o, més probablement, a la primera meitat del
III. La del Camp de l’Ylla sembla pertànyer al mateix
període, pel que podem deduir de la seva tipologia i
de la d’altres peces, esmicolades, que vam localitzar a
tot voltant on hi podíem veure produccions africanes
que es repeteixen constantment durant els segles II
i III, ben representades per la ceràmica de pàtina
cendrosa, amb la forma Hayes 23-B (fig. 186, 11),
amb una imitació local o, potser, en comuna africana
de pasta taronja (fig. 186, 10), a més, un bocí de
la cassola Hayes 197 i diversos fragments del tupí
Hayes 200 o la seva versió de menors dimensions,
Hayes 131, que tan sovint hem vist formant part de
les ofrenes de la Vinya del Fuster (fig. 186, 12 i 13).
Altres materials recorden més aviat les ceràmiques
comunes africanes de pasta taronja, com la que
hem citat fa poc, o com l’olla panxuda, totalment
esmicolada, trobada a un nivell més alt (fig. 186,
9). La resta, incloent-hi la gerra que contenia l’ou
(fig. 186, 1), eren produccions locals. Només hem
d’assenyalar, com a material d’importació i més antic
que el conjunt general, un esquerdís de ceràmica de
parets fines, bètica, decorada amb cloves de pinya,
que podríem datar cap a les darreries del segle I. El
conjunt principal, no obstant, s’hauria de situar com
a mínim a començament de la tercera centúria.
6m
Fig. 184.- Camp de l’Ylla. Planta de la zona d’ofrenes.
Tipològicament la gerra pertany a un tipus molt comú
amb datacions altimperials i la moneda, il·legible,
sembla, tanmateix, ben datada dins del segle I. Fou
trobada al costat d’un mur que definia, a l’alt imperi,
una àrea marginal de l’edifici. Podria haver-n’hi
hagut unes quantes més, però la zona quedava sota
la vorera i el vial i no podia ser explorada. Com a
Tolegassos, havíem acceptat també una explicació
lustral, propiciatòria, de cara a apaivagar els Manes
dels difunts del fundus (Nolla, ed., 2002, 135-137,
fig. 105-107).
A Vilarenys (Vall-llobrega) s’efectuà un descobriment
similar: en el sector 2, a l’extrem occidental de la
zona explorada de la vil·la, es va localitzar una fossa
ritual en una zona abandonada en el segle II avançat
o ja en el III, amb un ou de gallina, ossos d’aviram i
xai i una moneda del segle IV. En tot molt semblant
però sense la gerra (Cajas et al. 2002, 196).
Arribats a aquest punt, ens hem de plantejar una nova
En estudiar, ara fa uns anys, aquestes troballes (Casas
i Ruiz de Arbulo 1997, 211-227), vam poder constatar
la manca de dades documentals i arqueològiques que
fessin possible proposar una lectura diàfana d’aquest
ritu. S’insinuava amb molta prudència i sense
convenciment una possible funció propiciatòria de
la fertilitat o una cerimònia lustral amb objectius
similars. En tot cas, i atès el simbolisme de l’ou,
s’acceptava, sense acabar-ho d’entendre, un lligam
amb el culte dels Manes, explicació que acceptàvem
Fig. 185.- Detall del nínxol amb la gerra d’ofrenes del
Camp de l’Ylla.
177
2
3
4
5
1
6
10
7
11
8
12
13
9
Fig. 186.- Materials associats a l’àrea de culte i/o ofrenes del Camp de l’Ylla. 1 9: ceràmiques comunes locals; 10 a 13:
ceràmica africana de cuina.
178
Fig. 187.- Gerres de Tolegassos
que contenien ofrenes amb
ous.
2
1
3
6
5
4
0
7
10c.
9
8
qüestió amb relació al Camp de l’Ylla: I si realment
es van trobar, el 1962, algunes veritables tombes
d’inhumació cobertes amb tegulae? No seria una
gran necròpolis, sinó un petit conjunt amb dos o tres
enterraments als que pertanyerien els pocs fragments
de tegulae que ara hem recuperat, engrunats a causa
de la destrucció pels seus descobridors. A partir d’una
primera troballa real i aïllada de tombes, hauria estat
fàcil suposar que cada vegada que l’arada quedava
travada per un bloc de pedra del subsòl, el llaurador
pensés que es tractava d’una altra sepultura com les
dues primeres que ens consta que va veure. D’aquí
a comptar-ne dotzenes, només hi havia un pas. Però
el cas és que alguna cosa es va descobrir –i en són
prova les gerres senceres o trencades que acabem de
trobar–, relacionades íntimament amb les de fora la
vil·la. Ara el que cal saber és si es tractaria d’ofrenes
de tipus lustral o de sepultures especials?
A Tolegassos i a Mas Gusó, potser també a Pla
de Palol i a Vilarenys, podíem pensar en ofrenes
propiciatòries, de fertilitat per als camps. L’ou és
un símbol d’aquesta força engendradora de vida en
qualsevol cultura de l’antiguitat; però ho és, sobretot,
de renaixença, de victòria damunt la mort, un motiu a
bastament utilitzat en la iconografia funerària amb un
valor clarament optimista on el difunt, directament o
a través dels seus hereus, deixava clara constància
de la creença en una vida nova més enllà de la mort
anorreadora que, certament, cadascú imaginava de
manera distinta (Vaquerizo, 2010, 42).
Analitzem amb cert detall les troballes per observar
coincidències i, si n’hi hagués, divergències. On
s’ha pogut observar amb cura, les ofrenes eren
disposades en nínxols tres vegades més llargs del
que necessitaven per enterrar una simple gerra. Les
179
ofrenes són sempre específiques: gerra (deixant de
banda Vilarenys), ous, ossos d’aviram i de xai o
cabrits i, a Pla de Palol i a Vilarenys, una moneda.
Sempre s’han localitzat, llevat de la del Camp de
l’Ylla, just a tocar, per fora, l’edifici de la vil·la, en
un espai aparentment marginal. Les gerres sempre
eren ajaçades amb orientació de la boca divergent
(a nord, a ponent...). Sempre se n’ha trobat més
d’una si deixem al marge Pla de Palol i Vilarenys on,
tanmateix, no ha estat possible explorar intensament
els entorns. I són de cronologia molt uniforme, entre
darreria del segle II i segle IV.
L’anàlisi exhaustiva de les fonts, la confrontació amb
possibles paral·lels no va donar resultats si deixem
al marge el fort regust fúnebre d’aquest ritu (Casas
i Ruiz de Arbulo 1997, 217-226). Tanmateix, si
enfocàvem les coses diferentment valorant l’aspecte
funerari d’aquelles gerres, no deixen de mancar
multitud d’indicis que permeten resseguir un tracte
diferent de les deposicions de perinatals i d’infants
acabats de néixer al llarg de bona part del primer
mil·lenni aC i al llarg de l’alt imperi romà (Durand
2008, 41-56; Baills-Talbi i Dasen 2008, 595-618).
1
En efecte, si ens concentrem exclusivament en
època romana, és un fet indiscutible l’absència de
sepultures d’avortaments o d’infants morts en el
part o immediatament després en les necròpolis
convencionals. Si de cas, ocupen espais determinats
dins del cementiri, però més freqüentment
aquestes inhumacions responen à des localisations
particulières, irregulieres et variables d’une sorte à
l’autre (Durand, 2008, 47). Sovintegen aquelles que
se situen en espai domèstic, dins d’edificis o en la
seva proximitat. Per què, caldria plantejar-se? Una
de les explicacions més assumides és la de considerar
aquests difunts com a morts perillosos que convindria
aïllar i tractar diferentment, interpretació més que
discutible atès la manca de referències literàries i
altres indicis que no sembla possible interpretar en
aquesta direcció. Caldria pensar més en un tracte
diferenciat en funció de la peculiaritat del difunt
mort abans de néixer o just en el moment de fer-ho
que el situava en un territori fronterer, certament
lamentable (mors acerba), plena de tristesa i que
no ha tingut temps ni d’assolir el naixement social,
d’entrar a formar part de la pròpia comunitat (BaillsTalbi i Dasen 2008, 595-618; Vaquerizo, 2010, 18,
251-252 i 313).
2
3
0
10c.
Fig. 188.- Gerres de Tolegassos que contenien ofrenes
amb ous.
Amb totes les dades a la mà proposaríem considerar
180
aquestes deposicions com enterraments de no nats,
de fetus morts abans, durant el part o immediatament
després; un fet que devia passar amb una certa
freqüència. La mort prematura, abans de néixer,
definia una especial situació que potser en aquell
moment i en aquest territori donà lloc a aquesta
resposta. Hem vist més amunt (supra) com hi ha
alguna sepultura d’infants molt petits, morts pocs
dies després, a la necròpolis de la vil·la, a la Vinya
del Fuster, però en canvi ni rastre de nascituri. No
és estrany, en altres cementiris romans, observar
l’absència de perinatals, avortaments o neonats pels
quals se suposa un lloc especial d’enterrament que
pot ser a la pròpia llar fins i tot en context urbà i,
per tant, dins del pomerium en considerar-se que no
trencaven la prohibició ancestral que ho exigia.
com a Vilarenys, esdevenia, també, una excel·lent
sepultura. L’ou és la peça essencial i sempre present.
La manera modesta però clara per part dels pares de
confiar en una vida nova i milllor, en el Més Enllà
per algú que no havia arribat ni a viure. Com tots els
difunts, el fet de ser soterrat esdevenia una obligació
que en aquest conjunt esdevé una altra constant. La
presència sovintejada de restes òssies se’ns fa més
difícil d’explicar però s’hauria d’interpretar, potser,
com un sacrifici propiciatori per assolir allò que els
vius desitjaven pels morts. Les monedes no poden
ser interpretades si no és com l’”òbol de Caront”; un
fer que sembla reblar aquesta proposta. L’existència
més que probable d’unes poques sepultures al
Camp de l’Ylla, podria explicar la presència
d’algunes d’aquestes deposicions que, tanmateix, es
concentraren preferentment a redós de la vil·la, en un
lloc adequat i tranquil, en la màxima proximitat de la
família que en tenia cura constant.
Aquesta interpretació s’adequa, segons pensem,
a tots els aspectes que dibuixen aquelles troballes,
si bé no siguem capaços d’entendre-les plenament.
La gerra complia la funció del sepulcre, com podia
fer-ho una àmfora, una caixa, unes tegulae o uns
imbrices i, fins i tot, reprodueix simbòlicament,
segons alguns autors, la matriu de la mare on hauria
retornat tot cercant un lloc perfecte (Baills-Talbi i
Dasen 2008, 599). I no era imprescindible. Una fossa,
Cal suposar que aquest conjunt d’inhumacions
d’immaturi cobririen a grans trets i a Tolegassos i a
Mas Gusó, des de mitjan segle II fins a l’abandonament
definitiu del lloc entre mitjan i final del segle III. No
sabem quin tracte reberen abans quan la cremació
del cadàver del difunt era norma.
181
182
8. La descoberta de cinc tombes més del jaciment de la Vinya
del Fuster
Joaquim Grau i Salvà
La construcció de la nova carretera C-31, entre La
Tallada d’Empordà i Torroella de Fluvià, va implicar
el condicionament del camí que mena a Sant Feliu
de la Garriga, des de l’antiga carretera. Aquest
havia de patir un rebaixament substancial per tal
de passar per sota la carretera de nova construcció.
La seva realització va permetre fer un seguiment de
les obres just al costat de la necròpolis que, entre el
desembre de 2006 i gener de 2007 (Nolla, Castanyer
i Casas, 2008, 249-257), s’excavà a l’indret conegut
com a Vinya del Fuster, a Viladamat, Alt Empordà,
uns centenars de metres al nord de la vil·la romana
de Tolegassos (Casas, 1989), dins el mateix terme
municipal.
superficials del farciment, la terra que cobria el
cadàver era bastant neta i sense la inclusió d’altre
material arqueològic.
El difunt estava situat amb el cap a l’est i els peus
a l’oest, en posició de decúbit dorsal, amb el braç
dret al llarg del cos i lleugerament doblegat, tot i
que en bastant mal estat de conservació, la qual cosa
provocà que només es conservessin el crani i alguns
óssos llargs (les dues cames i el braç dret). Va ser
col·locat directament sobre el sòl natural i la llargada
total conservada del difunt era d’1,38 metres, des
del crani fins als turmells, lloc on s’acabaren les
restes òssies conservades. Costelles, pelvis, mans i
peus, així com el braç esquerre havien desaparegut
completament (fig. 190 i 191).
Així, doncs, entre els dies 15 i 18 de març de 2010
es localitzaren i excavaren un seguit d’enterraments
a tocar la necròpolis de la Vinya del Fuster. La
intervenció va anar a càrrec de l’empresa Àtics,
S.L., essent codirigida per Sabina Calleja Ballbé
i Joaquim Grau Salvà4. Al finalitzar els treballs es
pogueren documentar i excavar un total de quatre
tombes d’inhumació i una possible d’incineració.
Aquestes deposicions no es localitzaren en l’anterior
campanya d’excavació pel fet que es trobaven en
llocs marginals o fora de la finca inspeccionada (fig.
129).
La tomba presentava dos imbrices (un a sobre
l’altre) al costat Est de la fossa, que serviren, en el
seu moment, perquè el cap s’hi recolzés al damunt,
mentre que a l’oest, als peus del mort, hi havia una
tegula ben col·locada verticalment, fent de límit de
l’enterrament.
Acompanyava la tomba un vaset de ceràmica
africana de cuina, de la forma Hayes 131. Es tracta
d’una peça globular, amb la vora lleugerament més
gruixuda i oberta. La pasta de la peça és de color
taronja clar, amb una capa fumada a l’exterior que
li donaria un aspecte gris. Presenta una sola nansa
que s’enganxa a la part més ampla de la peça. La
cronologia d’aquest tipus de peça es mou entre
finals del segle I dC i el segon quart del segle III dC
(Aguarod, 1991), (fig. 192).
DESCRIPCIÓ DE LES TOMBES
Sepultura d’inhumació núm. 1: es tractava d’una
fossa excavada a la roca natural de forma rectangular
amb unes mides de 2,10 metres de llarg per 0,70
metres d’amplada màxima a l’extrem est de la fossa;
la fondària màxima era de 0,30 metres. Quedava ben
delimitada, ja que es veia bé el retall que s’havia fet
al sòl natural –composat per un aglomerat de color
blanquinós, que contrastava amb la terra més fosca
de l’interior de la tomba– i hi apareixien alguns
fragments de tegulae. Fora d’aquestes inclusions
de material de construcció en els nivells més
Sepultura d’inhumació núm. 2: aquesta tomba
presentava una fossa de forma rectangular, amb
unes mides 1,85 metres de llarg per 0,76 metres
d’amplada màxima, a l’alçada de la pelvis. La seva
fondària màxima era de 0,32 metres. Es va localitzar
molt propera a la inhumació núm. 1, concretament
al nord-est, compartint aflorament d’aglomerat en
el sòl natural. Ens va ajudar a localitzar-la, també, la
presència de cinc tegulae que formaven el sepulcre
4
En els treballs també hi participaren Didier Joly, Ferran Díaz i Sergio
Ibáñez.
183
UF-2
liu
UF-1
í de
Cam
t Fe
San
de
ar
la G
riga
In-31
UF-5
T-42
T-54
T-54
In-32
In-21
In-24
UF-4
UF-3
In-30
T-43
In-26
T-55
T-55
In-23
In-20
In-19
In-22
T-41
In-14
T-32
In-12
In-11
In-9
In-5
In-6
T-33
In-10
In-3
In-17
T-27
In-16
T-34
T-24
T-26
T-23
In-1
T-22
T-25
T-35
Fig. 189. Planta sectorial del jaciment de la necròpolis de la Vinya del Fuster. Remarcats en gris hi trobem les cinc tombes
excavades en la campanya de 2010.
184
N
17 m
0
1
2
3
0
1
2
3m
16.50
0
5 cm
Fig. 192. Gerreta de ceràmica de la forma Hayes 131
associada a la sepultura d’inhumació núm. 1.
buidàrem de la fossa era ben neta, sense inclusions
antròpiques.
El difunt estava col·locat amb el cap a llevant i en
posició de decúbit supí. El seu braç dret estava plegat
sobre el tòrax, presentant l’húmer paral·lel a la caixa
toràcica, mentre que cúbit i radi es posaren sobre la
panxa. El braç esquerre estava plegat sobre el cos,
amb l’húmer també paral·lel a la caixa toràcica,
mentre que cúbit i radi estaven sobre d’aquesta, de
tal manera que la mà esquerra aniria al coll, entre la
barbeta i l’estèrnum. Les cames estaven disposades
rectes i paral·leles. La llargada total del cos conservat
(novament ens trobem sense peus) era d’1,42 m des
del crani fins als turmells. El cap del difunt havia
estat disposat sobre una tegula i la resta del cos, molt
possiblement, directament sobre la roca natural (fig.
193, 1).
L’acompanyament estava format per tres peces.
Per una banda, a la cantonada nord-est de la tomba,
al costat de la tegula que aguantava el cap del
finit, trobàrem una gerra del mateix tipus que en
l’anterior enterrament (forma Hayes 131), de mida
lleugerament més petita (fig. 194, 2). A mitja alçada
del fèmur, al costat nord, un clau de ferro, de secció
quadrangular, amb la punta doblegada amb un angle
de gairebé 90º i amb cabota rodona i diferenciada
de la tija. Aquest clau amida 11 cm de llarg, mentre
que el diàmetre de la cabota és de 2 cm (fig. 194,
3). També es localitzà una moneda enmig de les
costelles. Pel material de què està feta –bronze– i
Fig. 190 i 191. Planta i secció de la sepultura d’inhumació
núm. 1 i una vista des de l’oest.
del difunt –tres al lateral nord, una al lateral sud
i una altra a l’est de la fossa. Les tegulae laterals
estarien col·locades marcant una secció triangular
–forma gens estranya en els enterraments d’època
romana– que quedaria tancada, almenys en un dels
seus extrems, per una tegula posada en posició
vertical. Si alguna vegada hi havia hagut una sisena
tegula a l’extrem oest no en vam trobar constància a
l’hora de fer la intervenció. Novament, la terra que
185
N
N
0
17 m
1
1
0
3
2
2
0
1
0
1
3m
U.E. 6006
16.50
U.E. 6007
16 m
N
N
0
1
2
0
17 m
1
2
0
1
2
1
2m
CAMÍ FONDO
16.50
0
16.50
16 m
16 m
Fig. 193. Planta i seccions de les sepultures 2 a 5.
la seva mida –2,6 cm de diàmetre– es tractaria d’un
divisor, possiblement un sesterci. Tot i el seu mal
estat de conservació s’intueix a l’anvers un bust que
mira a l’esquerra, d’un emperador no barbat, amb
el front ample, cabell molt curt, poca barbeta i coll
ample, que podria tractar-se de Trajà -98-117 dC-.
En el seu revers hi ha un personatge dret femení entre
les lletres “S” i “C”, possiblement alguna al·legoria,
tot i que no podem definir de quina es tractaria (fig.
194, 2).
taca de terra més fosca que contrastava amb el color
blanc de l’aglomerat de la roca natural. Es pogué
delimitar una taca de terra d’uns 0,60 metres direcció
est-oest per 0,40 metres pel que faria a l’orientació
nord-sud. La fondària conservada era d’uns escassos
15 centímetres.
De l’individu sebollit, només se’n van poder
documentar un fragment del fèmur esquerre així com
també fragments corresponents al cúbit i al radi del
braç esquerre. El mort hauria estat enterrat en sentit
est-oest, amb el cap situat al costat est (fig. 193, 2 i
fig. 194).
Sepultura d’inhumació núm. 3: sense fossa
conservada. En vam tenir evidència a partir d’una
186
0
1
5 cm
2
3
Fig. 194. Gerreta de ceràmica de la forma Hayes 131, moneda de Trajà i clau de ferro associats amb la sepultura
d’inhumació núm. 2.
Es va poder documentar una moneda com a
acompanyament, situat al costat del fragment de
fèmur. Tal com estaven disposats els ossos creiem
que s’hauria enterrat el difunt amb aquesta moneda
dins la mà esquerra tancada. Es tracta d’un divisor
de bronze, de 2,3 cm de diàmetre. Presenta un
cap barbat mirant a la dreta en el seu anvers, i un
personatge femení sedent, mirant a l’esquerra en el
seu revers. Es tractaria de Luci Ver (161-169 dC),
amb la Fortuna al revers (fig. 195).
màxima. La seva fondària màxima va ser de 0,12
metres. Aquesta fossa anava quasi paral·lela al camí
que delimitava la finca de la Vinya del Fuster pel
nord (fig. 193, 4).
Sepultura de cremació núm. 4: es tracta d’una
fossa de forma irregular, tendint a rectangular, tot i
que adaptant-se a la morfologia del terreny natural,
composat per aglomerat, també localment anomenat
“cervell de gat”. El retall observat a la roca tenia
una llargada d’1,30 per una amplada de 0,65
metres. La seva fondària màxima era de tan sols 12
centímetres.
CONCLUSIONS
A tall de conclusions, en primer lloc cal dir que una
mostra tan reduïda impossibilita establir una sèrie
de conclusions generals per a la necròpolis. De tota
manera el que sí que es pot fer és un anàlisi del
conjunt descrit. Aquest està format per un total de
cinc enterraments que passen a engruixir les més
de noranta que s’havien excavat durant l’hivern de
2006-2007.
Les restes òssies conservades d’aquesta inhumació
són molt escadusseres. Tan sols un fragment de
costella i un altre fragment de fèmur ens indiquen
que un individu va ser sebollit sobre aquest terreny.
No es localitzà acompanyament funerari.
En buidar-se el farcit composat per terra de color
marró fosc, es localitzà un fragment de la base d’un
recipient ceràmic, fet a torn lent, amb la pasta bastant
grollera i de cuita reduïda. Aquest fons es trobava
capgirat i, un cop extret, es pogué documentar un
petit nivell de cendres. Dins la fossa no es localitzà
res més (fig. 193, 3).
El més rellevant de l’actuació va ser la localització
de dues tombes més enllà del Camí de Sant Feliu
de la Garriga que s’havia establert com a límit nord
de la necròpolis. La troballa d’aquestes dues tombes
ha de fer replantejar el fet que l’àrea d’enterrament
s’estengui més enllà de l’espai acotat.
Sepultura d’inhumació núm. 5: fossa fragmentada,
que es localitzà, com en el cas de la inhumació núm.
3, a partir d’una taca de terra més fosca sobre el sòl
geològic. Aproximadament aquesta taca amidava
1 metre de llargada per 0,50 metres d’amplada
Aquests cinc enterraments havien de pertànyer
a gent força humil, donat per la pobresa de
l’acompanyament. De tota manera, només vam
poder excavar dues tombes completes (inhumació
núm. 1 i 2) atès que les altres havien estat víctimes,
187
suposem, dels treballs de conreu de la finca en la que
es trobaven.
Suposem que una de les cinc tombes fou d’incineració.
La sepultura de cremació núm. 4 presentava la base
capgirada d’un recipient, amb cendres a l’interior.
Hom pot arribar a pensar que, mentre estaven fent
una fossa per enterrar algun difunt toparen amb
l’urna que contenia les cendres que es trencà. Les
restes que pogueren conservar les deixaren al mateix
lloc, amb la suficient cura de posar l’urna capgirada
per tal que no s’acabessin d’escampar les escasses
cendres que quedarien del finit.
És curiós que, de cinc tombes excavades, en dues
hagi aparegut una moneda. Aquesta moneda,
indubtablement, es tracta de l’òbol de Caront,
primordial per assegurar-se el creuar la llacuna Estígia
i poder entrar al regne dels morts. Suposadament, en
ambdós casos per la posició en la que va aparèixer,
l’òbol havia estat posat dins les mans dels difunts.
El que també crida l’atenció és la cura de què el cap
no toqui a terra en les dues inhumacions més ben
conservades. El fet de posar un “coixí” d’imbrices
sota el cap del difunt vesteix l’acte d’una certa
solemnitat i, tot i que els més propers no es podien
permetre un sepeli més luxós, no deixen de tenir
cura d’una persona estimada en el moment del seu
traspàs.
Fig. 195. Vista de la sepultura d’inhumació núm. 2, des
de l’oest
Fig. 196. Moneda de Luci Ver associada
amb
3. cm
0 la sepultura d’inhumació núm. 5
188
9. Conclusions generals
rural, són, sovint, dels més difícils de localitzar o,
en ser tan febles, els més afectats per destruccions
i saqueigs més o menys sistemàtics. I és un fet
lamentable atès que l’estudi del món dels morts
és l’altra cara de la moneda de l’estudi del lloc on
van viure, treballar i gaudir els vius. Sense les dues
realitats, el nostre coneixement coixeja.
Ja anunciàvem als nostres lectors en la introducció
d’aquest treball que, com passa tan poques vegades
en estudis de jaciments rurals d’època romana, es
tancava el cercle i ho feia de manera quasi perfecta
ateses les circumstàncies extraordinàries que
embolcallen aquest jaciment.
En efecte, la vil·la va ser descoberta arran d’unes
prospeccions intensives del terme municipal de
Viladamat encaminades a conèixer detalladament
la seva carta arqueològica i a iniciar l’exploració
sistemàtica i científica d’aquells que, per un seguit de
circumstàncies (estat de conservació, emplaçament,
propietat, possibilitats,..), fossin triats. Tolegassos
era, des de tots els punts de vista, l’estació perfecta
fins al punt que, de seguida s’iniciaren els treballs
intensius al llarg de diverses campanyes fins a
l’exhauriment final. Són, encara a hores d’ara, ben
poques les vil·les romanes excavades íntegrament de
manera estratigràfica. Les mides del jaciment ho han
afavorit, no cal dir-ho, però aquest treball continuat,
fet de manera modesta però amb tot el rigor del món,
constitueix una fita que cal valorar com es mereix,
recordar i imitar. La informació aconseguida és de tal
qualitat i de tal volum que fa que ens lamentem que
casos així, al nostre país, siguin encara l’excepció i
no la norma.
Només cal donar un cop d’ull a aquesta realitat a
partir d’una publicació recent que aplega i estudia
tots els cementiris rural d’època romana del nordest del Principat (Nolla, Casas i Santamaria, editors,
2005) per constatar la migradesa de les dades i,
sobretot, l’escassa entitat. El treball tenia, com a
punt de partida, l’estudi d’un petit espai funerari
associat a la vil·la del Collet de Sant Antoni
(Calonge) on s’havien excavat rigorosament trentacinc inhumacions que s’esglaonaven al llar d’uns
tres-cents anys, cosa que constituïa un conjunt
numèricament extraordinari si bé, deixava clar que
l’explotació agrària havia tingut, com a mínim, una
altra àrea dedicada a aquesta finalitat primordial que
obligava a l’amo a triar-la assenyadament i a oferirla. Curiosament, del Collet coneixíem molt millor els
aspectes perifèrics de la vil·la (cementiri i terrisseria)
que les partes fructuariae et urbanae. No cal insistir
en com és de difícil aplegar el màxim d’informació
possible.
I tanmateix, la vil·la pròpiament dita no sol ser l’únic
edifici del fundus. Les possibilitat són quasi infinites
i cada propietat, gran, mitjana o petita, proposava la
seva pròpia realitat que podia ser igual, poc diferent,
diferent o molt diferent de les altres que ocupaven un
mateix territori, en el benentès que el pas dels anys
podien anar modificant el panorama.
Quan l’excavació de l’edifici rural de Tolegassos
era acabada, quan ja s’havia explorat un petit forn
de ceràmica que en formava part, quan el jaciment
havia estat consolidat i preparat per ser visitat, va
ser possible, com a conseqüència d’unes obres
programades que havien d’afectar un camp –la
Vinya del Fuster–, on hi havia indicis prou ferms
per suposar-hi l’existència d’una necròpolis, calgué
realitzar unes excavacions preventives el resultat de
les quals és aquest treball que tenen a les mans. De
cop i volta disposem d’un xic més d’un centenar de
sepultures, un conjunt molt per sobre del que sol ser
norma, on se succeïren, en el temps, cremacions i
inhumacions, una altra circumstància fora mida
que multiplicava per molt les possibilitats d’estudi.
Rarament podem anar més enllà de l’exploració
d’un sector de la vil·la; fet que converteix el lloc en
una falsa illa rodejada d’un mar de desconeixement.
Fins i tot, una intensa prospecció pot no resoldre el
problema perquè hi ha indicis difícils d’identificar,
molt amagats, molt allunyats o destruïts que hi van
en contra. Les àrees sepulcrals, els llocs dedicats a
preservar les despulles dels difunts de la comunitat
189
d’aleshores ençà aquell indret escapava del control
del propietari; la tomba pròpiament dita passa a
ser propietat dels Manes, no podia ser objecte de
compra-venda, i creava ad aeternum unes condicions
determinades entre les qual la obligatorietat de
facilitar-ne l’accés per permetre als familiars i als
amics, la visita a la tomba per acomplir els deures
que els vius devien al morts i que, de cap manera,
podien defugir (Remesal, 2002, 369-378). No tenirho en consideració podia ser un problema greu a
l’hora de vendre la propietat.
Calia, tanmateix, saber si altres vestigis assenyalats
d’antic, mes a la vora de Tolegassos, havien estat
també lloc d’enterrament i, si es confirmava, amb
quina intensitat i durant quants de temps. Unes
efectives prospeccions que van proporcionar
descobertes interessants només puntualment lligades
a la vil·la (supra; Casas, Nolla i Soler, 2010, 223242), van matisar aquella possibilitat. Un indici
negatiu no deixava de ser, també, una dada positiva
enormement valuosa. Fa l’efecte, doncs, que entre
la vil·la augustal i l’abandonament del lloc, l’únic
espai funerari fou la Vinya del Fuster, deixant de
banda l’enterrament de nonats i neonats que, segons
pensem, foren sebollits a la mateixa vil·la, almenys
en una etapa molt determinada de la seva història
(supra).
En aquestes condicions l’experiència aconsellava,
sobretot per aquestes raons però també per altres
que aniran sortint, dedicar a aquella funció un erm,
una zona rocallosa i poc o gens productiva, i, si era
possible, al costat mateix d’un camí que en facilitava
l’estructuració però especialment el arribar-hi sense
condicionants. L’amo d’època augustal de Tolegassos
va triar intel·ligentment en aprofitar per a aquesta
funció un tros de terra de poc valor agrícolament
parlant, ben definida a tramuntana per un vell camí i
a uns cinc-cents metres de la vil·la. Sigui com sigui,
no és aquí ni en la proximitat, tal com van manifestar
les prospeccions realitzades, on caldria cercar les
sepultures anteriors.
L’excavació
d’un
cementiri
d’aquestes
característiques que forma part d’un jaciment
a bastament conegut ens permet observar i/o
constatar aspectes copsats a partir de l’estudi de la
vil·la, millorant-ne el coneixement o aconsellant
determinades interpretacions que de vegades
modifiquen o matisen idees expressades i ben
assumides. Altrament, obliguen a plantejar-nos unes
quantes preguntes que no sempre podrem contestar
amb seguretat, a partir de dades ben contrastades.
Tot seguit passarem a posar-les damunt la taula
exposant, a partir de les dades, allò que ens sembla
més probable en el benentès que, en ocasions, no
són altra cosa que hipòtesis de treball raonables però
discutibles.
Caldria, doncs, buscar aquell espai funerari
baixrepublicà en un altre lloc? D’entrada podria
semblar que si però, tal com intentarem argumentar,
cal anar en compte perquè potser la resposta és
menys lineal, més retorçada.
On van ser sebollits els habitants dels edificis
baixrepublicans?
Tal com han mostrat les excavacions de Tolegassos,
el lloc era ocupat per edificis de certa entitat, si hem
de fer cas a les dades recuperades i de l’extensió que
ocupen. La vil·la altimperial no era sinó la continuïtat d’estructures anteriors (Burch et al., 2010b,
núm. 48, 228-233, làm. VI, 2). Tanmateix, com
hem tingut ocasió de veure (supra), l’àrea funerària
explorada mostra una ocupació constant i continuada,
sense interrupcions, d’ençà la darreria del segle I aC.
Queda clar que hauria estat en aquell moment i no
abans que el sector que coneixem amb el nom de la
Vinya del Fuster hauria estat destinat pel propietari
del fundus com a lloc d’enterrament. Recordem que
aquesta era una obligació del dominus i que calia
haver estudiat amb cura atès que un cop disposada la
primera sepultura el lloc esdevenia locus religiosus
condicionant completament aquella zona. En efecte,
En un recent estudi dedicat al territori de la
Indigècia a època baixrepublicana, vam tenir ocasió
d’examinar aquest tema amb tot detall amb resultats
sorprenents. En efecte, el món funerari entre el 218
aC i, grosso modo, la segona meitat del segle I aC,
és pràcticament inexistent. Només, a Empúries,
a redós de la Neàpolis és possible constar una
continuïtat del registre arqueològic funerari durant
aquests poc menys de dos-cents anys i d’assenyalar
l’existència d’un nou cementiri, amb un nombre
considerable de tombes, les Corts, amb aquesta
cronologia d’ús (Burch et al., 2010a, 121-128). Més
enllà, les sepultures identificades amb cronologies
baixrepublicanes es poden comptar amb els dits
d’una mà.
No estem, certament, en condicions d’explicar
aquests fets que, per altra banda, semblen reproduir
el model propi del món indiget (i, en general, ibèric),
190
on les tombes conegudes i explorades semblen
correspondre a un grup molt determinat de la
població.
vuit i deu persones, potser una família extensa o
dues (si és que aquesta era l’organització interna de
la vil·la). No ens deixem sorprendre pel resultat que
podríem augmentar puntualment sense distorsionar
fins a la dotzena o poc més, tenint en compte
hipotètiques pèrdues, alguna destrucció i la manca
de nonats i infants morts en el moment de néixer
que no abundaven en l‘espai funerari de la Vinya del
Fuster.
Caldria convenir, doncs, que en aquell context
cronològic els habitants de Tolegassos s’haurien
comportat devers els morts tal com era costum entre
els indigets.
Assaig de demografia
Centrem-nos, ara ja, en la Vinya del Fuster i intentem
reconstruir, a partir dels seus vestigis, la demografia
de la vil·la. Encara que calgui, després, acceptar
les conclusions amb tota prudència, pensem que
és intel·lectualment engrescador poder-se fer una
imatge numèricament fonamentada i raonable dels
habitants del lloc. Poquíssimes vegades és possible,
amb certa versemblança, fer aquest exercici a
partir de les estructures constructives sovint només
parcialment conegudes.
Un grup familiar o dos haurien habitat permanentment Tolegassos. És més que possible que en
moments determinats de l’any, en funció de les
necessitats i de la intensificació dels treballs (sembra,
sega,..), el nombre hauria augmentat amb temporers
llogats per l’amo o fent-hi anar treballadors propis
d’altres establiments rurals o del nucli urbà, tal com,
els habitants de Tolegassos, devien desplaçar-se
puntualment cap a altres llocs del territori per acabar
el més aviat possible aquelles feines que exigien més
mà d’obra.
En total hem comptabilitzat, afegint-hi les cinc
inhumacions que van ser localitzades i excavades
durant el treballs preventius generats per l’obra de
la carretera C-31, 95 sepultures i, com a mínim,
indicis de 119 individus, amb una representació
equitativa d’edats i de sexe. És el dibuix perfecte
d’una comunitat estandarditzada. Des d’aquest punt
de vista, res fora norma.
Composició (homes, dones i infants)
L’estudi antropològic ha deixat ben clara (supra) la
composició diversa i raonable dels difunts sebollits
a la Vinya: homes i dones, joves i infants de sexe
divers. Una estructura de tipus (aparentment) família
que assegurava la reproducció i la continuïtat de
l’ocupació.
Era, però, un o dos grups familiars l’organització
pròpia de la vil·la? No ho podem assegurar però
pensem que és el més probable amb presència puntual
d’algun element forà que hauria acabat integrant-se
de grat o per força en el conjunt.
Si acceptem, tal com hem intentat argumentar més
amunt (supra), que aquesta va ser l’única necròpolis
de Tolegassos durant tres-cents anys, tindríem davant
del nas el reflex dels habitants de l’establiment
agrícola durant aquella llarga etapa i, en aquest cas,
el nombre de difunts ens serveix per proposar el dels
vius.
És possible, res ho impossibilita, la juxtaposició
d’un grup familiar i individus aïllats durant diversos
moments i, en altres ocasions, de dues famílies,
probablement interrelacionades.
S’ha consensuat, a partir d’estudis de tota mena
efectuats des de paràmetres diferents que, en el món
antic, la taxa periòdica (anual) de defuncions se
situava entre el 45 i el 50 per mil. A partir d’aquí
és fàcil fer propostes que ens han de permetre
aconseguir uns números que només caldrà polir i fer
servir amb cura, sense distorsionar-los ni pretendre
que són inamovibles. Tanmateix, com veurem, són
reflex d’una realitat que, per altra banda, concordaria
amb un aproximació feta a partir de l’anàlisi de les
restes estructurals conegudes.
Nivell social
Els indicis físics del cementiri, per un costat, d’una
extraordinària modèstia i les xacres que palesen les
despulles dels difunts, homes i dones, adults i joves,
demostra amb claredat meridiana les duríssimes
condicions de vida dels estadants: treballs físics
continuats i des de molt joves, alimentació deficitària.
Tanmateix, serveixen aquests indicis per definir la
condició social dels difunts? No ho creiem pas. No
sembla, tal com assenyalen estudis antropològics
recents de grans cementiri urbans a la mateixa
A partir d’aquests números caldria considerar que el
nombre d’habitants de Tolegassos se situaria entre
191
Roma (Catalano, 2008, 10-13; Buccellata, Catalano
i Pantano, 2008, 14-19), que aquests indicis puguin
fer-se servir per determinar si aquell grup era de
serui o de coloni.
de l’imperi. Sovint, altars funeraris, esteles,
cupae que definien i assenyalaven una sepultura
determinada, mostraven gairebé sempre una
inscripció i moltes vegades elements ornamentals
més o menys sofisticats. Res d’això existí a la Vinya
del Fuster. Només en context urbà, a Empúries,
podem documentar alguns exemples, molt puntuals
i escassos, cosa que no deixa de ser sorprenent si
ho comparem amb altres jaciments semblants de les
províncies occidentals de l’imperi.
Havíem defensat, durant molts anys, que
preferentment la mà d’obra pagesa d’aquest territori
a època romana hauria estat d’homes lliures, a
sou del propietari. Tanmateix, l’estudi de la petita
necròpolis del Collet i, sobretot, les despulles de la
tomba núm. 9 (Nolla et al., 2005a, 31-34 i 87-93),
on aparegué un cadàver sebollit amb uns grillons a
les cames, ens va fer replantejar el model. No tenim
tan clara quina és l’opció correcta si és que n’hi ha
una. Potser caldria imaginar una enorme diversitat
de possibilitats que el registre arqueològic no pot
resoldre adequadament. El que sí queda clar, tant a
Sant Antoni de Calonge com a Viladamat (i, de fet,
arreu), és que al món antic en general i al món rural,
en particular, les condicions de vida eren d’una
duresa extrema.
Ja hem vist en el seu moment (supra), la possible
existència d’un monument funerari de certa entitat
que hauria presidit l’àrea funerària, fent-la més
evident sobretot des de la distància. Les dades són,
certament, poc definides per poder-ho assegurar o
per rebatre-ho decididament. No obstant pensem,
a partir de coneixement global del cementiri que
és una possibilitat remota i que caldria bandejarla. En efecte, la voluntat dels domini d’enterrarse in suo fundo exigia, en primer lloc, la tria d’un
espai dominant i convenient des de tots els punts de
vista i ben a prop de la casa, cosa que el camp de
la Vinya del Fuster acompleix adequadament, però
exigeix també un embolcall d’una certa entitat a
la manera dels monuments funeraris de la Torratxa
(Vilablareix) (Nolla et al., 2005b, 211-225), Cal
Temple (Aiguaviva) (Nolla i Casas, 2005c, 227229) o la Torre dels Moros (Lloret de Mar) (Nolla
i Casas, 2005a, 117-123) que haurien deixat senyals
ben visibles encara que només hagués estat a nivell
de fonamentació.
Modèstia del cementiri
No ens deixem enganyar pels vestigis localitzats,
l’espai funerari de la vil·la de Tolegassos és d’una
enorme simplicitat tal com són, en general, els
cementiris rurals d’època romana en aquest territori
(Nolla, Casas i Santamaria, editors, 2005) i arreu si
deixem de banda aquelles ocasions, puntuals, quan
el dominus determinava enterrar-se in suo fundo.
En aquestes ocasions, un monumentum d’una certa
entitat, sempre notable i molt visible, ocupava
un lloc privilegiat i podia generar, al seu entorn,
algunes sepultures d’una certa entitat tal com hem
pogut detectar a l’entorn de la Torratxa (Vilablareix),
on a redós de l’esvelta edícula turriforme, existiren
sepultures, molt arrasades, d’una certa entitat (Nolla
et al., 2005b, 224-225 i dades inèdites de l’excavació
d’octubre de 2010).
Altrament, aquests mausoleus solien aplegar a tot
l’entorn sepultures, esdevenint l’espai central de tot
o d’una part de la necropolis i res d’això observem a
la Vinya. També va en contra d’aquesta possibilitat,
les característiques de la pròpia vil·la, mancada d’una
pars urbana, no d’un espai residencial. Semblaria
fora de lloc, per part dels propietaris, voler-se enterrar
prop d’un edifici funcional, d’una activa casa de
pagès, on no sembla que hi poguessin i volguessin
residir més enllà de visites puntuals d’anar i venir.
Tanmateix, és possible imaginar una tomba un xic
més visible que podria haver estat obrada per un dels
uillici.
En efecte, aquesta necròpolis no era definida ni per
una tanca ni per cap altre element assenyalador. És ben
cert que es va tenir tota la cura del món en disposarlo al costat mateix d’un camí, preferentment al costat
meridional tot i que almenys dues inhumacions,
idèntiques des de tots els aspectes, es localitzaven
a l’altra costat, al costat septentrional de la via, però
el que sol ser norma no pot ser considerat com una
marca que servís per assenyalar-la. No hi hem trobat
ni un sol titulus funerari, la qual cosa coincideix
amb els altres cementiris rurals d’aquestes contrades
i, en general, d’arreu de les províncies occidentals
L’excavació del lloc mostrava clarament que en
general totes les sepultures eren assenyalades si
deixem de costat algunes cremacions molt senzilles,
antigues i de poca entitat, que pogueren ser afectades
per tombes més modernes i indubtablement més
192
tardanes. Sempre hi hauria en superfície senyals
clars de la situació d’una cremació que tothom sabia
a qui pertanyia. Un petit túmul fet de terra, pedres i
tegulae i, potser en alguns casos, amb element potser
de fusta que assenyalava contundentment el lloc.
vida es cerca la companyia i certament, són rares en
tot moment les sepultures aïllades, solitàries. Que
les diverses inhumacions eren encara ben definides
ho confirmaria que en obrar-se el nou fossat no se’n
malmetés cap de més antiga.
Pel que fa a les inhumacions el procés, salvant les
distàncies, seria idèntic. Les sepultures, recordemho, rarament eren obrades a molta fondària
i en unes quantes ocasions el fossat era molt
superficial. La pròpia terra estreta o la disposició
de les tegulae disposades a la capuccina cobrint
les despulles, exigien un apilonament de terra,
pedres i material fragmentari de construcció que hi
donava consistència tot impedint que l’efecte de la
intempèrie el degradés ràpidament. Sovint, potser
sempre, algun objecte clavat o algun indici acabaven
d’assenyalar-la. L’existència d’algunes sepultures
d’ús continuat, amb dues i fins a cinc deposicions, en
general ben conservades, palesen un absolut control
de l’espai i de qui l’ocupava. Aquest control de la
disposició topogràfica d’aquest espai funerari, amb
la localització ferma de cada un dels difunts també
s’explicaria per la seva cronologia d’ús. En efecte,
l’etapa inhumadora s’hauria allargat durant un segle
i quart aproximadament, que gairebé coincideix amb
el que abasta la memòria, entre els vius, del lloc on
són enterrats els avantpassats que no va més enllà de
tres generacions, recordant per tant on eren sebollits
els besavis.
En relació a aquesta darrera fase de l’ocupació de
Tolegassos hi ha un altre afer que caldria comentar
atès que ha estat puntualment plantejat (supra). En
els primers moments de l’excavació de la vil·la fou
descoberta una única inhumació que no ha pogut
ser datada però que certs indicis farien associar amb
aquella etapa final. De ser certa aquesta atribució
cronològica no deixaria de ser curiós que un dels
difunts fos sebollit en l’antiga necròpolis mentre que
l’altre, més a la vora, en les ruïnes de l’antiga vil·la.
Costums
Des d’aquesta òptica són unes quantes les qüestions
que convé recordar i posar sobre la taula.
En primer lloc –ja ho hem assenyalat en algun altre
capítol d’aquest treball–, remarcar l’existència del
doble costum de cremació i d’inhumació que no
són majoritàriament coincidents sinó un després
de l’altre, un fet ben documentat un xic arreu i que
en el territori nord-oriental del Principat només
documentem de manera diàfana en context urbà,
a Emporiae, on coneixem des de fa temps prou
bé la seva arqueologia funerària (Almagro, 1955;
Castanyer, ed., 2003) i on constatem un predomini
gairebé absolut de les incineracions en contextos
d’època augustal fins a mitjan segle II de l’era o poc
més enllà. Dels altres nuclis urbans les dades són o
inexistents o poc abundoses però, quan n’hi ha, prou
coincidents (per a Gerunda, Nolla i Sureda, 1999,
13-66; Nolla i Palahí, 2011, 10-12 i 29-32). Pel que
fa al món rural són poquíssimes les cremacions
identificades (un panorama general i exhaustiu a
Nolla, Casas i Santamaria, 2005, 247-249). Des
d’aquest punt de vista, el comportament dels
habitants de Tolegassos hauria estat mimètic al de
la veïna ciutat d’Empúries sense que, aparentment,
hi hagi un décalage entre un lloc i altre, com si
haguessin estat un fet coincident.
Un altre indici a considerar és la presència de la
inhumació T39, ben datada, que cal situar en el
darrer quart del segle IV, cap al 400. Entre aquesta
i les més modernes de les anteriors hi ha una
distància temporal d’uns cent anys i escaig. Cal,
doncs, posar-la en relació amb una altra realitat,
probablement amb la darrera fase d’ocupació de
Tolegassos, quant sobre espais determinats de
l’antiga vil·la abandonada, es construïren unes
senzilles estructures que sembla que caldria posar
en relació amb una explotació intensiva de caire
ramader. Les dates coincideixen i semblaria el més
probable. Algun dels pastors, potser el rabadà atès el
conjunt funerari que l’acompanyava (supra), morí i
hom decidí sebollir-lo en un cementiri preexistent,
ben situat i al costat mateix de l’explotació ramadera.
Si ho van fer així és per vàries raons. Primerament
perquè sabien de l’existència del vell cementiri en
desús d’ença poc més d’un segle. Era el lloc ideal,
en ser de fàcil accés, i, a més, assegurava al difunt
la proximitat d’altres tombes. En la mort com en la
Si ens centrem en el costum de cremar les despulles
del difunt, constataríem que des de l’inici, en el darrer
quart/darrrer vintenni del segle I aC, el morts de la
comunitat seguien una única manera de fer. És, ja ho
hem dit, el que succeïa a Emporiae i el costum més
seguit entre els romans, mos romanus segons Tàcit
193
És interessant constatar com la dinàmica d’aquest
territori és uniforme i diferent de la d’altres latituds
on no seria fins ben entrada la segona meitat del
segle II (Catalano, 2008, 10-11, per Roma; Jolivet i
Rébillard, 2008, 70, per Musarna, a l’Etrúria) o, ja,
durant la centúria següent quan hauria estat substituït
un ritu per un altre (Bel, 2008, 97; Blaizot, 2009a,
155; Blaizot et al., 2009a, 15).
(Ann., XVI, 6) que escrivia en època de Trajà. El fet
emporità no deixa de ser, fins a cert punt, sorprenent
si considerem que entre els grecs d’origen foceu
era el seu costum inhumar. És curiós observar que
coincidint, aparentment almenys, amb la integració
dels emporitanoi dins del municipi de dret romà
amb accés a la ciutadania plena a canvi de renunciar
a la seva independència, s’hauria acceptat, també,
un canvi de ritual en el procés del funus en benefici
del més majoritari. No és un fet aïllat, la llengua
grega desaparegué radicalment, en aquests mateixos
moments, del registre. Sembla haver-hi, en aquests
fets, una relació causa-efecte com si l’acceptació de
la ciutadania plena hagués comportat la renúncia a
allò que era propi i diferent.
Tampoc cal, com s’hauria fet anys abans, sorprendre’s
per aquest fet. En efecte, les recerques més recents
(Blaizot et al., 2009a, 15-16) insisteixen i palesen
l’enorme similitud entre els funera. Cremar o
inhumar només era una tria puntual, anecdòtica. No
cal, doncs, treure les coses de mare, amb la qual cosa
s’entén i s’explica sense dificultats la desaparició de
la cremació en benefici de la inhumació.
Durant tot el segle I i primera meitat del II a la Vinya
del Fuster, tal com a Empúries, els difunts haurien
estat cremats i enterrades les restes de manera
convencional tal com s’ha anat descrivint en altres
capítols. Altrament, els objectes recuperats dins de les
sepultures d’incineració permeten assegurar que, si
no anem errats, no n’hi ha cap posterior al 150 o 160.
De cop, en aquelles mateixes dates, en el cementiri
només hi trobem inhumacions, les més antigues amb
cronologies de segon quart o mitjan segle II. No
podem pensar, no sembla raonable, que algú, de cop,
ho determinés. Cal imaginar un procés un xic més
complex que en el decurs d’uns pocs anys s’acabà
consolidant i imposant fins al punt de substituir un
ritu (cremació) per un altre (inhumació). El objectes
de les tombes d’aquest moment de traspàs són
coincidents i els trobem tant acompanyant el ossos
cremats i les cendres de difunts com els cadàvers
sebollits. De segur que en un moment determinat,
curt versemblantment, van coincidir.
No estem, certament, en posició d’aportar dades
contundents que expliquin la ràpida substitució
d’una manera de fer per una altra. Tanmateix, en
el microcosmos de Tolegassos semblaria raonable,
no essent com no era un fet substancial dins d’un
procés religiós arreladíssim, pensar en la comoditat
i l’economia. En efecte, per efectuar una bona
cremació calia una notable quantitat de llenya que
calia cercar, transportar i preparar, sense estalviar el
treball d’agençar la sepultura pròpiament dita que,
altrament, podia ser utilitzada, si es volia, vàries
vegades.
Hem vist també, dins de la tradició incineradora, que
hi ha alguns busta, cremacions-tomba, i en altres
ocasions és segur que el rogus era en un altre lloc i
que les restes, un cop triades, rentades i agençades
eren disposades en una sepultura. No hem trobat cap
indici d’ustrina en l’àrea explorada. Tanmateix, tot
convida a suposar una proximitat a l’espai funerari
però no una coincidència. Tampoc sabem si n’hi
hagué uns quants al llarg dels anys ni quina era la
seva forma. Les dades més modernes ens fan veure
que poques vegades un ustrinum es féu servir més
de dos cops i que, en general, eren una fossa de
dimensions suficients, obrada a terra i de fondària
variable (Blaizot, 2009a, 155; Bel et al., 2009, 89150).
El que hem pogut observar a la Vinya coincideix
plenament amb el que constatàrem en l’estudi de la
petita necròpolis d’inhumació associada a la vil·la
del Collet de Sant Antoni (Calonge), que s’hauria
fundat vers el 150 i hauria perdurat fins al 500,
aproximadament (Nolla et al., 2005a, 101-103).
Tampoc divergeixen les dades procedents d’altres
àrees funeràries rurals (Nolla, Casas i Santamaria,
editors, 2005, 247-262) ni les procedents d’Emporiae
(Almagro, 1955; Castanyer, ed., 2003) o, molt
més modestes, de Gerunda (Nolla i Sureda, 1999,
13-66). Sembla prou clar situar la introducció,
amb certa empenta, del nou ritual inhumador dins
de la primera meitat del segle II per esdevenir no
només majoritari sinó exclusiu des del 150 o 160.
D’una etapa incerta i potser en ús al llarg de tota o
bona part de l’existència del cementiri, són el que
hem anomenat dipòsits d’ofrenes, dos fossats més
aviat petits, plens de cendres i amb molts restes
òssies no humanes cosa que fa impossible que fossin
194
i gots per a beure i gerres i ampolles per a servir, els
atuells més ben representats, al costat d’escudelles,
cassoles i plats que constitueixen un altre grup
numèricament significatiu. Aquesta possibilitat ha
estat proposada diverses vegades (Blaizot, 2009a,
155; Blaizot, 2009b, 331) i cal considerar-la si bé,
certament, que hi moltes altres possibilitats.
restes dels ustrina. Aviram i mamífers comestibles
(xai, cabra, bou, porc,..) farien pensar, tal com es
documenta en tants altres llocs (Blaizot et al., 2009b,
151-174; Blaizot et al., 2009c, 175-251; Blaizot,
2009a, 155-180), en restes dels banquets funeraris
que hom celebrava a redós de les tombes dels
avantpassats o en el moment just de cloure el funus
o en les altres ocasions que calia retre homenatge i
recordar els difunts, expressar la pietas devers els
avantpassats, recordar-los perquè no acabessin de
morir del tot.
El que si que és coincident amb la generalitat de molts
dels objectes que acompanyen els difunts, cremats
o inhumats, des d’època augustal, és el predomini
dels atuells lligats a la libació, al consum de líquids
i, en menor grau, aquells que tindrien a veure amb la
menja de viandes (Blaizot et al., 2009a, 45 Blaizot
et al., 2009c, 230).
En una tercera ocasió, es tractava d’un petit orifici
amb, només, les restes d’uns quants musclos i podria
tenir la mateixa explicació.
La libació és una de les activitats constants a peu
de tomba, ben documentada textualment però,
també, arqueològicament que deuria desenvoluparse a diversos nivells (Bel, 2008, 98; Blaizot, 2009a,
167). L’abocament d’una substància líquida preuada,
vi, referentment, podia fer-se de moltes maneres,
directament damunt la tomba o, més específicament
a través d’un “tub de libacions”, d’un conducte més
o menys sofisticat i complex, que posava en relació
directa, sense suposicions i sense intermediaris,
l’ofrena amb les despulles del difunt. És una manera
de fer que constatem un xic arreu i de la qual
n’hem reconegut un cas a la Vinya. En efecte, en la
construcció de T54, prou ben conservada, s’havia
tingut la cura d’incorporar, a l’alçada del cap del
difunt, els peu convenientment retallat i perforat
d’una àmfora de base plana de la forma G-IV d’origen
local, que comunicava còmodament el món exterior
amb un tupí de ceràmica africana Hayes 200 que se
situava directament per damunt del cap del difunt.
No se’n perdia ni una gota i, cal suposar, quedava a
l’abast de l’umbra que habitava la sepultura que en
beure’n, es revifava.
Centrem-nos ara en algunes qüestions que plantegen
les inhumacions. Pel que fa a la tipologia dels
enterraments, no hi ha res que vagi més enllà de
la norma, amb moltes variants de poca entitat, i,
en general, sepultures molt senzilles, fàcils d’obrar
i de poc cost. És interessant el reciclat de tegulae
i algun imbrex, mal cuits i que haurien tingut
poques possibilitats de poder ser aprofitats d’altres
maneres.
Semblantment, la presència d’unes quantes àmfores
fetes servir de modest embolcall de les despulles d’un
infant. En pocs cementiris d’aquest territori havíem
detectat l’ús d’aquests contenidors en cronologies
tan altes. Palesaríem, doncs, l’inici, en aquestes
terres, del que acabà essent un costum ben arrelat al
llarg de l’antiguitat tardana (dades detallades a Nolla
i Sagrera, 1995a, 264-266).
Els vestigis físics del culte als difunts no sovintegen
però no són pas, ni de bon tros, inexistents. Recordem,
ho acabem de veure, els anomenats dipòsits d’ofrenes,
indici prou clar del consum a l’espai funerari d’aus,
xais i/o cabra, porc i bou, que potser es preparaven
in situ tot i que no hem identificat un lloc segur per
fer-ho. És més que possible que alguns dels gots,
copes, escudelles, gerres, olles, urnes i ampolles,
trencats i trobats fragmentats un xic arreu, haguessin
estat usats en aquell procés. En altres necròpolis més
ben preservades es documenta bé aquest costum
(Blaizot, 2009a, 155-180; Blaizot et al., 2009b, 169170).
En altres ocasions, aquests tubs van a raure
directament sobre les cendres o les restes òssies,
complint la mateixa funció. En aquesta ocasió,
no sabem si per voluntat del difunt, per decisió
testamentària o per decisió dels hereus, la tomba fou
agençada d’aquesta manera per assegurar la màxima
eficàcia en el ritual.
És també un cas extraordinari, en ser diferent i poc
documentat, el de la inhumació T8, on al costat del
sepulcre, adossat i a cel obert fou bastit una mena de
modest espai, definit i protegit per una tegula i unes
Podria posar-se en relació simbòlica amb el
banquet funerari la presència, entre els objectes que
acompanyen alguns difunts, de copes, tasses, ansats
195
pedres, ben falcades. A l’interior d’aquest receptacle
s’hi van posar una petita gerra de TS clara B i un
ansat Hayes 131 de ceràmica africana de cuina. Una
de les peces estava dreta i l’altra ajaguda. També s’hi
trobà uns claus de ferro que conservaven fragments
de fusta que fan pensar en una caixa dins de la qual
podia haver-hi hagut els recipients ceràmics o, estant
aquest a fora, altres ofrenes que han desaparegut sense
deixar rastre. Una manera diferent però enormement
efectiva de comunicar-se amb l’umbra per compartir
viandes i libacions.
fent de coixí. Cap altra inhumació seguia el mateix
procediment cosa que no deixa de sorprendre.
Tanmateix, a Girona, al cementiri septentrional de
la ciutat, a redós de l’església basilical de Sant Feliu,
s’excavà una tomba d’inhumació que caldria datar
vers el 200, per tant, amb una cronologia coincident,
amb imbrex sota el cap del difunt (Nolla i Sureda,
1999, 21). No és, certament, un fet comú però tampoc
desconegut.
Finalment, per no repetir qüestions que ja hem
plantejat i discutit oportunament, voldríem remarcar
només la presència d’unes quantes sepultures
utilitzades com a mínim en dues ocasions. No sempre
ens han arribat en bon estat ateses les destruccions
i capgiraments propiciats pel conreu de la vinya
que podia afectar puntualment i considerablement
una sepultura. I tanmateix, tot fa pensar que es
tractava d’una activitat volguda i, en molts casos,
programada. Amb la llei a la mà, en afectar les
despulles, es produïa una agressió al locus religiosus
que era durament perseguit i castigat per la llei o que
exigia la intervenció del pontifex per poder moure
les restes seguint un complex i feixuc ritual.
Pel que fa a la disposició dels cadàvers dins la
sepultura, la nostra necròpolis no s’allunya del que
ens és conegut en aquests territoris (en general, Nolla,
Casas i Santamaria, editors, 2005). Efectivament,
no només predomina el decúbit dorsal sinó que
és gairebé exclusiu essent l’excepció la d’un sol
enterrament on el cadàvers és col·locat de costat.
En general aquesta manera de sebollir el difunt és
la més emprada arreu del món mediterrani i, sovint,
l’única. Nogensmenys, el que resulta interessant és
l’altíssim percentatge que no dóna opcions a altres
possibilitats. És curiós constatar, per exemple, al
centre de les Gàl·lies que no són rars, ans al contrari,
els difunts posats bocaterrosa, un fet gens habitual
en aquestes contrades (i en general a Hispània
oriental i meridional) que s’ha interpretat com una
mena de càstig o tractament poc acurat, despreciatiu
(Vaquerizo, 2010, 307).
No pensem que a la Vinya aquestes qüestions
preocupessin gaire ni que exigissin la complicada
intervenció sacerdotal. Tot fa pensar que era
una operació feta de bona fe segons la qual un
sepulcre podia ser compartit unes quantes vegades.
Majoritàriament, amb cura les despulles més
antigues, completament descarnades, es reunien
al peus del sepulcre fent lloc a la deposició més
recent. En altres ocasions, un mort es posava damunt
de l’altre. És possible també que alguna vegada,
puntualment, l’operació s’hagués realitzat amb més
dificultats i menys eficàcia i, fins i tot, sense voler.
Gairebé sempre el cadàver fou amortallat tal com
denota la connexió anatòmica de les restes però
també la identificació d’algunes fines agulles de cap
que servien per fixar el sudari que sovint, pel que
sabem era de lli.
Més variacions però de poc interès trobem en la
disposició dels braços en relació amb el cos.
Atesa la composició d’aquestes tombes, on sovint hi
són presents homes i dones, adults i joves, pensaríem
en enterraments de tipus “familiar”, on ja en el
moment de la primera deposició ja es pensava en
enterrar-hi altres membres més endavant.
Pel que fa les orientacions, predominen les de
ponent-llevant i llevant-ponent. Probablement,
les primeres inhumacions d’aquest espai funerari
l’haurien triat potser per adaptar-se al curs del sol i
haurien acabat condicionant les més modernes que
repetien mimèticament el model.
El que sorprèn és l’abundància de sepultures
col·lectives dins del conjunt un fet pràcticament
inexistent en aquestes terres (i en general), tant en
context rural com urbà. És un fet que no sabem
explicar.
Caldria anotar, com a fet interessant, en dues de les
cinc sepultures identificades i recupedrades durant
els treballs preventius lligats a la construcció de
la carretera C-31 (supra, capítol 9), les més ben
conservades, l’ús d’uns imbrices posats sota el cap,
196
10. Bibliografia
Arxé, 1983: J. Arxé, 1982. Les llánties tardorepublicanes d’Empúries, Barcelona (Monografies
Emporitanes V).
Aguarod, 1991: C. Aguarod, Cerámica romana
importada de cocina en la Tarraconense, Zaragoza.
Aicart, Llinàs i Sagrera, 1991: F. Aicart, J. Llinàs
i J. Sagrera, Primera aproximació a la difusió de la
Terra Sigillata Lucente al nord-est de Catalunya,
Cypsela, IX, Girona, 197-207.
Atlante, 1981: A. Carandini, coordinador, Atlante
delle forme ceramiche. I. Ceramica fine romana
nel bacino mediterraneo (medio e tardo impero).
Enciclopedia dell’Arte Antica Classica ed Orientale,
Roma.
Almagro, 1953: M. Almagro, Las necrópolis de
Ampurias. I. Introducción y necrópolis griegas,
Barcelona (Monografías Ampuritanas III).
Bailey, 1975: D. M. Bailey, A Catalogue of Lamps in
the British Museum, I. Greek, Hellenistic, and Early
Pottery Lamps, London.
Almagro, 1955: M. Almagro, Las necrópolis de
Ampurias. II. Necrópolis romanas y necrópolis
indígenas, Barcelona (Monografías Ampuritanas
III).
Bailey, 1985: D.M. Bailey, Excavations at Sidi
Khrebish Benghazi (Berenice), Vol III, Part 2: The
Lamps, Trípoli.
Almagro i Amorós, 1953-1954: M. Almagro i L.
R. Amorós, Excavaciones en la necrópolis de can
Fanals de Pollentia (Alcudia, Mallorca), Ampurias,
XV-XVI, Barcelona, 237-277.
Baills-Talbi i Dasen, 2008: N. Baills-Talbi i V.
Dasen, Rites funéraires et practiques magiques,
Naciturus, infans, puerulus uobis mater terra. La
mort a la infància a cura de F. Gusi, S. Muriel i C.
Olària, Castelló de la Plana, 595-618.
Aquilué, 1995: X. Aquilué, La cerámica común
africana, Ceràmica comuna romana d’època altoimperial a la Península Ibèrica. Estat de la qüestió.
Empúries 1994, Barcelona, 1995, 61-72 (Monografies
Emporitanes VIII).
Barberà, Nolla i Mata, 1993: J. Barberà, J. M. Nolla
i E. Mata, La ceràmica grisa emporitana, Barcelona
(Cuadernos de Arqueología 6).
Bel, 2002: V. Bel, Practiques funéraires du HautEmpire dans le Midi de la Gaule. La nécropole galloromaine du Vallades à Saint-Paul-Trois-Châteaux
(Drôme), Lattes (Monographies d’Archéologie
Méditerranéenne 11).
Aquilué et al., 1984: X. Aquilué, R. Mar, J. M.
Nolla, J. Ruiz de Arbulo i E. Sanmartí, El fòrum
romà d’Empúries (excavacions de l’any 1982). Una
aproximació arqueològica al procés històric de la
romanització al nord-est de a Península Ibèrica,
Barcelona (Monografies Emporitanes VI).
Bel, 2008: V. Bel, Nouveux résultats sur les
nécropoles romaines de la Gaule Narbonnaise, Rome
et ses morts. L’archéologie funéraire dans l’occident
romaine. Les Dossiers d’Archéologie, 330, 94-99.
Arveiller-Dulong i Nenna, 2000: V. ArveillerDulong i M.-D. Nenna, Les verres antiques I.
Contenant à parfum en verre moulé sur noyau et
vaisselle moulé VIIè siècle avant J.-C. – Ier siècle
après J.-C., Paris.
Bel et al., 2009: V. Bel, F. Blaizot, C. Bonnet, M.
É. Gagnol, P. Georges, J.-L. Gisclon, R. Lisfranc, A.
Richier i A. Wittman, L’étape de la cremation: les
bûchers funéraires, Practiques et espaces funéraires
de la Gaule durant l’Antiquité. Gallia. Archéologie
Arveiller-Dulong i Nenna, 2005: V. ArveillerDulong i M.-D. Nenna, Les verres antiques du Musée
du Louvre II, Paris.
197
Burch i Nolla, 2005: J. Burch i J. M. Nolla, Can
Bel (Pineda de Mar, el Mareme), In suo fundo.
Els cementiris rurals de les antigues ciuitates
d’Emporiae, Gerunda i Aquae Calidae. Estudi
General, 25 a cura de J. M. Nolla, J. Casas i P.
Santamaria, Girona, 109-115.
de la France, 66.1 a cura de F. Blaizot, Paris, 89150.
Beltrán de Heredia, 2007: J. Beltrán de Heredia,
La via sepulchralis de la plaza Villa de Madrid. Un
ejemplo de ritual funerario durante el Alto Imperio
en la necrópolis occidental de Barcino, Quaderns
d’Arqueologia i Història de la ciutat de Barcelona,
3, Barcelona, 12-63.
Burch et al., 2010a: J. Burch, J. Casas, A. Costa, J.
M. Nolla, L. Palahí, A. Rojas, J. Sagrera, D. Vivó, J.
Vivo i J. Simon, La síntesi, De l’oppidum a la ciuitas.
La romanització inicial a la Indigècia a cura de J. M.
Nolla, L. Palahí i J. Vivo, Girona, 7-188.
Blaizot, 2009a: F. Blaizot, Rites et practiques
funeraires à Lugdunum, L’archéologie et la
mort. Rites funéraires à Lugdunum a cura de Ch.
Goudineau, Lyon-Paris, 155-185.
Burch et al., 2010b: J. Burch, J. Casas, A. Costa, J.
M. Nolla, L. Palahí, A. Rojas, J. Sagrera, D. Vivó, J.
Vivo i J. Simon, 48. Tolegassos, De l’oppidum a la
ciuitas. La romanització inicial a la Indigècia a cura
de J. M. Nolla, L. Palahí i J. Vivo, Girona, 228-233
làm. VI,2.
Blaizot, 2009b: F. Blaizot, L’image sociale et
culturelle des practiques funéraires: expressions et
évolutions de la société romaine dans le sud-est de la
Gaule, Practiques et espaces funéraires de la Gaule
durant l’Antiquité. Gallia. Archéologie de la France,
66.1 a cura de F. Blaizot, Paris, 311-343.
Bussière, 2000: J. Bussière, Lampes antiques
d’Algérie, Montagnac (Monographies Instrumentum
16).
Blaizot et al., 2009a: F. Blaizot, V. Bel, C. Bonnet,
A. Wittman, J Vieugué, Y. Deberge, P. Georges i J.L. Gisclon, Practiques et espaces funéraires de la
Gaule durant l’Antiquité. Gallia. Archéologie de la
France, 66.1 a cura de F. Blaizot, Paris, 15-87.
Bussière, 2007: J. Bussière, Lampes antiques
d’Algérie, II. Lampes tardives et lampes chrétiennes,
Montagnac (Monographies Instrumentum 35).
Cajas et al., 2002: Mª J. Caja, N. Colomeda, J.
Frigola i S. Manzano, L’excavació de la vil·la
romana de Vilarenys (Vall-llobrega, Baix Empordà),
Sisenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques
de Girona, Sant Joan de les Abadesses, 195-199.
Blaizot et al., 2009b: F. Blaizot, V. Bel, C. Bonnet, P.
Georges i A. Richier, Les practiques postcrématoires
dans les bûchers, Practiques et espaces funéraires
de la Gaule durant l’Antiquité. Gallia. Archéologie
de la France, 66.1 a cura de F. Blaizot, Paris, 151174.
Carreras et al., 2004: E. Carreras, J. M. Nolla, A.
Barti i R. Plana, Dues tombes romanes a Lafranc,
Estudis del Baix Empordà, 23, Sant Feliu de Guíxols,
25-36.
Blaizot et al., 2009c: F. Blaizot, V. Bel, C. Bonnet,
A. Wittman, P. Georges, J.-L. Gisclon, L. Tranoy
i J. Vieugué, Structures secondaires et structures
accessoires, Practiques et espaces funéraires de la
Gaule durant l’Antiquité. Gallia. Archéologie de la
France, 66.1 a cura de F. Blaizot, Paris, 175-251.
Casas, 1986: J. Casas, Excavacions a la vil·la romana
de Puig Rodon (Corçà, Baix Empordà), Estudis sobre
Temes del Baix Empordà, 5, Sant Feliu de Guíxols,
15-77.
Bonifay, 2004: M. Bonifay, Etudes sur la
céramique romaine tardive d’Afrique, Oxford (BAR
International Series 1301).
Casas, 1989: J. Casas, L’Olivet d’en Pujol i els
Tolegassos. Dos establiments agrícoles d’època
romana a Viladamat (Campanyes de 1982 a 1988),
Girona (Sèrie Monogràfica 10).
Buccellata, Catalano i Pantano, 2008: A.
Buccellata, P. Catalano i W. Pantano, Le site et
la nécropole de Castellaccio, Rome et ses morts.
L’archéologie funéraire dans l’occident romaine.
Les Dossiers d’Archéologie, 330, Dijon, 14-19.
Casas i Nolla, 1986-1989: J. Casas i J. M. Nolla, Un
conjunt tancat amb ceràmica africana a la vil·la dels
Tolegassos (Viladamat, Alt Empordà), Empúries,
198
48-50, Barcelona, vol. I, 202-213.
imperials a les comarques orientals de Girona,
Girona (Sèrie Monogràfica 12).
Casas i Nolla, 1993: J. Casas i J. M. Nolla, L’abocador oriental de la vil·la de Tolegassos (Viladamat,
Alt Empordà), Girona (Estudis Arqueològics 1).
Castanyer, editor, 2003: X. Aquilué, P. Castanyer,
M. Santos i J. Tremoleda, 10 anys d’arqueologia a
l’entorn d’Empúries (1993-2002), Girona (Catàleg
de l’Exposició).
Casas i Nolla, 2010: J. Casas i J. M. Nolla, Contextos
ceràmics augustals en jaciments rurals dels territoris
d’Emporiae i Gerunda (Tolegassos, Serra de Daró i
Sant Pere de Montfullà), Contextos ceràmics i cultura
material d’època augustal a l’occident romà. Actes
de la reunió celebrada a la Universitat de Barcelona
els dies 15 i 16 d’abril de 2007 a cura de V. Revilla i
M. Roca, Girona, 92-111.
Castanyer i Tremoleda, 1999: P. Castanyer i J.
Tremoleda, La vil·la romana de Vilauba. Un exemple
de l’ocupació i explotació del territori a la comarca
del Pla de l’Estany, Girona.
Castanyer, Tremoleda i Roure, 1990: P. Castanyer,
J. Tremoleda i A. Roure, Un conjunt ceràmic de
finals del segle III d. C., a Vilauba (Camós, Pla de
l’Estany), Cypsela, VIII, Girona, 157-191.
Casas, Nolla i Soler, 2010: J. Casas, J. M. Nolla i
V. Soler, Les sitges ibèriques del Camp de l’Ylla
(Viladamat, Alt Empordà), Cypsela, 18, Girona,
223-242.
Casas i Rocas, 1989: J. Casas i X. Rocas, Les
llànties de la vil·la romana dels Tolegassos. Algunes
precisions entorn la seva datació, Girona, Cypsela,
VII, Girona, 71-86.
Castanyer et al., 1993: P. Castanyer, E. Sanmartí,
M. Santos, J. Tremoleda, C. Benet, J. M. Carreté, X.
Fàbrega, J. A. Remolà i X. Rocas, L’excavació del
Kardo B. Noves aportacions sobre l’abandonament
de la ciutat romana d’Empúries, Cypsela, X, Girona,
159-194.
Casas i Ruiz de Arbulo, 1997: J. Casas i J. Ruiz
de Arbulo, Ritos domésticos y cultos funerarios.
Ofrendas de huevos y gallináceas en villas romanas
del territorio emporitano. (s. III d.C.). Pyrenae, 28,
Barcelona, 211-227.
Catalano, 2008: P. Catalano, Les ensembles
funéraires de l’époque impériale à Rome, Rome et
se morts. L’archéologie funéraire dans l’occident
romain. Les Dossiers d’Archéologie, 330, Dijon, 1013.
Casas i Soler, 2003: J. Casas i V. Soler, La Villa
de Tolegassos. Una explotación agrícola de época
romana en el territorio de Ampurias, Oxford (BAR
International Series 1101).
Cela et al., 1999: X. Cela, M. Garcia, J. Juan, E.
Orri, L. S. Cumming i I. Subirats, Les inhumacions
d’època augustea a la necròpoli rural de Can Bel
(Pineda de Mar, Maresma), Quaderns de Prehistòria
i Arqueologia de Castelló, 20, Castelló de la Plana,
221-245.
Casas i Soler, 2004: J. Casas i V. Soler, Intervenciones
arqueológicas en Mas Gusó (Gerona). Del
asentamiento precolonial a la villa romana, Oxford
(BAR International Series 1215).
Cumont, 1949: F. Cumont, Lux Perpetua, París.
Deneauve, 1969: J. Deneauve, Lampes de Carthage,
París.
Casas i Soler, 2006a: J. Casas i V. Soler, Llànties
romanes d’Empúries. Materials augustals i altoimperials, Girona (Monografies Emporitanes 13).
Diversos autors, 1987: Diversos autors, Nécropoles
à incineration du Haut-Empire. Table ronde de Lyon,
30-31 mai 1986, Lyon.
Casas i Soler, 2006b: J. Casas i V. Soler, Lucernas
romanas en el extremo nordeste de la Península
Ibérica, Oxford (BAR International Series 1567).
Ducos, 1995: M. Ducos, Le tombeau, locus religiosus, La mort au quotidien dans le monde romain
Actes du Colloque organisé par l’Université Paris
IV (Paris-Sorbonne 7-9 octobre 1993), Paris, 135144.
Casas et al., 1990: J. Casas, P. Castanyer, J. M. Nolla
i J. Tremoleda, Ceràmiques comunes i de producció
local d’època romana. I. Materials augustals i alto199
Durand, 2008: R. Durand, Données paléodémographiques et classes d’âge immatures: recrutemant
et gestion des enfants ans les espaces funéraires
gallo-romains, Naciturus, infans, puerulus uobis
mater terra. La mort a la infància a cura de F. Gusi,
S. Muriel i C. Olària, Castelló de la Plana, 41-56.
morts. L’archéologie funéraire dans l’occident
romain. Les Dossiers d’Archéologie, 330, Dijon, 6873.
Keay, 1984: S. J. Keay, Late Roman Amphorae
in the Western Mediterranean. A typology and
economic study: the Catalan evidence, Oxford (BAR
International Series, 196) 2 volums.
Fitch i Goldman, 1994: C. R. Fitch, N. W. Goldman,
Cosa: The Lamps. Memoirs of the American Academy
in Rome, XXXIX, Ann Arbor, Michigan.
Lamboglia, 1958: N. Lamboglia, Nuove osservazioni sulla “Terra Sigillata Chiara” I (Tipi A e B),
Rivista di Studi Liguri, XXIV, Bordighera, 257-330.
González Villaescusa, 1993: R. González
Villaescusa, Monde des morts et monde des vivants
en Pays Valencien (Hispania Tarraconensis), Monde
des morts, monde des vivants en Haule rurale (Ier
s. av. J.-C. - Ve s. ap. J.-C.). Actes du colloque
ARCHÉA/AGER) Orléans, Conseil Régional, 7-9
février 1992, (a cura d’A. Ferdière, Tours, 411-416.
151-161.
Lamboglia, 1963: N. Lamboglia, Nuove osservazioni sulla “Terra Sigillata Chiara” II (Tipi C, lucente
e D), Rivista di Studi Liguri, XXIX, Bordighera,
115-212.
Leibundgut, 1977: A. Leibundgut, Die Römischen
Lampen in der Schweiz, Berna.
González Villaescusa, 2001: R. González Villaescusa, El mundo funerario romano en el País
Valenciano. Monumentos funerarios y sepulturas
entre los siglos I a. de C.-VII d. de C., MadridAlacant.
Llinàs et al., 1997: J. Linàs, S. Manzano, A. M.
Puig i X. Rocas, L’excavació de la carretera de
Sant Martí: un sector de l’entorn d’Empúries des
de la baixa república a l’antiguitat tardana, Girona
(Estudis Arqueològics, 3).
Hatt, 1986: J.-J. Hatt, La tombe galloromaine.
Recherches sur les inscriptions et les monuments
funéraires gallo-romains des trois premiers siècles
de notre ère, Paris.
López, 1989: A. López, Las cerámicas romanas
de paredes finas en Cataluña, Barcelona (Quaderns
Científics i Tècnics, 2) 2 volums.
Hayes, 1972: J. W. Hayes, Late Roman Pottery. A
Catalogue of Roman Fine Wares, London.
Mayet, 1975: F. Mayet, Les Céramiques à parois
fines dans la Péninsule Ibérique, Paris.
Hayes, 1980: J. W. Hayes, Ancint lamps in the Royal
Ontario Museum. I. Greek and Roman Cay Lamp,. A
catalogue, Toronto.
Moliner et al., 2003: M. Moliner., P. Mellinand. L.
Naggiar, A. Richier, I. Villemeur, La nécropole de
Sainte-Barbe à Marseille (IVe. s. av. J.C. -II s. apr.
J.C.), Aix-en-Provence.
Isings, 1957: C. Isings, Roman Glass from dated
finds, Groningen/Djakarta (Archaeologica Traiectina
edita ab Academiae Rheno-Traiectinae Instituto
Archaeologico II).
Nolla, 1982-1983: J. M. Nolla, Algunes notes
entorn de la vil·la del Pla de l’Horta a Sarrià de Dalt
(Girona), Annals de l’Institut d’Estudis Gironins,
XXVI, Girona, 111-130.
Járrega, 2001: R. Járrega, Una llàntia tardoantiga
amb decoració de tema cristià procedent de la
vil·la romana de Pla de Palol (Platja d’Aro, Baix
Empordà), Estudis del Baix Empordà, 20, Sant Feliu
de Guíxols, 37-48.
Nolla, 1987: J. M. Nolla, La vil·la romana de Mas
de Dalt (Canapost), Estudis sobre Temes del Baix
Empordà, 6, Sant Feliu de Guíxols, 43-101.
Nolla, 1999: J. M. Nolla, El material ceràmic dels
nivells fundacionals de Gerunda. Els estrats inferiors
de Casa Pastors, Revista d’Arqueologia de Ponent,
9, Lleida, 181-214.
Jolivet i Rebillard, 2008: V. Jolivet i É. Rebillard,
Les nécropoles de Musarna entre la fin de la
République et l’époque tardo-antique, Rome et ses
200
Nolla, 2008: J. M. Nolla, La producció de les
àmfores tarraconenses a la Catalunya septentrional,
La producció i el comerç de les àmfores de la
Prouincia Hispania Tarraconensis. Homenatge
a Ricard Pascual i Guasch, Barcelona, 163-175
(Monografies 8).
Els cementiris rurals de les antigues ciuitates
d’Emporiae, Gerunda i Aquae Calidae. Estudi
General, 25 a cura de J. M. Nolla, J. Casas i P.
Santamaria, Girona, 227-229.
Nolla i Casas, 2005d: J. M. Nolla i J. Casas, Troballes
disperses, In suo fundo. Els cementiris rurals de les
antigues ciuitates d’Emporiae, Gerunda i Aquae
Calidae. Estudi General, 25 a cura de J. M. Nolla, J.
Casas i P. Santamaria, Girona, 231-238.
Nolla, en premsa: J. M. Nolla, El món funerari de
les ciuitates d’Emporiae i Gerunda a l’antiguitat
tardana. Balanç global, Contextos funeraris a la
Mediterràna nord-occidental (Segles V-VIII). Taula
rodona celebrada a Sant Cugat del Vallès de l’1 al 4
d’octubre de 2009, Sant Cugat del Vallès.
Nolla i Casas, 2009: J. M. Nolla i J. Casas, Arqueologia urbana a Girona. L’excavació Cuina de Casa
Pastors, Girona, (Estudis Arqueològics, 8).
Nolla, ed., 2002: F. Aicart, J. Burch, E. Canal, M.
Figueras, J. Llinàs, Mª M. Llorens, J. M. Nolla,
L. Palahí, G. de Prado, J. Sagrera, M. Sureda i J.
Tremoleda, Pla de Palol, un establiment romà de
primer ordre a Platja d’Aro, Castell, Platja d’AroGirona.
Nolla, Casas i Santamaria, 2005: J. M. Nolla, J.
Casas i P. Santamaria, Conclusions, In suo fundo.
Els cementiris rurals de les antigues ciuitates
d’Emporiae, Gerunda i Aquae Calidae. Estudi
General, 25 a cura de J. M. Nolla, J. Casas i P.
Santamaria, Girona, 247-262.
Nolla, Canes i Rocas, 1982: J. M. Nolla, J. M.
Canes i X. Rocas, Un forn romà de terrissa a Llafranc
(Palafrugell, Baix Empordà). Excavacions de 19801981, Ampurias, 44, Barcelona, 147-183.
Nolla, Casas i Santamaria, editors, 2005: J.
M. Nolla, J. Casas i P. Santamaria, editors, In suo
fundo. Els cementiris rurals de les antigues ciuitates
d’Emporiae, Gerunda i Aquae Calidae. Estudi
General, 25, Girona.
Nolla i Casas, 1984: J. M. Nolla i J. Casas, Carta
arqueològica de les comarques de Girona. El
poblament d’època romana al nord-est de Catalunya,
Girona.
Nolla, Castanyer i Casas, 2008: J. M. Nolla, P.
Castanyer i J. Casas, La Vinya del Fuster: la necròpolis septentrional de la vil·la de Tolegassos
(Viladamat), Novenes Jornades d’Arqueologia de
les Comarques de Girona, L’Escala-Empúries, 249257.
Nolla i Casas, 1990: J. M. Nolla i J. Casas, El material
ceràmic d’importació de la vil·la romana de Puig
Rodon (Corçà, Baix Empordà), d’època severiana a
la baixa antiguitat, Cypsela, VIII, Girona, 193-218.
Nolla i Palahí, 2011: J. M. Nolla i L. Palahí, Els
orígens de la basília de Sant Feliu de Girona. Dades
documentals i arqueològiques. Estat de la qüestió,
Girona (Estudis Arqueològics, 9).
Nolla i Casas, 2005a: J. M. Nolla i J. Casas, La
Torre dels Moros (Lloret de Mar, La Selva), In
suo fundo. Els cementiris rurals de les antigues
ciuitates d’Emporiae, Gerunda i Aquae Calidae.
Estudi General, 25 a cura de J. M. Nolla, J. Casas i
P. Santamaria, Girona, 117-123.
Nolla i Sagrera, 1995a: J. M. Nolla i J. Sagrera,
Ciuitatis Impuritanae coementeria. Les necròpoliss
tardanes de la Neàpolis. Estudi General, 15,
Girona.
Nolla i Casas, 2005b: J. M. Nolla i J. Casas,
Llafranc (Palafrugell, Baix Empordà), In suo fundo.
Els cementiris rurals de les antigues ciuitates
d’Emporiae, Gerunda i Aquae Calidae. Estudi
General, 25 a cura de J. M. Nolla, J. Casas i P.
Santamaria, Girona, 145-152.
Nolla i Sagrera, 1995b: J. M. Nolla i J. Sagrera, Els
mosaics de la vil·la romana del Pla de l’Horta (Sarrià
de Ter), Cypsela, X, Girona, 145-158.
Nolla, Sagrera i Burch, 2007: J. M. Nolla, J. Sagrera
i J. Burch, III. Les ceràmiques emporitanes tardanes.
Una producció terrissaire d’abast regional a cavall
Nolla i Casas, 2005c: J. M. Nolla i J. Casas, Cal
Temple (Aiguaviva, el Gironès), In suo fundo.
201
del canvi d’era. Estat de la qüestió, Les imitacions
de vaixella fina importada a la Hispania Citerior
(segles I aC – I dC) a cura de M. Roca i J. Principal,
Tarragona, 47-67 (Documenta 6).
L’Archéologie et la mort. Rites funéraires à
Lugdunum a cura de Ch. Goudineau, Lyon-Paris,
25-36 i 41-46.
Prevosti, 1981: M. Prevosti, Cronologia i poblament
a l’àrea rural d’Iluro, Mataró (2 volums).
Nolla i Sureda, 1999: J. M. Nolla i M. Sureda,
El món funerari antic, tardoantic i altomedieval a
la ciutat de Girona, Annals de l’Institut d’Estudis
Gironins, XL, Girona, 13-66.
Punseti, 2005: D. Punseti, La necròpolis rural de
l’establiment romà de Raset de Baix (Cervià de Ter),
In suo fundo. Els cementiris rurals de les antigues
ciuitates d’Emporiae, Gerunda i Aquae Calidae.
Estudi General, 25, a cura de J. M. Nolla, J. Casas i
P. Santamaria, Girona, 175-190.
Nolla et al., 2003: J. M. Nolla, C. Patiño, J. Sagrera
i D. Vivó, La vil·la romana i el jaciment altmedieval
de Sant Pere de Montfullà (Bescanó, el Gironès),
Girona (Estudis Arqueològics, 5).
Raynaud, 1993a: Cl. Raynaud, Céramique Claire
B, Dicocer. Dictionnaire des céramiques (VIIéme
s. av. n. e.- VIIème s. de n. è.) en Médieterranée
(Provence, Languedoc, Ampurdan). Lattara, 6,
Lattes, 175-184.
Nolla et al., 2005a: J. M. Nolla, J. Casas, P.
Santamaria i C. Oliart, La necròpolis oriental de
la vil·la romana del Collet de Sant Antoni, In suo
fundo. Els cementiris rurals de les antigues ciuitates
d’Emporiae, Gerunda i Aquae Calidae. Estudi
General, 25, a cura de J. M. Nolla, J. Casas i P.
Santamaria, Girona, 11- 103.
Raynaud, 1993b: Cl Raynaud, Céramique luisante,
Dicocer. Dictionnaire des céramiques (VIIéme s. av.
n. e.- VIIème s. de n. è.) en Médieterranée (Provence,
Languedoc, Ampurdan). Lattara, 6, Lattes, 504510.
Nolla et al., 2005b: J. M. Nolla, J. Casas, J. Sagrera
i D. Vivó, La Torratxa (Vilablareix, el Gironès),
In suo fundo. Els cementiris rurals de les antigues
ciuitates d’Emporiae, Gerunda i Aquae Calidae.
Estudi General, 25, a cura de J. M. Nolla, J. Casas i
P. Santamaria, Girona, 211-225.
Remesal, 2002: J. Remesal, Aspectos legales del
mundo funerario romano, Espacio y usos funerarios
en el occidente romano. Actas del Congreso
Internacional celebrado en la Facultad de Filosofía
y Letras de la Universidad de Córdoba (5 a 9 de junio
2001) a cura de D. Vaquerizo, volum I, Córdoba,
369-378.
Oliart i Fregeiro, 2010: C. Oliart i M. I. Fregeiro,
Estudi antropològic de les inhumacions de la Vinya
del Fuster, Viladamat (Alt Empordà), Bellaterra
(inèdit).
Rivet, 2003: L. Rivet, Lampes antiques du Golfe de
Fos, Aix-en-Provence.
Palanques, 1992: Mª L. Palanques, Las lucernas de
Pollentia, Palma de Mallorca (The Willian L. Bryant
Foundation, Monografia 4).
Tenas, 1992: M. Tenas, El conjunt funerari de
can Trullàs (Granollers, Vallès Oriental), Tribuna
d’arqueologia 1991-1992, Barcelona, 65-78.
Pavolini, 1987: C. Pavolini, Le lucerne romana
fra il III Sec. A.C. e il III Sec. D.C. Céramiques
hellénistiques et romaines II, Paris, 139-165.
Toynbee, 1993: J. M. C. Toynbee, Morte e sepoltura
nel mondo romano, Roma.
Pellegrino, 2001: A. Pellegrino, Le culte des morts et
les rites funéraires dans le monde romain, Ostia, port
et porte de Rome antique a cura de J.-P. Descoeudres,
Gèneve, 367-372.
Tranoy et al., 2009: L. Tranoy, F. Blaizot, V. Bel
i P. Georges, Les espaces funéraires, Practiques et
espaces funéraires de la Gaule durant l’Antiquité.
Gallia. Archéologie de la France, 66.1, a cura de F.
Blaizot, Paris, 253-310.
Ponsich, 1961: M. Ponsich, Les lampes romaines en
terre cuite de la Maurétanie Tingitane, Rabat.
Tremoleda, 2000: J. Tremoleda, Industria y
artesanado cerámico de época romana en el nordeste
Poux, 2009: M. Poux, De la veillée au tombeau,
202
Vegas, 1973: M. Vegas, Cerámica común romana del
Mediterráneo occidental, Barcelona (Publicaciones
Eventuales 22).
de Cataluña (Época augústea y altoimperial),
Oxford (BAR International Series 835).
Vaquerizo, 2010: D. Vaquerizo, Necrópolis urbanas
en Bética, Tarragona (Documenta 15).
Walters, 1914: H.B. Walters, Catalogue of the Greek
and Roman Lamps in the British Museum, London.
203
204